dimecres, 28 de desembre de 2011

Gospel d'Aro ens hem presentat i recollit "molta merda."



Si bo vaig ser a l’hora d’anunciar el nostre debut musical, en conseqüència també haig de ser complidor per explicar-ne com va anar. Més d’un conegut m’ha preguntat sobre la qüestió. I d’altra banda, que no hi hagi un malentès en el sentit que el silenci fos interpretat com una excusa. Aquest no és el cas.


A veure, allò que se’n diuen “nervis” n’hi hagueren, i fins i tot entretant esperava el moment de pujar a l’escenari – fórem els darrers en actuar – no vaig pas arribar a empescar-me un “convenient” mal de ventre per entornar-me’n cap a casa, però val a dir, que degut a la meva experiència en el món de l’espectacle, vaig haver de recórrer a fer el cor fort. Me’n vaig sortit prou bé i me’n sento satisfet.

Quan menciono la meva experiència , haig d’anar-me’n prou enrere en el temps i aplaçar-me quan era adolescent, no més enllà dels setze/disset anys. Anava a l’escola dels “ hermanus” de Sant Feliu, i cada any, quan s’esqueien les festes de Nadal representàvem els Pastorets. Ens fèiem els decorats, “l’hermanu” Director teclejava el piano i dos pares d’uns companys tocaven el violí i el violoncel. Però heus ací que un any- sempre havia ajudat en els decorats i a més feia d’acomodador - vaig ser escollit per participar-hi des del plató. El paper que van triar-me – com no podia ser altrament tractant-se d’un novell de l’escena – fou d’un personatge de poca entrada, vaja que el possible lluïment personal a l’escenari no era gota probable, tampoc jo ho pretenia. El personatge era el germà del fill pròdig, de Naïm, batejat en aquella versió dels Pastorets amb el nom d’Abdaró. Començàvem els assajos un parell de mesos abans, i ben aviat la persona encarregada d’aquesta feina, va adonar-se’n compte que en Pere no havia sigut escollit per la musa Talia. Permeteu-me dir en benefici propi, que el regidor tampoc s’hi va esforçar massa per donar-me un cop de mà, que bé prou jo necessitava. Potser amb una mica de bona voluntat me n’hauria sortit, i ves a saber si aquesta mancança de part del director li ha sigut recriminada per les tres Karités. Mai ho esbrinarem, però tal vegada es va perdre un nou Enric Borràs. ( M’he passat de rosca, però és una llibertat que les lletres permeten). Aquell any també vaig fer els Pastorets, clar que sí, designant als concurrents els seients que havien d’ocupar.

Gairebé convençut que l’entrebanc de la meva posada en escena quedaria en bona mesura camuflada en la perspectiva general, vaig anar assistint als assajos. Però, fillets de l’ànima!!, en un de les provatures que ja feia temps anàvem practicant, el mestre musical ens fa saber que a més d’obrir la boca haurem també de moure la carcassa. Llavors si que tot va caurem al damunt. Jo, que mai havia fet un pas a ritme musical, hauria d’aprendre a manejar els braços i l’esquelet. Ja hi era pel tros i no podia pas claudicar tot i que l’envit era prou costós. L’empresa s’havia embolicat, però malgrat aquesta dificultat, vaig decidir que el fet de tenir 74 anys no em podia doblegar. De pitjors situacions me n’havia sortit al llarg de la meva vida i tampoc el fet de sortir a cantar i ballar era quelcom que m’hagués de treure ni un minut de son. Certament que alguna plasenteria – ben acceptada – m’he hagut de sentir. Com la de l’amic Toni Dalmau: “ Tu tota la vida sense anar a missa i ara a veure si et fitxa algun “ reverendo “!!! jajajaja.

Del succés de la nostra estrena, aprofitaré les quatre ratlles que vaig adreçar a les companyes i companys. Molta merda, que així diuen els còmics quan les butaques s’omplen. Molta merda hem tingut, la quantitat de defecacions que deixaven els animals dels carruatges que havien portat els assistents a l’obra. Una frase que han conservat la gent de la faràndula encara que avui al teatre no s’hi va en cotxe de cavalls.


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -


Amigues, amics

La diada d’ahir és d’aquelles que deixen empremta i la Joana i jo la recordarem. Quan hom arriba a una certa edat acostuma a viure amb la memòria, la remembrança ens acompanya, tot i no deixar de mantenir un compromís humanístic que vols que persisteixi. Al nostre entendre, a banda de l’exitós resultat de la nostra “ posada en escena “ – un aspecte prou important – volem significar la bona entesa i cordialitat que hi ha hagut entre nosaltres. Aquest “ bon rollo “, que així ho expressaríeu donada la vostra joventut, és la mostra més palpable de la bona relació humana que tan necessària ens és sempre, més encara quan les difícils circumstàncies que avui hem de viure i que malauradament tantes persones a més a més les han de patir.

Sense oblidar la modèstia que cal tenir, podem sentir-nos sanament satisfets d’haver fet passar una bona estona a les persones que van tenir la benvolença d’acompanyar-nos ahir al matí. També nosaltres varem sentir i viure – les nostres cares així ho deien - la satisfacció d’haver assolit amb el nostre esforç una fita prou ben treballada.

Prou, ja ens veurem aquest vespre. El nostre agraïment al “ jefe “, company i amic Josep. I el desig d’anar eixamplant aquesta cordialitat i amistat que hem tot just encetat.



Joana i Pere

dissabte, 24 de desembre de 2011

Bon Any Nou



UN   ARBRE


Vius entre l'aire
De nit vas de terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

Màrius Torres ( 1910-1942)




El poeta se serveix d'aquesta elegia de l'arbre, per recordar-nos que són els elements que ens volten - la natura -els que ens donen la vida.

Vivim temps difícils , als que només sobreviurem amb solidaritat i convivència.


Bones Festes i que el Tió us hagi sigut ben generós.


Joana, Núria, Sònia, Martí, el renyoc de la Sara, Francesc i Pere.



dijous, 22 de desembre de 2011

Senyor Juan José Garcia, cal tenir mesura amb les paraules.


D’antuvi, i abans d’entrar en el contingut de l’escrit, haig de manifestar que el text és fil per randa calcat d’unes fulles d’un dietari que fa servir la Joana. La meva companya m’ha demanat que transcrigués aquestes ratlles al meu blog. Més endavant, quan el setmanari Àncora reprengui la publicació passades les vacances, també farà arribar al veïnatge aquest parer.






Senyor Juanjo Garcia soc una vella militant de ICV y com fach subin escolto el Ple per radio Sant Feliu y em bach sentir molt malament en la seva contesta a la Proposta de ICV perque ens ha tractat casi de Males Persones. Perque segons vuste lo que preten la nostra Proposta es fer passar fred als nens y dejar sensa feina a la Brigada y fer passar por a la gent per tenir el poble fosc. Senyor Juanjo el resta del añ anem pel carrer en una linterna i un bastó per defensarme. Las cosas san de pensar abans de parlar. Nosaltres sempre ens a preocupat el benasta de les persones y els trevalladors. Crec que si els que han gubernat duran 8 añs agessin fet les cosas be la gen no els hagues castigat y no tindriem al govern el PP. Els dinés que preteniem estalviar dels llums de Nadal preteniem que fosin destinats  a las escoles arrenjan finestres portas y el que fes falta. Sr Juanjo el convido que abans de parlar pensi lo que a de dir com a Portabeu del govern. Vuste pot demanar llums per Nadal pero no a de tractar a nosaltras de males persones





Joana Valls

dimarts, 20 de desembre de 2011

ICV i el compromís municipal amb la prevenció del canvi climàtic



El canvi climàtic és un fet real en el nostre entorn. Afecta la qualitat de la vida de les persones, és una greu amenaça arreu del Planeta i alhora hipoteca les properes generacions. Avui coneixem quines són les causes d’aquest perill, provocat especialment per uns models de creixement econòmic que comporten un consum desmesurat de materials, aigua i energia amb les conseqüents emissions contaminants a l’atmosfera i l’emmetzinament dels nostres mars i rius.


Els nostres ajuntaments també han de tenir un protagonisme actiu respecte als models de creixement, impulsant acords municipals on s’estableixin compromisos en la prevenció del canvi climàtic. És imprescindible l’acció municipal per reduir les emissions contaminants en els nostres pobles i ciutats.

En consonància amb aquests principis que permeten implicar la ciutadania en la protecció de la salut, el grup municipal d’ICV-EA hem decidit presentar una moció en el proper ple municipal. Amb aquesta proposta, que posem a la consideració dels distints grups, acomplim un dels nostres compromisos, la defensa de la prevenció ambiental.



Heus ací, una síntesi de la nostra moció.


La despesa de l’enllumenat de Nadal costarà uns 65.000 euros, tenint en compte el lloguer de les lluminàries, muntatge i desmuntatge, cost de la feina de la brigada i el pagament de la factura d’electricitat.

La necessitat d’austeritat en aquests moments és prou palesa per pensar que els llums de Nadal són en bona part prescindibles i que una presència simbòlica en llocs determinats de la ciutat serien suficients. Aquests dies estem veient com a ciutats com Barcelona, que no ha escatimat lluminàries, els comerciants es queixen de la baixada de vendes. En altres pobles i ciutats han decidit reduir els enllumenats.

Proposem reduir a la meitat el cost que representa aquest enllumenat i destinar aquest estalvi a realitzar inversions reals en mesures d’eficiència energètica. Milloraríem per partida doble: estalviar en la factura de la llum i la despesa de la instal•lació que paguem entre tota la ciutadania i reduint els gasos d’efecte hivernacle al medi ambient que produeixen les centrals elèctriques.


En aquest sentit, el nostre regidor, Jesús Fernández, responsable de l’àrea de Sostenibilitat de l’anterior govern, va encarregar estudis ambientals de diversos edificis municipals. Malauradament, la poca sensibilitat dels qui l’han succeït, ha fet que aquestes auditories restin en un calaix. Tenim la possibilitat econòmica amb l’estalvi i també disposem de les eines necessàries per estudiar aquestes mesures i poder-les aplicar l’any vinent. Ara només cal la voluntat política del govern municipal per tirar-ho endavant.



diumenge, 18 de desembre de 2011

Gospel d'Aro: Hem fet els "deures" i ens presentem. Sort tinguem!!



A les 8 del vespre a l’Espai Ridaura de Santa Cristina, concert a càrrec de l’Orquestra Schubertiada. Una formació creada per poder programar amb una certa assiduïtat el repertori musical de Franz Schubert. Els músics en la seva major part són nascuts o residents a Catalunya – gent jove – a banda de les quatre trompes que mercès al programa que ens han lliurat he deduït pels cognoms que són romanesos.


La programació no ha sigut majorment sobre composicions de Schubert. Només la primera interpretació ha sigut una obertura del músic austríac, malauradament desaparegut a l’edat de 31 anys. Una obra que ens tramès la inspiració de la seva música, que cal oir amb atenció per a poder-ne fruir del tot la seva bellesa, del que és conegut com l’avançat de l’època del romanticisme musical.

Tot seguit un “divertimento” de Bèla Bàrtok, segurament junt amb Zoltàn Kodàlik els dos millor compositors hongaresos. Estem parlant de música contemporània i un estudiós del folklore no només del seu país, també del romanès, l’eslovac i el turc. La música popular fonamenta les seves composicions. Per mi una forma d’expressió musical que no la tinc avesada i que em costa entendre. El tercer moviment, recorda amb molta precisió les danses centreeuropees i és ben alegre. El “ divertimento” la música que Haydn va batejar, entenen que la composava per divertir a les persones que l’escoltaven però que també a ell l’entretenia, que s’ho passava de primera teclejant el piano.

La segona part dedicada exclusivament A Mozart. Un concert per a violí repartit en tres temps i per acabar la simfonia nº 25. Què puc dir-ne de Mozart? No sóc pas un entès, ni tampoc disposo dels suficients coneixements musicals per pronunciar-me. Mozart em dóna la impressió que és el músic que millor ha sabut transformar una melodia en una obra d’art. Trobo que hi ha una certa facilitat en les seves composicions que permeten escoltar-lo amb comoditat. A veure, no vull dir que llur música sigui poc treballada, en absolut, però si que té el gran mèrit que ens arriba planerament. Sovint m’entren ganes de cantar-la la música de Mozart.

El concert ha sigut ben agraït per la concurrència, malgrat que no hi ha hagut aquella “bona entesa” que es manifesta quan s’acaba l'audició. Hem aplaudit, però sense aquell ànim que ens complau a l’orquestra i als assistents. Ens ha complagut la interpretació però no hi hagut la “relació” que és lligam que dóna un acabament satisfactori a les dues parts.


-------------------------------------------------------------------------------


Demà diumenge al migdia, hi haurà una altra actuació en el mateix escenari. Musical també, però amb veus. Hi serem el grup “ Gospel d’Aro”. Ja fa uns mesos que ens trobem unes persones – una vegada per setmana – i que sota el “ comandament “ de l’amic Josep Aznar, hem anat aprenent unes cançons que demà, amb coratge i atreviment, oferirem a qualsevulla persona que tingui la valentia de venir a escoltar-nos. Hi hem posat voluntat i fins i tot ardidesa en el nostre aprenentatge i pensem que ens en sortirem prou bé i que ni tomates, pebrots i altres projectils hortícoles poc perillosos ens arribaran. I en darrera instància comptem amb la protecció, en cas que les coses anessin pel mal borràs, dels nostres familiars i amics que sens dubte seran presents al “ Gran Concert “ de demà al matí.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Una xerrada d'amics i el canvi climàtic



Fa 20 metres d’alçada, el perímetre del tronc és d’uns 3,7 metres i el pes aproximat s’estima en unes vuit tones.

L’edat es desconeix però es creu que és superior als 200 anys. Per fer-se gran ha hagut d’incorporar unes 14,5 tones de CO2 ( diòxid de carboni ).
En el nostre país s’emet molt de CO2 ( transport, climatització, indústria...) La mitjana és de 10 tones per habitant i any.
Estic parlant d’un pi. Aquest arbre de més de 200 anys, pot absorbre la mateixa quantitat que en promig genera una persona en 1 any.


( Llegeixo que el diòxid de carboni o anhídrid carboni, és un gas que ajuda a regular la temperatura de la Terra, amb l’anomenat efecte invernacle. És un gas que no és tòxic però la seva excessiva acumulació pot produir la mort per ofegament . L’augment de la concentració d’aquest gas a l’atmosfera, provoca l’escalfament anormal global del Planeta)



----------------------------------------------------------------



Agafeu la carretera que mena a l’urbanització del Golf i tot just hàgiu passat el pont de la variant, gireu a mà dreta i trobareu suficient lloc per deixar el cotxe. Ara caldrà caminar. El trajecte és de bon fer, a peu pla i si escolliu un dia com avui, amb un sol ben generós i una temperatura com la d’enguany que encara no ens ha arribat la fred, la caminada és un exercici que complau, que et deixa el bon gust d’haver passat una estona ben agradosa.

A banda esquerra del sender hi tenim el camp de golf. Hi podem veure algunes persones que hi juguen, traginant els bastons i els estris propis d’aquest esport. Uns altres, no tan disposats, es serveixen d’una mena de vehicle per anar fent el trajecte. S’aturen quan cal fer la jugada. Mesuren la distància, sense presses i quan entenen que han calculat degudament el tir, agafen un bastó amb les dues mans, alcen els braços, els abaixen amb força i colpegen amb el gaiato una pilota de color blanc que malden per conduir i fer entrar en un forat. Si capgirem la vista cap a ponent podrem observar Els Carcaixells, unes roques de formes ben singulars, escapçades i dibuixades per unes mans que les haguessin volgut donar la forma d’uns ciclops que vetllessin per la Vall. Aquests gegants mitològics penso que no deuen estar massa engrescats amb les voleiades de les pilotes d’aquest joc que fa ben poc en tenen notícia.

L’aspecte del camp de golf és molt bonic. Ben net, com si fos una patena de color verdós amb l’herba tallada a la mida per facilitar el joc. L’arbrat, amb uns roures i pins la majoria d’aquests darrers amb una considerable grossària, permeten als jugadors protegir-se del sol. Just al començament també hi podem veure un bonic estany, amb un broll d’aigua que s’enlaira i amb ànecs i coloms que s’hi banyen i esbargeixen. Una tanca no permet l’entrada i ben pensat el camp de golf en bona mesura ha conservat aquell espai, que possiblement hauria sigut urbanitzat.

Per la mateixa mà, hi trobem uns quants camps sembrats de blat que Déu n’hi do el que ja ha crescut. Un camp d’entrenament també molt ben cuidat, per anar aprenent a jugar a golf. Aquest espai és obert, inclús hi podem trobar unes taules a l’abast de qui ho desitgi per anar-hi a fer la berenada. De pilotes de golf tot i que les recullen sempre se’n troben. La bona punteria dels aprenents fa que quedin amagades sota unes mòdegues que hi ha a la vora del camí. Aquí hi podem veure un seguit de verns que van quedar prou malmesos amb la nevada però que han revingut encara que no del tot.

Recomencem la passejada i ullarem el costat dret. Bosc, que ha sigut netejat no fa massa i que permet endinsar-s’hi. La vegetació és molt més rica que la de l’altra banda, podem veure-hi canyers, brucs, ginestes, arboços, algunes oliveres, aranyons que tan agraeixen els ocells, avets...Argelagues, ortigues i romegueres que cal tenir en compte per no punxar-se o quedar-hi emmallat. Herbatge a dojo, herbes algunes que en conec el nom, d’altres, la majoria, n’ignoro el substantiu. Quatre passes, el bosc no és ample i podem acostar-nos al Ridaura on encara la riuada va baixant. L’aigua es fa sentir saltant uns petites preses que bastides amb totxos i pedres, senzilles obres, que permetien el reg dels camps del voltant. També hi podem observar les restes de les canonades que poaven l’aigua que servia pel subministrament a les poblacions de la vall. Dues alzines i un roure, de més que generoses dimensions, ran del camí, ens sorprenen. Els tres arbres quasi es toquen. Diria que la persona que els va plantar ho feu amb tota la intenció de deixar l’exemple dels tres arbres més significats del nostre país. Tots tres fan aglans i són resistents al foc. Els diferència sobre tot les fulles. L’alzina surera, que nosaltres anomenem suro és ben prou coneguda per nosaltres. Viuen centenars d’anys.

Xino-xano vaig caminant i arribo a l’indret que sempre que faig aquest trajecte és de parada. No fa més d’uns 20 minuts que camino i ja tinc el meu amic al davant: el PI. Ens hem fet companys, inclús gosaria dir confidents. No me n’haig pas d’amagar, fem la xerrada i avui hem parlat d’una qüestió prou important, que ens toca de molt a prop a tots dos.

L’any 1997 i sota els auspicis de les Nacions Unides es va signar a la ciutat de Kyoto, al Japó, un protocol, en relació amb el canvi climàtic. Un compromís internacional per reduir cap a l’atmosfera l’emissió de gasos, principalment del CO2, que provoquen un escalfament excessiu de la temperatura. Quatre anys més tard tots els països de la UE van afegir-se a l’acord. Des de llavors s’han fet diferents cimeres per anar controlant el grau de reducció d’aquestes emissions que provoquen aquest augment de temperatura. La lluita contra el canvi climàtic, ja pot dir-se que ningú en nega la necessitat, però tot i així els acords per a la reducció de les emissions no s’acompleixen tal com caldria. Aquesta setmana es va portar a cap a Durban ( Sudàfrica) la dissetena d’aquestes trobades d’acompliment. Cent noranta quatre estats han participat en aquesta cimera. Calia cercar un nou acord ja que el compromís adquirit a Kyoto expira l’any vinent. No hi ha hagut maneres i els interessos dels governs contaminadors han predominat sobre la qualitat del nostre Planeta. Els Estats Units mai va signar el protocol, tampoc la Xina i l’Índia. Aquests dos darrers països juntament amb els Estats Units són els responsables del 50% de la contaminació. Per empitjorar encara més aquesta situació que posa en perill la pròpia vida del Planeta, Rússia, Japó i Canadà - que van signar a Kyoto – se n’han desdit i han abandonat el compromís. La UE i altres països petits proposaven un acord de reducció d’emissió d’aquests gasos d’aquí fins al 2015 que entraria en vigor l’any 2020 i que inclouria tothom, inclús els principals països contaminants. Llastimós que interessos industrials posin pals a les rodes a una veritable necessitat de control dels gasos contaminants, una realitat que segons estudis prou ben elaborats, posa en perill en l’espai d’uns trenta anys la vida en el nostre Planeta. Quina inconsciència per part dels nostres líders quan saben perfectament que frenar el canvi climàtic és imprescindible, que l’augment de gasos provoca la retenció del calor i creix la temperatura de la Terra.

S’ha tancat un acord que no soluciona en absolut el problema i que realment ajorna la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica. Una entesa que perllongarà el protocol de Kyoto fins al 2007 o el 2010, però deixant de banda els grans contaminadors. No s’ha fixat el marc legal ni les obligacions dels països signants.

A l’estat espanyol no es va començar a complir el protocol de Kyoto fins l’any 2004 i estem força endarrerits tot i que el darrer govern de casa nostra va prendre mesures serioses al respecte. Sembla que el nou govern de la Generalitat no veu amb el mateix interés aquesta qüestió i prou bé ens podrien arribar sancions de part de la UE.

La conversa amb el company ha sigut força més ample. Hem compartit parers i també alguna discrepància hi ha hagut. L’amic en sap una estona d’aquest tema, diu que ell la viu aquesta bogeria que emmetzina la nostra atmosfera i ens posa en perill. M’ha fet saber, que des de la boscúria ja acompleix el seu deure de millorar la qualitat de l’aire que respirem, però que nosaltres – els humans – que tan sovint exercitem la supèrbia, no som capaços de posar-nos d’acord sobre un problema que posa en perill la vida.

dimarts, 6 de desembre de 2011

´Ha deixat de ser la meva Constitució. Ens en cal una altra



Trenta tres anys del referèndum nacional de la Constitució Espanyola. Vaig votar-hi afirmativament. No era la meva Constitució, les regles del joc democràtic que m’haurien plagut, però vaig pensar que la situació política, econòmica i social que vivia el país, li calia unes normes per normalitzar el procés democràtic que tot just acabaven d’encetar.


No em fou fàcil donar-hi la meva conformitat. Políticament la situació era delicada, no hi havia hagut un trencament amb el règim anterior i vaig creure que s’havia cercat i alhora trobat un pacte per tirar endavant una nova etapa en el reconeixement de les llibertats i els drets que corresponien a un nou règim democràtic. La vessant econòmica era preocupant, amb uns índexs d’inflació que vorejaven el 30%. S’havia de trobar, i els Pactes de la Moncloa van ser la mostra d’uns acords per tal d’acabar amb aquella situació, que posava en perill el procés democràtic. La realitat social demanava, i millor seria dir exigia, unes concrecions polítiques que donessin pas a una nou règim polític que garantís la convivència democràtica en base a unes lleis justes. Crec que donada aquesta realitat calia conformar la Constitució i que malgrat que el seu contingut contemplés aspectes que jo no compartia, era necessari avalar amb el meu vot la Carta Magna. He fet una exposició ben segur força insuficient, fins i tot pobre, perquè vull centrar aquestes ratlles en la realitat que avui vivim.

Han passat més trenta anys i aquesta Constitució que cal dir-ho, contempla en el seu redactat unes normes per eixamplar i aprofundir en la consolidació de la democràcia, no s’ha fet valdre en aquest sentit. Gosaria afirmar que tot el contrari. No s’ha avançat en aspectes socials, els drets a l’habitatge, a la cultura, a una economia social per garantir a tothom una qualitat de vida digna...i en definitiva per anar establint una societat més avançada. No s’ha fet una interpretació en termes de progrés de la Carta Magna, que reitero la mateixa Constitució permet.

La Llei de lleis, en el capítol III del Títol VIII, contempla l’exercici de dret de les Comunitats Autònomes i els Estatuts d’Autonomia que legislaran els drets d’aquestes comunitats que ja venen reconegudes en l’article II, el dret a l’autonomia. La Llei de Lleis, també s’expressa en el reconeixement de la pluralitat de les cultures i amb la riquesa de les distintes llengües que són l’eina de comunicació en algunes comunitats, aquelles que són anomenades històriques.

Exposar el que ha passat respecte d’aquesta pluralitat i reconeixement de les comunitats històriques i dels drets que contempla la Constitució, penso que són fets prou clars que mostren l’actitud i voluntat polítiques dels dos partits majoritaris. Quan el desig i la sobirania del poble no són respectades, que així fou amb l’Estatut, aquesta Constitució queda del tot cabrada. El respecte a la veritable democràcia ha sigut menyspreat.

Els que llavors, l’any 1977, van votar en desfavor de la Constitució, avui són els que més la defensen. El PP la fa seva, però amb una interpretació cada vegada més centralista i per tant menys democràtica, amb el discurs polític del desprestigi a l’Estat de les autonomies. La Constitució al seu entendre, ha de ser una norma de contingut intocable, l’eina que bé prou garanteix la democràcia i que posar-la damunt la taula i adequar-la a una nova realitat després d’haver transcorregut trenta anys, no n’hi ha cap necessitat. En aquest posicionament també hi trobem el PSOE, tot i que fa mans i mànigues per amagar-se’n. Però els fets són evidents i si en un cert moment van posicionar-se per eixamplar l’Estat en el sentit d’anar cap a una certa federalització, el joc fou de poques taules i de curta durada. De fet i que jo sàpiga, en cap moment van concretar res en aquest sentit i val a dir que mai varem saber quin estat federal – de federalismes n’hi ha tants com cabells tinc al cap – proposaven.

La Constitució no cal modificar-la. Menteixen. El PP i el PSOE, fa ben poc varen modificar l’article 135 de la Carta Magna. Amb quatre dies van posar-se d’acord en canviar un articulat, que garanteix la prioritat dels que anomenem mercats en el pagament dels diners que amb tanta “generositat” ens presten. Amb unes condicions de crèdit cada dia pitjors. Aquests mercats, que són els mateixos que ens han portat a una situació de pobresa i fins i tot de misèria. Una decisió d’aital importància que hauria d’haver sigut consultada a la ciutadania.

El PP i el PSOE han trencat l’esperit de concòrdia que fou en bona mesura el fonament l’any 1977 d’aquella Constitució. Unes normes que contemplaven la descentralització de l’Estat – el contrapès al poder polític central – un pas que hauria d’anar necessariament cap a la construcció d’un estat federal.

Crec que s'obrirà un nou temps que haurà de contemplar un nou procés constituent amb un model de democràcia radical i amb pràctiques que comencin des de baix. L'actual Carta Magna ha deixat de ser la meva Constitució, ha envellit i ens en cal una altra.

diumenge, 4 de desembre de 2011

L'equip de bàsquet de Santa Cristina. Teva, meva i a la cistella!!




Ja fa unes quantes setmanes que cada dissabte acostumo a seguir el vailet de casa. A primera hora del matí – els partits acostumen a començar a les 9 – observo amb delit l’anar i venir de la pilota, que cal encabir en una cistella. En Martí juga a bàsquet amb l’equip de Santa Cristina. Un bon grapat de vailets corren amunt i avall amb molt bon ànim i se’n surten prou bé. Remenen la pilota amb destresa tot i que fa poc que han començat.

Avui el matx era “ a casa”, contra el Palafrugell. Els de la vila del “peix fregit” també saben de que va això del joc del cèrcol i han posat el llistó a una bona alçada. Més meritori doncs el triomf de l’equip cristinenc. El partit ha sigut prou entretingut i els “suporters”- mares, pares, avis, germans i coneguts...- hem passat una bona estona animant els vailets. Si no ho tinc mal entès, els “nostres” van segons a la taula de classificació i només han perdut un partit, dissabte passat contra el Palamós, jugat en el terme municipal del “ país de les pipes “. Queda doncs pendent la visita dels palamosins a Santa Cristina i llavors els vailets tindran l’avinentesa de poder anivellar el resultat. Els hi caldrà fer-ho molt bé, jugar la pilota amb encert i tenir la convicció que ho podran assolir.

La cita religiosa de “ mens sana in corpore sano “ – de Les Sàtires de Juvenal ( segle I d.C. ) avui entesa i quasi només emplaçada en el món de l’esport, és ben certa. Sens dubte, a l’edat que tenen els nostres adolescents, la pràctica d’un esport els ajuda i millora llur procés de creixement. Penso que el bàsquet és un esport ben indicat en aquest sentit. Cal moure’s amb continuïtat i exercitar el cos amb tota la seva plenitud. També és una pràctica que en bona mesura força l’exercici mental. Cal saber estar, en el sentit que l’espai del joc és de mesura més aviat reduïda i per tant és necessària l’agilitat de decisió. Gosaria dir que per jugar a bàsquet és tan important la deguda capacitat física com també l’enginy de saber pensar.

Els nostres adolescents tenen molt de camí per anar transitant. Els hi veig una excel•lent disposició d’ànim i penso que aniran millorant amb un certa celeritat. En tenen el desig i aquesta virtut és fonamental. S’ho passen de primera tot i que quan les coses no surten del tot bé – vaja quan no guanyen – tampoc cal que s’enfadin i fins i tot alguna llàgrima s’escola per les galtes. És gratificant guanyar però quan el fet no és així, cal saber-ho acceptar. Els adversaris han jugat millor i l’esport cal considerar-lo com un entreteniment, una distracció i un passatemps.

Constato que els vailets mantenen una relació amistosa i solidària. Són bons amics i aquest qualitat – l’amistat – també els ajudarà a millorar en tots els sentits, fins i tot en la vessant esportiva. L’esforç individual per anar avançant col•lectivament. Respecte i consideració vers el contrari, són vailets com vosaltres i mereixen ser rebuts i tractats amb correcció. Aquest capteniment us millorarà en tant que persones i d’altra banda sereu respectats i considerats. Ho fan.

Els que hi anem de “grada” també ens ho passem prou bé. Animen el nostre equip, piquem de mans quan fan una bona jugada, els ulls ens parpellegen una mica més quan el “ de casa” encistella i també ens complau quan els vailets guanyen. Ens esmercem i crec que ho aconseguim, complir amb el deure que tenim en quan a persones adultes. Vull dir, que també sabem aplaudir les bones jugades que fan els vailets de l’altre equip.

Jo també l’havia remenada la pilota de bàsquet. Jugava amb el Sant Feliu. Fa molts anys, una seixantena i poca semblança amb els equips d’ara. Llavors era el més alt de Sant Feliu, mesurava 1,95 i potser per aquest motiu van venir a demanar-me si volia jugar a bàsquet. Si no recordo malament d’equips n’hi havia molt pocs: Sant Feliu, Palafrugell, Banyoles, Girona, Figueres i Olot. Els dissabtes quan vaig a veure els partits, una certa nostàlgia també l’experimento. Han passat molts anys, però l’adolescència deixa la seva empremta. La remembrança ja és quelcom que porto damunt, fet ben entenedor quan es tenen 74 anys.