dijous, 24 de març de 2011

Un conte que ocuparà el primer lloc.



Ja fa temps que vaig decidir administrar-me en l’adquisició de llibres. L’hàbit d’aturar-me davant les llibreries no l’he deixat i les ganes d’entrar-hi i agenciar-me un exemplar no les he perdudes. Però els llibres es van ajuntant i amb tota certesa que molts quedaran amb les pàgines sense obrir. Penso que la millor tria que podia fer, ha sigut, que sense deixar de tan en tan comprar-ne algun, decantar-me cap a fer memòria. Vull dir, a fer una repassada de les lectures que més m’han interessat i tornar-les a llegir. Aquesta probable solució no va acabar gota bé, potser hauria de dir que el propòsit tot just va fer les primeres passes. Vaig començar per provar de fer-ne una selecció, amb la idea de reservar-los i anar-los rellegint. Feina perduda, la tria és feia francament impossible i prompte vaig desdir-me’n. Calia anar cap a camins més fàcils i la decisió que vaig prendre penso que fou prou encertada, encara que no del tot. Determinar un títol, buscar-lo i una vegada arribat a la darrera plana recomençar el procés. Llibre decidit, però calia cercar-lo, un treball afegit, que de vegades ha quedat en un no res. Que no l’he pogut trobar i em consta que és a casa, que no l’he prestat!!. Anem per un altre llegenda i ben fotut per no poder lletrejar l’opció escollida. També reconec, que en ocasions, la tria ha sigut errada. El que vaig llegir fa temps, no m’ha despertat el mateix interès i la relectura ha quedat encallada, no finida. A hores d’ara li ha “tocat” a Madame de Bovary i en aquest cas la selecció ha sigut ben encertada. Emma Bovary, esposa d’un senzill metge rural, que anhela arribar a l’aristocràcia. Una vida farcida de somnis que no aconsegueix mai. Penso que Gustave Flaubert, potser el millor clàssic del gènere realista, ens fa un encertat retrat de la societat del segle XIX.

En el món de les lletres disposo d’una “ proveïdora”, que quan la feina li permet venir a casa a passar uns dies, porta a la mà el llibre de torn, l’obsequi que acostuma a fer-me. Vull dir la nostra filla Núria, que coneixedora de les dèries del seu pare, sempre troba un llibre que bé prou sap que em plaurà. La darrera vegada, em diu: “ avui pare, el que et porto, ni que hi donessis voltes i més voltes ho endevinaries”. De la bossa de mà, en treu un plàstic amb uns fulls de paper escrits. Abans d’agafar la funda li pregunto de què es tracta. “ Mira pare, en aquestes dues fulles hi ha un conte que l’avi va regalar-me i que l’altra dia remenant per casa vaig trobar”. Dos folis d’una llibreta d’anelles, ja prou engroguits pel pas del temps i escrits a màquina. Una Hispano-Olivetti que encara recordo i que em reca no haver conservat.

Del pare en recordo que no escrivia massa sovint. Deia que no en sabia i que temia fer-ho malament. Malgrat aquesta poca disposició a l’hora d’agafar la ploma, conservo alguns escrits del pare. El pare el que si posseïa era el que anomenem una gran facilitat de paraula, una capacitat d’expressió per comunicar el que desitjava. Ho feia de primera i amb la paraula retenia l’atenció de les persones. El que si conservo són les notes que acostumava a fer en les lectures de llibres de contingut polític. Mots i frases subratllades, comentaris al marge del paràgraf, de vegades confirmant l’expressió de l’autor, d’altres afegint alguna nota significant que calia aturar-se i rellegir més endavant el text, anotacions mostrant el seu desacord... D’aquestes aposti-les bon profit n’he pogut treure. En Josep Vicente – un bon amic de casa – que amb el pare varen compartir vuit anys a l’ajuntament, vaig sentir-li dir més d’una vegada: “ Pere, tu parlant i jo manejant la ploma, seriem el paradigma de la persona ben disposada per expressar-se”.



El conte, denominat “ La Gran Guerra dels Cargols i les Granotes”, del que des de fa uns dies en sóc el depositari, ha passat a la pila dels que tinc per la Sara. Com que jo sóc el “contaire” de la casa, disposaré d’una història més per explicar-li a la menuda. I, a banda del valor literari que pugui tenir- que la Núria assevera que és prou considerable – el relat del besavi ocuparà el primer lloc del repertori.