dijous, 3 de febrer del 2011

El clam d'un poble




Ho acabo de llegir. La Internacional Socialista ha expulsat el Partit Nacional Democràtic d’Egipte, l’organització política del president Mubarak. Nascuda a finals del segle XIX, prové de la Segona Internacional amb el nom de la Internacional Obrera Socialista i fou refundada acabada la Segona Guerra Mundial, a instàncies dels laboralistes anglesos, per aplegar partits laboralistes i socialdemòcrates. Des de llavors abandonà el nom obrer i es rebatejar coma la Internacional Socialista. Potser d’aquesta nova denominació en la que s’obvia el substantiu obrer pot donar a entendre quines raons han permès que durant quasi trenta anys, el partit que dóna suport a Mubarak hagi pogut estar inclosa en aquest organisme. Desconeixien els dirigents de la IS, les responsabilitats del PND respecte de les polítiques d’opressió que mantenia contra el poble egipci? Ha calgut que el poble sortís als carrers per exigir la justícia i el drets que li negaven Mubarak i el seu partit, per tal que fossin expulsats de la Internacional? Per quines raons aquesta organització política fou acceptada i després mantinguda en el si de la IS? Una vergonya que haurien de reconèixer públicament i que ben segur no tindran la valentia d’acceptar.


Els ciutadans han sortit a expressar, des de fa una setmana, la voluntat de poder viure en llibertat, amb el dret que els correspon a poder manifestar lliurament el seu parer. Avui a la tarda, Mubarak ha enviat els seus sicaris a enfrontar-se amb violència contra unes persones que exigeixen la fi d’un règim polític que han hagut de suportar i patir durant tants anys. Mubarak ha sigut el gran protegit dels governs dels Estats Units que aporta més de mil milions de dòlars anuals pel manteniment d’unes forces armades que garanteixen els interessos geopolítics nord-americans en aquella zona. Egipte, per mor de la seva demografia, és el país àrab més important de la regió i juntament amb Israel representen els millors valedors per “l’estabilitat” que necessita els Estats Units i recordem que des dels acords de Camp David, s’han acabat els conflictes armats entre aquests dos països. Mubarak, com ho havia fet Anuar el Sadat, ha propiciat en tot moment polítiques de contingut antagòniques amb plantejaments fets per altres països àrabs, que han reivindicat una certa independència respecte dels interessos americans. L’administració americana ha recolzat règims dictatorials i en bona mesura és corresponsable de la situació que s’ha produït. Del governs de les mai prou ponderades democràcies europees millor ni parlar-ne. França, Alemanya i Anglaterra s’han pronunciat quan no els hi quedava cap altra sortida.

El moviment ciutadà en contra de Mubarak i el seu règim, ja no li permeten als Estats Units mantenir-lo en el poder. Cal trobar la manera de conservar la influència però Mubarak és un cadàver polític. En primer lloc, la secretària d’estat, la senyora Clinton, va aconsellar a Mubarak que resolgués la situació respectant el dret de manifestació dels ciutadans, sense cap violència. Un parell de dies després i vist el nul cas a l’invitació, el president senyor Obama li demana personalment a Mubarak que abandoni el càrrec, per tal de començar un procés democràtic- que ja procuraran que sigui prou “ordenat” – que permeti la formació d’un nou govern. Però Mubarak es nega i no vol obeir les ordres dels que tan bé l’han mantingut durant tants anys. Aquesta és la situació a hores d’ara i amb tota franquesa crec que no és possible endevinar quin serà el final. El país que pot ser més afectat per un canvi polític i social a Egipte, sens dubte és Israel. I fins avui, al menys jo, no he sentit cap declaració del govern israelià. La realitat és molt complexa, els fets es produeixen amb gran celeritat i el que si goso afirmar és que no hi haurà un acabament definitiu. El poble, de forma espontània demana el que li correspon, no estem parlant d’una revolució, és una revolta que protagonitzen persones de distints àmbits socials. Des de les classes mitjanes fins a les capes més desvalgudes i necessitades. No hi ha un lideratge polític que hagi empès el moviment ciutadà i que caldrà tenir en compte. Si no s’atenen les justes demandes, pot crear-se una situació política i social, que posi el futur d’Egipte en mans de radicalismes que no ajudarien, ans el contrari, a trobar el camí que pugui conduir a una millora del conflicte palestino-israeli, que en definitiva ha de ser el primer pas per cercar la pau en aquella regió, que fa mil•lennis va crear una cultura que en bona part nosaltres hem heretat.

El meu desig perquè no hi hagi violència, que la sang no embruti les llambordes. Salut i vida per les persones que viuen en aquell país.