dilluns, 12 de desembre de 2011

Una xerrada d'amics i el canvi climàtic



Fa 20 metres d’alçada, el perímetre del tronc és d’uns 3,7 metres i el pes aproximat s’estima en unes vuit tones.

L’edat es desconeix però es creu que és superior als 200 anys. Per fer-se gran ha hagut d’incorporar unes 14,5 tones de CO2 ( diòxid de carboni ).
En el nostre país s’emet molt de CO2 ( transport, climatització, indústria...) La mitjana és de 10 tones per habitant i any.
Estic parlant d’un pi. Aquest arbre de més de 200 anys, pot absorbre la mateixa quantitat que en promig genera una persona en 1 any.


( Llegeixo que el diòxid de carboni o anhídrid carboni, és un gas que ajuda a regular la temperatura de la Terra, amb l’anomenat efecte invernacle. És un gas que no és tòxic però la seva excessiva acumulació pot produir la mort per ofegament . L’augment de la concentració d’aquest gas a l’atmosfera, provoca l’escalfament anormal global del Planeta)



----------------------------------------------------------------



Agafeu la carretera que mena a l’urbanització del Golf i tot just hàgiu passat el pont de la variant, gireu a mà dreta i trobareu suficient lloc per deixar el cotxe. Ara caldrà caminar. El trajecte és de bon fer, a peu pla i si escolliu un dia com avui, amb un sol ben generós i una temperatura com la d’enguany que encara no ens ha arribat la fred, la caminada és un exercici que complau, que et deixa el bon gust d’haver passat una estona ben agradosa.

A banda esquerra del sender hi tenim el camp de golf. Hi podem veure algunes persones que hi juguen, traginant els bastons i els estris propis d’aquest esport. Uns altres, no tan disposats, es serveixen d’una mena de vehicle per anar fent el trajecte. S’aturen quan cal fer la jugada. Mesuren la distància, sense presses i quan entenen que han calculat degudament el tir, agafen un bastó amb les dues mans, alcen els braços, els abaixen amb força i colpegen amb el gaiato una pilota de color blanc que malden per conduir i fer entrar en un forat. Si capgirem la vista cap a ponent podrem observar Els Carcaixells, unes roques de formes ben singulars, escapçades i dibuixades per unes mans que les haguessin volgut donar la forma d’uns ciclops que vetllessin per la Vall. Aquests gegants mitològics penso que no deuen estar massa engrescats amb les voleiades de les pilotes d’aquest joc que fa ben poc en tenen notícia.

L’aspecte del camp de golf és molt bonic. Ben net, com si fos una patena de color verdós amb l’herba tallada a la mida per facilitar el joc. L’arbrat, amb uns roures i pins la majoria d’aquests darrers amb una considerable grossària, permeten als jugadors protegir-se del sol. Just al començament també hi podem veure un bonic estany, amb un broll d’aigua que s’enlaira i amb ànecs i coloms que s’hi banyen i esbargeixen. Una tanca no permet l’entrada i ben pensat el camp de golf en bona mesura ha conservat aquell espai, que possiblement hauria sigut urbanitzat.

Per la mateixa mà, hi trobem uns quants camps sembrats de blat que Déu n’hi do el que ja ha crescut. Un camp d’entrenament també molt ben cuidat, per anar aprenent a jugar a golf. Aquest espai és obert, inclús hi podem trobar unes taules a l’abast de qui ho desitgi per anar-hi a fer la berenada. De pilotes de golf tot i que les recullen sempre se’n troben. La bona punteria dels aprenents fa que quedin amagades sota unes mòdegues que hi ha a la vora del camí. Aquí hi podem veure un seguit de verns que van quedar prou malmesos amb la nevada però que han revingut encara que no del tot.

Recomencem la passejada i ullarem el costat dret. Bosc, que ha sigut netejat no fa massa i que permet endinsar-s’hi. La vegetació és molt més rica que la de l’altra banda, podem veure-hi canyers, brucs, ginestes, arboços, algunes oliveres, aranyons que tan agraeixen els ocells, avets...Argelagues, ortigues i romegueres que cal tenir en compte per no punxar-se o quedar-hi emmallat. Herbatge a dojo, herbes algunes que en conec el nom, d’altres, la majoria, n’ignoro el substantiu. Quatre passes, el bosc no és ample i podem acostar-nos al Ridaura on encara la riuada va baixant. L’aigua es fa sentir saltant uns petites preses que bastides amb totxos i pedres, senzilles obres, que permetien el reg dels camps del voltant. També hi podem observar les restes de les canonades que poaven l’aigua que servia pel subministrament a les poblacions de la vall. Dues alzines i un roure, de més que generoses dimensions, ran del camí, ens sorprenen. Els tres arbres quasi es toquen. Diria que la persona que els va plantar ho feu amb tota la intenció de deixar l’exemple dels tres arbres més significats del nostre país. Tots tres fan aglans i són resistents al foc. Els diferència sobre tot les fulles. L’alzina surera, que nosaltres anomenem suro és ben prou coneguda per nosaltres. Viuen centenars d’anys.

Xino-xano vaig caminant i arribo a l’indret que sempre que faig aquest trajecte és de parada. No fa més d’uns 20 minuts que camino i ja tinc el meu amic al davant: el PI. Ens hem fet companys, inclús gosaria dir confidents. No me n’haig pas d’amagar, fem la xerrada i avui hem parlat d’una qüestió prou important, que ens toca de molt a prop a tots dos.

L’any 1997 i sota els auspicis de les Nacions Unides es va signar a la ciutat de Kyoto, al Japó, un protocol, en relació amb el canvi climàtic. Un compromís internacional per reduir cap a l’atmosfera l’emissió de gasos, principalment del CO2, que provoquen un escalfament excessiu de la temperatura. Quatre anys més tard tots els països de la UE van afegir-se a l’acord. Des de llavors s’han fet diferents cimeres per anar controlant el grau de reducció d’aquestes emissions que provoquen aquest augment de temperatura. La lluita contra el canvi climàtic, ja pot dir-se que ningú en nega la necessitat, però tot i així els acords per a la reducció de les emissions no s’acompleixen tal com caldria. Aquesta setmana es va portar a cap a Durban ( Sudàfrica) la dissetena d’aquestes trobades d’acompliment. Cent noranta quatre estats han participat en aquesta cimera. Calia cercar un nou acord ja que el compromís adquirit a Kyoto expira l’any vinent. No hi ha hagut maneres i els interessos dels governs contaminadors han predominat sobre la qualitat del nostre Planeta. Els Estats Units mai va signar el protocol, tampoc la Xina i l’Índia. Aquests dos darrers països juntament amb els Estats Units són els responsables del 50% de la contaminació. Per empitjorar encara més aquesta situació que posa en perill la pròpia vida del Planeta, Rússia, Japó i Canadà - que van signar a Kyoto – se n’han desdit i han abandonat el compromís. La UE i altres països petits proposaven un acord de reducció d’emissió d’aquests gasos d’aquí fins al 2015 que entraria en vigor l’any 2020 i que inclouria tothom, inclús els principals països contaminants. Llastimós que interessos industrials posin pals a les rodes a una veritable necessitat de control dels gasos contaminants, una realitat que segons estudis prou ben elaborats, posa en perill en l’espai d’uns trenta anys la vida en el nostre Planeta. Quina inconsciència per part dels nostres líders quan saben perfectament que frenar el canvi climàtic és imprescindible, que l’augment de gasos provoca la retenció del calor i creix la temperatura de la Terra.

S’ha tancat un acord que no soluciona en absolut el problema i que realment ajorna la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica. Una entesa que perllongarà el protocol de Kyoto fins al 2007 o el 2010, però deixant de banda els grans contaminadors. No s’ha fixat el marc legal ni les obligacions dels països signants.

A l’estat espanyol no es va començar a complir el protocol de Kyoto fins l’any 2004 i estem força endarrerits tot i que el darrer govern de casa nostra va prendre mesures serioses al respecte. Sembla que el nou govern de la Generalitat no veu amb el mateix interés aquesta qüestió i prou bé ens podrien arribar sancions de part de la UE.

La conversa amb el company ha sigut força més ample. Hem compartit parers i també alguna discrepància hi ha hagut. L’amic en sap una estona d’aquest tema, diu que ell la viu aquesta bogeria que emmetzina la nostra atmosfera i ens posa en perill. M’ha fet saber, que des de la boscúria ja acompleix el seu deure de millorar la qualitat de l’aire que respirem, però que nosaltres – els humans – que tan sovint exercitem la supèrbia, no som capaços de posar-nos d’acord sobre un problema que posa en perill la vida.