divendres, 1 d’abril de 2011

Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho.




Aquesta frase, indegudament atribuïda al cavaller Don Quixot, aniria de primera per significar la sentència del Tribunal Supremo respecte de l’apostasia. Caldrà que faci un breu resum del que ha passat.

Un veí de València – deu fer un parell d’anys – va adreçar-se al bisbat d’aquella diòcesi, per tal que li fos reconeguda la seva renúncia a l’Església i el seu registre fos anul•lat, anotant al marge de la inscripció de l’acte de bateig la seva decisió de no pertànyer a l’Església Catòlica. Aquest és el procediment que s’acostuma a complimentar quan un ciutadà reclama ser cancel•lada la seva pertinença a l’església. Aquest acte, conegut amb el nom d’apostasia, que és un dret que qualsevol persona hauria de poder exercir amb total llibertat, no és majorment respectat per les autoritats eclesiàstiques.

Així fou en aquesta ocasió. El bisbat de València va negar-se a cancel•lar l’acte de bateig i el veí va recórrer a l’Agència de Protecció de Dades. I aquí va començar tot l’enrenou. L’Agència no va demanar suprimir la inscripció del baptisme, però si que va ordenar al bisbat que en l’espai de 10 dies anotessin al marge de la partida, el dret de cancel•lació que demanava el veí. El bisbat ve presentar un recurs a l’Audiencia Nacional, que va entendre que d’acord amb la Ley de Protección de Datos, els Llibres del Baptisme tenen el caràcter de fitxers i que indiquen la pertinença a l’Església Catòlica.

L’assumpte arriba al Tribunal Supremo que emet una sentència, ben diferent de l’Audiencia, en la que no accepta que els Llibres de Baptisme siguin fitxers. Aquests volums “ no estan ordenats per ordre alfabètic, ni per la data de naixement, només per la data de bateig i tan sols es tracta d’una acumulació que comporta una difícil recerca, accés i identificació”. A més, l’alt tribunal afegeix, que la inscripció del baptisme recull només una dada històrica certa i la sentència conclou que la protecció de dades va establir-se per evitar intromissions de la informàtica i no per deixar constància de creences o conviccions dels ciutadans.

Aquesta sentència no desempara les persones que volen apostatar, però si que han de prendre nota, que en el cas de trobar-se en dificultats per abjurar, no busquin la protecció de l’Agencia de Protección de Datos, tot i que aquest organisme està estudiant la possibilitat de plantejar la sentència davant el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.

Dec ser curts de gambals i no entenc que per una qüestió de forma, la inscripció en el Llibre de Bateig no pugui ser considerada una exposició de dades personals. En el meu cas hi consta el nom i cognoms, la identitat, el dia i el lloc de naixement, el nom dels meus pares i el de les persones que foren els meus padrins. També hi queda constància la data de la meva confirmació i del meu casori. Si aquesta relació no pot ser considerat un arxiu per mancar-hi un ordre alfabètic, i també per no guardar una ordenació per dades, observacions que manifesta el Tribunal Suprem en la seva sentència, que impedeix considerar aquests llibres parroquials, se’m fa difícil d’assumir. Hi dono voltes però no trobo cap altra document en el que hi consti més informació personal.

El que ja és inadmissible és la pretesa dificultat que aquesta “acumulació” de dades – fet reconegut pel Tribunal, quina contradicció!!- que no permet respectar el dret de la persona que vol renunciar a la fe que li fou atorgada – per persones, algunes de bona fe - i que per voluntat pròpia, que aquest és el cas, vol abandonar l’Església Catòlica. Que jo sàpiga, quan un veí s’ha adreçat a una parròquia per demanar la partida de bateig, mai s’han trobat tants obstacles i el document ha sigut lliurat sense inconvenient. Aquesta voluntat de servei – que hauria de ser pròpia dels valors que predica l’Església – sembla que no és exercida quan es tracta del tema que avui parlo. Ignorar la voluntat d’una persona és un acte sectari que hauria d’avergonyir les autoritats eclesiàstiques. El senyor bisbe, val a dir que vetlla de debò en defensa del ramat, però servint-se d’unes atribucions que no tenen en compte la llibertat de les persones. Quins personatges condueixen l’església d’aquest país!!

No puc concebre que les conviccions filosòfiques d’una persona adulta no siguin respectades. Si aquesta persona no troba cap pretext per continuar pertanyent a l’Església Catòlica, com se li pot negar aquest dret? Mantenir-se fidel a la pròpia consciència és un dret constitucional reconegut a la Carta Magna, que cap entitat privada o pública pot negar. Com pot emetre el Tribunal Suprem una sentència que no respecta l’ordre constitucional?

El dictat que ha expressat el Tribunal Suprem, m’acondueix a manifestar que cal delimitar amb tota contundència el domini que encara exerceix l’Església. És intolerable que un estat democràtic i de dret, permeti la ingerència del poder eclesial sobre la que hauria de ser la llibertat de consciència i la consideració de l’expressió de les conviccions personals.