divendres, 24 de juny de 2011

Què en farem de "l'euru"?




He recuperat un breu escrit que vaig enviar a Àncora – 1 de gener de 2001- i que tot seguit passo a transcriure.

Reflexions entorn de “l’Euru”



Quina placidesa aquesta nit. He dormit com mai. Ja sóc europeu!! Ha calgut una simple moneda per tal de donar sentit a la meva vida. I tant he hagut d’esperar? El camí ha sigut llarg però ha valgut la pena. Per fi s’han acabat els complexes que m’havien acompanyat fins ahir. Tots germans encara que només sigui de butxaca. Mercadejar amb la mateixa moneda i bitllets que un alemany, francès o holandès. Pensar que fins avui era de “segona” i que, com per art d’encanteri, una senzilla peça de metall m’ha fet “pujar de categoria”.

Em consta que hi havia unes persones, no masses, això si tocades del bolet, que ja s’hi sentien europees. Hereus del llegat del pensament hel•lenístic, del Dret Romà, de l’humanisme renaixentista i del contingut social de les Revolucions francesa i russa. Ja més ençà també de la declaració Universal dels Drets Humans. Una Europa políticament i socialment cohesionada i amb la seva Constitució. Gent a qui jo titllaria de no massa assenyada i, per descomptat gota pragmàtica.

Pensar? Reflexionar? Per a què serveixen aquests esforços mentals que si en alguna ocasió he provat de fer, a més de no omplir-me la butxaca, m’han fet venir mal de cap?

En resum, “visca l’euru” i, a partir d’ara tots rics i a més a més contents i feliços!!



++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Més de 10 anys han transcorregut des d’aquestes ratlles, escrites en un to irònic. Ens volien fer creure que l’adopció d’una moneda única era la panacea que ens assegurava una Europa més justa i solidària, políticament més avançada. Uns quants somiatruites veiem que per assolir aquesta nova societat, ens calia quelcom més que una Europa només unida econòmicament, l’Europa del mercat. Aspiràvem i encara ho fem, a tenir una Europa socialment avançada, amb una economia justa i ecològica ( ecologia fa onze anys, un discurs menystingut ), per una defensa de l’educació pública de qualitat, per una Europa respectuosa amb els drets civils, que enfortís els drets dels treballadors i treballadores, amb polítiques econòmiques contra la crisi i no de caire neoliberal, amb un procés que ens menés a la progressiva federalització, entesa com l’Europa dels pobles i no dels estats. Una Europa que tingués un protagonisme a escala mundial, que la fes capdavantera en un nou ordre social i polític. La UE, disposa de la capacitat humana i de la força econòmica suficient per bastir i abastar aquest propòsit. No hi ha la voluntat política per realitzar-ho i veiem cada dia com els interessos nacionals prevalen per damunt de les voluntats que haurien de ser comunes. Un exemple recent, ens en dóna testimoni. Que jo sàpiga, encara avui, desconeixem la causa de la mort i dels danys en la qualitat de vida de tantes persones com a conseqüència del problema de les verdures. Tot el debat s’ha majorment centrat a l’entorn de les pèrdues econòmiques – que ben segur cal valorar – però els organismes sanitaris que han de garantir la salut pública no han procedit correctament i en certs casos han mentit, assenyalant responsabilitats que no han sigut certes.

Aquesta Europa no la tenim, la construcció europea no ha anat en aquesta direcció sinó en tota la contrària i el futur immediat no és en absolut optimista. Vivim una crisi econòmica, financera i energètica que posa en perill la cohesió social i que pot dur-nos i de fet en bona mesura ja és així, a uns moviments polítics de caràcter populista i amb continguts feixistes i xenòfobs. Tenim la majoria de parlaments governats per polítics conservadors, i en alguns, les forces ultradretanes són numèricament tan importants que tenen la possibilitat de decidir. Retornen les al•locucions nacionalistes i avui mateix els caps d’estat i de govern han decidit que en casos d’excepció puguin tancar-se de forma provisòria les fronteres, per evitar les migracions de persones vingudes del sud mediterrani. Quin argument tan democràtic, que tan bé s’acorda amb els principis que diuen defensar els nostres dirigents europeus.

L’obscenitat i la cobdícia pels diners d’això que anomenen els “mercats”, i els nostres polítics amansits i molt sovint defensors dels interessos d’aquests pocavergonyes, amb el discurs que “s’han de fer els deures”. Imposicions que atempten contra els legítims drets de les persones, en l’àmbit laboral, social i polític, que a voltes volen imposar-nos amb l’ús de la força – la defensa de “l’ordre” – no ho hem de permetre. Tot apunta a que el model d’estat del benestar, que durant uns bons trenta anys ha estat fortament arrelat, es troba en perill. El desmantellament de serveis i empreses públiques i la seva privatització és preocupant. La sanitat i l’educació enteses com a serveis públics i la seva entrega a mans privades són un bon exemple de la voracitat d’aquests “mercats”, que ens conduiran a una societat insolidària en la que cada dia les persones més desvalgudes augmentaran. Ningú queda al marge d’aquest perill, siguem-ne conscients. És tracta d’una qüestió de totes i de tots.

Certament que una peça de metall no és responsable de la situació que estem vivint i que són altres els factors que han determinat aquesta crisi. No en faré pas una relació. N’he parlat en diferents ocasions i des de fa temps. Només voldria afegir, per anar acabant, un breu comentari: que els polítics prenguin nota del que la gent està manifestant, que atenguin les justes demandes i que tal com diu l’amic Julià Castelló, que torni la POLÍTICA amb majúscules.