dimarts, 6 de desembre de 2011

´Ha deixat de ser la meva Constitució. Ens en cal una altra



Trenta tres anys del referèndum nacional de la Constitució Espanyola. Vaig votar-hi afirmativament. No era la meva Constitució, les regles del joc democràtic que m’haurien plagut, però vaig pensar que la situació política, econòmica i social que vivia el país, li calia unes normes per normalitzar el procés democràtic que tot just acabaven d’encetar.


No em fou fàcil donar-hi la meva conformitat. Políticament la situació era delicada, no hi havia hagut un trencament amb el règim anterior i vaig creure que s’havia cercat i alhora trobat un pacte per tirar endavant una nova etapa en el reconeixement de les llibertats i els drets que corresponien a un nou règim democràtic. La vessant econòmica era preocupant, amb uns índexs d’inflació que vorejaven el 30%. S’havia de trobar, i els Pactes de la Moncloa van ser la mostra d’uns acords per tal d’acabar amb aquella situació, que posava en perill el procés democràtic. La realitat social demanava, i millor seria dir exigia, unes concrecions polítiques que donessin pas a una nou règim polític que garantís la convivència democràtica en base a unes lleis justes. Crec que donada aquesta realitat calia conformar la Constitució i que malgrat que el seu contingut contemplés aspectes que jo no compartia, era necessari avalar amb el meu vot la Carta Magna. He fet una exposició ben segur força insuficient, fins i tot pobre, perquè vull centrar aquestes ratlles en la realitat que avui vivim.

Han passat més trenta anys i aquesta Constitució que cal dir-ho, contempla en el seu redactat unes normes per eixamplar i aprofundir en la consolidació de la democràcia, no s’ha fet valdre en aquest sentit. Gosaria afirmar que tot el contrari. No s’ha avançat en aspectes socials, els drets a l’habitatge, a la cultura, a una economia social per garantir a tothom una qualitat de vida digna...i en definitiva per anar establint una societat més avançada. No s’ha fet una interpretació en termes de progrés de la Carta Magna, que reitero la mateixa Constitució permet.

La Llei de lleis, en el capítol III del Títol VIII, contempla l’exercici de dret de les Comunitats Autònomes i els Estatuts d’Autonomia que legislaran els drets d’aquestes comunitats que ja venen reconegudes en l’article II, el dret a l’autonomia. La Llei de Lleis, també s’expressa en el reconeixement de la pluralitat de les cultures i amb la riquesa de les distintes llengües que són l’eina de comunicació en algunes comunitats, aquelles que són anomenades històriques.

Exposar el que ha passat respecte d’aquesta pluralitat i reconeixement de les comunitats històriques i dels drets que contempla la Constitució, penso que són fets prou clars que mostren l’actitud i voluntat polítiques dels dos partits majoritaris. Quan el desig i la sobirania del poble no són respectades, que així fou amb l’Estatut, aquesta Constitució queda del tot cabrada. El respecte a la veritable democràcia ha sigut menyspreat.

Els que llavors, l’any 1977, van votar en desfavor de la Constitució, avui són els que més la defensen. El PP la fa seva, però amb una interpretació cada vegada més centralista i per tant menys democràtica, amb el discurs polític del desprestigi a l’Estat de les autonomies. La Constitució al seu entendre, ha de ser una norma de contingut intocable, l’eina que bé prou garanteix la democràcia i que posar-la damunt la taula i adequar-la a una nova realitat després d’haver transcorregut trenta anys, no n’hi ha cap necessitat. En aquest posicionament també hi trobem el PSOE, tot i que fa mans i mànigues per amagar-se’n. Però els fets són evidents i si en un cert moment van posicionar-se per eixamplar l’Estat en el sentit d’anar cap a una certa federalització, el joc fou de poques taules i de curta durada. De fet i que jo sàpiga, en cap moment van concretar res en aquest sentit i val a dir que mai varem saber quin estat federal – de federalismes n’hi ha tants com cabells tinc al cap – proposaven.

La Constitució no cal modificar-la. Menteixen. El PP i el PSOE, fa ben poc varen modificar l’article 135 de la Carta Magna. Amb quatre dies van posar-se d’acord en canviar un articulat, que garanteix la prioritat dels que anomenem mercats en el pagament dels diners que amb tanta “generositat” ens presten. Amb unes condicions de crèdit cada dia pitjors. Aquests mercats, que són els mateixos que ens han portat a una situació de pobresa i fins i tot de misèria. Una decisió d’aital importància que hauria d’haver sigut consultada a la ciutadania.

El PP i el PSOE han trencat l’esperit de concòrdia que fou en bona mesura el fonament l’any 1977 d’aquella Constitució. Unes normes que contemplaven la descentralització de l’Estat – el contrapès al poder polític central – un pas que hauria d’anar necessariament cap a la construcció d’un estat federal.

Crec que s'obrirà un nou temps que haurà de contemplar un nou procés constituent amb un model de democràcia radical i amb pràctiques que comencin des de baix. L'actual Carta Magna ha deixat de ser la meva Constitució, ha envellit i ens en cal una altra.