dimecres, 28 de desembre de 2011

Gospel d'Aro ens hem presentat i recollit "molta merda."



Si bo vaig ser a l’hora d’anunciar el nostre debut musical, en conseqüència també haig de ser complidor per explicar-ne com va anar. Més d’un conegut m’ha preguntat sobre la qüestió. I d’altra banda, que no hi hagi un malentès en el sentit que el silenci fos interpretat com una excusa. Aquest no és el cas.


A veure, allò que se’n diuen “nervis” n’hi hagueren, i fins i tot entretant esperava el moment de pujar a l’escenari – fórem els darrers en actuar – no vaig pas arribar a empescar-me un “convenient” mal de ventre per entornar-me’n cap a casa, però val a dir, que degut a la meva experiència en el món de l’espectacle, vaig haver de recórrer a fer el cor fort. Me’n vaig sortit prou bé i me’n sento satisfet.

Quan menciono la meva experiència , haig d’anar-me’n prou enrere en el temps i aplaçar-me quan era adolescent, no més enllà dels setze/disset anys. Anava a l’escola dels “ hermanus” de Sant Feliu, i cada any, quan s’esqueien les festes de Nadal representàvem els Pastorets. Ens fèiem els decorats, “l’hermanu” Director teclejava el piano i dos pares d’uns companys tocaven el violí i el violoncel. Però heus ací que un any- sempre havia ajudat en els decorats i a més feia d’acomodador - vaig ser escollit per participar-hi des del plató. El paper que van triar-me – com no podia ser altrament tractant-se d’un novell de l’escena – fou d’un personatge de poca entrada, vaja que el possible lluïment personal a l’escenari no era gota probable, tampoc jo ho pretenia. El personatge era el germà del fill pròdig, de Naïm, batejat en aquella versió dels Pastorets amb el nom d’Abdaró. Començàvem els assajos un parell de mesos abans, i ben aviat la persona encarregada d’aquesta feina, va adonar-se’n compte que en Pere no havia sigut escollit per la musa Talia. Permeteu-me dir en benefici propi, que el regidor tampoc s’hi va esforçar massa per donar-me un cop de mà, que bé prou jo necessitava. Potser amb una mica de bona voluntat me n’hauria sortit, i ves a saber si aquesta mancança de part del director li ha sigut recriminada per les tres Karités. Mai ho esbrinarem, però tal vegada es va perdre un nou Enric Borràs. ( M’he passat de rosca, però és una llibertat que les lletres permeten). Aquell any també vaig fer els Pastorets, clar que sí, designant als concurrents els seients que havien d’ocupar.

Gairebé convençut que l’entrebanc de la meva posada en escena quedaria en bona mesura camuflada en la perspectiva general, vaig anar assistint als assajos. Però, fillets de l’ànima!!, en un de les provatures que ja feia temps anàvem practicant, el mestre musical ens fa saber que a més d’obrir la boca haurem també de moure la carcassa. Llavors si que tot va caurem al damunt. Jo, que mai havia fet un pas a ritme musical, hauria d’aprendre a manejar els braços i l’esquelet. Ja hi era pel tros i no podia pas claudicar tot i que l’envit era prou costós. L’empresa s’havia embolicat, però malgrat aquesta dificultat, vaig decidir que el fet de tenir 74 anys no em podia doblegar. De pitjors situacions me n’havia sortit al llarg de la meva vida i tampoc el fet de sortir a cantar i ballar era quelcom que m’hagués de treure ni un minut de son. Certament que alguna plasenteria – ben acceptada – m’he hagut de sentir. Com la de l’amic Toni Dalmau: “ Tu tota la vida sense anar a missa i ara a veure si et fitxa algun “ reverendo “!!! jajajaja.

Del succés de la nostra estrena, aprofitaré les quatre ratlles que vaig adreçar a les companyes i companys. Molta merda, que així diuen els còmics quan les butaques s’omplen. Molta merda hem tingut, la quantitat de defecacions que deixaven els animals dels carruatges que havien portat els assistents a l’obra. Una frase que han conservat la gent de la faràndula encara que avui al teatre no s’hi va en cotxe de cavalls.


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -


Amigues, amics

La diada d’ahir és d’aquelles que deixen empremta i la Joana i jo la recordarem. Quan hom arriba a una certa edat acostuma a viure amb la memòria, la remembrança ens acompanya, tot i no deixar de mantenir un compromís humanístic que vols que persisteixi. Al nostre entendre, a banda de l’exitós resultat de la nostra “ posada en escena “ – un aspecte prou important – volem significar la bona entesa i cordialitat que hi ha hagut entre nosaltres. Aquest “ bon rollo “, que així ho expressaríeu donada la vostra joventut, és la mostra més palpable de la bona relació humana que tan necessària ens és sempre, més encara quan les difícils circumstàncies que avui hem de viure i que malauradament tantes persones a més a més les han de patir.

Sense oblidar la modèstia que cal tenir, podem sentir-nos sanament satisfets d’haver fet passar una bona estona a les persones que van tenir la benvolença d’acompanyar-nos ahir al matí. També nosaltres varem sentir i viure – les nostres cares així ho deien - la satisfacció d’haver assolit amb el nostre esforç una fita prou ben treballada.

Prou, ja ens veurem aquest vespre. El nostre agraïment al “ jefe “, company i amic Josep. I el desig d’anar eixamplant aquesta cordialitat i amistat que hem tot just encetat.



Joana i Pere