dilluns, 14 de febrer de 2011

Imatges amb paraules




Que el poder ha volgut sempre influir en el pensament dels ciutadans és un fet inqüestionable. En els països amb governs “democràtics” el control de la població per part del poder és més difícil que en els règims dictatorials, societats aquestes, en les que els ciutadans no tenen accés a cap informació que no sigui la dictada per l’autoritat imposada. Però també en els estats de dret, s’intenta trobar altres camins per modelar l’opinió del poble, mitjançant l’utilització dels medis de comunicació, que són emprats cap a la formació d’una única opinió.

Premsa, ràdio, televisió, cinema i altres medis, conformen el que coneixem com a mitjans de comunicació de masses. La influència que poden tenir aquests sistemes de comunicació, es reflexen en pràctiques socials fonamentals que van més enllà de les conductes socials que rebem les persones en les relacions d’aprenentatge familiar i de convivència ciutadana. Aquestes institucions han perdut el seu paper, en una societat que ha passat a ser dominada per aquesta mass-media, que ens presenta un món imaginari. El control dels mitjans és un objectiu fonamental per a la creació de subjectes/ col•lectius incapaços de pensar, que molt especialment facin de les imatges una realitat que no és. En aquest aspecte cal recalcar la importància de la televisió, medi de comunicació que arriba a la totalitat de la ciutadania, una eina que sovint veiem però no entenem, que ens omple de figures que ens aporten una visió de la societat que no és certa.

Que les cadenes privades, ens ofereixin programes de nul•la qualitat, vergonyosos, amb continguts que provoquen la reacció del pitjor de la condició humana, que ens presenten personatges que es prostitueixen per un grapat de diners, com que l’únic important per aquestes empreses són els beneficis ràpids, hem d’admetre – si no vols per força – aquesta mena de programes sense contingut i que per dignitat pròpia hauríem de rebutjar. Sembla que no és així i que aquestes ofertes de la televisió privada, compten amb una bona acollida.

Des de l’espai públic la qualitat millora – només faltaria que no fos així – però massa sovint, les televisions públiques ens ofereixen programes d’una condició lamentable. En bona mesura sembla que vulguin mantenir una competència amb la indecència de les privades. El mitjà televisiu, ben segur que hauria de contenir ofertes prou distretes i que ens permetessin passar estones ben a gust, però amb propostes de qualitat, a l’abast de tothom. Dic així, perquè un dels arguments que tots hem sentit és que els programes que no són per “divertir-se” són avorrits i que el que ens cal, si el dia a dia ja és prou feixuc, és acabar la jornada sense capficar-nos en demesia. Des de la televisió pública sembla que tampoc hi ha massa interès en oferir informacions plurals, de debat, d’anàlisi, que ens puguin ajudar a millorar la nostra capacitat de discerniment. Hi ha qui diu que si vols desinformar-te el millor camí que pots fer és veure la televisió. Discrepo d’aquesta radicalitat i penso que si fas una bona tria pots trobar emissions prou interessants. El que si podem veure és l’interés que tenen les grans formacions polítiques per poder conduir l’espai televisiu, un avantatge que be prou saben la importància que te.

Una excessiva utilització de les imatges, és una estratègia emprada per aquests mitjans. No vull posar en dubte la importància de la imatge, però si la figura no va acompanyada pel discurs, per la paraula, no tenim tota la informació. El mot ja sigui oral o escrit ens aporta el fons de la qüestió, la història que ha provocat la situació que veiem dibuixada. És imprescindible per millor entendre el fet i les causes que l’han provocat, l’exposició de les condicions socials, polítics, econòmiques...que són les responsables d’aquella situació. Permeteu-me posar un parell d’exemples. Fa uns de dies, en els diaris, hi podíem veure la fotografia d’una dona afganesa que havia sigut brutalment mutilada en el nas i les orelles per la seva pròpia família. De manera freqüent en la pantalla del televisor ens passen imatges d’infants africans, que ens toquen el cor, que ens fan patir. Si no disposem del discurs que ens il•lustri, la nostra informació és precària i no ens permet entendre el fet. Es tracta d’una informació que ens la fan arribar amb volguda precarietat, que no ens permet entendre i valorar la notícia amb els suficients coneixements per fer-ne una avaluació pròpia, i que és en molts casos aprofitada pel “remitent” per fer-ne una descripció tendenciosa. La fotografia de la noia afganesa fou la portada de la revista Time –una publicació prou coneguda per la tendència bel•licista i imperialista – amb el títol “ Què passarà si deixem Afganistan?” No cal negar que les agressions a les dones són fets que es produeixen sovint en aquell país, però assegurar que la presència dels militars dels Estats Units, és imprescindible per la garantia que aquestes pràctiques medievals desapareguin en aquell lloc és una gran mentida. Per ser objectius en la informació també hauria calgut esmentar els crims, abusos i destrucció que sobre la població civil ha provocat la intervenció militar. Per què Time no ha publicat cap portada amb aquests crims de guerra i tampoc cap foto amb soldats americans morts o ferits? Una informació volgudament esbiaixada i tendenciosa per convèncer als ciutadans dels Estats Units de la necessitat de la presència en aquell indret. La presència militar a l’Afganistan no és en defensa de la dona i dels drets humans. Time ha actuat sempre amb un cinisme polític amb complicitat amb els grans interessos de l’imperialisme nord-americà.

La música d’un nocturn de Chopin, va acompanyar la darrera narració que va fer Iñaki Gabilondo, des del canal CNN+, el mes de desembre passat. Va tancar-se un mitjà de comunicació honest i honrat, un instrument vital per a la informació dels ciutadans. La nostàlgia que es desprèn de la música de Chopin era la millor queixa contra aquesta agressió a la democràcia, com un plor contingut per la pèrdua de la veu d’unes persones que posaven la seva capacitat de treball en benefici de la societat. De vegades sense coincidir amb el meu parer, però sempre amb la seguretat que no hi havia cap propòsit d’engany. El canal no reportava beneficis econòmics i després d’onze anys, en la mateixa freqüència hi podrem veure el Gran Hermano les 24 hores del dia...

Amb esperit crític hem de saber definir el que ens arriba des dels mitjans de comunicació. Tenir la capacitat no només de veure, també mantenir un esperit oportú per qüestionar les informacions, per tenir les nostres opinions. Tenir opinions no és repetir les dels altres sinó formar-se les pròpies. ( la darrera frase no és meva, l’he “mangada” a la nostra filla Núria, que per això sóc el seu pare).