diumenge, 23 de gener de 2011

Més de mitja vida




Si m’hagués de cenyir a la pràctica tradicional, hauria d’esperar un parell d’anys. És que avui encara no en fa cinquanta que la Joana i jo ens varem casar. Aquest matí, la Joana m’ha preguntat si me’n recordava de quin temps feia avui fa quaranta vuit anys. No m’ha hagut i he sabut respondre. Feia un temps molt fred i ja el dia abans – així ho asseguraven algunes persones d’allà dalt - amenaçaven quatre volves de neu per la banda de Romanyà, on havíem anat a la tarda per posar a punt la bonica capella d’aquell indret tan preciós.

La Joana m’ha “convidat”  fer quatre ratlles i jo no fos que em trobés amb el plat girat sobre la taula, li he respost que a la tarda alguna coseta faria. Amb la meva muller ja feia un parell d’anys que érem “novius” i vam decidir que havia arribat l’hora de casar-nos. Tot i ser tots dos ganxons varem acordar fer la cerimònia a l’església de Romanyà de la Selva donat que en aquell indret aniríem a viure de tornada del viatge de noces ( queda bé això del viatge de noces, veritat?). Havíem determinat amb el senyor Cama, propietari del terreny, que ens faríem càrrec del que calgués per posar en marxa i cuidar-nos de la regència d’un nou restaurant, que varem “batejar” amb el nom de Restaurant Gabarres.

I tant que va nevar!! Els homes del temps, llavors encara no ens tenien embadalits amb els seus pronòstics, però la gent de Romanyà no va errar-la amb el seu vaticini. Tot just arribats a les envoltes de la Font Picant, varem començar a caure petites volves, que anaven creixent a mesura que la carretera s’anava enlairant. El darrer tram abans d’arribar a dalt, vam poder fer-lo mercès a la bona voluntat i al treball de pic i pala d’aquella bona gent de Romanyà.

De viatge de noces varem decidir arribar-nos a França, a la ciutat de Clermont Ferrand, a casa d’un amic del meu pare que era de Sant Feliu, però que s’havia hagut d’exiliar a França el febrer del 1939. Cada any venien a passar les vacances a Sant Feliu, i tenien una filla ja casada, de la nostra edat. Estem parlant de l’any 1963 i llavors les noies- als setze anys - venien obligades a fer una mena de “mili femenina”: el servei social. Aquest servei, era fer unes quantes peces de roba per a la mainada que les encarregades de la Falange repartien d’acord amb llurs criteris. La Joana no va fer aquesta mena de prestació social, prou feina tenia si als catorze anys s’havia posat a treballar a la fàbrica, per haver-se quedat sense pare quan tot just tenia tretze anys. La Joana no podia obtenir el passaport per no haver fet “la mili” i calia fer-la constar en el meu salconduit. Però aquesta diligència només podia fer-se una vegada casats, amb la presentació del document corresponent que això ho acredités. Hauríeu d’haver vist la Joana, encara abillada amb el vestit de núvia, pujant el carrer de Girona per presentar-se a la comissaria a demanar el permís. No és com ara, que t’entreguen el document en el mateix moment. L’autorització definitiva la donava el govern central i vam haver d’esperar nou dies per tenir el passaport en regla, que permetés a la meva dona, l’anada cap a França. Aquests dies vam aprofitar-los per donar un tomb pel nostre país. Barcelona, Lleida, Tarragona i sense oblidar de telefonar per saber com estava l’assumpte del passaport.

Aquell any va fer una fred d’aquelles que queden en el record. L’anada fins a Clermont Ferrand va ser un viatge que de divertit no en va tenir res de res. Arribats al Massiu Central hi havia neu arreu i quan vam atènyer el destí, el termòmetre del pati de la casa marcava 27 graus en negatiu. Si no recordo malament varem passar unes tres setmanes a França i els darrers dies el temps es va anant endolcint i ens va permetre fer unes passejades. Vam fer nit a Perpinyà, a l’hotel de la Gare, a la plaça de l’estació, i així ho assegura la Joana – només ella pot fer l’asseveració – fou aquella nit quan vam enfilar l’agulla com cal i la Núria – la nostra filla gran – va néixer nou mesos i nou dies després del casori. Diu el “punyetero” d’en Dalí que a la plaça de l’estació de Perpinyà s’hi troba el centre del món. Ves a saber, potser si. Però el que asseguro és que hi toca la tramuntana, i a casa, a la Núria i a mi, aquest vent tant nostrat ens ha palpat per totes bandes.

Quaranta vuit anys de convivència no són fàcils. De mars menudes fins alguns temporals n’hem tingut. Des de les petites emprenyades fins a grans cops de mar – no ho digueu a ningú però el vent que ha provocat les grans tempestes ha bufat sempre de la mateixa banda, excuseu-me que no ho expressi més entenedor – però l’embarcació no ha arribat a estavellar-se contra les roques. En el timó hi ha hagut una nauta que ha sabut molt ben guiar la barcada. Hem tingut dues filles i també gaudim dels nostres dos néts. La nostra vida, penso jo, deu ser molt semblant a tantes d’altres, tot i què segur que hem viscut situacions pròpies.

Feina feta i a la Joana ja li sembla bé el que fins aquí queda dit i escrit. M’he guanyat un bon sopar!!