diumenge, 4 de desembre de 2011

L'equip de bàsquet de Santa Cristina. Teva, meva i a la cistella!!




Ja fa unes quantes setmanes que cada dissabte acostumo a seguir el vailet de casa. A primera hora del matí – els partits acostumen a començar a les 9 – observo amb delit l’anar i venir de la pilota, que cal encabir en una cistella. En Martí juga a bàsquet amb l’equip de Santa Cristina. Un bon grapat de vailets corren amunt i avall amb molt bon ànim i se’n surten prou bé. Remenen la pilota amb destresa tot i que fa poc que han començat.

Avui el matx era “ a casa”, contra el Palafrugell. Els de la vila del “peix fregit” també saben de que va això del joc del cèrcol i han posat el llistó a una bona alçada. Més meritori doncs el triomf de l’equip cristinenc. El partit ha sigut prou entretingut i els “suporters”- mares, pares, avis, germans i coneguts...- hem passat una bona estona animant els vailets. Si no ho tinc mal entès, els “nostres” van segons a la taula de classificació i només han perdut un partit, dissabte passat contra el Palamós, jugat en el terme municipal del “ país de les pipes “. Queda doncs pendent la visita dels palamosins a Santa Cristina i llavors els vailets tindran l’avinentesa de poder anivellar el resultat. Els hi caldrà fer-ho molt bé, jugar la pilota amb encert i tenir la convicció que ho podran assolir.

La cita religiosa de “ mens sana in corpore sano “ – de Les Sàtires de Juvenal ( segle I d.C. ) avui entesa i quasi només emplaçada en el món de l’esport, és ben certa. Sens dubte, a l’edat que tenen els nostres adolescents, la pràctica d’un esport els ajuda i millora llur procés de creixement. Penso que el bàsquet és un esport ben indicat en aquest sentit. Cal moure’s amb continuïtat i exercitar el cos amb tota la seva plenitud. També és una pràctica que en bona mesura força l’exercici mental. Cal saber estar, en el sentit que l’espai del joc és de mesura més aviat reduïda i per tant és necessària l’agilitat de decisió. Gosaria dir que per jugar a bàsquet és tan important la deguda capacitat física com també l’enginy de saber pensar.

Els nostres adolescents tenen molt de camí per anar transitant. Els hi veig una excel•lent disposició d’ànim i penso que aniran millorant amb un certa celeritat. En tenen el desig i aquesta virtut és fonamental. S’ho passen de primera tot i que quan les coses no surten del tot bé – vaja quan no guanyen – tampoc cal que s’enfadin i fins i tot alguna llàgrima s’escola per les galtes. És gratificant guanyar però quan el fet no és així, cal saber-ho acceptar. Els adversaris han jugat millor i l’esport cal considerar-lo com un entreteniment, una distracció i un passatemps.

Constato que els vailets mantenen una relació amistosa i solidària. Són bons amics i aquest qualitat – l’amistat – també els ajudarà a millorar en tots els sentits, fins i tot en la vessant esportiva. L’esforç individual per anar avançant col•lectivament. Respecte i consideració vers el contrari, són vailets com vosaltres i mereixen ser rebuts i tractats amb correcció. Aquest capteniment us millorarà en tant que persones i d’altra banda sereu respectats i considerats. Ho fan.

Els que hi anem de “grada” també ens ho passem prou bé. Animen el nostre equip, piquem de mans quan fan una bona jugada, els ulls ens parpellegen una mica més quan el “ de casa” encistella i també ens complau quan els vailets guanyen. Ens esmercem i crec que ho aconseguim, complir amb el deure que tenim en quan a persones adultes. Vull dir, que també sabem aplaudir les bones jugades que fan els vailets de l’altre equip.

Jo també l’havia remenada la pilota de bàsquet. Jugava amb el Sant Feliu. Fa molts anys, una seixantena i poca semblança amb els equips d’ara. Llavors era el més alt de Sant Feliu, mesurava 1,95 i potser per aquest motiu van venir a demanar-me si volia jugar a bàsquet. Si no recordo malament d’equips n’hi havia molt pocs: Sant Feliu, Palafrugell, Banyoles, Girona, Figueres i Olot. Els dissabtes quan vaig a veure els partits, una certa nostàlgia també l’experimento. Han passat molts anys, però l’adolescència deixa la seva empremta. La remembrança ja és quelcom que porto damunt, fet ben entenedor quan es tenen 74 anys.