dijous, 14 de juliol de 2011

La presa de la fortalesa de la Bastilla ( 222 anys)





Avui 14 de juliol s’acompleixen 222 anys de l’inici de la Revolució Francesa ( 1789). De fet les protestes i les manifestacions ciutadanes contra el règim absolutista havien començat força abans. La presa de la fortalesa de La Bastilla, és el primer pas contra la misèria a la que estava sotmès el poble francès per part de la monarquia absoluta, l’aristocràcia feudal i el clergat. Els tres estaments que constituïen els Estats Generals, la noblesa, el clero i la burgesia hi estaven representats amb el mateix número de membres. Les reivindicacions de la burgesia que plantejava duplicar els vots del tercer estat ( els Comuns) no foren acceptades per el Rei i la majoria de la noblesa i el clergat. Els Estats Generals van reunir-se a començaments del mes de maig i el Tercer Estament va declarar-se representant no només de la burgesia sinó també del poble.

Fou llavors quan els membres del Tercer Estament proclamaren l’Assemblea Nacional que es va comprometre a redactar una Constitució. La burgesia que era la força més important en l’Assemblea defensava uns interessos del tot oposats respecte de la noblesa i la monarquia i també amb els del poble que varen expressar-se pocs anys més tard.

L’oposició de la monarquia i els poders aristocràtics i el clergat, contra l’Assemblea Nacional, van provocar la revolta ciutadana contra la fortalesa de la Bastilla, que fou construïda durant el reinat de Carles V (segle XIV). Per mandat del cardenal Richelieu va esdevenir una presó d’estat. Milers de persones aquell 14 de juliol van aplegar-se per tal d’obtenir bales i la pólvora que hi havia emmagatzemada. El poble ja en tenia d’armes que havia obtingut de les casernes de Les Invalides. Malgrat que una delegació va demanar-li al governador – en quatre ocasions - l’entrega de bales i pólvora per formar una milícia burgesa, aquest va ordenar obrir foc contra els revolucionaris, que van aconseguir el seu objectiu i aquest fet simbolitza el començament de la Revolució Francesa. Avui no queda cap rastre d’aquella feta. La Bastilla fou enderrocada i només a la plaça hi ha un obelisc amb el nom de les persones que van participar en la revolta. Potser són “aquelles coses de jove “, però la primera visita que vaig fer, quan tot just amb 17 anys vaig anar a París, fou la plaça de la Bastilla.

La Revolució Francesa va representar el final de l’Antic Règim ( monarquia, feudalisme i clergat) i la conquesta del poder per part de la burgesia. Durant els 10 anys de durada de la Revolució van produir-se molt s canvis i transformacions a tots els nivells. De bon principi el pas d’una monarquia absoluta a una altra de constitucional i l’any 1792 l’establiment d’una república de caire liberal, amb l’excepció del període jacobí, en el que s’establí un règim popular amb Robespierre i Saint-Just. La sobirania nacional, la separació de poders i el dret de ciutadà. La declaració dels Drets de l’Home i els principis tan coneguts: igualtat, llibertat i fraternitat. Aquest canvi polític va permetre l’inici del camí cap a la industrialització i l’establiment de la societat burgesa. El procés revolucionari s’acaba l’any 1799 amb una mena de cop d’Estat que porta Napoleó al poder, en oposició a noves tendències de l’esquerra jacobina. Una revolució burgesa que dóna pas al que serà el sistema capitalista i a la societat classista.

Personatges de la Revolució són prou coneguts i alguns molt sovint maltractats. L’altre dia i no recordo en quina cadena va passar-se una biografia de Robespierre. En aquest reportatge hi havia la clara intenció de desprestigiar Robespierre i el que havia representat. Un home carregat d’odi i responsable de la mort de milers de persones, un criminal que s’aprofità d’una situació revolucionària era la figura que se’ns donava. Els jacobins van elaborar una nova constitució en la que es reconeixia el sufragi universal, unes noves maneres de participació democràtica i una revolució més estretament lligada amb els sectors populars. Una nova economia dirigida que vetllava contra la misèria que hi havia hagut, es va crear un nou tipus d’exèrcit amb les lleves, democratitzant el funcionament i contemplant l’exèrcit com el garant de la sobirania popular. A finals de 1792 la revolució passa per moments molt difícils amb el perill d’intervenció exterior per part de les potències estrangeres. La revolta de la Vendée, propiciada pels burgesos, aristòcrates realistes i l’actitud dels capellans contrarevolucionaris, fa que la revolució passi per moments molt crítics i la pressió popular permet l’accés al poder dels jacobins. Comença el que és coneguda com “l’Època del Terror”, en la que s’organitza un govern revolucionari en defensa dels perills que amenacen França. Les guerres revolucionàries van dur a França a importants victòries, la més significada la de Valmy contra una coalició de països estrangers. Ben segur que durant aquell període es van cometre accions violentes, però dels aspectes positius i de la intenció de portar la revolució cap a fites més populars, no se’n digué ni paraula en aquell reportatge. El mes de juliol de 1794, la burgesia provoca el cop d’estat de Termidor, que acaba amb el jacobinisme i retorna la revolució a l’etapa anterior. El dia 27 d’aquell mes, Robespierre, i Saint-Just són detinguts i l’endemà mateix, junt amb bona part dels seus seguidors, són guillotinats sense cap mena de judici.

La Revolució Francesa és un dels fets més importants en la història de la humanitat. Els drets de l’home, la separació de poders, el dret a la condició de ciutadà...Llibertat, igualtat i fraternitat, tres paraules que encara avui transcorreguts més de 200 anys, drets que tothom hauria de tenir pel sols fet d’haver nascut, hem d’exigir que siguin reconeguts a bona part del nostre planeta. Miquel Pairolí, malauradament traspassat, ens feia saber en el seu darrer article en el Punt, que “ en la història ja està escrit gran part del que vivim”. Jo no coneixia en Miquel però el llegia sempre, que no deixa de ser una manera de “ saber” d’una persona. Deia que els poders que ens governen ens volen “ dòcils, emotius i oblidadissos”. Creiem-lo en Miquel, siguem crítics i tinguem memòria de la història.