dilluns, 6 de juny de 2011

En Josep




No va errat aquell que va dir que el silenci pot ser la millor expressió dels sentiments. L’aflicció i el dolor a voltes hom no sap com manifestar aquestes emocions. Havia pensat no dir res, ja vaig expressar en el seu moment el meu suport a la família.

M’hi he repensat i vull que el traspàs d’en Josep Vicente, tingui unes paraules en aquest espai en el que hi expresso els meus pensaments i també desitjos. Segur que no trobaré els mots que voldria per transmetre la condolença que sento. En Josep fou una persona bona, que va entendre que llur condició de ciutadà no podia ser, sense el respecte i la dignitat dels altres. Hom no és lliure si no ho són els demés i en moments costosos i difícils va comprometre’s des de la modèstia que tenia, en la defensa d’una societat més justa. Les circumstàncies van dur-lo a presidir el primer ajuntament democràtic de Sant Feliu. Conduir l’ajuntament en aquells moments puc assegurar-vos que no li fou fàcil. Penso que la decisió i també la valentia que va tenir és un deute que tenim tots els vilatans/es amb en Josep. Eren les primeres passes de la democràcia i la incertesa de la situació política i social del nostre país, necessitava persones d’integritat ètica i convenciment polític que en Josep va decidir assumir.

En Josep era un home que s’estimava les paraules. Li agradava la conversa i la importància dels mots per assolir la comprensió i la convivència. Era una persona “carregada” de bones maneres, que sabia – aquesta és la saviesa – respectar els parers dels altres, malgrat que no els compartís. Sempre trobava la frase, la locució que deia en poques lletres, el sentit i el contingut del seu discurs. Havia llegit i aquest ofici li donava el crèdit del coneixement, del saber. Calia escoltar-lo per aprendre.

En una darrera entrevista publicada en El Punt, ens deia: “ Miro enrere i només veig cendres”. Unes paraules que em feren pensar, vingudes de l’esperit d’una persona que havia passat moments difícils en el transcurs de la seva vida. En Josep segurament que patia una realitat social molt agre, però mai va capitular. Era un home de conviccions fermes, aquelles que ni els moments més desastrosos poden enrunar.

En Josep ens deixa la “seva història”, que va més enllà de si mateix i que ens ensenya el camí a seguir. No hem d’oblidar persones com en Josep i moltes d’altres que amb el seu exemple ens han mostrat que un destí millor és possible, si el camí el fem aplegats.

Fem nostres les darreres paraules del seu fill: " Segurament ell donaria les gràcies, demanaria disculpes per quan s'hagi equivocat o estat injust, i diria que endavant!!" 




L’ocell que podreu veure és un martí pescador. Només he pogut veure’l una vegada, fa un grapat d’anys, en una riera prop de Berga. Sortia de l’aigua, amb la coloraina de les plomes, com si volgués enlairar-se per l’espai. És una imatge que sempre he recordat, com si les plomes de l’au fessin un crit a la llibertat. No hi he posat una fotografia d’en Josep, he pensat que l’ocell era en Josep.