dissabte, 26 de novembre de 2011

El Consejo de Ministros, un trist i vergonyós final.



Tot plegat és llastimós i indignant. Estic emprenyat i així ho vull manifestar. Ja n’hi ha prou del menyspreu amb el que ens tracten. Com més aviat pleguin millor, que s’escurcin tot el possible els terminis pel traspàs de les competències i que governin els que han sigut escollits. Ja sé de quin mal he de morir i el que hauré de suportar del nou govern, però no hi fa res, conec de quin peu calcen.


L’indult que ha concedit, millor dit que ha “regalat” el Consell de Ministres al que fou President del Banesto, és quelcom que mai hauria pogut pensar que fos. Quina pressa els ha dut a prendre una decisió d’aquesta mena? Indulten a un banquer corrupte i s’apleguen a les voluntats dels poderosos i dels rics. La banca es complau amb la decisió presa i manifesta que és justa i encertada, tractant-se del senyor Sáez, la persona que més ha contribuït a l’estabilitat i progrés dels sistema financer del nostre país. De quina estabilitat i progrés ens parlen? Que jo sàpiga, l’excel•lent i acurada administració que han fet els banquers de les seves entitats, les han portades a la fallida. Mercès als diners públics, els de les nostres butxaques, no s’ha esdevingut l’ensorrament dels bancs i les entitats financeres. Bona part dels responsables s’han embutxacat importants quantitats de diners i a hores d’ara no han hagut de respondre d’aquests robatoris.

És indecent, que un govern que s’anomena socialista, no respecti la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Cal “premiar” la bona conducta professional del senyor Sáez en base una Ley del Indulto de l’any 1870? Impunitat als poderosos conseqüència d’algunes raons que no ens expliquen? Com es pot entendre que pocs dies abans de deixar el govern, es prengui una disposició d’aquesta mena? Quins deutes poden haver-hi? Hi ha hagut algun acord amb el PP per tirar endavant aquest benefici? És prou entenedor que una bona part de la ciutadania ens fem aquestes preguntes. Un govern socialista hauria de ser un avançat i un exemple en les bones maneres. La pedagogia només és creïble quan els actes són conseqüents amb el discurs. Un trist final a un trajecte que els hauria d’avergonyir.

No vull entrar en tot un procés que va començar fa disset anys. Només significar que aquests delictes s’allargassen en el temps i que sovint prescriuen per aquest motiu. Les lleis faciliten recursos i apel•lacions que permeten la impunitat. A hores d’ara, prescriuen en un període de cinc anys. PP i PSOE van votar en contra d’una proposició del grup parlamentari ERC-IU-ICV per tal que fossin 10 anys. En aquest cas no ha sigut possible la prescripció tot i que s’han fet mans i mànigues per aconseguir-ho.

La pròpia judicatura ha criticat aquesta mesura de gràcia. Jueces para la Democracia i la Asociación Francisco de Vitoria han demanat a l’executiu que expliqui els motius d’aquest indult. No en donaran cap de raonament que ens pugui fer entendre aquesta arbitrarietat. En aquest sentit va manifestar-se ahir el ministre portaveu del Consell de Ministres, el senyor José Blanco, fent-nos saber que el Consell no manifestarà res respecte de l’indult, que el ministeri de Justícia s’expressarà en una nota. Per què ens neguen la informació? És un deure d’un govern democràtic donar a conèixer a la ciutadania les raons en funció de les que es prenen les decisions. També aquest dret ens neguen, ens el furten. Ja en tinc prou, he finit el meu aguant i estic cabrejat. No ens respecten, ens ignoren i ben merescuda tenen la forta “patacada” electoral que han rebut. Les persones que conformen el Consell de Ministres no em mereixen cap consideració política ni tampoc el respecte personal. Hi tinc tot el dret, ells són els primers en no respectar-me, en la meva condició de ciutadà. No em sap cap greu que hagin d’abandonar el govern.




dilluns, 21 de novembre de 2011

Presentació de l'Agenda Llatinoamericana 2012



Com de costum, aquest grup de persones que formem la comissió, farem la presentació de l'Agenda de l'any vinent.

Estem patint, en més o menys mesura, una crisi econòmica i política que cada dia afecta a més persones. Les entitats i grups que s'esmercen per donar un cop de mà, ens fan saber que les dificultats van creixent i que els seus recursos no abasten la demanda de tantes persones.
Famílies que veuen com no poden cobrir llurs necessitats, les més bàsiques, una realitat que els fa viure una situació que no s'adiu amb el dret a la dignitat humana que tothom hauria de tenir. Una situació que empitjora i que també sofreixen veïns i veïnes de la nostra població.

Des de la comissió vam pensar que seria prou convenient tractar aquesta qüestió, la pobresa, en la taula rodona que acostumem a fer cada any. Decidirem també, que ens calia trobar persones de la nostra població, que ens aportessin d'una banda la seva experiència personal i d'altra costat representants d'agents socials que ens manifestessin les causes que ens han portat a aquesta crisi, i alhora que també ens exposessin les mesures que caldria prendre per sortir-se'n.

És un acte obert a la població, que pensem seria prou convenient que comptès amb la participació del veïnatge. Hi sou convidats, ens plauria la vostra presència i també la vostra veu.


25  Novembre, a les 20h a la Biblioteca Municipal


TAULA    RODONA    " La crisi com t'afecta i com respons?"


Amb la col·laboració de;


Joan Puig, president de la Cambra de Comerç


Rosa Forns, cap de l'àrea de Serveis Socials


Salvador Sánchez, en representació del sindicat CCOO


Carmela Llobet, mestressa de casa


Festi Carles Benguerel, participant del moviment 15M



Julià Castelló, moderador

dilluns, 7 de novembre de 2011

Miguel Núñez i la dignitat de la política

Amb el propòsit de reivindicar la política, un grup de companys i companyes i amics i amigues, han convocat un acte en record d’en Miguel Núñez. Avui, a les 7 de la tarda a l’Auditori de Barcelona.


No ho negaré, els fets són, i aquests darrers anys la corrupció i aprofitar-se en benefici personal des de la responsabilitat del càrrec públic, ha sigut un vergonyós procedir per una part prou important d’uns polítics que no mereixen aquesta qualificació. La honestedat i la honradesa que han de ser els pilars més importants en la feina de servei a la comunitat, aquests valors han sigut ignorats i trepitjats. És prou entenedor davant d’aquests fets, que un sector de la ciutadania hagi perdut credibilitat en la política i en les persones que hi dediquen bona part del seu temps. Aquest descrèdit afecta també la confiança en les institucions democràtiques i afebleix greument l’exercici de la democràcia. L’abstenció creix, una realitat que cada dia és fa més preocupant, i augmenta la desconfiança en la participació. No voldria mostrar una percepció exagerada si tenim en compte que més d’un 50% de la ciutadania participa en les conteses electorals, però no és suficient. Seria injust considerar que la majoria de persones que prenen la decisió de comprometre’s en el quefer polític, ja sigui en l’àmbit del municipi o en qualsevol altre, ho fan amb la malvolença d’aprofitar-se’n. Penso que la gran majoria de les persones que tenen l’ànim d’aportar a la societat el seu esforç, són mereixedores de la nostra consideració. Però la realitat que hom detecta en el dir de la gent, és que la corrupció s’ha estès fins a un índex de gravetat generalitzada. Tota la gent que es dedica a la política ho fa només per un interès personal i quan repliques aquesta afirmació, la resposta és que d’un bon començament si que hi pot haver la voluntat, però poc desprès tots/es, cauen en l’ànsia del diner i de la corruptela. Afirmació que fa pocs dies va fer-me una persona que, al meu modest entendre, hauria de tenir un coneixement més real de la situació, un metge que em va atendre.

El descrèdit en la política pot representar una regressió democràtica, la desvinculació de la ciutadania amb les institucions i la manca d’aprofundiment en la pràctica dels valors democràtics. Amb la difícil situació social/ econòmica que estem vivint, la participació i la credibilitat en la bona política és imprescindible per donar el tomb que necessitem. Les dificultats socials només arribaran a les institucions si tenim el convenciment que és possible l’exercici honest de la política. Les persones hi són, homes i dones amb el compromís de fer política sana i decent, en benefici de la majoria de la gent. Fem-los confiança i compartim un projecte comú.

Escollir en Miguel Núñez com a paradigma per recuperar la credibilitat en la política – i que m’excusin les persones que així ho han decidit – no ha sigut una feina en absolut costosa. Aquests amics i amigues l’han encertada de totes, totes. En Miguel ha sabut ser un home coratjós, amb setze anys per anar-se’n a la guerra en defensa de la República. Per mantenir les seves conviccions en circumstàncies molt difícils, posant la seva vida en perill, empresonat, torturat i defensar les seves idees quan et volen sotmetre, en la clandestinitat. Valent per oposar-se a les imposicions dels mal anomenats països socialistes i per deixar la lluita armada i organitzar la resistència a l’interior del país.

En Miguel fou una persona responsable i honrada. Mai va dissimular ni amagar les seves conviccions però també va saber respectar les dels altres. Fou un polític coherent i creïble i fou respectat per l’opinió pública. Tingué la qualitat de la honradesa, un deure que hem de tenir tots els ciutadans, però indispensable en el polític, en Miguel va renunciar sempre la calúmnia i la mentida.

Va entendre que la política és una eina de canvi, de transformació d’una realitat injusta per una altra societat més igualitària. Fou un polític que es va comprometre pel canvi, pel progrés, va ser un comunista per un ideal que el portar a trencar amb el socialisme soviètic que segons el seu parer s’havia desentès dels principis d’igualtat i llibertat.

Miguel va néixer a Madrid si bé bona part de la seva vida la va passar a Catalunya. Els 16 anys de presó i la seva militància en el PSUC. També volgué venir a morir a Catalunya. Va defensar les llibertats en el nostre país i el dret a l’autodeterminació dels catalans. Se sentia català i creia en el dret dels catalans a l’autogovern. El seu món també era el dels oprimits i amb tots els pobles es sentia compromès.

La dignitat és un valor personal i no institucional. Són les persones les que dignifiquen les institucions. La política és digna quan els polítics no han deixat de ser ciutadans, quan mantenen una relació cordial i estreta amb les persones, per fer la societat més justa i més lliure. Així ho feu en Miguel Núñez.


dijous, 3 de novembre de 2011

Trobada amb el nostre candidat


Vine i pregunta el que vulguis al nostre candidat, en Marc Vidal.

Demà divendres a 2/4 de 8 del vespre a la Pizzeria Xus.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Ens volen arrabassar el DRET a la SALUT


“ Una mútua privada és una solució pel sistema de salut pública”. Aquesta frase la va pronunciar el nou conseller de Sanitat, just dos dies després d’haver sigut nomenat per aquest càrrec. Deixem-nos d’altres consideracions, el plantejament polític en què es basa la seva afirmació mostra clarament el propòsit del nostre conseller respecte de la sanitat pública. Indicar a la població la conveniència d’apuntar-se a la sanitat privada, seria propi d’aquella persona que defensi els interessos particulars d’un empresa que entengui la sanitat en tant que negoci, però és inadmissible que ho faci el responsable de la salut pública del nostre país.


Prop d’un any que el senyor Boi Ruiz gestiona la nostra sanitat i no cal que m’entretingui exposant les mesures que ha pres. Totes amb la intenció d’acabar amb l’actual model sanitari i privatitzar la salut de les persones. El conseller representa els interessos de les patronals que entenen la salut com a negoci i condueix volgudament la sanitat pública catalana cap a la destrucció i el desmantellament, amb unes retallades que no han sigut explicades en cap document, a esquenes del Parlament. Un despreci cap al Parlament i l’opinió pública, una forma antidemocràtica de governar per part del Govern de C. i U.Ens trobem davant la clara voluntat d’enderrocar l’estat social, en benefici de la dreta neoliberal i del capitalisme financer que vol fer de la sanitat un gran negoci.

Es tracta de negar la responsabilitat de l’Estat respecte de la salut de les persones, un dret reconegut internacionalment i que obliga a tots els estats a protegir la salut dels ciutadans. La Constitució Espanyola i també el nostre Estatut reconeixen aquest dret i contemplen les funcions i responsabilitats dels governs respecte de la vigilància, no només dels factors personals sinó també socials que poden afectar la nostra salut. Les darreres declaracions del conseller són insultants. Afirma – el que hauria de ser un servidor públic – “ que la salut és un bé privat que depèn d’un mateix i no de l’Estat”. Afegeix que “ la salut va lligada amb la genètica i els hàbits personals”. Qualsevol dia se li acut que, com que l’Estat no té res a veure amb la salut, cal que anem a una entitat privada i qui no tingui les possibilitats econòmiques...El conseller oblida volgudament que respecte de la qualitat de la salut hi ha uns factors socials injustos i evitables. La desigualtat econòmica, la manca de treball, la contaminació ambiental, l’exclusió social cada dia major degut a la falta de treball, no disposar d’un habitatge digne, les condicions de vida i de treball, l’educació, són alguns aspectes que danyen la salut. Mencionar aspectes relacionats amb la genètica és injust. Tothom ha de tenir dret a la salut i un cert pòsit feixista hi ha en aquesta afirmació sobre la genètica.

És una provocació que, precisament des de la responsabilitat pública amb la que ha de gestionar el conseller l’administració del dret a la salut, en comptes de defensar i vetllar el sistema de salut públic, es prenguin injustes mesures amb el persistent discurs de la manca de recursos econòmics. L’objectiu és clar i concret i s’assenta sobre una estratègia prou ben pensada des del primer dia. Ens hi juguem el dret a la salut. Volen arrabassar-nos des de la mateixa administració aquest dret, en benefici d’uns interessos privats, d’unes persones quina cobdícia els porta a posar en perill la nostra vida. Aquest és el repte.

El conseller hauria de plegar, per respecte a la ciutadania. Si no ho fa, el President Mas li hauria de revocar la confiança, destituint-lo. Però, desenganyem-nos, no és que el President s’equivoqués nomenant Boi Ruiz responsable de la sanitat. El senyor Mas defensa els mateixos interessos: els del sistema de mutualitats privades. Boi Ruiz ha sigut director general des de 1994 a 2008 i president des de 2008 fins que fou anomenat conseller, de la UNIÓ CATALANA d’HOSPITALS, l’associació d’empresaris d’entitats sanitàries. Aquestes són les seves credencials.