dissabte, 5 de març de 2011

" Avi, què vol dir això de dretes i esquerres?"

Socialisme i Llibertat




A l’hora del dinar, abans d’ahir, el vailet de casa va i em diu: “avi, que vol dir això de ser de dretes o d’esquerres?”. Vaig trigar una estona, uns quants segons a respondre. Vaig pensar que la contesta hauria de ser amb paraules entenedores i amb un espai breu.A un vailet de tot just onze anys, no podria pas fer-li un “discurs” de contingut històric i menys encara tenir-lo pendent una excessiva estona. Vaig decidir que el millor que podia fer era posar-li un exemple d’una realitat que ell viu cada dia: l’escola. Penso que me’n vaig sortir prou bé. En Martí, quan vaig acabar de dir les quatre paraules, va fer una afirmació i també una pregunta. “ Doncs pel que em dius, els de casa sou d’esquerres, va afirmar el vailet”. Aquesta fou la seva opinió a l’entorn del nostre pensament, segurament no només per la meva resposta, també pels comentaris que acostumem a fer i que li deuen arribar a les orelles. La segona interpel•lació ja no fou tan fàcil de respondre. “ Avi, quan s’acabarà això que hi hagi nens i nenes que no poden anar a l’escola?”. Què podria dir-li? Vaig decidir que el millor que entendria, seria una resposta que s’adigués amb la pregunta que m’havia fet. Mira Martí, quan la majoria de la gent sigui d’esquerres. Hi haurà escoles per a tothom i també milloraran altres coses.

Vaig tenir bona sort. Només m’hauria faltat que el meu nét m’hagués preguntat quan la majoria seria d’esquerres. El camí serà difícil i de llarga durada. La desaparició de la Unió Soviètica va reencetar el discurs de la fi de les ideologies. Francis Fukuyama, el filòsof i politòleg nord-americà, director del departament d’economia política del govern dels Estats Units, és l’autor d’un llibre titulat “ La Fi de la Història”. En aquesta obra, Fukuyama afirma, que la història entesa com una lluita entre les ideologies ha finit i, que un nou liberalisme capitalista, fonamentat en la tècnica i la ciència, aportarà una nova societat humana, amb la modernitat, la globalització i el pensament únic. Aquest nou pensament - el neo-conservadurisme - de cap de les maneres és una nova història de la societat. És la continuació de la pròpia història des de plantejaments radicalment mercantilistes. Penso que la crisi del pensament de Fukuyama rau en no reconèixer les crisis que ha generat el capitalisme. La desaparició d’aquesta humanitat mercès al pensament únic basat en els avenços que ens aportaran les noves tecnologies, que crearan una nova era, la posthumana, ignorant un procés obert en el que la llibertat en sigui regidora, no és possible. Fukuyama és un pensador autoritari, defensor d’una societat tancada i res te a veure amb els grans mestres del liberalisme.

Aquest pensament únic, que és negar la necessitat de les ideologies, del debat polític expressat de distintes formes, ens ha portat a una realitat econòmica preocupant i que gosaria afirmar que avui encara ignorem com acabarà. Que cal posar l’esforç per construir una societat més justa, amb un nou model social i econòmic, és sens dubte un deure que tenim. Ningú hauria de renunciar al compromís d’aquesta empresa, en la que ens juguem l’avenir.L’aplicació de les polítiques neo- conservadores, fonamentades en la negació del pensament polític, han aconseguit en bona mesura l’objectiu desitjat. Un món inhumà, insolidari, que ha convertit el diner en la principal fita de la nostra societat.

Hi ha un altre aspecte, també conseqüència d’aquestes polítiques ultraconservadores, que condiciona en negatiu, el moviment ciutadà. Ha arrelat el descrèdit de la política, moltes persones – i no els falten fets que han ocorregut i que encara es repeteixen – entenen l’exercici del polític en el sentit de servir-se’n en favor d’interessos propis i no de defensa del bé comú. En aquest sentit, caldria que les formacions polítiques procedissin amb tota fermesa contra aquells que han delinquit. Malauradament no és així i és penós constatar com procuren amagar comportaments que haurien de condemnar. I pitjor encara, quan davant de fets consumats i en alguns casos jutjats, sentenciats i declarats culpables, bon nombre d’aquests personatges tornen a ser inclosos en les llistes electorals de les properes eleccions. Blasmar el pensament polític insolidari que predica Fukiyama – hem sentit el discurs de refundar el capitalisme, ara ja no se’n parla – i alhora no ser rigorosos, aquesta volguda absència d’honestedat, és un fet que empitjora la credibilitat en la funció de la política i una mostra prou evident d’hipocresia. Les més importants formacions polítiques de casa nostra, no fan res en aquest sentit i els hi hauria de caure la cara de vergonya. Aquesta responsabilitat l’haurien d’exercir les direccions dels partits, sense oblidar el deure que també tenen d’exigir-la els seus militants. Amb quina autoritat moral, pot demanar-se la confiança dels ciutadans, quan des d’algunes opcions polítiques es permeten comportaments delictius?

Les ideologies d’esquerres són imprescindibles per empènyer el món cap a unes noves condicions de vida. Clar que hi ha dretes i esquerres, tan sols cal donar una ullada a la història i lletrejar si us escau, els filòsofs i pensadors de l’època contemporània i sobretot els que analitzen la història en termes de lluita de classes. Ben segur que hi ha classes socials i només la conscienciació i l’esforç de tots ens pot portar a una nova societat, més justa, equitativa i humanista.