Trenta tres anys del referèndum nacional de la Constitució Espanyola. Vaig votar-hi afirmativament. No era la meva Constitució, les regles del joc democràtic que m’haurien plagut, però vaig pensar que la situació política, econòmica i social que vivia el país, li calia unes normes per normalitzar el procés democràtic que tot just acabaven d’encetar.
No em fou fàcil donar-hi la meva conformitat. Políticament la situació era delicada, no hi havia hagut un trencament amb el règim anterior i vaig creure que s’havia cercat i alhora trobat un pacte per tirar endavant una nova etapa en el reconeixement de les llibertats i els drets que corresponien a un nou règim democràtic. La vessant econòmica era preocupant, amb uns índexs d’inflació que vorejaven el 30%. S’havia de trobar, i els Pactes de la Moncloa van ser la mostra d’uns acords per tal d’acabar amb aquella situació, que posava en perill el procés democràtic. La realitat social demanava, i millor seria dir exigia, unes concrecions polítiques que donessin pas a una nou règim polític que garantís la convivència democràtica en base a unes lleis justes. Crec que donada aquesta realitat calia conformar la Constitució i que malgrat que el seu contingut contemplés aspectes que jo no compartia, era necessari avalar amb el meu vot la Carta Magna. He fet una exposició ben segur força insuficient, fins i tot pobre, perquè vull centrar aquestes ratlles en la realitat que avui vivim.
Han passat més trenta anys i aquesta Constitució que cal dir-ho, contempla en el seu redactat unes normes per eixamplar i aprofundir en la consolidació de la democràcia, no s’ha fet valdre en aquest sentit. Gosaria afirmar que tot el contrari. No s’ha avançat en aspectes socials, els drets a l’habitatge, a la cultura, a una economia social per garantir a tothom una qualitat de vida digna...i en definitiva per anar establint una societat més avançada. No s’ha fet una interpretació en termes de progrés de la Carta Magna, que reitero la mateixa Constitució permet.
La Llei de lleis, en el capítol III del Títol VIII, contempla l’exercici de dret de les Comunitats Autònomes i els Estatuts d’Autonomia que legislaran els drets d’aquestes comunitats que ja venen reconegudes en l’article II, el dret a l’autonomia. La Llei de Lleis, també s’expressa en el reconeixement de la pluralitat de les cultures i amb la riquesa de les distintes llengües que són l’eina de comunicació en algunes comunitats, aquelles que són anomenades històriques.
Exposar el que ha passat respecte d’aquesta pluralitat i reconeixement de les comunitats històriques i dels drets que contempla la Constitució, penso que són fets prou clars que mostren l’actitud i voluntat polítiques dels dos partits majoritaris. Quan el desig i la sobirania del poble no són respectades, que així fou amb l’Estatut, aquesta Constitució queda del tot cabrada. El respecte a la veritable democràcia ha sigut menyspreat.
Els que llavors, l’any 1977, van votar en desfavor de la Constitució, avui són els que més la defensen. El PP la fa seva, però amb una interpretació cada vegada més centralista i per tant menys democràtica, amb el discurs polític del desprestigi a l’Estat de les autonomies. La Constitució al seu entendre, ha de ser una norma de contingut intocable, l’eina que bé prou garanteix la democràcia i que posar-la damunt la taula i adequar-la a una nova realitat després d’haver transcorregut trenta anys, no n’hi ha cap necessitat. En aquest posicionament també hi trobem el PSOE, tot i que fa mans i mànigues per amagar-se’n. Però els fets són evidents i si en un cert moment van posicionar-se per eixamplar l’Estat en el sentit d’anar cap a una certa federalització, el joc fou de poques taules i de curta durada. De fet i que jo sàpiga, en cap moment van concretar res en aquest sentit i val a dir que mai varem saber quin estat federal – de federalismes n’hi ha tants com cabells tinc al cap – proposaven.
La Constitució no cal modificar-la. Menteixen. El PP i el PSOE, fa ben poc varen modificar l’article 135 de la Carta Magna. Amb quatre dies van posar-se d’acord en canviar un articulat, que garanteix la prioritat dels que anomenem mercats en el pagament dels diners que amb tanta “generositat” ens presten. Amb unes condicions de crèdit cada dia pitjors. Aquests mercats, que són els mateixos que ens han portat a una situació de pobresa i fins i tot de misèria. Una decisió d’aital importància que hauria d’haver sigut consultada a la ciutadania.
El PP i el PSOE han trencat l’esperit de concòrdia que fou en bona mesura el fonament l’any 1977 d’aquella Constitució. Unes normes que contemplaven la descentralització de l’Estat – el contrapès al poder polític central – un pas que hauria d’anar necessariament cap a la construcció d’un estat federal.
Ens cal una reforma de la Constitució. A nosaltres catalans, per tal que els drets que ens corresponen i que ens ha de ser reconeguts siguin norma en la nova Carta Magna. I al conjunt de la societat també ens és imprescindible una interpretació de més contingut social que cal que quedi fixada en la nova Carta. Aquesta Constitució ha envellit i renovar-la és possible, no es tracta d’un text inamovible, donat que en la mateixa Constitució s’expressa la possibilitat de canvi. Són necessaris els 3/5 de vots i l’acord PP i PSOE és imprescindible. No cal donar-li voltes, ni tan sols en volen sentit parlar.
La Constitució que avui tenim ja no és la meva. Vaig votar-la en el seu moment i he explicat el perquè. També he intentat expressar la necessitat d’una nova Carta Magna. Un anhel que no és un antull, que entenc que és precís, primordial per una Catalunya que ha de ser del tot reconeguda i per una societat que més que mai ha de veure que els seus drets són respectats i que la dignitat a les persones ha de ser significada amb tota fermesa i concreció en una nova Constitució.
Aquest matí, els hi explicava als companys Julià i Jordi, com els vells companys del PSUC – el pare, en Parerols, en Germinal – persones que havien passat la guerra, l’exili i la presó – anaven de poble en poble per explicar que era la Constitució. Ells ho sabien, havien viscuda la de la segona República. En Lluis Medir, en Joan Olóriz i d’altres companys més joves i jo també, els acompanyàvem. La gent, de vegades en poblets, venia i escoltaven paraules i conceptes que mai havien sentit. Nosaltres també hi varem aprendre. Hi havia persones de quaranta anys que mai havien escoltat la paraula democràcia. Penso que ara també en trobaríem de la mateixa edat que tampoc la coneixen i les circumstàncies no són les mateixes. És preocupant.
0 comentaris:
Publica un comentari