dilluns, 24 d’octubre de 2011

Recurs del Govern contra la llengua aranesa



El mes de setembre de l’any passat i en consonància amb l’articulat de l’Estatut de Catalunya, el Parlament va votar la llei de reconeixement de l’aranès, amb els vots de tots els partits amb excepció del Partit Popular i Ciutadans. La Vall d’Aràn veu així reconeguda la seva llengua, l’occità, denominat aranès a l’Aràn i el Parlament reconeix l’ús preferent d’aquesta llengua en aquella comarca pirenaica.

L’aranès rep una forta pressió per part del català i també del castellà i era necessari el reconeixement oficial d’aquesta varietat dialectal de l’occità. La llei oficialitza l’aranès al conjunt del Principat i atorga més drets a l’aranès i a les persones que l’utilitzen. Així doncs, Catalunya disposa de tres idiomes amb caràcter d’oficials, el català, el castellà i l’aranès. L’Institut d’Estudis Aranensis serà l’autoritat lingüística de l’occità-arenès. Val a dir que l’aranès ja des de l’any 1985 és la llengua vehicular d’ensenyament a la Vall.

Fins ací, podríem considerar que la decisió que ha pres el Parlament de Catalunya, s’adiu i respecta el que reconeix el nou Estatut i que la majoria dels nostres diputats/es han acomplit el deure que tenia amb els aranesos. Un pas important en la protecció d’una llengua pròpia del nostre país.

Doncs no, el que hauria de ser una decisió prou entenedora i pròpia d’un Estat de Dret és recorreguda pel govern central.El Consell de Ministres amb l’aval del Consell d’Estat, interposa davant el Tribunal Constitucional un recurs d’inconstitucionalitat contra el fet que l’aranès sigui considerat la parla preferent a la Vall. El senyor Zapatero demana al TC i aquest accepta el recurs. El Govern argumenta que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i el Consell de Ministres considera que la declaració de preferent de l’arenés és contrària a la Constitució. Afegeix el Govern espanyol que una comunitat autònoma no te competència sobre les llengües en l’Administració General de l’Estat. La llei de l’aranès queda suspesa cautelarment a l’espera de la decisió del TC.

Una vegada més el govern central fa una interpretació mancada d’una lectura positiva de la Constitució. S’insisteix en el menyspreu a l’Estatut, que amb bon criteri democràtic reconeix a les persones de la Vall el dret que tenen a considerar la parla de l’aranès com a primera llengua de la seva terra. Una parla que entenent/utilitzen unes sis mil persones a la Vall. Ves a saber si creuen que aquest milers de persones, representen un perill pel castellà un idioma emprat per quasi 500 milions d’individus. El PSOE ha portat l’aranès al TC, que sens dubte avalarà el recurs.

I aixís anem tirant, a empentes i rodolons, sense el respecte amb el que hauríem de ser considerats. Se’ns ignora, se’ns vol reduir cada dia més, no reconeixen els sentiments i pensaments de Catalunya. Se’ns jutge des d’unes posicions polítiques preses fa molts anys, des de la subjectivitat i la parcialitat. Sense cap ànim de racionalitzar aquests posicionaments, unes ideologies caduques, que recorden l’esperit imperialista que volen imposar-nos. No se’ns escolta quan considerem i plantegem la possibilitat d’una entesa, un camí de convivència, que sempre hem sigut nosaltres els que ho hem proposat.

El desmantellament de l’Estat de les autonomies és cada dia un fet més real. L’altra plat de la balança que hauria de ser el poder de les autonomies, el contrapoder a l’estat central s’engruna. Han passat trenta anys de l’inici del naixement del que hauria d’haver sigut un nou model d’encaix de Catalunya i el País Basc i en comptes d’anar progressant en aquest camí, els problemes s’agreugen i els sentiments independentistes creixen. Sóc un vell federalista i vull acabar aquestes ratlles amb unes paraules que manllevo a l’amic Joan Olóriz: descartades les opcions federals i confederals , només queden dues opcions: la restauració centralista o l’època de les independències. A aquestes alçades, sense cap senyal de reconeixement, hom acaba pensant que l’única solució racional és la segona de les opcions.

dijous, 20 d’octubre de 2011

ETA emmudeix i la PAU comença a caminar.




ETA ha anunciat el fi de la lluita armada. Una notícia que tots esperàvem, prous morts i benvinguda sigui la Pau. El pas indispensable – el silenci de les armes – per endegar el camí de la convivència. Un trajecte que serà costerut i difícil.


Que tothom tingui la suficient serenor i coratge per no parlar de vencedors i vençuts. Han sigut molts anys de patiments que han sofert moltes persones i famílies, de totes bandes, que el dolor s’ha estès arreu. Caldrà que el temps transcorri per perdonar i un més gran esforç encara per cercar l’oblit.

La democràcia també és benvolença i amb tot el respecte i consideració per a les víctimes, gestos de bona voluntat cap a les persones que no tenen delictes de sang. Una nova situació en el país basc, que ha d’obrir el camí de la concòrdia entre els ciutadans i ha de permetre la licitud de qualsevol opció política, sempre que sigui en l’àmbit dels valors democràtics.


VISCA LA PAU!!





dilluns, 17 d’octubre de 2011

Avui, Dia Internacional de l'Eradicació de la Pobresa



Avui, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Cada dia són més les persones i les famílies que pateixen aquesta crisi. Gent gran i la menudalla són els més afectats per aquesta injustícia que ens porta a un món cada dia pitjor. La manca de treball acondueix moltes famílies a situacions veritablement extremes, en les que el patiment i la misèria són presents. La Sònia em deia l’altra dia, que a Santa Cristina, saben de més d’una quarantena de famílies que no disposen dels recursos mínims per a viure dignament. No hi ha dret que persones hagin de sofrir aquestes penalitats, quan la riquesa que hi ha, si fos repartida amb equitat, acabaria amb aquestes injustícies.


Les penúries ja afecten persones que mai haurien pensat trobar-se en aquesta situació. Escoltava l’altra dia un dels responsables de Càritas, exposar que en el darrer any, han augmentat en un 50% les persones que hi acudeixen. Deia aquesta persona que les necessitats bàsiques també afecten a grups de gent, que mai havien tingut aquesta escassetat. Homes i dones que no haurien pogut imaginar-se que caurien en aquest pou – en aquest forat que sembla que tot s’ho engoleix – i que ens dóna la percepció que no te fons. Dia rere dia, creix el nombre de persones que acaben amb el subsidi d’atur, que també fineixen la renda mínima d’inserció ( PIRMI), més famílies que restaran sense cap mena d’ingrés per manca de feina. Situacions injustes que també es reflexen negativament en les relacions familiars. Una pobresa que fa quatre dies només la veiem en les notícies i que en cap moment pensàvem que ens podria arribar a nosaltres. Les bosses de pobresa en les grans ciutats són equiparables a les que es van viure a la postguerra.

Dissabte passat, arreu del món, manifestacions per reclamar un canvi global.. Vaig mancar-hi per raons familiars que calia complir, tot i que sóc del parer que de manifestacions públiques contra aquestes injustícies n’hi hauran d’haver d’altres. L’enemic és poderós, aquestes polítiques neoliberals han incidit fins i tot en la consciència de moltes persones. Els poderosos han aconseguit fer-nos creure que el progrés era inesgotable, que els dos eixos bàsics d’aquesta fortuna sense termini eren la producció i el consum.

La realitat ha sigut del tot diferent i el desencís de moltes persones que han vist i patit l’engany, els ha conduit al fatalisme d’acceptar que aquesta situació és inevitable, que la força econòmica dels anomenats mercats és incontrolable. Penso que aquestes persones van errades, bo i entenen que els que haurien d’haver aturat aquest depredació ètica i social no ho van fer.Molt expressament formacions polítiques, que sota el discurs socialdemòcrata, no han sabut i en ocasions inclús no han volgut, posar fre a la cursa que ben segur sabien on ens portaria. No hem d’aixoplugar-nos sota l’anihilament i la desconfiança en nosaltres mateixos, aquest paraigua no ens serveix. Només lluitant conjuntament podrem desfer-nos d‘aquesta injustícia, és possible. Polítiques depredadores dels drets humans, que han provocat la pobresa i la misèria – terrorisme social també és això – podem canviar-les per noves formes de govern. Només un canvi radical de sistema, podrà conformar noves polítiques que acabin amb la iniquitat. L’envit és difícil, els enemics són poderosos i només un ampli compromís pot portar-nos a un nou món, més just i humà.

Sento veus que aconsellen propostes més concretes de part de les manifestacions. Aquest moviment global, és complex i heterodox i penso que és molt difícil que acordi postulats precisos. En cada lloc on van haver-hi demostracions públiques les proclames eren prou variades, concordants amb la pluralitat de les ideologies que s’hi aplegaren. Però si que hi havia un clam unànime en totes les manifestacions: l’exigència de reclamar a tots els responsables d’aquesta crisi, que retornin al poble els diners que han robat, que siguin acusats i sentenciats per la seva cobdícia. Que contribueixin, ells més que ningú, amb els seus diners, a redreçar aquesta injusta situació. I tampoc obliden els manifestants, la responsabilitat d’aquells que no van mantenir-se en defensa dels interessos de la ciutadania, uns polítics sense vergonya també responsables d’aquesta dolorosa situació que s’ha estès arreu.

La determinació d’aquestes ratlles és ajustar que sense un canvi polític radical la pobresa que avui denunciem anirà creixent.Dos dies de diferència, de dissabte a dilluns, però una absoluta afinitat entre les dues qüestions.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Millet, Montull...




Tot l’entramat de les famílies Millet-Montull va a més. Aquests pocavergonyes han robat el que han volgut i a hores d’ara encara no han respost tot i haver reconegut que ens han desfalcat aprofitant-se dels càrrecs.

La darrera acusació l’ha presentada la Fiscalia contra Millet, Montull i la seva filla en qualitat d’exdirectora financera de l’Orfeó Català. Aquests saquejadors s’han apropiat indegudament la quantitat de 700.000 euros en concepte de devolució de l’IVA. La querella que presenta el fiscal els acusa d’haver demanat a Hisenda unes quantitats superior a les permeses en concepte de deduccions d’aquest impost, que corresponien a l’Orfeó Català, pel fet de ser una entitat subvencionada.

Rel d’una sentència d’un tribunal de la UE l’any 2005, que va declarar nul•la una norma espanyola que no permetia deduir el 100% de l’IVA de les entitats que rebien subvencions, comença aquesta cisada a l’erari públic. La sentència va obligar a l’Agencia Tributaria, a retornar els diners que no havia deduït. En el cas de l’Orfeó els comptes quedaren saldats l’any 2007. Malgrat que els còmputs havien quedat aclarits, Millet i Montull van seguir reclamant devolucions que no els corresponien.

Les quotes compensades que són improcedents –faig números rodons – pugen la quantitat de 550.000 euros, però aquí no acaba el frau. Cal afegir-hi una altra estafa que ascendeix a 140.000 euros. Aquest segon delicte es deu a la realització d’obres i a l’entrega de subministraments a la vivenda particular d’en Millet. Francament no trobo quin nom posar a un fet d’aquesta mena, aprofitar-se d’una responsabilitat en una entitat com l’Orfeó per fer-se obres a casa seva...és fastigós. No oblidem la dita que quan hi ha un corrupte també cal que hi hagi un altre que també se n’aprofita. Els industrials que acceptaren facturar a compte de la Fundació, feines que havien realitzat a casa d’en Millet. La filla de Montull no va tenir cap inconvenient en tramitar aquestes factures, que prou bé sabia que eren fraudulentes. Aquest presumpte delicte fou comès l’any 2007. M’esforço per entendre – en casos com aquest – la presumpció de delicte. No sóc jutge i per tant puc expressar amb tota contundència, que de presumpció, de suposició no en tinc. Els fets i no només aquests, crec que avalen aquesta afirmació: Millet i Montull són uns lladres i uns rapinyadors. Uns covards, que han robat des de la impunitat, sense arriscar res.

Quan rendiran comptes amb la ciutadania? És a tots nosaltres que ens han robat. La justícia entenc que ha de prendre el degut temps per tal de pronunciar-se. Les garanties dels acusats han de ser respectades, per tal que les sentencies s’ajustin a dret i no siguin conseqüència d’un possible error. Però estem parlant d’unes persones que han admès haver delinquit i fins avui no han restituït ni un cèntim del que ells mateixos reconeixen haver robat.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Ens ha deixat en "Coco", el quisso amic dels vailets


Aquesta tarda hem hagut de sacrificar un dels nostres dos gossos, en “Coco”. Acabàvem de dinar quan la Sònia ens ha telefonat per dir-nos que veia el gos molt malament. Ja feia un parell de mesos que l’havíem portat al veterinari i amb el tractament semblava que s’havia recuperat, tot i que feia uns quants dies que no el veiem massa afinat. Quan la Joana i jo hem arribat a Santa Cristina el pobre quisso estava ajagut a l’era i malgrat que ha intentat aixecar-se no ha pogut. M’ha recordat la “Queta”, una gossa pastor alemany que vaig tenir i que també haguérem de sacrificar. Immòbil, amb les cames doblegades i mal esteses i la mirada perduda, m’ha fet pensar que no hi hauria solució. Els símptomes d’una afecció cerebral, que així ha diagnosticat el veterinari. La Sònia i jo camí cap a Sant Feliu, teníem la impressió que el final d’en Coco era evident i ja ens havíem fet el càrrec que no hi hauria solució i que caldria sacrificar-lo.

En Coco no havia nascut a casa i de fet ignoràvem l’edat que tenia. Era un llaurador de color negre i d’un caràcter de molt bona pasta. Explicaré un xic la seva història i com fou que l’anéssim a buscar a Tossa. En Coco fou abandonat i dos vailets que el trobaren, pensant que potser a casa seva no el voldrien, van portar-lo a bosc, el lligaren a un arbre i tingueren cura de porta-li menjar cada dia, carn que recollien de la carnisseria que tenien els seus pares. Com no podia ser altrament, la mare dels dos bons nanos va assabentar-se del fet i va manar-los que el portessin a casa. Van tenir-lo un parell de dies, però degut a la feina de carnissers no podien tenir-lo i van decidir-se per contactar amb la protectora de Tossa que va passar a recollir-lo. A Santa Cristina havíem perdut feia poc una gosseta d’atura – la Pruna - espantada pels petards i coets de la cavalcada de la nit de Reis. La Sònia va voler tenir un altra gos i ves per on, la Joana, amiga d’aquella família, va saber del cas i donat que li van dir el temperament manyac respecte dels nens que havia tingut en Coco, va pensar que seria el quisso que aniria be per fer-se amic amb en Martí, el nostre nét que tenia un parell d’anys. Dit i fet, cap a Tossa. Ens van preguntar perquè volíem precisament aquell gos. Les degudes explicacions i de tornada cap a Santa Cristina amb en Coco. El nom de Coco és el que li posaren els dos vailets. Amb en Martí, dalt del cotxe ja van fer-se bons amics.

Amb la Sònia hem volgut acompanyar en Coco fins al darrer moment. La Sònia amb la mà damunt la seva galta i jo agafant-li una pota. En breus instants la vida d’en Coco ha finit i amb les llàgrimes escoltant-se per les galtes de la Sònia hem pensat que la nostra decisió era encertada. En Coco ha mort dignament, sense sofrir, després d’uns quants anys de fer-nos companyia i de veure-li cada dia una mirada d’agraïment després de donar-li un parell de galetes. Ha viscut acompanyat per la “Pinona”, una gossa pastor alemany que li feia “marcar el pas”. En Coco ho havia passat molt malament, havia patit gana. Dic així, perquè al començament de ser a Santa Cristina, quan li posàvem el pinso, abans de començar a menjar, guaitava si no hi havia un altra gos que pogués pledejar-li la manduca.



Coco tots et recordarem. En Martí i els vailets de l’escola, que cada tarda esperaves darrera la porta de ferro, que compartien amb tu el berenar.

Del darrer ple municipal ( estabilitat econòmica dels consistoris)



Segurament que repetiré més d’un dels arguments que ja he manifestat en altres ocasions. Aquesta reiteració és prou justificada, donat que la qüestió que avui tornaré a mencionar va empitjorant-se.

Els ajuntaments han sigut i encara són, les administracions que millor han fet entendre a la ciutadania els valors de la democràcia. Hem pogut triar lliurament les persones que han regit els nostres municipis i pogut valorar la seva feina. Amb independència del color polític que han tingut, és innegable la millora que hem pogut observar en les nostres ciutats i viles. L’ajuntament és l’administració que té rostre, sabem qui és el nostre batlle, coneixem les regidores i regidors i fins i tot amb alguns/es hi tenim relació d’amistat. Truquem la porta de l’alcaldia quan volen expressar quelcom respecte de la població, demanem un cop de mà quan el necessitem i de vegades – no massa sovintejades – tenim unes paraules amables de reconeixement per la feina que fan els “nostres polítics”.

Els ajuntaments sempre han rebut un tracte injust de part del Govern Central i si hi afegim la crisi del sector de la construcció, han minvat de manera molt considerable les plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI...,les entrades de diners a les caixes municipals. Un de cada tres euros que gasten els ajuntaments es destina a serveis que no són de competència municipal, prestacions que haurien de ser ateses per altres administracions, ja sigui la Generalitat o el Govern Central. Si bé és cert el deute públic que té el país, no és responsabilitat dels ajuntaments, que no arriba al 2% del deute total. Per acabar-ho d’adobar, degut a un càlcul erroni del Govern Central sobre els ingressos de l’IVA i del IRPF, que en concepte d’avançament va rebre el nostre ajuntament l’any 2008, el nostre consistori haurà de restituir al ministeri d’Hisenda la quantitat de 800.000 euros en el període de quatre anys. Si tenim en compte la penúria econòmica que ve patint l’ajuntament des de fa tres anys, els nostres representants tindran un entrebanc més a l’hora de decidir el nou pressupost.

El reforçament del paper dels ajuntaments és imprescindible per a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Ara més que mai, amb les dificultats que tantes persones i famílies estan patint, el traspàs – no la cessió – de competències, amb la corresponent dotació econòmica, permetrien un millor servei i atenció en els camps de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials...mesures que servirien per avançar en el benestar social. No és just que el ajuntaments pateixin un endeutament crònic, quan estan prestant serveis que no en tenen l’obligació. El Govern Central hauria de complir amb el mandat constitucional de l’article 142. La Generalitat també hauria d’observar l’Article 84 de l’Estatut, que fa referència a les competències municipals. Les dues administracions - molt especialment la central- no respecten el poder municipal i atallen les capacitats dels nostres ajuntaments, que no disposen de la capacitat financera que haurien de tenir, que hauria d’acordar-se en funció del volum i necessitats de la població. Només una nova llei d’hisendes locals podria acabar amb aquesta discriminació, que perjudica cada vegada amb més intensitat els nostres veïns/es.

Amb encertat criteri, en el darrer ple municipal, va presentar-se a la consideració dels nostres regidors/es, una moció que proposava la necessitat de prendre les mesures adients per garantir l’estabilitat econòmica dels ajuntaments. Una proposició que en la comissió corresponent va presentar el PSC, però que van decidir portar-la al ple conjuntament tots els grups. Excel•lent decisió, donat que s’anava a tractar una qüestió que afectava a tota la corporació i en definitiva pretenia un benefici per a la població.

S’enunciava a la moció el perill que pateixen els ajuntaments de caure en fallida, de no poder disposar dels recursos mínims per atendre la població i es denunciava la indiferència de part del Govern Central i també de la Generalitat. Es proposava la condonació dels 800 mil euros que havia de retornar el consistori i s’instava a la Generalitat pagar al conjunt dels ajuntaments de Catalunya els 500 milions d’euros que els devia. Interessants i assenyades intervencions les que es feren per part dels portaveus dels grups. La proposta fou acordada només amb el vot contrari del PP, oposat a la qüestió de la condonació.

El futur immediat dels recursos municipals encara ha empitjorat. La reforma constitucional de l’article 135 afecta directament les possibilitats de maniobra dels nostres consistoris. Una agressió política al reconeixement de l’autonomia d’una de les tres administracions de l’Estat que situarà els consistoris en mers gestors, una volta més de clau per empobrir-los, per dificultar encara més el treball dels nostres representants, que posarà més entrebancs per impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Una modificació injusta que s’ha fet amb pressa i sens cap voluntat de demanar la participació ciutadana, condició al meu entendre imprescindible per la importància d’una mesura d’aquesta naturalesa. No calia aquesta reforma que impossibilitarà la voluntat de millora que sens dubte tenen els nostres regidors/es. Alhora també innecessària pel bon control de la gestió dels diners públics, pel fet que els nostres ajuntaments han de rendir comptes davant dels organismes que ens garanteixen la correcta administració dels cabals públics. Per altres raons que ara no fan el cas s’ha canviat l’article de la Constitució.

Plena satisfacció per la presentació de la moció que posa de manifest la voluntat dels nostres polítics, en defensa dels recursos econòmics que ha de disposar el nostre ajuntament. Manifestar també la important dissemblança de criteri entre el discurs del portaveu del PSC i l’assentiment que els seus companys diputats al Congreso de los Diputados van atorgar a la reforma constitucional. Certament que no és responsabilitat dels regidors socialistes del nostre ajuntament l’aprovació de la modificació constitucional, però no és menys cert que hi ha una evident contradicció entre persones que haurien de compartir i defensar els mateixos principis. En llur intervenció, el portaveu del PSC, va voler fer constar que la moció presentada i que ell va defensar no era una proposta política. Respecto el seu criteri, però no el comparteixo en absolut. El que es reclamava des de la moció eren noves normes, decisions de contingut polític, que sense aquesta condició no permetran l’estabilitat econòmica que es demanava pels nostres ajuntaments.