dissabte, 15 de gener de 2011

Fum,fum,fum!!

A l’hivern, quan la porta quedava tancada, l’espessor de l’aire de la taberna de Can Peric podia tallar-se amb un ganivet. El fum de les cigarretes, alguna fària i les pipes que fumejaven com si fossin carboneres dificultaven la visió. La coïssor als ulls, portaven l’avi i el pare –que tantes hores s’hi passaven a la feina – a posar el cap sota l’aixeta i remullar-se la vista. Fumar era un hàbit que tenia la majoria de les persones i els estris pertinents per aquesta costum, petaca, encenedor/llumins i el llibret de paper de fumar si era una persona que es feia la cigarreta, quasi tothom en portava al damunt.

Pel que he sentit a dir –llavors jo tenia només 10 anys - el tabac que es consumia a finals dels anys quaranta era d’una pèssima qualitat. Encara que tabacalera oferia paquets de cigarrets preparats, “ 20 cigarrillos al Cuadrado”, la majoria de fumadors feien servir la picadura, uns paquets anomenats “Picado Fino para Liar” que es venien en tres formats de diferent pes. Malgrat que calia comprar-se el paper el preu era diferent. En els paquets de picadura, a més del tabac, també s’hi podien veure altres matèries de difícil identificació i com que tothom sabia com cargolar el paper, doncs el preu manava. Cal mencionar la més coneguda de les marques - “Ideales” - en paquets de 18 unitats, “cigarrillos selectos papel blanco” i cigarrillos hebra papel trigo”. El tabac hebra es caracteritza per haver sigut tractat amb productes que li donen un sabor més aromàtic alhora que també és diferent la forma respecte de la picadura, com si fos esfilagarsat. A la taverna veníem “Ideales” però no en paquets enters, els despatxàvem a “mostra”. Cal que ens situem en plena postguerra, quan la misèria i les butxaques buides. Si no hi havia suficient per anar a l’estanc per adquirir un paquet, es demanava al taverner una “mostra”, que eren just quatre unitats de cigarrets per anar fent. Diria, que els “Ideales”, juntament amb els “Celtas” i els “Ducados” – en tantes diferents presentacions – han sigut les tres marques més apreciades/ consumides que ha manufacturat Tabacalera. Podríem afegir-hi, però força allunyat els “Habanos” i el “Diana”. Aquesta darrera marca fou molt ben considerada però ignoro la raó no va durar massa temps. Es presentaven els cigarrets embolicats amb un paper que no tancava del tot i que venia preparat per mullar-lo i posar-lo a punt d’encendre. Val a dir que la qualitat del paper no era res de l’altre món i molta gent el canviava per paper de llibret. Possiblement el millor cigarret de tabac negre que va fer-se – desconec si encara el fan- fou el “Davidoff” de luxe, a començaments dels anys vuitanta.


De tabac ros també n’hi havia, però no la varietat de marques que tenim avui. El Philipp Morris, el Lucky Strike, el Camel i també el Pall Mall que tenia la cigarreta més llarga que els altres, era tot el que hi havia, tots americans i clar, de contraban. En ocasions podien trobar-se dues marques angleses que venien en capces metàl•liques i molt ben presentades: el Three Fives i el Three Sevens. A la part frontal de la capça s’hi podien veure els tres cincs i els tres sets molt ben dibuixats. Aquestes dues marques arribaven a Sant Feliu quan en el moll hi atracaven els vaixells de la companyia anglesa Mc. Andrew, que els ganxons que treballaven al port coneixien amb el nom de “macandrus”. Aquesta naviliera anglesa feia el servei entre les Illes Britàniques, la ciutat de Sevilla i altres ports del mediterrani –un d’ells Sant Feliu – fins ben entrat el segle passat. Una dobla curiositat era que portaven noms espanyols que començaven per C i per P: Cisneros, Pinzón, Pizarro, Colón...Em sembla que també n’hi havia alguns que portaven una M, però no ho recordo del tot. Es deia que aquests noms eren deguts a que el propietari principal de l’empresa era el Duc d’Alba. Eren naus de les anomenades mixtes, que a més de la càrrega també portaven passatgers, anglesos viatgers- dic viatgers i no turistes- que aprofitaven les nombroses escales que feien els vapors. Aquestes naus s’atansaven sempre al port de Sant Feliu i ho feien molt sovint. Quasi cada setmana un “macandru” entrava a la badia i en més d’una ocasió n’havia vist un parell el mateix dia amb els caps ben amarrats als norais. Els mariners, portaven tabac i altres productes, com per exemple wishkey i ginebres que ja sabien on “col•locar”, a La Gavina i altres llocs de clienteles amb bones butxaques. Eren articles de contraban, que no haurien de ser desembarcades, però la “manca de visió “ dels guàrdies civils del port i el cop de mà d’algun treballador permetien que arribessin a bon fi les mercaderies. Vaja, que amb molt bona traça, els interessats feien com si a Sant Feliu el port fos de règim lliure. Ara recordo el Navy Cut Capstan, que era un tabac per a pipa que venia amb unes llaunetes molt ben presentades. Era fabricat a Anglaterra amb tabac de qualitat Virgínia, que el feia molt olorós i deixava un aroma ben agradable. Anys més tard, de marques de tabac ros n’hi van haver i n’hi han encara moltes més. Tabacalera també va voler fer la competència a les marques americanes. Primer amb la marca Bisonte, que va encetar el tabac ros i uns quants anys després amb el Bubi. Si no vaig errat, recordo que el Bisonte portava el dibuix d’aquest animal, però després varen canviar la imatge per un toro de les Cuevas de Altamira. I no puc deixar passar per alt la menció a la marca Fortuna que ha sigut la més ben acceptada de totes.


La quantitat més important de tabac que arribava venia per la banda de mar. Les cales de Vallpresona i Salions, pel terra sorrenc que tenien, eren les que millor s’esqueien i han vist passar milers de fardos. A Canyet que també tenia la platja arenosa, pel fet d’haver-hi la caserna de la Guàrdia Civil no era convenient acostar-s’hi. Amagatalls ben preparats en les masies avui abandonades com Sant Baldiri, Can Codolà i molt especialment la casa de Salions, eren els llocs on es guardaven els grans fardells fins que eren retirats i repartits. La feina de conduir els paquets des de la platja a les masies la feien pescadors, però sempre la menava un bosquetà, persona que coneixia perfectament els camins i llocs a bosc per amagar el gènere en cas de necessitat. La parella dels guàrdies civils que feien la vigilància de nit transitant el camí de ronda, coneixen pam a pam la banda de la costa, però bosc endins, no tenien la pràctica. Molts de diners varen guanyar- no els que feien el treball de camàlics – sinó les persones que tenien la distribució del contraban, algunes de les quals he conegut. Tot just sortit de la presó, van venir a oferir-li al meu pare si volia treballar com encarregat. Feina que el pare va desestimar. Durant anys l’únic gènere que es transportava era el tabac però quan l’arribada del niló i altres noves fibres sintètiques també van ser afegides al negoci.



I ara, tornaré a la taverna. Una referència a les “Farias” és obligada. Era el tabac del dia de festa i només en fumaven sovint els de bona butxaca. A Catalunya en venien de dos llocs diferents: des de la factoria de Tarragona i de la fàbrica de La Corunya. Diria que si no tots, la majoria de fumaires preferien les de La Corunya. Deien que tenien més bon gust, que estaven en el millor punt d’humitat i per tant la fumada era més plaent. De pipaires n’hi havia molts, que cuidaven l’estri ni que fos –devia ser-ho- una eina molt apreciada. Calia veure com netejaven la pipa, amb quina “dedicació” ho feien. Una mena de cerimònia que calia fer per a continuar fruint del tabac.De pipes se’n veien de totes mides i colors, fins i tot la gent que treballava a bosc se les feien ells mateixos, amb fusta de bruc. L’assortiment de petaques també era vari, algunes de bon cuir i treballades amb dibuixos prou interessants. A l’hivern i per donar-li un nou sabor al tabac i com a mesura per prevenir la tos pròpia d’aquesta estació, hi havia qui anava a la farmàcia a comprar un gramet de mentol, que ben embolicat posava dintre la petaca. Aquesta pràctica, val a dir que era més aviat escassa, i molt blasmada per aquells que deien que no era una forma ortodoxa de procedir, que desfavoria el bon sabor que havia de tenir el tabac.

Altres eines eren ell llibrets de paper de fumar, els llumins i els encenedors. L’hàbit de “cargolar-ne un”- fer-se la cigarreta – s’ha anat perdent, però llavors es fumava més d’aquesta faisó que no pas amb el cigarret comprat a punt d’encendre. De marques de paper de fumar n’hi havia un fotimer, però que jo rememori, les més conegudes eren Smoking, Jean, Zig-Zag, Bambú... tots en forma quadriculada i una de millor qualitat anomenat Abadie que era rectangular. A les comarques gironines el que més s’utilitzava era el Carlets, que era fabricat a Olot. Deixaré a banda els llumins i encenedors. Tan sols una breu referència als encenedors de metxa (els rascadits) que eren molt utilitzats per la gent de bosc. Un tub de llautó amb una metxa dintre i un altre tub paral•lel amb una pedra d’encendre que fregaves amb la força del dit sobre una roda estriada, provocant unes guspires que encenien la metxa. Per apagar-lo només calia amagar la metxa dintre del tub i la ofegaves per la manca d’aire. Com més vent feia millor anava el “metxero”. De les capces de llumins en fèiem servir les tapes per jugar a “diputs”. Ho deixarem per una altra ocasió.

I ara correspon parlar dels caliquenyos. Aquests cigars eren prims, llargaruts i la seva forma no era del tot recta. De color més aviat tirant a fosc, la qualitat del tabac no era pas com per fer-ne masses elogis i el fum que escampaven era francament com dinamita. Hi havia fumadors que no n’encenien, per massa forts. Els caliquenyos eren els cigars que més consumien la gent de terra endins:pagesos i treballadors de bosc. També en fumaven altres persones com podien ser els pescadors i els tapers. El caliquenyo calia partir-lo en dues parts i mai es consumia enter. Era tabac de contraban que procedia de València i que a la taverna recordo que ens el portava en Joan Maura, que havia tingut una fruiteria al carrer Clavé i que aprofitava quan anava a Barcelona a buscar la fruita per portar paquets de caliquenyos. Aquest tabac també era conreat en el país, encara que no en gran quantitat. A Llagostera i a la barriada de Panedes, hi havia la masia de Can Lloveres, que sembraven tabac i el venien “d’estranquis” a les tavernes. Els paquets eren de cinquanta unitats i venien embolicats amb un paper que feia joc amb la qualitat del contingut. El meu avi era un gran fumador de caliquenyos i es guardava les burilles a la butxaca de l’armilla que després aprofitava per posar-les a la pipa. Fillets de l’ànima, la fumarel•la que sortia d’aquell xumet no es podia suportar i ja no dic del tuf que feia no només l’armilla. Haig de mencionar els toscanos. Allò si que era tabac de gran qualitat. Venien d’Itàlia, de la Toscana i no n’hi havien sempre. També calia partir-los per la meitat, just on hi havia la vitola, que era el dibuix de la bandera italiana.

De tabac ros d’importació en venien els estancs, el que subministrava la Tabacalera i que portava un segell en el que hi constava que Hisenda havia cobrat el cànon per l’entrada al país. De caliquenyos i toscanos qui en volia només en podia trobar a les tavernes, eren de matuta. També veníem tabac ros que ens arribava de contraban i que era més barat que la mateixa marca de l’estanc, ja que no havia pagat l’impost a l’Erari públic. Aquesta venda era controlada i perseguida per tractar-se d’un frau i massa sovint els inspectors venien a Sant Feliu per veure si trobaven algun taverner massa espavilat. A totes les tavernes se'n despatxava de tabac i en ocasions enxampaven algú, però hi havia el costum de fer córrer la veu - tenim els del tabac a casa!!- i quantes vegades a corre cuita no he travessat el carrer per anar a amagar el tabac al magatzem -on avui hi ha el taller de l'òptica de la Peña - tot just davant la taverna de Can Peric.

Mai vaig sentir cap comentari sobre els perills per la salut que podia tenir el tabac. Fumar era una normalitat i pels menuts era un desig que volien acomplir com més aviat millor. Que el pare permetés que encenguessis una cigarreta, era com anomenar-te que havies atès la majoria d’edat. Fer fum no era ni bo ni dolent, ningú s’interrogava sobre aquesta qüestió. Només hi havia una mena de “fumaires” que presumien de la bondat del tabac. Eren uns que portaven una capseta plena de tabac però que no en feien cigarretes, ni posaven a la pipa i que a més no feien servir cap llumí per encendre el tabac. Eren aquelles persones que feien servir el rapè, el tabac convertit en pols per ser inhalat pel nas. No eren masses les persones que tenien aquest costum, però deien que era la millor medecina per obrir la gola i permetre el pas de l’aire cap els pulmons. Que era bo per la respiració, després d’haver fet no se quants esternuts deguts a la inspiració del rapè.


Quatre gargots escrits per un exfumador. Vaig començar a engolir fum des de menut, a la taverna, i quan devia tenir dotze o tretze anys vaig emprendre el camí de fumador en actiu, hàbit que vaig aprendre als “hermanus”. Ja podeu veure també la mena d’instrucció que van ensenyar-me en aquell col•legi. No ho varen pas fer els “hermanus” ben segur, com tampoc me varen ensinistrar en el joc del pòquer i la botifarra que també vaig conèixer en aquell indret. Els grans de la colla tenien prou interès en fer-nos sabedors de noves experiències i els “hermanus” sembla que no tenien la vista massa afinada. He engolit fum i “perfumat” l’entorn per espai de més de quaranta anys. Un parell de paquets de Ducados diaris – i de vegades si la diada era llarga feia curt – que m’han deixat uns pulmons prou tocats amb un emfisema. Deu fer tretze o catorze anys – he preguntat a la Joana i tampoc se’n recorda – un dia al matí to just acabat de llevar-me vaig decidir deixar de fumar. Ni tan sols ho havia pensat el dia abans. Per quines raons vaig deixar aquella pràctica que feia tants anys que m’acompanyava? Vaig pensar que ja n’hi havia prou de sentir-me tan subjecte i amarrat al tabac i que havia de ser respectuós amb la família, que tantes vegades m’havia demanat que deixés de sembrar fum per tota la casa. Vaig decidir que aquella substància no podia “valdre” més que jo. Aquests pensaments no van durar potser ni un parell de minuts. Podria “emmedallar-me” i posar-me creus a la solapa de la camisa, però no seria just. Mai més he encès una cigarreta ni tampoc he passat el mal tràngol de l’abstinència, ni he experimentat la necessitat de fumar. No ho he passat gota malament i això si, em sento satisfet d’haver deixat de fumar. Entenc el dret, inclús la necessitat que tenen algunes persones per encendre el cigarret, però sincerament crec, que la perillositat del tabac - que ningú posa en dubte – ens hauria de conduir a respectar en primer el lloc, el dret a no fer inhalar aquest producte a les persones que no fumen. Des de la meva modesta experiència, crec que deixar de fumar, és una qüestió de voluntat, de fermesa. Amb aquesta afirmació, no vull deixar de comprendre a totes aquelles persones que han provat i en més d’una ocasió deixar el tabac i no se n’han sortit. Ho he viscut i això em permet asseverar que ens seria molt dificultós trobar un fumador que no desitgi deslliurar-se d’aquesta supeditació.