dimarts, 15 de febrer de 2011

Un sopar de gala







La dita popular ens explica que tots els sants tenen vuitava. La saviesa d’aquest proverbi em permet ajustar-lo també als aniversaris. Permeteu-me aquesta llicència.

Dimarts passat, a Santa Cristina, a casa de la nostra filla Sònia hi hagué un sopar “d’etiqueta”. I no només per les viandes prou saboroses que varem gaudir. Res de l’altra món, uns talls de xai fets a la brasa, amb un parell d’orelles de porc i unes quantes botifarres. Unes safates amb verdures per acompanyar la carn, un bon vi per anar traguinyolejant i unes lioneses per acabar d’enllestir l’àpat. Tampoc les dones – tot i anar molt ben vestides, com sempre – lluïen vestits de conegudes marques i els homes també varem oblidar el frac.

La “gala” era que el nostre Martí complia els onze anys. El vailet ja fa temps que ha encetat la pubertat i ja tots el veiem com si fos un adolescent, encara que tot just ha començat aquest tram de la seva vida. El nostre nét és un xicot prou espavilat a l’escola, se’n surt be a l’hora de passar els exàmens i les notes de final de curs ens fan sentir prou satisfets i perquè no dir-ho sanament orgullosos. El parer dels seus mestres és que podria millorar encara, si hi posés una mica més d’empenta. Entenem la consideració que fan els seus professors – és el seu deure- però també som sabedors que quan en Martí decideix que val la pena, “ hi posa el coll” i temps tindrà per anar aprenent noves actituds, que encara és un vailet.. Ara està cursant el 5è curs i ho dèiem l’altra dia amb l’àvia que ja quasi és a les portes de l’institut. La bateria, el violoncel i l’atletisme també s’emporten bona part dels seu temps i sovint quan arriba el vespre diu que ja n’hi ha prou, que fins demà!!. Un xic distret també ho és. De vegades – i segur que no és diferent dels altres vailets, deixeu-me fer memòria de fa molts anys quan jo també patia d’aquesta “malaltia” – cal repetir-li les coses i en ocasions hem d’alçar el to de la veu per tal que ens escolti. Deu anar – “ a la seva bola” – que així diuen ara els joves i també els que no ho són tant. És un bon xicot i penso que aquesta asseveració ja ho diu quasi tot. Crec que disposa d’una gran fortuna que sabrà aprofitar: una mare i una àvia que ben segur a banda d’estimar-lo, són dues excel•lents persones que són el millor exemple per en Martí. També d’una tia, que encara que no convisqui amb nosaltres, quan ve a Sant Feliu, el vailet s’ho passa de primera, s’estimen.

Si hagués de valorar el que jo he aportat a la vida del meu nét, francament no sabria que dir. El meu gran dubte, és si en Martí, la seva germana Sara i la mainada d’arreu tindran un món en PAU, millor del que jo vaig tenir quan era de la seva edat. Segur que no he obrat tot el que caldria però el meu humil esforç si que tinc la certesa d’haver-lo fet.

El sopar va acabar d’hora. L’endemà era dia feiner i malgrat que la quitxalla, en Martí i la Sara, volien que la festa no s’aturés, tot just tocades les onze cada ovella al seu corral.Ben pensat potser si que ens hauríem d’haver mudat de primera: 11 anys és una edat important, més encara quan qui això escriu en farà 74 demà passat. Salut hi hagi per poder fer un altre sopar l’any vinent.






2 comentaris:

Sòniai Cesc ha dit...

Està molt bé i al juliol un altre per la sara!

Anònim ha dit...

thanks for this nice post 111213