diumenge, 25 de setembre de 2011

Monestir de Sant Miquel de Cruïlles




Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011. Des de l’any 1991, són cada mes de setembre una bona ocasió per conèixer el nostre patrimoni. Van de divendres a diumenge i en diversos llocs de Catalunya, s’ofereixen visites a museus, jaciments arqueològics, monuments, rutes a peu, conferències i llocs d’interès cultural. Són prop de 200 els municipis que presten aquest servei cultural.

Es tracta d’una magnífica ocasió per a millor conèixer la nostra riquesa cultural. Les visites són comentades per a persones que coneixen prou bé el lloc i que ens permeten millor entendre la història de l’indret que hem escollit. Si bé acostumo a proveir-me d’una informació prèvia abans de fer la visita, és ben clar que el profit és millor quan una persona entesa t’acompanya.

Enguany hem triat el Monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Una visita guiada a aquest cenobi que es troba en ple període de restauració. Feia temps que coneixíem que s’havien trobat noves pintures romàniques i hem pensat que calia aprofitar l’ocasió.

Les primeres dades sobre el monestir són del segle X, antre els anys 911-914, encara que l’església no fou acabada fins el segle XI.. És d’estil romànic, construïda sobre les ruïnes d’un edifici anterior, amb les parets ben gruixudes, una característica pròpia d’aquestes edificacions degut al pes de la part superior. Un absis central i dues absidioles que vistes des de fora permeten adonar-se de l’amplitud de l’edifici emplaçat en un turó a la sortida del poble, per la banda de llevant. Un seguit de finestres geminades ressegueixen la façana i a la part superior hi podem veure uns encaixos en forma d’arc d’estil llombard. També hi podem veure un bonic cimbori.L’edifici al llarg dels anys ha sigut modificat en diverses ocasions. A vegades per motius d’ampliació, però el canvi més important fou degut a un esfondrament que va produir-se ja arribat el segle XVI. El monestir fou aixecat sobre el que es coneix amb el nom de fonamentació diferenciada, la banda que envista el poble sobre un sòl menys sòlid que l’altre costat.Va caldre bastir uns contraforts exteriors i reforçar l’espai interior per evitar l’ensorrament d’una part de la volta. També podem observar que a l’entrada del cenobi hi trobem dues portes, la de la façana i una altra poques passes més endins que també reforça l’entrada.Afegiria que l’estil romànic que tenim a Catalunya és d’una gran sobrietat, sobretot les esglésies que conec del Baix Empordà, que quasi a cada poble podem veure. Sant Miquel de Cruïlles, que jo desconeixia, penso que és un bon exemple del que acabo de dir. Moderació en l’aspecte exterior, que, al meu modest entendre, lliga amb l’austeritat del nostre caràcter. Potser el parer que expresso no és en absolut correcte amb el que manifestaria un arquitecte, però així ho veig. Senzillesa en l’edificació però una gran mostra de bellesa, prou ben lligada amb l’entorn.

La comunitat monàstica que vivia al monestir era de l’ordre benedictí, la que també regia el convent de Sant Feliu. Van haver-hi fins a catorze monjos i el prior. El monestir d’un bon principi no va ser l’església del poble que ja disposava d’un altra lloc sagrat. El monestir era on els monjos celebraven llurs litúrgies i no era permesa l’entrada dels veïns. Baptismes i casament no se n’hi feien, fins que molts anys més tard va ser permesa l’administració d’aquestes cerimònies que reportaven a la comunitat uns diners de prou ben aprofitar. D’això de la “pela”, els empordanesos – bons hereus dels fenicis – en sabem una llarga estona, veieu que ni els monjos se’n podien ni se’n poder estar. De fet estem parlant d’un priorat, un territori regit per un prior, que estava format per l’església, el cenobi i els camps de conreu. Només vam poder visitar l’església, perquè rel d’una de les tres desamortitzacions – la de Mendizábal l’any 1782 – el claustre i els horts foren venuts i són de propietat particular.

L’espai interior fou el darrer indret que visitarem. A l’absis central, en el que s’acostumaven a fer les pintures principals amb motius bíblics, ens trobem amb uns lleons dibuixats que fins avui els entesos no han pogut discernir que hi representen.Tres fileres de felins que degut al pas del temps s’han parcialment malmès. Al rengle de dalt els lleons de figura quasi entera, en la segona corrua el cap i les espatlles i a la filada de baix només el cos. Sempre de perfil però amb el cap girat com si ens miressin. Què signifiquen aquests animals que no fan referència a cap fet de la Biblia? A l’arcada hi podem contemplar unes pintures més recents de l’any 1826. En la paret corresponent a la banda dreta del transsepte, les restes d’una pintura mural original que ens mostra la traïció de Judas, acceptant els diners. En art moble, la Majestat de la Creu de Fusta i el Sant Crist que hi fou afegit 50 anys després, una obra datada al segle XII que es troba en el Museu d’Art de Girona. Fa un parell d’anys foren descobertes unes pintures del segle XIII, molt semblants a les que hi ha al Saló del Tinell a Barcelona.

L’any 2006 el bisbat va cedir el Monestir al Consell Comarcal del Baix Empordà per un període de 90 anys i això ha permès començar a rehabilitar l’edifici. Els experts consideren que si poden trobar les pintures murals del romànic català més importants del Principat. Els propietaris del claustre estan preocupats pel temor que siguin expropiats i temen ser fets fora de casa seva que es troba just al costat de l’església.

La peça més important, la meravella fins ara trobada és la Viga de Cruïlles. És una obra policromada en la que si pot contemplar una processó dels monjos de la comunitat benedictina. Es tracta d’una viga de forma rectangular d’uns quatre metres de llargada, pintada només per les tres cares visibles, les dues laterals i la inferior, fet que podria interpretar-se que fou la viga principal del cimbori que podria recobrir l’altar major. També cal anar al Museu d’Art de Girona per poder-la veure.

El nostre cicerone, en Daniel Ponseti, va explicar-nos moltes més coses, i li vam agrair sobretot la seva disposició per donar resposta a les preguntes que li varem fer. Una trentena de persones l’escoltarem amb atenció. Proveït de paper i bolígraf vaig prendre nota d’algun dels comentaris que va fer-nos el guiador i que m’han vingut de primera per poder escriure aquest petit viatge que la Joana i jo vam fer ahir al matí.

Una caminada per la nostra història, que ens ajuda a conèixer el nostre país i ens permet saber de nosaltres mateixos. Amb la Joana vam anar a fer un tomb pel poble, amb la mirada cap amunt, observant les llindes de les cases, que tant tenen per dir-nos. Som en la mesura que altres han sigut i sense cap mena de xovinisme ni de supèrbia, tenim el sentit de ser, que alguns volen negar-nos. Empapar-se sovint del que van deixar-nos els nostres ancestres és una bona feina que ens permet afermar la nostra condició de poble.










p.s. Volia posar un video al blog però no me’n surto. Clar que tampoc podria assegurar que es pugui fer. Poseu a Google: video Monestir Sant Miquel de Cruïlles. Val la pena veure els treballs de rehabilitació que hi estan fent.























.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Un hotel a la costa ( Tossa de Mar, 1934-1939 )


Vaig acabar de llegir-la deu fer un parell de setmanes. Més que una novel•la en diria l’experiència d’una senyora anglesa que va viure a Tossa des de 1934 a 1939. Un diari de la vida quotidiana. Un període de trasbals que la senyora Johnstone ens fa arribar en forma de crònica. La placidesa i el benestar que dura fins el començament de la guerra.


Som a la primavera de l’any 1934 quan Nancy i Archie Johnstone arriben a Tossa. El senyor Archie ja te prop dels quaranta anys i és d’ofici periodista en el News Chronicle el diari anglès d’esquerres i l’acompanya la Nancy que aviat farà trenta anys, una persona decidida i amb empenta. Descobreixen el que anomenen el paradís blau. És l’Archie qui decideix triar la Costa Brava per anar de vacances. A Tossa no són pas els primers estrangers que hi arriben. En aquell “cul de món” que així en dèiem els ganxons – no hi veieu cap mala intenció - , ja fa temps que s’hi han instal•lat i viuen un bon grup de persones vingudes d’Alemanya, fugitives del règim nazi. Els tossencs també comparteixen la vila amb un bon nombre d’anglesos, gent de l’art que s’han establert al poble. La paraula turista és encara desconeguda i els anglosaxons són viatgers, persones que troben en aquella Catalunya uns espais de gran bellesa i un viure comunal del tot diferenciat de les grans capitals europees.

La Nancy, una dona decidida i amb temperament, decideix donar un tomb a la seva vida i empeny el seu marit a compartir aquell desig. Aquella Tossa la sorprèn de tal manera que pensa que és el lloc adient per guanyar-se uns diners i alhora poder viure de primera, ella i el seu marit. Aquell paradís blau és el marc ideal per poder-se també dedicar a la feina d’escriure. La parella torna a Anglaterra i arribat el mes de setembre fan via cap a la Costa Brava. Explica la Nancy que una vegada són a Girona, no tenen decidit cap on aniran. El que si tenen acordat és buscar un lloc per fer-hi un petit hotel i amb uns diners que havia rebut la Nancy del seu pare. Volien recórrer la costa per trobar algun solar. En el darrer moment decideixen anar a Tossa, un lloc que ja coneixen.

Tossa doncs és el lloc escollit per construir un petit hotel, “ Casa Johnstone”. Damunt d’un turonet, els Johnston obren l’hotelet, amb cabuda per unes 20 persones, ben entrada la primavera de 1935. L’esforç i la capacitat sobretot de la Nancy de contactar amb els seus coneguts a Anglaterra fan que l’hotelet vagi de primera. La majoria de visitants són persones lligades amb el món de l’art i simpatitzants de la República. Tossa te un veïnatge d’unes 1700 persones i la Nancy comparteix la vida amb els indígenes i recull en el seu diari els costums locals, les festes i pregunta al veïnatge. Coneixements que li serveixen per una millor relació amb la gent i també amb una intenció pedagògica cap els seus compatriotes. Escriu Nancy “ que una de les coses més fantàstiques de la vida de Tossa és que no hi ha consciència de classe” tan acostumada que està al sistema anglès. La parella s’integra a la comunitat local que els accepta de bon grat. L’alcalde, el senyor Rovira propietari d’un hotel que inclús els orienta – Archie i Nancy desconeixen el món de l’hostaleria – i fan amistat amb les persones que van a treballar a l’hotel.

Reprodueixo l’itinerari que aconsellen els Johnstone per arribar a Tossa. “ De Londres a Tossa es fa en 26/30 hores i costa ( en base a un canvi de 75 francs la lliura ) entre 11 i 12 lliures esterlines, anada i tornada en segona classe. A París ( Quai d’Orsay) agafes l’exprés de Barcelona i baixes a Girona. Allà, el tren petit de Sant Feliu fins a Llagostera i, a Llagostera, un autobús fins a Tossa.

Si viatges en cotxe propi, tens diverses opcions per les carreteres nacionals que travessen les parts més boniques de França. Si véns per Carcassona has de passar la frontera per La Jonquera, unes quinze milles endins en relació al pas per Portbou i Cervera. La resta del viatge es fa via Figueres, Girona i Llagostera”.

El preu de la pensió completa és de 13 pessetes ( prop de 7 xílings ) Esmorzar continental amb fruita, 5 menús per escollir dinar i sopar amb vi inclòs. Només dos extres: per prendre un bany i el te del vespre ( una pesseta).

La parella coneix bé prou la situació política i social de Catalunya quan decideixen construir l’hotel. Pensen però que han de tirar endavant el projecte i que en darrera instància malgrat la situació que hi ha, tampoc ha de passar res greu. La realitat, a voltes és cruel, esclata la guerra civil i aquell paradís blau comença a deteriorar-se i se’n va en orris. Aquella pau i l’encant d’aquell edèn que sembla han de quedar al marge de la confrontació es va fonent i les conseqüències de la guerra també arriben a Tossa. És el mes de juliol i l’hotelet espera la vinguda dels viatgers, però la temporada...En tres ocasions un destructor anglès visita Tossa per facilitar la repatriació de la colònia estrangera . Els Johnstone no s’hi embarcaren i van romandre a la població. “ Casa Johnstone” acaba sent el lloc d’acollida d’una trentena de nens i nenes refugiats a l’aixopluc d’una organització anglesa: International Solidarity Fund. És francament reconfortant l’esperit solidari d’aquella parella amb el poble. Els viatges que fa la Nancy a Barcelona per buscar queviures per a la mainada a la seu de Solidarity i tot l’esforç per aconduir aquella mainada cap a l’exili a França. Fins al darrer moment quan a l’estació Perpinyà els deixen en mans de les autoritats. Els vailets acaben en un convent de Besançon, prop de la frontera suïssa, on són atesos per unes monges i els Johnstone hi fan una vista de tres dies.

Archie i Nancy passant els anys de la segona guerra mundial a Mèxic. Retornen a Londres i la parella es separa. Nancy es casa amb un francès hi va a viure a Guatemala.

A finals de l’any 1949, fa un viatge acompanyant la comunista Constància de la Mora i Maura, l’esposa del cap de l’aviació republicana Hidalgo de Cisneros. Tenen un accident i Constància de la Mora hi deixa la vida i Nancy amb greus ferides és atesa a l’Hospital Nacional de Sololà i allà se’n perd el rastre.

Archie Johnstone accepta l’oferta de fer-se càrrec de la British Ally, una publicació de l’ambaixada britànica a Moscú. Al cap de dos anys anuncia en una carta al diari Pravda, trencar qualsevol lligam amb el govern del seu país – plena guerra freda – i es passa a la Unió Soviètica. Mor a Moscú.

En realitat “ Un hotel a la costa” conté dues narracions de Nancy. L’any 1937 l’editorial Faber li publica Hotel in Spain, que fineix a la terrassa del hotel quan contemplen el bombardeig de Roses per part del Canarias. El segon llibre, Hotel in flight, s’acaba amb l’exili.

Nancy Johnston ens ofereix un relat en el que ens explica la guerra civil des d’un petit poble de gent senzilla, persones que es guanyen la vida amb el mar i els petits conreus que els proporcionen fruits i vinyes. La guerra avança i la situació es va transformant i empitjorant. He agraït més la segona part del llibre, que es relaciona amb la guerra civil, que m’ha ajudat a entendre el que va succeir a Tossa. Mai m’hauria imaginat que aquell conflicte, que tan desastrós va ser pel nostre país, hagués arribat amb tanta intensitat al poble veí.



L’edifici de la “Casa Johnstone” encara és igual, però ha quedat com un annexa del gran Hotel Don Juan. Una mostra més de la bogeria urbanística que hem patit en aquest país i de la destrucció de bona part de la riquesa natural de les nostres terres.

dilluns, 5 de setembre de 2011

La reforma que no se'ns permet que decideixi la sobirania popular ( i 2 )



De pressa i corrent, com si fos una decisió que calia prendre d’immediat, els dos grans partits estatals és posen d’acord i quan només falten dos mesos per les properes eleccions generals, decideixen un canvi constitucional de màxima importància.


PSOE i PP compten amb la majoria parlamentària – vots són “trumfos” – i poden decidir. Així, com si fos dit de passada, afegiré que també haurien pogut plantejar altres modificacions de la Carta Magna. Una nova llei electoral que atorgués a cada vot el mateix valor, una determinació que ens aportaria un Parlament més proper a la voluntat popular. Haurien pogut - han tingut anys i panys per poder-ho determinar - acordar un nou plantejament del Senat, per tal de fer-lo una veritable cambra de les autonomies i posats a obrar també tenen la capacitat política per ordenar d’una vegada el Tribunal Constitucional, una vergonya política que els hauria de fer pujar els colors a la cara. No han endegat ni tan sols parlat d’aquestes afers que haurien enfortit la democràcia. Les dues formacions polítiques han compartit sobre aquestes qüestions tan importants uns acords d’absoluta afinitat, per la simple raó que uns canvis no afavorien els seus interessos partidistes. Una exemplar manera d’expressar la consideració que mantenen sobre la necessitat – que sempre cal tenir – per anar eixamplant la democràcia.

Apressats per la convocatòria de les noves eleccions generals, executen – i dic executen en el sentit sancionador – una reforma que hipoteca el futur de tots. Hi ho fan ignorant volgudament la sobirania popular. Amb la pràctica d’una forma d’exercir el poder polític que volgudament descuida el principi bàsic de la democràcia: la sobirania. Equivocadament – amb les excepcions que també cal reconèixer que n’hi han - entenen aquests representants de la voluntat popular que han sigut escollits per manar i no per a governar. El valor del domini no el tenen els càrrecs polítics, la sobirania rau sempre en la ciutadania. Els administradors públics han de valorar la magnitud i la importància de les decisions que volen prendre i en la qüestió que avui tractem, haurien d’haver retornat transitòriament el poder de decisió a la ciutadania – possibilitat que la pròpia Constitució permet-. Caldria haver encetat un debat públic que hauria permès a tothom conèixer la importància de la proposta que es volia fer. No hi ha hagut ni la més mínima voluntat de demanar la participació ciutadana i el PSOE i el PP han comès volgudament un dels pitjors menyspreus que poden fer: ignorar el domini del poble. Dic així, perquè amb un discurs pervers intenten enganyar. Ens diuen que no és possible gastar més del que s’ingressa. Aquesta afirmació seria certa si la situació és acceptable i en condicions de benestar per la majoria, però la realitat no és aquesta. Tenim greus diferències que cada dia van creixent i aquestes desigualtats només les podrem reduir amb polítiques que accentuïn el poder democràtic de l’Estat, amb una major intervenció que defensi les necessitats de la majoria. Establir un sostre de dèficit públic i si rebaixar els impostos és també d’esquerres no podrem millorar absolutament res. No cal reformar amb tanta rigidesa l’article 135 que impossibilitarà la gestió d’un bon govern, si ja en la mateixa Constitució, es preveu la correcta i responsable administració dels cabals públics. Que és compleixi aquesta norma.

PSOE i PP, han exercit un esperit antidemocràtic amb bones dosis d’obscurantisme i de nul•la voluntat pedagògica. Una reforma d’aquesta magnitud mai s’hauria d’haver fet amb tanta pressa i sense l’obligada informació a la ciutadania. I una mesura d’aquesta naturalesa, per poder tenir el valor polític que en un Estat democràtic és imprescindible, hauria de passar necessariament pel vist i plau del poble, pel camí d’un referèndum.

No hi haurà consulta, no es respectarà la sobirania popular i s’imposarà el manar. Ens aboquen a una democràcia cada dia amb menys contingut polític i per tant també social. No ho hem de permetre. Els valors de la democràcia els hem de protegir. És el nostre deure, per respecte a les persones que van lluitar i sacrificar per aconseguir-la i també pensant amb el compromís que hem de servar pensant amb les persones del futur immediat.

dissabte, 3 de setembre de 2011

La reforma converteix la Constitució en un contracte mercantil (1)


Amb un cop de telèfon al senyor Rajoy, el president del Govern i el cap de l’oposició acorden una reforma a la nostra Carta Magna. La Constitució, aquesta norma bàsica, que semblava expressament tancada a qualsevol canvi, intocable i irreformable – decisió que podia representar inclús una certa perillositat al dir dels dos partits majoritaris - serà modificada de manera expressa i amb una celeritat que desdiu l’esperit democràtic dels que han decidit la modificació.


Un acord que no ha vingut des de les institucions democràtiques europees, sinó d’entitats externes com és el BCE i dels interessos especulatius, que han imposat els seus criteris al govern, i tindrem una Constitució que no serà altra cosa que un contracte mercantil al servei dels mercats, en contra de l’Estat social i democràtic que expressa el primer article de la Carta Magna. Una submissió de l’Estat als mercats, en detriment del benestar social. L’agressió més important que hi ha hagut des de la Segona Guerra, que pretén apoderar-se dels recursos públics i que garanteix els interessos dels poderosos per damunt dels drets dels ciutadans. El PSOE i el PP s’han aplegat i claudicat i alhora s’han decidit per unes noves normes, que ens portaran a un creixement del col•lapse econòmic, amb el perill d’una crisi social i política, amb la possibilitat d’enfrontament entre els sotmesos a la precarietat social i els governs que defensen aquesta injustícia.

Establir un sostre per a la despesa pública argumentant que no tenim recursos és una mentida, així tal com raja!!. S’hauria d’invertir en la cohesió social, en educació, salut, defensa del medi ambient, incentivació de les energies alternatives des de les administracions públiques...Mesures que incrementarien l’acció econòmica i l’activació de llocs de treball. Els recursos econòmics necessaris per aquestes polítiques hi són. Establir una nova política fiscal més justa, en la que els que més disposen més han de contribuir a l’erari públic, controlar l’evasió fiscal que fan les grans empreses, reimposició de l’impost sobre el patrimoni de les grans fortunes – tractem de quantitats de mils de milions d’euros - fornirien l’estat de disponibilitats financeres que li permetrien ser l’impulsor de polítiques de contingut social que tan necessitem. Caldria també una millor utilització dels cabals públics, no prenen decisions mancades de sentit, que no fan més que malversar els diners. Aeròdroms que no s’utilitzen, vies ferroviàries que no milloren el transport públic (AVE) i carreteres que no serveixen a les necessitats reals. Una forta reducció de les despeses militars, sense oblidar el control de la corrupció, que tan greu és en el nostre país.

Una reforma que reforçarà la centralització de l’Estat, amb la conseqüent pèrdua del reconeixement de les diferents nacionalitats. Que despullarà les autonomies del poder polític que han de tenir i que situarà els nostres ajuntaments en una pitjor posició que la que ja estan passant, des de tants anys esperant una nova llei d’hisendes locals, que ja poden assegurar que ara la tenen més llunyana que mai.. És fals el discurs que les autonomies són responsables del dèficit públic, tot i reconeixent que la mala administració d’algunes - degut sobretot a la corrupció dels càrrecs polítics – han gestionat indegudament els diners. El gran malgastador ha sigut l’administració central, amb la submissió als interessos dels bancs i les entitats de crèdit, fent-los entrega de quantitats de diners públics sense cap mena de control. Caixes d’estalvi en fallida, per la mala administració dels seus responsables, que no n’han hagut de respondre de llurs responsabilitats i de vegades d’indeguts guanys personals. Entitats financeres que han sigut sanejades amb cabals públics i que han sigut absorbides per la gran banca. El deute que tenim és majorment del sector privat i amb la reforma constitucional s’anirà estrenyent el deute públic ( el control pressupostari) i així l’Estat acabarà d’assumir el deute privat, socialitzant fins on calgui. Els neoliberals ja saben bé prou que el “Papà Estat” no és tan dolent. La reforma de l’article 135, impossibilita la lliure disposició que haurien de tenir els nostres representants per poder decidir polítiques públiques en benefici dels ciutadans i prima els interessos econòmics dels poderosos. Quan paguem l’IVA, els impostos...aquests diners iran directament a pagar el deute i els interessos i si sobra algun diner...Satisfer l’especulació d’uns lladres que en bona mesura són els mateixos que es neguen a contribuir i a pagar els impostos que l’Estat hauria d’exigir-los.

No vull estendrem més, ho faré més endavant. Aquesta reforma només possibilitarà una única política econòmica, inclús en el cas que les forces progressistes i d’esquerres arribessin a governar. Un nou canvi constitucional no seria possible, ja que no comptaria amb el suport de les forces conservadores. Què ha fet el PSOE? Donar el vist i plau a la dreta i convertit en no res el contingut social del nostre estat de dret.