divendres, 7 d’octubre de 2011

Ens ha deixat en "Coco", el quisso amic dels vailets


Aquesta tarda hem hagut de sacrificar un dels nostres dos gossos, en “Coco”. Acabàvem de dinar quan la Sònia ens ha telefonat per dir-nos que veia el gos molt malament. Ja feia un parell de mesos que l’havíem portat al veterinari i amb el tractament semblava que s’havia recuperat, tot i que feia uns quants dies que no el veiem massa afinat. Quan la Joana i jo hem arribat a Santa Cristina el pobre quisso estava ajagut a l’era i malgrat que ha intentat aixecar-se no ha pogut. M’ha recordat la “Queta”, una gossa pastor alemany que vaig tenir i que també haguérem de sacrificar. Immòbil, amb les cames doblegades i mal esteses i la mirada perduda, m’ha fet pensar que no hi hauria solució. Els símptomes d’una afecció cerebral, que així ha diagnosticat el veterinari. La Sònia i jo camí cap a Sant Feliu, teníem la impressió que el final d’en Coco era evident i ja ens havíem fet el càrrec que no hi hauria solució i que caldria sacrificar-lo.

En Coco no havia nascut a casa i de fet ignoràvem l’edat que tenia. Era un llaurador de color negre i d’un caràcter de molt bona pasta. Explicaré un xic la seva història i com fou que l’anéssim a buscar a Tossa. En Coco fou abandonat i dos vailets que el trobaren, pensant que potser a casa seva no el voldrien, van portar-lo a bosc, el lligaren a un arbre i tingueren cura de porta-li menjar cada dia, carn que recollien de la carnisseria que tenien els seus pares. Com no podia ser altrament, la mare dels dos bons nanos va assabentar-se del fet i va manar-los que el portessin a casa. Van tenir-lo un parell de dies, però degut a la feina de carnissers no podien tenir-lo i van decidir-se per contactar amb la protectora de Tossa que va passar a recollir-lo. A Santa Cristina havíem perdut feia poc una gosseta d’atura – la Pruna - espantada pels petards i coets de la cavalcada de la nit de Reis. La Sònia va voler tenir un altra gos i ves per on, la Joana, amiga d’aquella família, va saber del cas i donat que li van dir el temperament manyac respecte dels nens que havia tingut en Coco, va pensar que seria el quisso que aniria be per fer-se amic amb en Martí, el nostre nét que tenia un parell d’anys. Dit i fet, cap a Tossa. Ens van preguntar perquè volíem precisament aquell gos. Les degudes explicacions i de tornada cap a Santa Cristina amb en Coco. El nom de Coco és el que li posaren els dos vailets. Amb en Martí, dalt del cotxe ja van fer-se bons amics.

Amb la Sònia hem volgut acompanyar en Coco fins al darrer moment. La Sònia amb la mà damunt la seva galta i jo agafant-li una pota. En breus instants la vida d’en Coco ha finit i amb les llàgrimes escoltant-se per les galtes de la Sònia hem pensat que la nostra decisió era encertada. En Coco ha mort dignament, sense sofrir, després d’uns quants anys de fer-nos companyia i de veure-li cada dia una mirada d’agraïment després de donar-li un parell de galetes. Ha viscut acompanyat per la “Pinona”, una gossa pastor alemany que li feia “marcar el pas”. En Coco ho havia passat molt malament, havia patit gana. Dic així, perquè al començament de ser a Santa Cristina, quan li posàvem el pinso, abans de començar a menjar, guaitava si no hi havia un altra gos que pogués pledejar-li la manduca.



Coco tots et recordarem. En Martí i els vailets de l’escola, que cada tarda esperaves darrera la porta de ferro, que compartien amb tu el berenar.