dimarts, 22 de febrer de 2011

Breu crònica del 23-F




D’antuvi ràbia, indignació. Una vegada més els lliberticides s’aixecaven contra una democràcia feia poc encetada. Molts passos enrere que portarien altra vegada aquest país a la ruïna. Els esforços i la lluita de tantes persones per retornar les llibertats podien quedar en res.Les presons s’omplirien i el pànic s’estendria arreu. Altra vegada les pors amararien les cases de les persones que s’havien compromès amb la construcció d’un país lliure. Ja tenia 44 anys i coneixia el que havia sigut viure en un règim dictatorial, en el que les persones eren privades de la seva llibertat, empresonades, per l’únic delicte de discrepar del que un govern imposava, que havia aconseguit el poder amb l’ús de la armes i que mai va reconèixer els drets del poble. A casa havíem viscut la dictadura, patint-la. El pare – com tants d’altres – havia hagut d’anar-se’n a l’exili i va retornar a Sant Feliu, després d’haver passat per la presó. Havia vist la “valentia” del cap de la policia, que massa sovint venia a la taverna amb una actitud “xulesca”. Quantes vegades havia acompanyat el pare a la caserna de la Guardia Civil, on havia d’anar cada setmana a “presentar-se”, ni que fos una mala persona que calia tenir vigilada. A casa varem passar unes hores d’incertesa i també de temor. Què podria passar-li al pare?

Aquella tarda no havia anat a treballar. La feina la tenia a Platja d’Aro i els caps de setmana no hi havia festa i lliurava en dies feiners. Va ser un veí que va venir a dir-me la notícia i per la SER vaig anar seguint els esdeveniments. Vaig arribar-me fins el local del partit, que teníem a la carretera de Palamós, just davant de la porta d’entrada del futbol, on vaig recollir les fitxes dels militants que vaig deixar al pis de sobre de l’estanc de la plaça, que la sogra tenir llogat, encara que ja vivia amb nosaltres. Vaig sentir-me incapaç de fer altra cosa que no fos romandre a casa, tots junts. Vaig telefonar al pare, que treballava a Magatzems Vall i va dir-nos que plegava de la feina per anar-se’n a l’ajuntament, però que abans passaria per casa per explicar-nos la seva decisió.

Aquelles hores, fins que la situació no va aclarir-se van ser dures.L’incertesa del que podria succeir va expandir-se per tot el país i la foscor de la por va retornar pocs anys després de la recuperació de la democràcia. Però la llum de les llibertats va ser present en el despatx de l’alcaldia. En aquell lloc, un socialista i dos comunistes, en Josep Vicente – l’alcalde – la Carme Ayats i el pare, van fer-se companyia i varen tenir el valor de mantenir-se en el lloc que els havia atorgat el poble. Si voleu, una actitud simbòlica, però amb un capteniment que legitimava la sobirania popular, per damunt de la barbàrie i la inhumanitat que amenaçaven el país. Parlem de fa trenta anys i segur que la majoria de les persones joves, no poden fer-se càrrec de la situació política que ja feia temps es vivia. La possibilitat d’un cop militar-cívic, no va sorprendre a les persones que, amb més o menys mesura, estavem assabentats del que estava passant. Josep Vicente, Carme Ayats i Pere Pujol foren tres persones que es varen arriscar en aquells moments, defensant la legitimitat política que els havia donat el poble.

Ben entrada la matinada el pare va tornar a casa. El pare havia escollit i tots ho varem entendre que el seu deure era anar-se’n a l’ajuntament. Primer va passar per casa, per explicar-nos el perquè de la seva decisió, que tots varem comprendre. Coneixíem com i que era el pare.

És un breu relat, personal, del que vaig/varem viure a casa aquell 23 de febrer de fa 30 anys. De les conseqüències polítiques que va tenir aquell fet encara avui les estem patint. Però aquesta ja seria una altra crònica.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Plaça de Salvador Espriu un any després, tots d'acord




Fa poc s’ha complert un any de l’adequació i el tancament al trànsit rodat de la Plaça Salvador Espriu a Vilartagues. Feia anys que un sector important dels veïns reclamaven de l’Ajuntament que s’implantés una mesura com aquesta. Des de la regidoria de mobilitat de la qual n’era responsable, i amb l’acord d’una bona part del govern, vam presentar la proposta a l’Associació de Veïns de Vilartagues que d’una manera coherent i valenta va recolzar la decisió.

Hem creat un espai cívic, adequat i sobretot segur per els usuaris i vianants, més si es te en compte els casos d’atropellaments que s’hi havia donat en els darrers anys, així com les col•lisions entre vehícles a la cruïlla amb el carrer Tarragona. Al principi, la mesura no va ser de l’agrat de tothom. Bàsicamenr el malestar provenía dels interessos estrictament comercials d’un petit grup, i les queixes d’alguns conductors a l’hora de canviar els seus hàbits de circulació. Aprofitant aquest descontent, C. i U. i el regidor Pere Luque, llavors a l’oposició, van aprofitar per criticar al govern de manca de rigor, poca sensibilitat cap els “afectats”, i assegurant que ells no ho haguessin fet mai.

Ara, passat poc més d’un any, amb un govern de Convergència, Tots per Sant Feliu i recolzat pel grup AMICS, sembla que s’han adonat del seu error. Les declaracions airades d’alguns representants d’aquests partits, les editorials molt decantades d’algun setmanari local, i les queixes infundades d’alguns comerciants de la zona, han quedat en res. L’actual equip de govern, va tenir, i de fet encara te, la possibilitat de tornar deixar circular per la plaça tal com va prometre, però no ho pensa fer, això il•lustra clarament el sectarisme polític d’aquelles protestes.

El temps i els fets demostren que es va prendre una decisió encertada, pensant en la protecció dels usuaris i en el profit col•lectiu per sobre d’interessos particulars. Vàrem pacificar un espai especialment sensible al cor de Vilartagues. Queda encara molta feina per fer, problemes per resoldre en molts llocs de Sant Feliu, i això comportarà en el futur decisions semblants, consensuant-les amb els implicats, i defensant-les amb convicció, només així aconseguirem transformar i millorar la ciutat.



Jesús Fernández Bort


Regidor d’ICV-EA






+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



La decisió presa a la Plaça de Salvador Espriu forma part de la sensibilitat del nostre projecte en quan a la mobilitat. L’ampliació d’espais cívics – com molt be expressa el nostre regidor- és un feina que caldrà millorar a la nostra ciutat. Els nostres objectius en el sector de la mobilitat són clars i sempre orientats en la millora de la seguretat dels ciutadans. Recuperar a la nostra ciutat zones que garanteixin la mobilitat i l’accessibilitat de tothom, és al nostre entendre, un dret que cal promoure des de l’ajuntament. Des d’ICV prioritzem la recuperació de l’espai públic en benefici de les persones davant la preeminència del vehicle privat. Mesures en aquest sentit humanitzen la ciutat i promouen la relació ciutadana, uns valor que pensem són fonamentals per a la cohesió social. Volem construir una ciutat més acollidora, no només per a les persones que hi vivim, també per a tothom que vulgui visitar-nos. Facilitarem l’accés a espais per fomentar els recorreguts a peu de qualitat i també apostem per acabar el projecte de les Vies Verdes. Volem en definitiva, una ciutat en la que l’espai públic no sigui segrestat per la pressió de l’automòbil.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Per una política fiscal justa



Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i vice-director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. El darrer llibre que ha publicat és Josep Solà i Barberà: La Veu del PSUC.

Faig una petita marrada per fer uns breus apunts sobre qui fou Josep Solé i Barberà. Gosaria dir que fou una de les persones més importants del PSUC i de les més reconegudes quan la transició democràtica. Nascut l’any 1916 es significà per ser un dirigent universitari i militant del Bloc Obrer i Camperol. L’any 1936, quan fou fundat el PSUC, i acabats els seus estudis de dret, va passar a dirigir les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Va incorporar-se a l’Exèrcit Popular i finalitzada la guerra va ser empresonat durant cinc anys i posteriorment desterrat a La Mancha. Al cap de 10 anys retornà a Barcelona, exercir la seva professió i fou un dels principals advocats dels presos polítics.

La defensa del dirigent comunista Miguel Núñez ( 1958) i la de membres d’ETA en el Procés de Burgos (1970) el van convertir en tot un símbol. Fou l’advocat que més detinguts va defensar davant del Tribunal del Orden Público ( TOP) i, en representació del PSUC una peça fonamental en l’organització de les plataformes unitàries de l’oposició franquista catalana. Solé i Barberà va ser el representant del PSUC a l’Assemblea de Catalunya, diputat al Congrés i membre de la redacció de l’Estatut de Sau. Una persona que va guanyar-se el respecte de tothom, inclús d’aquells que no compartien el seu projecte polític, que va posar els seus coneixement en defensa de les llibertats i en moments molt difícils. Un exemple de coherència amb el dret, amb un exercici de la seva professió, posada al servei de la justícia.


Quan he encès l’ordinador, ho he fet amb la intenció de transcriure un article d’Andreu Mayayo, que penso val la pena donar-li una bona ullada. Poques paraules, però que ens mostren un aspecte del frau fiscal que es dóna en el nostre país.



Les grans empreses paguen poc i defrauden més


La multinacional americana Praxair va reconèixer que havia defraudat 146 milions d’euros a l’Hisenda espanyola i, tot seguit, no va dubtar a pagar la xifra astronòmica de 246 milions – en concepte de deute, més els interessos i la sanció – per evitar la presó per a dos dels seus directius. Aquest acord és un dels exemples més notoris que han permès a l’Agència Tributària tancar l’exercici del 2010 am una recaptació extraordinària en la seva lluita contra el frau fiscal: 10.043 milions d’euros , un 23,7% més que l’any 2009, l’equivalent a un 1% del PIB.


Tot amb tot, encara representa una part molt petita del diner negre que empastifa la nostra economia, sobretot entre les grans empreses i les grans fortunes. Entre els 80.000 milions calculats per la UPF i els 100.000 estimats pels mateixos funcionaris d’Hisenda, entre un 8% i un 10% del PIB.


Les comparacions són odioses amb els nostres socis de la Unió Europea i sagnants amb Alemanya, amb qui quadrupliquem el percentatge del frau fiscal. Ras i curt, amb una pressió fiscal inferior en deu punts a la mitjana de la UE, tenim 10 punts més de frau fiscal, i mentre dupliquem la taxa d’atur, a casa nostra circula la quarta part dels bitllets de 500 euros i els de 200 van creixent.


L’elevat frau fiscal a Espanya justificaria l’estat d’alarma per aconseguir reduir en bona part, si no del tot, el frau fiscal.No es tracta tan sols d’una qüestió econòmica, sinó d’autoritat moral abans d’exigir sacrificis al conjunt de la població. Per això caldria augmentar els recursos legals, econòmics i humans de l’Agència Tributària. I que els grans defraudadors vagin a la presó, per descomptat.






Andreu Mayayo i Artal.




++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Mayayo ens parla de quantitats extraordinàries que uns lladregots – volgudament vull ser més ferm amb els qualificatius – roben a la ciutadania. El govern requereix al nostre sentit de responsabilitat i ens reclama a contribuir amb el nostre esforç, per tal de superar una situació que té més de quatre milions de persones a l’atur, que no demanen altra cosa que poder-se guanyar la vida amb el seu treball. Hem de ser solidaris i en bona mesura també hem d’escoltar-nos que hem sigut coresponsables de la crisi que estem patint; hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, hem estirat més el braç que la màniga. Una gran mentida, quan se’ns ha dit i repetit una i mil vegades, que aquella bonança seria estable i a més a més encara aniria creixent. Tampoc descuidaven aconsellar-nos que hi havia un aspecte indispensable per aquella millora: comprar i consumir. Quina vergonya pel govern permetre aquests rapinyaires, quin sentit del paper que ha de tenir l’Estat per a una justa distribució de la riquesa que genera aquest país, quan som governats per una opció política que s’anomena socialista. Com pot demanar-se a la gent més sacrificis, quan els lladres engruixeixen els seus comptes amb diners que no són seus? El lladronici ha de ser perseguit i castigat. L’Agència Tributària prou be que coneix on són aquests diners. L’aplicació de les lleis actuals dotarien l’Estat i al govern que l’administrés, dels recursos necessaris per acabar amb el problema de la crisi i poder prendre mesures actives en la creació de llocs de treball. L’administració ha de ser la principal generadora de l’activitat econòmica i no deixar aquest aspecte només en mans de l’empresa privada. Els diners hi són, però cal augmentar els recursos econòmics i humans de l’Agència Tributària, però fins ara, el govern que tenim, no s’ha manifestat políticament en aquest sentit.



Un altre aspecte –que tantes vegades hem comentat amb l’amic i company Joan Prat – que també contribuiria a mantenir l’estabilitat del nostre sistema financer, seria establir una taxa sobre les transaccions financeres. Tothom pot utilitzar els seus recursos de la manera que cregui convenient, però entenc que una taxa sobre aquests tipus de transaccions seria socialment justa. Els ministres europeus de finances estaven disposats a debatre les possibilitats d’adoptar una taxa a les transferències bancàries. Aquesta mesura podria convertir en no rendibles els intercanvis de caire especulatiu immediat i serviria també per reduir els riscos del sistema financer. Una taxa d’aquestes característiques podria actuar sobre la veritable causa dels problemes que genera l’especulació. Parlo de fa mesos i desconec si s’ha arribat a algun acord. Més aviat i en consonància amb els diferents criteris que s’exposaven, molt expressament per part del govern anglès – la City és una font d’ingressos que provenen del diner brut – gosaria afirmar que tot haurà quedat en un no res.





dimarts, 15 de febrer de 2011

Un sopar de gala







La dita popular ens explica que tots els sants tenen vuitava. La saviesa d’aquest proverbi em permet ajustar-lo també als aniversaris. Permeteu-me aquesta llicència.

Dimarts passat, a Santa Cristina, a casa de la nostra filla Sònia hi hagué un sopar “d’etiqueta”. I no només per les viandes prou saboroses que varem gaudir. Res de l’altra món, uns talls de xai fets a la brasa, amb un parell d’orelles de porc i unes quantes botifarres. Unes safates amb verdures per acompanyar la carn, un bon vi per anar traguinyolejant i unes lioneses per acabar d’enllestir l’àpat. Tampoc les dones – tot i anar molt ben vestides, com sempre – lluïen vestits de conegudes marques i els homes també varem oblidar el frac.

La “gala” era que el nostre Martí complia els onze anys. El vailet ja fa temps que ha encetat la pubertat i ja tots el veiem com si fos un adolescent, encara que tot just ha començat aquest tram de la seva vida. El nostre nét és un xicot prou espavilat a l’escola, se’n surt be a l’hora de passar els exàmens i les notes de final de curs ens fan sentir prou satisfets i perquè no dir-ho sanament orgullosos. El parer dels seus mestres és que podria millorar encara, si hi posés una mica més d’empenta. Entenem la consideració que fan els seus professors – és el seu deure- però també som sabedors que quan en Martí decideix que val la pena, “ hi posa el coll” i temps tindrà per anar aprenent noves actituds, que encara és un vailet.. Ara està cursant el 5è curs i ho dèiem l’altra dia amb l’àvia que ja quasi és a les portes de l’institut. La bateria, el violoncel i l’atletisme també s’emporten bona part dels seu temps i sovint quan arriba el vespre diu que ja n’hi ha prou, que fins demà!!. Un xic distret també ho és. De vegades – i segur que no és diferent dels altres vailets, deixeu-me fer memòria de fa molts anys quan jo també patia d’aquesta “malaltia” – cal repetir-li les coses i en ocasions hem d’alçar el to de la veu per tal que ens escolti. Deu anar – “ a la seva bola” – que així diuen ara els joves i també els que no ho són tant. És un bon xicot i penso que aquesta asseveració ja ho diu quasi tot. Crec que disposa d’una gran fortuna que sabrà aprofitar: una mare i una àvia que ben segur a banda d’estimar-lo, són dues excel•lents persones que són el millor exemple per en Martí. També d’una tia, que encara que no convisqui amb nosaltres, quan ve a Sant Feliu, el vailet s’ho passa de primera, s’estimen.

Si hagués de valorar el que jo he aportat a la vida del meu nét, francament no sabria que dir. El meu gran dubte, és si en Martí, la seva germana Sara i la mainada d’arreu tindran un món en PAU, millor del que jo vaig tenir quan era de la seva edat. Segur que no he obrat tot el que caldria però el meu humil esforç si que tinc la certesa d’haver-lo fet.

El sopar va acabar d’hora. L’endemà era dia feiner i malgrat que la quitxalla, en Martí i la Sara, volien que la festa no s’aturés, tot just tocades les onze cada ovella al seu corral.Ben pensat potser si que ens hauríem d’haver mudat de primera: 11 anys és una edat important, més encara quan qui això escriu en farà 74 demà passat. Salut hi hagi per poder fer un altre sopar l’any vinent.






dilluns, 14 de febrer de 2011

Imatges amb paraules




Que el poder ha volgut sempre influir en el pensament dels ciutadans és un fet inqüestionable. En els països amb governs “democràtics” el control de la població per part del poder és més difícil que en els règims dictatorials, societats aquestes, en les que els ciutadans no tenen accés a cap informació que no sigui la dictada per l’autoritat imposada. Però també en els estats de dret, s’intenta trobar altres camins per modelar l’opinió del poble, mitjançant l’utilització dels medis de comunicació, que són emprats cap a la formació d’una única opinió.

Premsa, ràdio, televisió, cinema i altres medis, conformen el que coneixem com a mitjans de comunicació de masses. La influència que poden tenir aquests sistemes de comunicació, es reflexen en pràctiques socials fonamentals que van més enllà de les conductes socials que rebem les persones en les relacions d’aprenentatge familiar i de convivència ciutadana. Aquestes institucions han perdut el seu paper, en una societat que ha passat a ser dominada per aquesta mass-media, que ens presenta un món imaginari. El control dels mitjans és un objectiu fonamental per a la creació de subjectes/ col•lectius incapaços de pensar, que molt especialment facin de les imatges una realitat que no és. En aquest aspecte cal recalcar la importància de la televisió, medi de comunicació que arriba a la totalitat de la ciutadania, una eina que sovint veiem però no entenem, que ens omple de figures que ens aporten una visió de la societat que no és certa.

Que les cadenes privades, ens ofereixin programes de nul•la qualitat, vergonyosos, amb continguts que provoquen la reacció del pitjor de la condició humana, que ens presenten personatges que es prostitueixen per un grapat de diners, com que l’únic important per aquestes empreses són els beneficis ràpids, hem d’admetre – si no vols per força – aquesta mena de programes sense contingut i que per dignitat pròpia hauríem de rebutjar. Sembla que no és així i que aquestes ofertes de la televisió privada, compten amb una bona acollida.

Des de l’espai públic la qualitat millora – només faltaria que no fos així – però massa sovint, les televisions públiques ens ofereixen programes d’una condició lamentable. En bona mesura sembla que vulguin mantenir una competència amb la indecència de les privades. El mitjà televisiu, ben segur que hauria de contenir ofertes prou distretes i que ens permetessin passar estones ben a gust, però amb propostes de qualitat, a l’abast de tothom. Dic així, perquè un dels arguments que tots hem sentit és que els programes que no són per “divertir-se” són avorrits i que el que ens cal, si el dia a dia ja és prou feixuc, és acabar la jornada sense capficar-nos en demesia. Des de la televisió pública sembla que tampoc hi ha massa interès en oferir informacions plurals, de debat, d’anàlisi, que ens puguin ajudar a millorar la nostra capacitat de discerniment. Hi ha qui diu que si vols desinformar-te el millor camí que pots fer és veure la televisió. Discrepo d’aquesta radicalitat i penso que si fas una bona tria pots trobar emissions prou interessants. El que si podem veure és l’interés que tenen les grans formacions polítiques per poder conduir l’espai televisiu, un avantatge que be prou saben la importància que te.

Una excessiva utilització de les imatges, és una estratègia emprada per aquests mitjans. No vull posar en dubte la importància de la imatge, però si la figura no va acompanyada pel discurs, per la paraula, no tenim tota la informació. El mot ja sigui oral o escrit ens aporta el fons de la qüestió, la història que ha provocat la situació que veiem dibuixada. És imprescindible per millor entendre el fet i les causes que l’han provocat, l’exposició de les condicions socials, polítics, econòmiques...que són les responsables d’aquella situació. Permeteu-me posar un parell d’exemples. Fa uns de dies, en els diaris, hi podíem veure la fotografia d’una dona afganesa que havia sigut brutalment mutilada en el nas i les orelles per la seva pròpia família. De manera freqüent en la pantalla del televisor ens passen imatges d’infants africans, que ens toquen el cor, que ens fan patir. Si no disposem del discurs que ens il•lustri, la nostra informació és precària i no ens permet entendre el fet. Es tracta d’una informació que ens la fan arribar amb volguda precarietat, que no ens permet entendre i valorar la notícia amb els suficients coneixements per fer-ne una avaluació pròpia, i que és en molts casos aprofitada pel “remitent” per fer-ne una descripció tendenciosa. La fotografia de la noia afganesa fou la portada de la revista Time –una publicació prou coneguda per la tendència bel•licista i imperialista – amb el títol “ Què passarà si deixem Afganistan?” No cal negar que les agressions a les dones són fets que es produeixen sovint en aquell país, però assegurar que la presència dels militars dels Estats Units, és imprescindible per la garantia que aquestes pràctiques medievals desapareguin en aquell lloc és una gran mentida. Per ser objectius en la informació també hauria calgut esmentar els crims, abusos i destrucció que sobre la població civil ha provocat la intervenció militar. Per què Time no ha publicat cap portada amb aquests crims de guerra i tampoc cap foto amb soldats americans morts o ferits? Una informació volgudament esbiaixada i tendenciosa per convèncer als ciutadans dels Estats Units de la necessitat de la presència en aquell indret. La presència militar a l’Afganistan no és en defensa de la dona i dels drets humans. Time ha actuat sempre amb un cinisme polític amb complicitat amb els grans interessos de l’imperialisme nord-americà.

La música d’un nocturn de Chopin, va acompanyar la darrera narració que va fer Iñaki Gabilondo, des del canal CNN+, el mes de desembre passat. Va tancar-se un mitjà de comunicació honest i honrat, un instrument vital per a la informació dels ciutadans. La nostàlgia que es desprèn de la música de Chopin era la millor queixa contra aquesta agressió a la democràcia, com un plor contingut per la pèrdua de la veu d’unes persones que posaven la seva capacitat de treball en benefici de la societat. De vegades sense coincidir amb el meu parer, però sempre amb la seguretat que no hi havia cap propòsit d’engany. El canal no reportava beneficis econòmics i després d’onze anys, en la mateixa freqüència hi podrem veure el Gran Hermano les 24 hores del dia...

Amb esperit crític hem de saber definir el que ens arriba des dels mitjans de comunicació. Tenir la capacitat no només de veure, també mantenir un esperit oportú per qüestionar les informacions, per tenir les nostres opinions. Tenir opinions no és repetir les dels altres sinó formar-se les pròpies. ( la darrera frase no és meva, l’he “mangada” a la nostra filla Núria, que per això sóc el seu pare).


dissabte, 12 de febrer de 2011

A l'escola ens van demanar fer un treball


Les places de minusvàlids


En el meu cas, crec que, als super mercats, a les escoles, als hospitals,...les places d'aparcament reservades a minusvàlids sempre estan ocupades, per cotxes que no portel la placa de minusvàlid. La meva mare va en cadira de rodes i jo m'hi fixo. La gent no se'n adona, però, segur que si ells fossin educats no hi aparcarien.

La gent que hi aparca sempre te la frase típica " Però si només es un moment", i després si els dius que no hi poden aparcar, a més a més se'n van emprenyats.

Jo la única cosa que demano es que s'hi fixin una mica més i que procurin no aparcar-hi.

Martí Rovira i Pujol

dimecres, 9 de febrer de 2011

SORTU. El govern ha de tenir coratge.



Ahir va entrat en el registre del Ministeri de l’Interior, la sol•licitud de legalització d’un nou partit/ organització, amb el nom de SORTU ( brollar, en èuscar). Una nova formació que representa la voluntat política de l’independentisme basc, que vol presentar-se a les properes eleccions municipals. Ara caldrà que el govern espanyol determini la legalitat dels estatuts d’aquesta formació i en el cas de considerar que pot haver-hi en les normes, alguna qüestió que no s’ajusti a la llei, podrà recórrer al fiscal general de l’Estat. En darrera i definitiva instància, si el govern creu que aquesta formació no respecte la legalitat, els tribunals hauran de pronunciar-se. No oblidem que en un estat de dret, és el poder judicial el que te la facultat de decidir i no el govern, en aquestes qüestions. Altrament podrien produir-se decisions de caràcter partidista, que serien contràries al lliure dret d’associació i participació política.

Aquest nou partit de l’esquerra abertzale, planteja la constitució d’un estat basc, en el marc de la unió europea. Una fita política que s’incardina en el dret a l’autodeterminació dels pobles, plantejament que al meu entendre ha de ser reconegut, en el cas que arribi a comptar amb la majoria de la voluntat del poble basc. En les normes que presenta SORTU, s’explicita amb claredat i contundència, rebutjar qualsevol mena de violència amb finalitat política i s’expressa també el repudi a ETA.

És inqüestionable que la situació política en el país basc, no és la que correspondria en l’exercici d’una veritable democràcia. La violència i la barbàrie d’ETA han permès a les dues grans formacions polítiques PSOE i PP, posar dificultats al parer polític i a la participació de bona part d’aquella societat. Quan l’esquerra independentista, expressa la seva voluntat de participar democràticament en l’exercici polític, penso que obstaculitzar aquesta petició per unes preteses raons de possibles actituds de mancança en el discurs contra la violència- quan s’han compromès a respectar la via de la democràcia – seria un greu error negar-los aquest dret. I en el cas de produir-se alguna actitud personal que no s’ajustés al compromís que han manifestat, caldria procedir pel camí de la justícia contra aquesta persona, d’igual manera que s’ha d’actuar contra qualsevol ciutadà. L’esquerra abertzale basca proposa l’exercici democràtic – una decisió de gran importància - que cal que sigui considerada i acceptada. Barrar-li el pas, és negar-se a la possibilitat de recuperar per aquella societat la pau que tan desitja i necessita. En política i més quan governes cal ser valent i prendre les decisions amb coratge, inclús quan podem conduir-te a una posició difícil que pot beneficiar a d’altres formacions. El govern i el PSOE – el partit que li dóna suport- han de tenir la valentia política per reconèixer la legalitat d’aquesta nova formació.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Palau de la Música. Ha començat el compte enrere?





El Consorci del Palau de la Música és una entitat de col•laboració entre les administracions públiques i la participació ciutadana.L’administració de l’edifici i de la sala de concerts és l’activitat principal del Consorci, que esta integrat per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el ministeri de Cultura i l’Orfeó Català en tant que propietari de l’edifici. El Comitè Executiu el presideix la senyora Mariona Carulla i Font, presidenta de l’Orfeó Català.

Rel de l’autoinculpació que Millet i Montull- saquejadors confessos del Palau- van declarar davant del jutge, va obrir-se una investigació judicial, que avui ja porta més d’un any. Les posteriors investigacions han conduit a trobar altres possibles infraccions en la gestió dels diners de l’Orfeó Català- Palau de la Música Catalana. Una providència emesa pel jutge Juli Solaz que fins fa poc instruïa el cas, deguda a les noves diligències a partir de l’evolució del cas i de l’informe de l’Agència Tributària, reclamava totes les parts personades per tal que poguessin manifestar els seus posicionaments. En l’informe, Hisenda, va desvetllar que la constructora Ferrovial hauria pagat comissions del 4 per cent per la concessió de grans obres públiques, diners que en un 2,5% haurien anat a para a les arques de Convergència Democràtica, amb un total proper als 6 milions d’euros i el 1,5% restant se l’haurien embutxacat els exresponsables del Palau, Millet i Montull. La Fiscalia va respondre al jutge reclamant que cités a declarar com imputat el que llavors era tresorer de CDC, Daniel Osàcar, que hauria gestionat el cobrament fraudulent durant l’etapa de govern de Jordi Pujol. Àngel Colom, que fou cap de llista del PI – formació política ja desapareguda – també és demanat a comparèixer, en concepte d’imputat.

Acollint-se a la disposició judicial, el Consorci del Palau de la Música, va demanar al jutge que cités també com a imputat Àngel Colom, que era el secretari d’immigració de CDC. Aquest personatge, va reconèixer haver rebut una important quantitat de diners, de mans de Millet, per eixugar el deute que tenia en nom del PI ( Partit per la Independència ). Setanta dos mil euros que diu Colom, quan consta un rebut signat per ell pel doble d’aquesta quantitat, en números rodons 25 milions de pessetes. Per la seva part, la Fundació Orfeó Català- Palau de la Música va desmarcar-se del Consorci i de la fiscalia i no va demanat la citació d’Osàcar i Colom, els dos imputats de Convergència Democràtica. L’Orfeó no va fer cap referència respecte de l’informe de l’Agència Tributària i es limita a mencionar els noms de Millet i Montull.

No sóc un entès en l’expressió dels termes jurídics i he hagut d’afinar tot el possible per fer-me comprendre. No cal sorprendre’s del lèxic de persones que per acomplir el seu mandat, comencen per abillar-se d’una manera que ja hauria d’haver sigut modificada, que ens recorden èpoques que sortosament ja són història. Potser no tenen alternativa gramatical i es veuen forçats en la redacció dels seus documents a emprar uns mots de difícil comprensió per la majoria de la gent, és molt possible. Però quan el seu discurs és oral bo seria que empressin un llenguatge que fos més entenedor.

Encara no havien passat dos mesos que el Consorci del Palau havia presentat la seva demanda d’imputació, que s’hi repensa i retira la seva imputació als dos càrrecs de Convergència, Daniel Oscar i Àngel Colom. Així només queda la fiscalia que manté les seves acusacions. Hi ha hagut les eleccions al Parlament, amb un nou govern de C. U. quan es produeix aquesta marxa enrere. Recordem que la Generalitat forma part del Consorci i els grups del PSC, ICV i ERC, demanen al govern si ha pressionat o intervingut en aquesta decisió. No hi ha resposta, el mutisme més absolut és el respecte que hauria de mantenir el govern a les preguntes de l’oposició. El President Mas i el seu equip abandonen el Parlament –és el primer ple de la nova legislatura – i només hi ha un breu comentari del portaveu senyor Trull, que vol justificar la callada amb arguments tan convincents com que l’oposició fa “baixa política” i que no respecten la presumpció d’innocència. Un quants dies després, el senyor President respon a una pregunta d’un periodista amb la següent frase: “ no és moment d’imputar a ningú de CDC pel cas Palau”. El senyor Mas és el meu President però les seves responsabilitats són d’ordre polític i no judicial. Ben segur que coneix un dels principis fonamentals de l’Estat de Dret, com és la independència de la justícia respecte dels altres poders. La resposta penso que ho diu tot.

Millet i Montull han disposat de bens de propietat pública, de diners que són del poble, fet que han reconegut. Segons l’Agència Tributària hi ha suficients probes que suposen el pagament de comissions a Convergència Democràtica i que una bona picossada de diners públics foren entregats a Àngel Colom. També cal mencionar que Daniel Osàcar des de no fa massa ja no és el tresorer de CDC. No oblidem tampoc que la senyora Mariona Carulla –dels Carulla de tota la vida – és alhora presidenta de l’Orfeó Català i també presideix el comitè executiu del Consorci. Un seguit de fets que em permeten pensar que l’assumpte Palau ha donat un tomb important.

Fa més d’un any que el cas Palau començà. El jutge Solaz ha passat a una altra instància judicial i per tant aquest afer haurà de continuar-ne l’instrucció un altre magistrat que haurà d’assabentar-se i posar-se al dia de tot el procés, que he llegit consta a hores d’ara de quasi cinc mil folis. Un altre retard que permet anar passant els dies i no en faré pas una relació de casos evidents que “s’han mort”, per allò que es coneix com la prescripció del delicte. Només mencionaré el que ha passat amb el president de la diputació de Castelló, a qui li han prescrit uns delictes prou evidents i que a més a més és tan pocavergonya que declara que ha sigut absolt. Ara plega un jutge, en comença un altre que tampoc acaba la instrucció, es repeteix les vegades que siguin necessàries fins que el cas no pot ser objecte de judici, prescriu. Repeteixo el que vaig escriure quan va començar l’afer de Palau. Vaig dir que Millet era un personatge que comptaria segur amb suports i ajudes de tota mena. Els diners suficients per disposar dels millors advocats que se les saben totes en aquests afers, amb unes lleis que fan dificultoses l’esclariment dels fets, normes que han escrit legisladors que be prou han sabut com procedir en defensa d’aquests delictes.

I també em temia que un cert poder polític posaria tots els pals a les rodes possibles. No faig demagògia quan afirmo que delictes de poca importància són tractats amb una duresa excessiva. No només demanem, exigim que aquestes persones siguin privades de llibertat i amb la màxima prestesa. Amb els lladregots de coll alt i corbata no procedim de la mateixa manera. Tinc la sensació que com que no ens treuen personalment de la butxaca els diners, la gent no som prou conscients d’aquests robatoris, que són perpetrats des dels despatxos i amb tota impunitat, sense arriscar res. El cas Palau ha donat un tomb enrere, el temps anirà passant i l’oblit juga a favor d’aquests pocavergonyes. Millet i Montull, lladregots confessos, han de retornar al poble els diners que ens han robat. CDC ha de posar a la disposició del jutge tota la informació que pot tenir, be s’omplen la boca de la bona disposició que tenen, però els fets desmenteixen aquests propòsits. I la justícia, un servei públic, ha de garantir i protegir els drets dels ciutadans, que en aquest cas concret ha afectat tota la societat.

dijous, 3 de febrer de 2011

El clam d'un poble




Ho acabo de llegir. La Internacional Socialista ha expulsat el Partit Nacional Democràtic d’Egipte, l’organització política del president Mubarak. Nascuda a finals del segle XIX, prové de la Segona Internacional amb el nom de la Internacional Obrera Socialista i fou refundada acabada la Segona Guerra Mundial, a instàncies dels laboralistes anglesos, per aplegar partits laboralistes i socialdemòcrates. Des de llavors abandonà el nom obrer i es rebatejar coma la Internacional Socialista. Potser d’aquesta nova denominació en la que s’obvia el substantiu obrer pot donar a entendre quines raons han permès que durant quasi trenta anys, el partit que dóna suport a Mubarak hagi pogut estar inclosa en aquest organisme. Desconeixien els dirigents de la IS, les responsabilitats del PND respecte de les polítiques d’opressió que mantenia contra el poble egipci? Ha calgut que el poble sortís als carrers per exigir la justícia i el drets que li negaven Mubarak i el seu partit, per tal que fossin expulsats de la Internacional? Per quines raons aquesta organització política fou acceptada i després mantinguda en el si de la IS? Una vergonya que haurien de reconèixer públicament i que ben segur no tindran la valentia d’acceptar.


Els ciutadans han sortit a expressar, des de fa una setmana, la voluntat de poder viure en llibertat, amb el dret que els correspon a poder manifestar lliurament el seu parer. Avui a la tarda, Mubarak ha enviat els seus sicaris a enfrontar-se amb violència contra unes persones que exigeixen la fi d’un règim polític que han hagut de suportar i patir durant tants anys. Mubarak ha sigut el gran protegit dels governs dels Estats Units que aporta més de mil milions de dòlars anuals pel manteniment d’unes forces armades que garanteixen els interessos geopolítics nord-americans en aquella zona. Egipte, per mor de la seva demografia, és el país àrab més important de la regió i juntament amb Israel representen els millors valedors per “l’estabilitat” que necessita els Estats Units i recordem que des dels acords de Camp David, s’han acabat els conflictes armats entre aquests dos països. Mubarak, com ho havia fet Anuar el Sadat, ha propiciat en tot moment polítiques de contingut antagòniques amb plantejaments fets per altres països àrabs, que han reivindicat una certa independència respecte dels interessos americans. L’administració americana ha recolzat règims dictatorials i en bona mesura és corresponsable de la situació que s’ha produït. Del governs de les mai prou ponderades democràcies europees millor ni parlar-ne. França, Alemanya i Anglaterra s’han pronunciat quan no els hi quedava cap altra sortida.

El moviment ciutadà en contra de Mubarak i el seu règim, ja no li permeten als Estats Units mantenir-lo en el poder. Cal trobar la manera de conservar la influència però Mubarak és un cadàver polític. En primer lloc, la secretària d’estat, la senyora Clinton, va aconsellar a Mubarak que resolgués la situació respectant el dret de manifestació dels ciutadans, sense cap violència. Un parell de dies després i vist el nul cas a l’invitació, el president senyor Obama li demana personalment a Mubarak que abandoni el càrrec, per tal de començar un procés democràtic- que ja procuraran que sigui prou “ordenat” – que permeti la formació d’un nou govern. Però Mubarak es nega i no vol obeir les ordres dels que tan bé l’han mantingut durant tants anys. Aquesta és la situació a hores d’ara i amb tota franquesa crec que no és possible endevinar quin serà el final. El país que pot ser més afectat per un canvi polític i social a Egipte, sens dubte és Israel. I fins avui, al menys jo, no he sentit cap declaració del govern israelià. La realitat és molt complexa, els fets es produeixen amb gran celeritat i el que si goso afirmar és que no hi haurà un acabament definitiu. El poble, de forma espontània demana el que li correspon, no estem parlant d’una revolució, és una revolta que protagonitzen persones de distints àmbits socials. Des de les classes mitjanes fins a les capes més desvalgudes i necessitades. No hi ha un lideratge polític que hagi empès el moviment ciutadà i que caldrà tenir en compte. Si no s’atenen les justes demandes, pot crear-se una situació política i social, que posi el futur d’Egipte en mans de radicalismes que no ajudarien, ans el contrari, a trobar el camí que pugui conduir a una millora del conflicte palestino-israeli, que en definitiva ha de ser el primer pas per cercar la pau en aquella regió, que fa mil•lennis va crear una cultura que en bona part nosaltres hem heretat.

El meu desig perquè no hi hagi violència, que la sang no embruti les llambordes. Salut i vida per les persones que viuen en aquell país.