diumenge, 24 de juliol de 2011

Miquel Martí i Pol ( Ara, Miquel)




Diu en Vicenç Navarro, parlant de les causes polítiques de la crisi, que cal- en comptes de retallar l’Estat del benestar – fer una reforma fiscal que generi recursos públics per estimular l’economia.

L’amic Àngel Jiménez pregunta qui la farà aquesta reforma? Mentre governin els defensors de les classes dominants- ara en diuen “poders dels mercats” – no legislaran mai res que no els sigui favorable, afegeix. L’Àngel interroga i segur que els que ens han portat a aquesta situació, aquests polítics que han defensat aquest nou ordre polític i social, no faran res de res per canviar. Fa una mica més d’un parell d’anys, quan va començar la crisi, recordo en boca del senyor Sarkozy que seria imprescindible una refundació del capitalisme. Si que estava disposat a jugar fort el President!! Li haurem de donar cues de pansa, la desmemòria sovinteja en els polítics.

Hi diré la meva, sense cap pretensió – l’Àngel en sap més que jo – però penso que hem de saber cercar la resposta tot i que l’objectiu és difícil. Però el que si és del tot clar, és que ens cal ser protagonistes – malgrat sigui des de la nostra modèstia personal – per anar creant moviments socials i polítics que arribin a canviar les persones que ens governen, per dur als poders públics noves maneres de conduir la societat. Un envit que només podrà assolir-se amb un front ampli que aplegui la majoria de les dones i dels homes. Aquests “poders dels mercats” que ens parla l’Àngel, en definitiva són persones que amb la seva cobdícia ens acondueixen cap a un món farcit d’injustícies i de pobresa, contra el que hem d’oposar-nos. La realitat social, política i ambiental és preocupant i ens cal lluitar des de militàncies actives en la pluralitat d’opcions d’esquerra, compromisos amb col•lectius progressistes, els canvis positius cada vegada més profunds en les esglésies cristianes, les organitzacions sindicals de classe, noves formes d’organització en les que la ciutadania s’impliqui de forma directa...i el compromís personal de cada persona que anirà bastint la majoria política i social necessària. El camí serà feixuc, però l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política, el respecte al Drets Humans, són qüestions que segueixen pendents de solució i que només podrem resoldre en comú.

Crec que disposem d’una força que al llarg de la història ha donat el tomb a situacions compromeses: el valor de la ciutadania. En aquest sentit, fa un parell de mesos, hem pogut veure com un moviment social ha aplegat milers de persones. Un moviment que no ataca la democràcia però que analitza la crítica dirigida als polítics, amb unes peticions que no són “antipolítiques”, demanant la necessitat de reconduir la manera de fer dels polítics amb el crit de “ no ens representeu “. El moviment 15-M, reclama un nou arrelament de la democràcia, entesa sobre la base dels seus principis fonamentals.

Algú hauria arribat a pensar aquesta mostra del valor de la ciutadania? Tothom va quedar sorprès. Quan semblava que el poble s’havia aplegat a les exigències d’aquest nou capitalisme, que s’havia claudicat i renunciat a la capacitat crítica, no és així. La injustícia ens acondueix a la indignació i l’esperit de la lluita democràtica ens porta a l’acció. Penso que s’ha donat un pas que tindrà sens dubte conseqüències importants. Tampoc podria precisar quines. Els canvis socials i polítics mai han sigut d’avui per demà.

Moments de desànim en tindrem. L’aposta és difícil i el discurs d’ aquest nou capitalisme que vol sotmetre el món només als seus interessos, s’arrela sobretot en la insolidaritat. L’esforç haurà de ser compartit i entès en la mesura que defensem drets i llibertats comunes, a les que no hem de renunciar. Sovint haurem de “refugiar-nos” en les persones que saben dir. Hi trobarem l’escalfor de l’humanisme, que és el valor imprescindible per tirar endavant.



Un crit a la solidaritat i a l’esforç en comú en aquest poema d’en Miquel Martí i Pol.




Ara, Miquel





Ara, Miquel,
torna a ser el temps
de fil gruixut i les paraules dures.


Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye’ls, Miquel!-
només poden permetre’s
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats,
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.




Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura
i el terra és xop
i se’ns podreix la sola
de les sabates.




No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?