dissabte, 19 de febrer de 2011

Per una política fiscal justa



Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i vice-director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. El darrer llibre que ha publicat és Josep Solà i Barberà: La Veu del PSUC.

Faig una petita marrada per fer uns breus apunts sobre qui fou Josep Solé i Barberà. Gosaria dir que fou una de les persones més importants del PSUC i de les més reconegudes quan la transició democràtica. Nascut l’any 1916 es significà per ser un dirigent universitari i militant del Bloc Obrer i Camperol. L’any 1936, quan fou fundat el PSUC, i acabats els seus estudis de dret, va passar a dirigir les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Va incorporar-se a l’Exèrcit Popular i finalitzada la guerra va ser empresonat durant cinc anys i posteriorment desterrat a La Mancha. Al cap de 10 anys retornà a Barcelona, exercir la seva professió i fou un dels principals advocats dels presos polítics.

La defensa del dirigent comunista Miguel Núñez ( 1958) i la de membres d’ETA en el Procés de Burgos (1970) el van convertir en tot un símbol. Fou l’advocat que més detinguts va defensar davant del Tribunal del Orden Público ( TOP) i, en representació del PSUC una peça fonamental en l’organització de les plataformes unitàries de l’oposició franquista catalana. Solé i Barberà va ser el representant del PSUC a l’Assemblea de Catalunya, diputat al Congrés i membre de la redacció de l’Estatut de Sau. Una persona que va guanyar-se el respecte de tothom, inclús d’aquells que no compartien el seu projecte polític, que va posar els seus coneixement en defensa de les llibertats i en moments molt difícils. Un exemple de coherència amb el dret, amb un exercici de la seva professió, posada al servei de la justícia.


Quan he encès l’ordinador, ho he fet amb la intenció de transcriure un article d’Andreu Mayayo, que penso val la pena donar-li una bona ullada. Poques paraules, però que ens mostren un aspecte del frau fiscal que es dóna en el nostre país.



Les grans empreses paguen poc i defrauden més


La multinacional americana Praxair va reconèixer que havia defraudat 146 milions d’euros a l’Hisenda espanyola i, tot seguit, no va dubtar a pagar la xifra astronòmica de 246 milions – en concepte de deute, més els interessos i la sanció – per evitar la presó per a dos dels seus directius. Aquest acord és un dels exemples més notoris que han permès a l’Agència Tributària tancar l’exercici del 2010 am una recaptació extraordinària en la seva lluita contra el frau fiscal: 10.043 milions d’euros , un 23,7% més que l’any 2009, l’equivalent a un 1% del PIB.


Tot amb tot, encara representa una part molt petita del diner negre que empastifa la nostra economia, sobretot entre les grans empreses i les grans fortunes. Entre els 80.000 milions calculats per la UPF i els 100.000 estimats pels mateixos funcionaris d’Hisenda, entre un 8% i un 10% del PIB.


Les comparacions són odioses amb els nostres socis de la Unió Europea i sagnants amb Alemanya, amb qui quadrupliquem el percentatge del frau fiscal. Ras i curt, amb una pressió fiscal inferior en deu punts a la mitjana de la UE, tenim 10 punts més de frau fiscal, i mentre dupliquem la taxa d’atur, a casa nostra circula la quarta part dels bitllets de 500 euros i els de 200 van creixent.


L’elevat frau fiscal a Espanya justificaria l’estat d’alarma per aconseguir reduir en bona part, si no del tot, el frau fiscal.No es tracta tan sols d’una qüestió econòmica, sinó d’autoritat moral abans d’exigir sacrificis al conjunt de la població. Per això caldria augmentar els recursos legals, econòmics i humans de l’Agència Tributària. I que els grans defraudadors vagin a la presó, per descomptat.






Andreu Mayayo i Artal.




++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Mayayo ens parla de quantitats extraordinàries que uns lladregots – volgudament vull ser més ferm amb els qualificatius – roben a la ciutadania. El govern requereix al nostre sentit de responsabilitat i ens reclama a contribuir amb el nostre esforç, per tal de superar una situació que té més de quatre milions de persones a l’atur, que no demanen altra cosa que poder-se guanyar la vida amb el seu treball. Hem de ser solidaris i en bona mesura també hem d’escoltar-nos que hem sigut coresponsables de la crisi que estem patint; hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, hem estirat més el braç que la màniga. Una gran mentida, quan se’ns ha dit i repetit una i mil vegades, que aquella bonança seria estable i a més a més encara aniria creixent. Tampoc descuidaven aconsellar-nos que hi havia un aspecte indispensable per aquella millora: comprar i consumir. Quina vergonya pel govern permetre aquests rapinyaires, quin sentit del paper que ha de tenir l’Estat per a una justa distribució de la riquesa que genera aquest país, quan som governats per una opció política que s’anomena socialista. Com pot demanar-se a la gent més sacrificis, quan els lladres engruixeixen els seus comptes amb diners que no són seus? El lladronici ha de ser perseguit i castigat. L’Agència Tributària prou be que coneix on són aquests diners. L’aplicació de les lleis actuals dotarien l’Estat i al govern que l’administrés, dels recursos necessaris per acabar amb el problema de la crisi i poder prendre mesures actives en la creació de llocs de treball. L’administració ha de ser la principal generadora de l’activitat econòmica i no deixar aquest aspecte només en mans de l’empresa privada. Els diners hi són, però cal augmentar els recursos econòmics i humans de l’Agència Tributària, però fins ara, el govern que tenim, no s’ha manifestat políticament en aquest sentit.



Un altre aspecte –que tantes vegades hem comentat amb l’amic i company Joan Prat – que també contribuiria a mantenir l’estabilitat del nostre sistema financer, seria establir una taxa sobre les transaccions financeres. Tothom pot utilitzar els seus recursos de la manera que cregui convenient, però entenc que una taxa sobre aquests tipus de transaccions seria socialment justa. Els ministres europeus de finances estaven disposats a debatre les possibilitats d’adoptar una taxa a les transferències bancàries. Aquesta mesura podria convertir en no rendibles els intercanvis de caire especulatiu immediat i serviria també per reduir els riscos del sistema financer. Una taxa d’aquestes característiques podria actuar sobre la veritable causa dels problemes que genera l’especulació. Parlo de fa mesos i desconec si s’ha arribat a algun acord. Més aviat i en consonància amb els diferents criteris que s’exposaven, molt expressament per part del govern anglès – la City és una font d’ingressos que provenen del diner brut – gosaria afirmar que tot haurà quedat en un no res.