dijous, 20 de gener de 2011

L'ús de les llengües en el Senat, és un dret democràtic





El Senat és la Cambra de representació territorial d’acord amb l’article 69.1 de la Constitució Espanyola, que desenvolupa a tenor del que disposa l’article 66 de la mateixa, un seguit de funcions entre les que hi ha la integració territorial de l’Estat.

Queda doncs prou clar, que aquesta institució representa els diferents territoris de l’Estat. És precisament on es debaten les polítiques que afecten les autonomies. La Carta Magna especifica amb total claredat que a l’Estat espanyol s’expressen amb caràcter oficial quatre llengües. Castellà, català, èuscara i gallec. A l’article 3, s’afegeix que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Abans d’ahir i per primera vegada en el Senat, els representants de les autonomies van poder fer ús de la llengua pròpia del seu territori. Crec que era l’hora que fos així, si volem que aquesta institució representi veritablement la pluralitat lingüística de la nació espanyola. Si les distintes llengües que s’utilitzen han de ser objecte d’especial atenció i protecció, era prou difícil d’entendre, que precisament en el Senat, només fos usat un dels idiomes i que dels tres restants no se’n podessin servir els senadors que des de fa anys demanen poder exercir aquest dret constitucional. Aquest fet que va encetar-se abans d’ahir i que al meu entendre hauria de ser valorat en positiu, no ha tingut la plena acceptació per part d’unes persones que en el seu exercici polític haurien de ser les més curoses en el respecte a les normes. El senyor Rajoy, el capdavanter de la més important formació política a l’oposició i amb reals possibilitats d’arribar a governar aquest país, ha qualificat que no és normal la pràctica del multilingüisme en el Senat. Una afirmació que no es correspon amb una persona que ocupa una responsabilitat política. I no és que aquest dirigent del Partit Popular no entengui la pluralitat de l’Estat, no es tracta d’una persona desvalguda intel•lectualment. És el posicionament negatiu respecte dels drets que li corresponen a d’altres persones que no parlen la llengua amb la que ell s’expressa. El menyspreu a una diferència que considera inferior i que per tant no es mereix ser tractada amb igualtat. El malaltís afany per mantenir una malentesa superioritat respecte d’altres maneres de ser i de pensar. És l’expressió d’uns falsos valors que venen de molt lluny i que en ocasions ens han volgut imposar. Aquesta dèria per no voler reconèixer unes realitats que s’han mantingut al llarg de la història, és el que no permet normalitzar el país. És el senyor Rajoy i tants d’altres que combreguen amb ell, els que no permeten que aquest país camini pels senders de la normalitat.

L’ús del català, l’èuscar i el gallec és un dret democràtic que ben segur ajudarà a normalitzar el país i mostrarà la realitat idiomàtica dels territoris. El que és normal és la lliure pràctica de la llengua pròpia i defugim d’una vegada dels viciats discursos que volen fer de les llengües, una qüestió de separació i d’enfrontament. És inacceptable que unes llengües siguin maltractades i perquè no dir-ho en ocasions inclús odiades. Ja n’hi ha prou de voler convertir una llengua en una arma d’un patrioterisme arcaic i excloent.