dimarts, 23 d’agost de 2011

D'un animal als "animals".



Hola a tothom, sóc en Fumi, el gat amic d’en Pere i ben segur que alguns de vosaltres ja em coneixeu. Veig el meu amic un pèl endormiscat amb el seu blog, fa dies que no hi ha escrit. Li he preguntat si s’havia agafat vacances. M’ha respost que vacances no se’n ha pres però que entra la calor i tant de garbuix ha decidit complimentar l’ós del sacre, que també coneixem amb el nom de “l’os bertran”, aquesta peça que tenim a l’espinada que en ocasions perd el degut moviment, ens deixa encarcarats i no poden fotre res de res.Aprofito per demanar-li si em permet escriure quatre mots en el seu diari.

Unes ratlles per recriminar el maltractament de que són objecte els bous en aquests mesos d’estiu. Dic bous i no toros perquè sortosament una llei aprovada en el nostre Parlament posarà a partir del 31 de desembre punt i final a las “corridas”. Faig referència als correbous i a totes aquestes festes en les que un pobre animal és escarnit i maltractat. Invocant la tradició es permeten espectacles que més aviat mostren la incultura i la manca de sensibilitat cap aquests animals. A més, amb la pèrdua de vides humanes sense cap sentit. Gent jove i també de més edat, amb la inconsciència que els provoca la ingesta excessiva d’alcohol que els redueix les capacitats sensitòries , es juguen la vida i en ocasions la perden d’aquesta manera tan absurda.

Penso que no hi ha raó per criminalitzar aquests pobres animals que espantats i esverats, envesteixen tot el que troben i així justificar el maltractament que se’ls fa patir. Una “diversió” que us hauria de fer pensar que no és justa. Que el patiment d’un animal no s’hauria de permetre i que aquesta pretesa superioritat de la qual massa sovint presumiu, queda prou qüestionada per espectacles d’aquesta mena.

A la ciutat valenciana de Xàtiva no fa masses dies, el toro de nom Ratón, va embastir un home jove que va perdre la vida. Una persona de 29 anys, que amb una excessiva ingesta d’alcohol ja havia sigut retirada del “coso”, però que volgué mostrar la seva “valentia” que el portà a la mort. La llegenda del toro Ratón va començar l’any 2006 quan a Sagunto també ocasionar una mort. La seva fama ha anat creixent i tots els pobles de la Comunitat Valenciana volen tenir-lo a les festes. Fins als 10.000 euros és el seu caixet, quan normalment el lloguer d’un toro, a més estirar, arriba a poc més d’un miler d’euros. Segons diuen els entesos, el toro “assassí” també és vago i covard, no és com els altres toros que actuen per instint, Ratón “pensa” i després procedeix. L’any passat a València van morir 4 persones i més de set-centes acabaren ferides, en les festes dels bous al carrer. Una dada, que jo un pobre gat, m’esfereeix pensar.

Aquests espectacles denigrants, basats en la tortura i en les “corrides” amb la mort de l’animal, no concorden en absolut amb la intel•ligència humana. Heu tingut la sensatesa de redactar la Carta Universal dels Drets dels Animals i és el meu parer que l’hauríeu d’aplicar amb més fermesa. Prohibint arreu uns espectacles que no haurien de ser, que denigren no només als protagonistes sinó que també haurien de fer avergonyir les persones que presencien aquestes salvatjades.

No sembla en absolut que aquest sigui el camí que ha decidit el govern espanyol, tot el contrari. Malauradament les competències en les curses de toros passaran en un breu termini de temps, del ministeri de l’Interior al de Cultura. L’antic somni dels toreros i dels empresaris fou acceptat fa poc pel que era ministre de l’Interior, el senyor Rubalcaba. El govern doncs, reconeix la tauromàquia com una “disciplina artística i un producte cultural”. Un mena de blindatge per tal que puguin continuar en nom de l’art i de la cultura, el patiment, la tortura i la mort d’uns animals. Art i cultura, el sofriment fins a la mort d’un animal que a més a més és qualificat de covard i traïdor.

Els animals som éssers vivents, amb capacitats i sensibilitats físiques i psíquiques, que patim el dolor. Res justifica que no hàgim de ser tractats amb respecte i consideració i alhora tenim uns drets que la espècie humana ha de servar. L’estima que ens heu de tenir està lligada al respecte entre vosaltres mateixos. Penós l’exemple que dóna el govern espanyol, aplegant-se a uns interessos econòmics, que són en definitiva els que busquen- i no d’altres- els empresaris taurins.

Si no vaig errat aquesta és la tercera vegada que em manifesto en el blog. Em sap greu no haver tractat una qüestió més agradable, però penso que n’havia de parlar.

En Pere, ha decidit fer festa, que no em vingui amb altres històries. L’amic ha passat uns mesos durs amb la salut tot i que ara ja es troba quasi recuperat, prou dret té a fer-se el mandrós. Bé prou que el conec i m’hi jugaria doble contra senzill, que la seva absència serà més aviat curta.

dilluns, 15 d’agost de 2011

La vergonya del transfuguisme.




Vessar-la, caure en l’error, ja sigui per les pròpies mancances o per l’engany i les tretes d’un mal individu, a qualsevol li pot passar. Aquesta reflexió va passar-me pel magí, quan vaig llegir que havien fet plegar la regidora de Plataforma per Catalunya de Salt. Segons explica la senyora Juana Martín, les amenaces i els insults que rebia de part dels seus “companys” de partit, l’han conduïda a la dimissió. El problema era que la regidora té de company una persona d’origen subsaharià, i la direcció del partit de Salt li demanava que demostrés que tenia la documentació en regla. Segons el cap de llista, el senyor Bonet, la qüestió no era el color o la raça del company de la Juana, sinó que no hagi mostrat els papers. Per una formació política xenòfoba com és PxC, segons el seu líder Josep Anglada, no tenen cap inconvenient en que la senyora Martín tingui un company negre, tot i que estan en contra del multiculturalisme. Un raonament que em plauria m’exposés el senyor Anglada, donat que no arribo a comprendre posicionar-se contra la relació intercultural i no observar cap desacord amb el lligam afectiu que mantenen aquestes dues persones.

Vaig pensar que la regidora havia caigut en el parany que li havien posat unes persones que l’havien convençuda per anar a la llista municipal. Que l’havien persuadit de la conveniència de participar activament des de l’ajuntament, en la millora de la convivència a la població. Des d’un projecte polític democràticament pervers, però, que l’amistat i de vegades la bona voluntat aprofitada per altres, decideixen a moltes persones concòrrer,  sobretot en les eleccions municipals, dones i homes que sense tenir un projecte polític determinat pensen que poden ajudar als seus veïns/es. Mantenir relacions amb una persona de raça negra i apuntar-se al PxC també mostra el desconeixement d’aquesta persona. La candidatura es va improvisar en un parell de setmanes aprofitant amb habilitat l’alt percentatge d’immigrants de la població. Reconec que aquestes reflexions i altres que vaig fer-me són prou agosarades i potser fins i tot mancades del que hauria de pensar una persona de la meva edat, amb prous anys al damunt per no “ haver pixat fora de test” que de fet és el que m’ha passat. Sisplau, si em trobeu pel carrer, no em feu la mitja rialleta, podeu riure a “tutti pleni”.

Un parell de dies després la senyora descobreix que a PxC hi ha molts nazis i que mai hauria participat en una llista d’aquella mena i que desconeixia la ideologia del partit.
Que l’han forçada a dimitir i que denunciarà a Plataforma per demanar danys i perjudicis. El portaveu del grup – Carles Bonet - i cap de llista també dimiteix amb solidaritat amb la seva companya. Diu que li hauria passat el mateix, perquè té des de fa 12 anys una relació sentimental amb un ciutadà de Santo Domingo i que deixava el partit sinó l’haurien forçat a fer-ho. Què ho fa per “raons ètiques i morals”, valors que sembla sobresurten en aquest personatge. Militant de la CUP, després d’ERC, tot seguit a les joventuts de C. i U. i per acabar d’arrodonir cap de llista de Plataforma. Una plusmarca la d’en Carles Bonet, que tot i que també en conec algunes de persones – aquelles que la reflexió els fa recapacitar i canviar de camisa – però que no han arribat a la “profunditat de raciocini” del regidor saltenc.

El temps i en aquesta ocasió no ha calgut esperar massa, posa les coses en el seu lloc. Qui en surt beneficiat de tot aquest embolic? Els dos regidors passaran al grup mixt i el senyor Torramadé – alcalde de Salt - que ara governa en minoria amb nou regidors/es, podrar comptar amb el suport dels dos trànsfugues. Onze vots que li permetran governar amb majoria absoluta. En cas de ser així, feina feta i ben acabada. No cal estranyar-se d’aquest possible final si hem seguit la posició del senyor Torramadé quan els fets que van passar a la població fa uns mesos, amb un discurs que al meu entendre no corresponia a un reconegut dirigent de C. i U. una formació política democràtica.

Josep Anglada ha pagat les presses per confeccionar una candidatura a corre cuita i d’altra banda ves a saber si tampoc ha sabut calibrar les “habilitats” d’en Torramadé. Diu que aquest ha manejat tot aquest afer i potser s’hi escauria aquella dita: “ de pillo a pillo va el resto”.

Una versió més del transfuguisme polític que hauria de fer envermellir la cara de tots els que hi han participat.















diumenge, 7 d’agost de 2011

Johann Sebastià Bach i la petita Catedral de Torroella




Dimecres passat davant l’església parroquial de Torroella de Montgrí, dedicada a Sant Genís. D’estil gòtic català i construïda amb la pedra del massís del Montgrí, és un edifici sobri i a la façana hi ha pocs elements arquitectònics i gosaria dir que això la fa més bonica, potser més en consonància amb la gent del país. La petita catedral de Torroella fou consagrada l’any 1609, uns tres segles després de ser començada l’obra.

Johann Sebastià Bach, considerat com el més gran compositor de tots els temps, va acabar d’escriure l’any 1749 la missa en si menor, que és una compilació de diferents fragments que havia escrit durant 20 anys. Aquesta missa i la Passió segons Sant Mateu són considerades com les dues més grans composicions en música sacra.

Tenim el lloc i l’obra – la missa en si menor - que fou interpretada per un grup escocès, Dunedin Consort & Players, sota la batuta de John Butt. Bach –tot i ser de culte luterà ortodox- va escriure aquesta missa en llatí, un gènere musical aliè a la litúrgia protestant. Una excepció que cal entendre donada que la composició fou dedicada al rei August de Polònia que era catòlic.

Un concert de prop de dues hores que va anar molt més enllà de la música. De vegades tens la sensació que viuràs uns moments que no seran repetibles. Potser el lloc, l’obra que podràs escoltar – Bach ja és la garantia – i altres sensacions que no pots explicar però les intueixes. L’església plena de gom a gom i vaig copsar un interès especial de la gent, no sabria dir-ne més, però vaig percebre aquesta sensació.

De les qualitats tècniques de la interpretació penso que foren prou satisfactòries, tot i que el meu parer- que és el de un simple aficionat a la música- no pot ser valorat. La música és vida, sentiments, nostàlgia, records...i quan escoltes Bach, totes aquestes emocions ens envolten. El goig, l’alegria, la grandesa de la música ens fa plorar. Els ulls humitosos i plaents llàgrimes escolant-se per les galtes. Una vetllada per recordar.


Els meus sincers compliments a les persones que tenen cura del Festival de Torroella, que ha mantingut des dels seus orígens la música clàssica com a fonament de la programació. Per molts anys!!















dijous, 4 d’agost de 2011

Tres generacions amb l'avi Pere





Aquesta tarda hem anat a fer una visita al fossar de l’avi. Hem aprofitat per endreçar el lloc. El romaní i la farigola i altres plantes havien crescut tant que amb el parell de tisores de podar i el cavic que dúiem no haurien fet la feina. Mercès al cop de mà que ens ha donat el senyor rus que té cura del cementiri, que ens ha deixat les eines adients per fer la neteja i hem pogut enllestit millor la feina. Ho hem deixat net i polit i segur que l’avi estarà content del “dissabte” que hem fet a casa seva, una llar que jo vull compartir amb ell quan sigui l’hora.

L’avi, la filla i el nét. Tres generacions hem fet una bona estona de companyia a l’avi Pere. Tot i que en Martí només tenia quatre anys quan el que ell coneix com “l’avi dos” ens va deixar, en guarda un bon record. Hem fet memòria d’un dia que jugaven tots dos a cartes i el pare va dir-li: “ mira Martí, penso que no ens entendrem, perquè tu vols guanyar i jo també”. També m’ha vingut el record que fou el pare qui li va ensenyar els primers moviments del jos d’escacs. El pare manejava prou bé les peces d’aquest joc i fou campió de Sant Feliu més d’una vegada. Amb en Pepe Saura, les partides que feien a Can Peric, podien tenir una durada d’hores i molt sovint no finien el mateix dia i calia continuar-les fins i tot més enllà de l’endemà. En Pepe Saura, va formar part de l’equip que fou campió del món, en una especialitat coneguda com a problemes d’anàlisis retrògrades. Sobre el tauler hi tenim una posició i cal endevinar quins moviments s’han efectuat per arribar a aquella situació.

L’avi Pere viu amb nosaltres. És una referència que ens acompanya i el seu exemple ens condueix a procurar ser-li fidels en el nostre capteniment. Ens va estimar, malgrat que no sabia expressar massa els seus sentiments, però nosaltres bé prou que copsàvem el seu bon cor. Fou una persona que va merèixer la consideració i el respecte de tothom, inclús de les persones que no pensaven com ell. Era escoltat i va gaudir del que en diem “autoritat moral”, la que s’atorga a les persones que han sigut coherents amb els seus principis i respectuosos amb les conviccions dels altres.

La Núria, en Martí i jo, ens sentim satisfets d’haver passat una bona estona al costat de l’avi, el besavi i el pare.





dilluns, 1 d’agost de 2011

La quitxalla us desitja bona Festa Major





Bon vespre a tothom,


Ens ha tocat a nosaltres dos, els marrecs de la “tribu”,  fer-vos arribar els desitjos de tots nosaltres aprofitant la Festa Major.

Volem que us ho passeu bé, de primera. Que no manqui a la vostra taula el pollastre rostit, un xarel•lo de primera i la copa de xampany per brindar amb l’esperança que millors temps arribin.

Que els nostres amics – els menuts – vagin a la fira a gaudir dels jocs i entreteniments que hi trobarem. Que els nostres pares i avis – si els ve de gust – agafin l’escopeta d’aire i sense vergonya tirin a les boles. Mares i àvies, que també es rasquin la butxaca, que siguin esplèndides – segur que serà així – i que nosaltres acabem els ànims de tantes voltes i voltes que donarem amb les voladores, autos de xoc, “cavallitos” i si ja som una miqueta grandets amb aquestes noves màquines que trobarem a l’entrada del moll.

També volem recordar altres nens i nenes, que no podran gaudir de la festa com nosaltres, perquè els seus pares no disposen de prous diners. Ens sentim amics seus i des d’aquestes ratlles els  volem dir que ens sap molt greu.


Salut i bona Festa Major, de part d’en Martí i la Sara.