dilluns, 17 d’octubre de 2011

Avui, Dia Internacional de l'Eradicació de la Pobresa



Avui, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Cada dia són més les persones i les famílies que pateixen aquesta crisi. Gent gran i la menudalla són els més afectats per aquesta injustícia que ens porta a un món cada dia pitjor. La manca de treball acondueix moltes famílies a situacions veritablement extremes, en les que el patiment i la misèria són presents. La Sònia em deia l’altra dia, que a Santa Cristina, saben de més d’una quarantena de famílies que no disposen dels recursos mínims per a viure dignament. No hi ha dret que persones hagin de sofrir aquestes penalitats, quan la riquesa que hi ha, si fos repartida amb equitat, acabaria amb aquestes injustícies.


Les penúries ja afecten persones que mai haurien pensat trobar-se en aquesta situació. Escoltava l’altra dia un dels responsables de Càritas, exposar que en el darrer any, han augmentat en un 50% les persones que hi acudeixen. Deia aquesta persona que les necessitats bàsiques també afecten a grups de gent, que mai havien tingut aquesta escassetat. Homes i dones que no haurien pogut imaginar-se que caurien en aquest pou – en aquest forat que sembla que tot s’ho engoleix – i que ens dóna la percepció que no te fons. Dia rere dia, creix el nombre de persones que acaben amb el subsidi d’atur, que també fineixen la renda mínima d’inserció ( PIRMI), més famílies que restaran sense cap mena d’ingrés per manca de feina. Situacions injustes que també es reflexen negativament en les relacions familiars. Una pobresa que fa quatre dies només la veiem en les notícies i que en cap moment pensàvem que ens podria arribar a nosaltres. Les bosses de pobresa en les grans ciutats són equiparables a les que es van viure a la postguerra.

Dissabte passat, arreu del món, manifestacions per reclamar un canvi global.. Vaig mancar-hi per raons familiars que calia complir, tot i que sóc del parer que de manifestacions públiques contra aquestes injustícies n’hi hauran d’haver d’altres. L’enemic és poderós, aquestes polítiques neoliberals han incidit fins i tot en la consciència de moltes persones. Els poderosos han aconseguit fer-nos creure que el progrés era inesgotable, que els dos eixos bàsics d’aquesta fortuna sense termini eren la producció i el consum.

La realitat ha sigut del tot diferent i el desencís de moltes persones que han vist i patit l’engany, els ha conduit al fatalisme d’acceptar que aquesta situació és inevitable, que la força econòmica dels anomenats mercats és incontrolable. Penso que aquestes persones van errades, bo i entenen que els que haurien d’haver aturat aquest depredació ètica i social no ho van fer.Molt expressament formacions polítiques, que sota el discurs socialdemòcrata, no han sabut i en ocasions inclús no han volgut, posar fre a la cursa que ben segur sabien on ens portaria. No hem d’aixoplugar-nos sota l’anihilament i la desconfiança en nosaltres mateixos, aquest paraigua no ens serveix. Només lluitant conjuntament podrem desfer-nos d‘aquesta injustícia, és possible. Polítiques depredadores dels drets humans, que han provocat la pobresa i la misèria – terrorisme social també és això – podem canviar-les per noves formes de govern. Només un canvi radical de sistema, podrà conformar noves polítiques que acabin amb la iniquitat. L’envit és difícil, els enemics són poderosos i només un ampli compromís pot portar-nos a un nou món, més just i humà.

Sento veus que aconsellen propostes més concretes de part de les manifestacions. Aquest moviment global, és complex i heterodox i penso que és molt difícil que acordi postulats precisos. En cada lloc on van haver-hi demostracions públiques les proclames eren prou variades, concordants amb la pluralitat de les ideologies que s’hi aplegaren. Però si que hi havia un clam unànime en totes les manifestacions: l’exigència de reclamar a tots els responsables d’aquesta crisi, que retornin al poble els diners que han robat, que siguin acusats i sentenciats per la seva cobdícia. Que contribueixin, ells més que ningú, amb els seus diners, a redreçar aquesta injusta situació. I tampoc obliden els manifestants, la responsabilitat d’aquells que no van mantenir-se en defensa dels interessos de la ciutadania, uns polítics sense vergonya també responsables d’aquesta dolorosa situació que s’ha estès arreu.

La determinació d’aquestes ratlles és ajustar que sense un canvi polític radical la pobresa que avui denunciem anirà creixent.Dos dies de diferència, de dissabte a dilluns, però una absoluta afinitat entre les dues qüestions.