dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon Any 2013




L’any que tot just acabem ha sigut sofert per a moltes persones. Aquesta nit n’encetem un altre que sens dubte també serà aspre. La solidaritat i la convivència ens permetran abastar un món més just. Que el desànim no ens domini i tots hi hem de ser.



Bon any 2013!!



Joana, Núria, Sònia, Martí, Sara, Esther, Francesc i Pere.





dimecres, 26 de desembre de 2012

Afineu la "nàpia"... podria ser que us en arribés la flaire.



CAPÓ de NADAL

Ingredients:

1 capó de 4 quilos

Per fer la farsa:

½ quilo de carn picada de porc

100 grams de pinyons

200 grams de prunes seques sense pinyol

200 grams d’orellanes

250 grams de castanyes seques ( que haurem posat en remull el dia abans amb garnatxa)

100 grams d’avellanes torrades i pelades

2 pomes àcides tallades a daus

Per la guarnició:

6 cebes petites enteres i pelades

2 pastanagues tallades en rodó

4 tomates petites i enteres

2 branquinyols d’api sense fulles i tallats a trossets

2 cabeces d’all enteres

4 pomes àcides petites sense el capoll

Oli

Sal

Pebre

Preparació:

Quan comprem el capó, demanem que li deixin la meitat del coll per poder-lo lligar i que endemés l’obertura de la part del cul sigui petita, justa per poder-lo farcir.

Socarrimarem la bèstia i tot seguit la buidarem i netejarem bé per dintre i l’assecarem amb paper de cuina. Sal i pebre.

En un recipient de mida generosa hi posarem la carn picada salpebrada, junt amb tots els ingredients de la farsa. Tot ben barrejat.

Passarem a farcir el capó amb la pasta, assegurant-nos que quedi ben compactada, sense buits. Cosirem l’au amb fil de cuina i una agulla de sargir llana.

Per tal que no es parteixi durant la cocció, lligarem les ales i les potes al cos del gratapallers i també el salpebrarem per fora.

Untarem una plata de forn amb un tel d’oli tot afegint la guarnició al voltant del capó. Ho ruixarem amb oli fins que a la plata en quedi un dit.

Cocció:

Ja el tenim a punt!! Tres hores al forn – dalt i baix – a una temperatura d’uns 180º. A mesura que les verdures vagin suant, recollirem suc amb una cullerassa i humitejarem el capó. Si se’ns asseca el rostit, tindrem una barreja d’aigua i garnatxa per anar-li afegint.

Amb molt de compte, quan sigui rostit d’una banda li farem un tomb per acabar-lo d’enllestir.


-----------------------------------------------------------------------------


El capó és un gall castrat. Augmenta la quantitat de carn i minva la massa muscular. La polpa és més gustosa que la del pollastre i també el seu pes és superior. S’acostuma a menjar-lo en els àpats d’aquestes festes en lloc del gall dindi. Per la Festa Major, la pobre “víctima” és el pollastre.

El capó no és tan conegut com el pollastre de l’Empordà, tot i que darrerament s’ha començat a comercialitzar.

A casa, el cuino cada any i pel que diuen els de la taula, el troben molt bo. Vaig viure a Bellcaire fins als deu anys i recordo que la mare se’ls criava. Quan encara el pollastre era menut, la mare anava a la farmàcia a comprar unes pastilles. Feia un petit tall a la pell del coll i li posava un d’aquells comprimits, la castració de l’animal.

Animeu-vos!! La mostra la teniu a les fotos del capó d’aquest any.

Joana. La jove de Can Peric.









diumenge, 16 de desembre de 2012

Una persona compromesa: Àngel Sala Costa, en "Saleta".





Bon dia a tothom,

La mort d’una persona sempre és una pèrdua, l’acabament del trajecte d’una vida és dolorosa pels familiars i també dol a les persones que l’han coneguda, als amics. Aquest és el meu cas. Divendres al vespre quan la Montse va telefonar-nos per dir-nos el trànsit del seu pare, tot i saber que la seva salut havia anat minvant i que calia esperar aquest acabament, l’ànim se’ns encongí. En Saleta fou un gran amic del pare i també de casa.

En primer lloc vull agrair a la família la confiança que m’han donat quan la seva filla va demanar-me d’afegir-me al dol, expressant el meu parer- sobre l’Àngel. El vaig conèixer els anys seixanta, rel de la relació que tenia amb el meu pare. Dues persones, com tantes altres, que des de llur modèstia però amb la força de la convicció política, en aquells moments tan difícils, en els que els drets fonamentals de les persones no eren reconeguts i que a més aquells que volien recuperar-los eren perseguits i a voltes privats de la llibertat, no ho varem acceptar. Tingueren la valentia de dir no a un règim dictatorial i d’absolut caràcter feixista. Superaren la por que s’havia extès arreu i es van comprometre per recuperar les llibertats que corresponen a les persones i el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya, el nostre país.

Acomplint la voluntat de la família i de molt bon grat he escrit unes paraules, amb l’ànim de manifestar la meva consideració, respecte i amistat cap a l’Àngel. L’afecte i estima que també mostreu les persones que sou presents en aquest acte de comiat.

Quan ens trobem per dir-li adéu a un amic, quan sabem que ha marxat, els vius ponderem el buit que ens deixa i tot allò que el feia únic i farà que l’enyorem. L’Àngel tenia una família que notarà la seva absència en el dia a dia, que en mil detalls el recordarà i l’homenatjarà amb la seva continuïtat. Tota la gent que marxa deixa un buit, i qui la plora. I avui, entre nosaltres, hi ha persones que saben millor que jo, per a quantes coses ens agradava tenir l’Àngel aquí.

Però m’han demanat que parli de qui ha estat en “Saleta” –permeteu-me anomenar-lo pel seu renom – pel seu temps i per la seva gent, que vol dir que hagi tingut un compromís polític al llarg de la seva vida. Un compromís polític, en els anys en que l’Àngel el va contraure ingressant en el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Llavors, en un país en el que els drets de les persones eren trepitjats i tampoc era respectada Catalunya. Era un risc, una convicció i una preocupació pels seus semblants i per com era la societat en la que li tocava viure. Volia i vol dir que va tenir presents els altres, que fou algú important per la família i els amics, però també per a la comunitat.

Tercera generació d’una família amb “establiment” – com en deien d’una botiga en aquell temps – que la casa d’en “Saleta” fos una botiga amb les portes obertes al poble, em fa pensar en ell i en el que significava, com en un lloc i una persona de “proximitat”, les que hi són quan les necessitem. Si a algú li calia una xarnera o una escombra de bruc, alguna cosa per acabar l’àpat o llavors per a l’hort, l’Àngel i família tenien i tenen encara oberta la porta de can “Saleta”.

Però l’Àngel va fer molt més, no només va proveir els veïns amb els productes de la seva botiga. Sota les caixes, o al magatzem, tenia els exemplars de “TREBALL” i de “MUNDO OBRERO”, els diaris del PSUC i del PCE, que distribuïa clandestinament. Lectures com aquelles també van fer servei al poble, al seu poble, al poble de tots. En aquest país, gent com l’Àngel es deien comunistes, que creien en un món millor i van aconseguir canviar una societat injusta i bastir-ne una de digna. L’Àngel va ajudar a recuperar els drets de les persones, el retorn de la democràcia i el respecte pel nostre país. Uns drets i llibertats que hem donat per fets i consolidats, però que anem perdent, amb molt malestar i molta pobresa...L’Àngel se la va jugar...Els que hem viscut en famílies semblants sabem prou bé que vol dir que el cap de la família se la jugui.

Ja en època democràtica va participar en la creació dels nous ajuntaments, una feina plena d’estima pel territori i de gran finesa cívica. No ha passat tant de temps i no vull estar-me’n de recordar-ho i enyorar-ho: per respecte a l’honestedat i honradesa de gent com ell, els hauria de cremar les mans als qui ara les fiquen a les caixes, robant diners de la comunitat.

Quan es diu que l’Àngel era un activista es vol dir això. Que volia un país lliure i un veïnat just i que el trobaran a faltar els seus i els altres, perquè la comunitat necessita homes actius i activistes com ell. I també perquè avui, acomiadant l’Àngel, penso com ens calen més que mai, la gent que pensa amb els altres en temps difícils, com els que estem passant i molts també patint.

L’Àngel tenia la seva confiança en l’Home, era un agnòstic. I un agnòstic té el compromís amb l’ara i avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals o ètiques, ni per demà ni per el més enllà. Aquesta és la condició, que sense aconseguir que aquestes persones com l’Àngel no tinguin vida eterna, els fa perennes.

L’Àngel en el transcórrer de la seva vida ha deixat traça, ha sigut un exemple, ha respectat les persones que no compartien la seva ideologia i ha aconseguit l’autoritat moral, aquella que no cal que passi per les urnes, que és el veïnatge que la concedeix. En “Saleta” es va donar a la gent i no tinc cap dubte que els cristinencs i les cristinenques en servaran el record.

Una abraçada Àngel, en “Saleta”. Reiterar a vostès la meva cordial salutació i moltes gràcies per escoltar-me.





dimecres, 12 de desembre de 2012

Els privilegis de Can Rius i la paciència.



Hi ha qui diu que si t’entestes per aconseguir quelcom que consideres que val la pena i sobretot si la qüestió està relacionada amb l’administració i la justícia, el primer que has de fer és proveir-te de paciència. Afegeixen els que hi entenen sobre aquests afers, que quan estiguis a punt de perdre-la – la paciència – has de cercar i trobar la manera de recuperar-la. Que tot i així, tampoc pots tenir la certesa d’atènyer un acabament que complagui la teva aspiració. En el cas que exposaré una legítima ambició.

Tan sols quatre paraules- l’assumpte és prou conegut - sobre el que des de fa tants anys passa amb la utilització d’un espai públic – el de Can Rius – per l’empresa Turispania, que barrant el pas amb unes parets no permet l’accés a la platja. Violant la llei de costes, Turispania disposa d’un tros del nostre terme municipal en profit propi, inclús han construït un embarcador que utilitzen per amarrar les embarcacions dels propietaris dels apartaments.

M’arrisco afirmar que hem arribat a la fi d’aquest llarg procés, farcit de requeriments, denúncies, recursos... un litigi que ha durat anys. Un plet que ha comptat amb el suport del grup parlamentari d’ICV, concretament del diputat Joan Boada. La veritable empenta per arribar-hi ha sigut la mobilització d’una bona part de ciutadans que hem manifestat la nostra indignació per aquest “robatori”. Puc anar errat i espifiar-la una vegada més i no seria la primera. Toco ferro i ja seria hora que hi hagués sort!!.

El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme – amb data de 20 de gener de 2012 - dicta una resolució en la que condemna a una multa de 4.416 a l’empresa Turispania per una infracció en el dret de pas i l’incompliment de les condicions de concessió. I també es requereix a l’entitat a enderrocar els elements que impedeixen el lliure accés a un espai de domini públic i l’advertència que si l’empresa no compleix la resolució, es procedirà a l’execució subsidiària.

Contra aquesta resolució Turispania va presentar un recurs contenciós administratiu, en el que demanava entretant no hi hagués la corresponent sentència, una mesura cautelar de suspensió de l’execució de la resolució. El jutjat contenciós administratiu 11 de Barcelona disposa amb data 22 d’octubre, que no procedeix la suspensió de la resolució dictada pel Director General. Argumenta la magistratura, entre d’altres raons, que Turispania amb els tancaments impedeix no tan sols la utilització del domini públic marítimo-terrestre i la normativa de costes, com també el dret al gaudi de la costa, el medi marí, el paisatge i la protecció ambiental. Valors que contempla la Llei de Costes, que han de ser singularment protegits en l’àmbit urbà, com és el cas. Per tant queda desestimada la sol•licitud.

Si bé l’empresa pot recórrer la sentència davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tinc entès que aquest recurs, no obliga a esperar el pronunciament del Tribunal Superior per poder procedir a l’enderroc i cobrament de la multa.

A proposta d’ICV, fou aprovada per tots els grups municipals una moció demanant a Costes de la Generalitat, una resolució que permetés a l’ajuntament – la competència executiva és de Costes – portar a terme l’activitat d’execució subsidiària de l’enderroc. Queda prou palès, que si hi ha la voluntat i decisió política de Costes i cedeix a l’ajuntament la competència, hauran acabat i ja en seria l’hora, uns privilegis que mai haurien d’haver sigut, infringint els drets de la comunitat, que les administracions han consentit, incomplint el deure que tenen de vetllar i fer respectar els furs del comú.

I per si de cas l’erro i les parets no són enrunades – gat escaldat de l’aigua tèbia fuig – tornarem a fer la caminada cap a Can Rius, exigint el lliure pas.





dilluns, 10 de desembre de 2012

Ple municipal del mes de novembre.



Uns comentaris prop del ple municipal del darrer mes. En primer lloc, em congratulo de la bona disposició que van mantenir els regidors/es – sempre hi ha alguna rampellada – però això és propi de la discussió i el debat. Em permeto convidar als nostres representants municipals a mantenir les bones maneres, un capteniment que no priva defensar amb convicció i ardidesa, inclús amb radicalitat política les propostes que es presentin.

Vaig anotar uns apunts tot escoltant la sessió i sense cap ànim de fer una crònica, exposaré unes quantes consideracions. En primer lloc, subratllar la importància dels temes i qüestions que es varen tractar. Un d’aquells plens que et deixen un bon sabor de boca, que es plantegen temes que són prou importants per la ciutadania.

El regidor d’urbanisme, va informar de la continuació de dos convenis amb l’Agència d’habitatge de la Generalitat. A la nostra vila disposem d’una oficina d’habitatge que ha vingut fent i fa una bona feina en aquest dret constitucional. En Joan Vicente va remarcar que tot i que l’ajuntament no disposa de competències en qüestions de vivenda, el nostre consistori davant del problema dels desnonaments no pot restar-ne al marge i per aquest motiu s’ha arribat a un acord amb OFIDEUTE, un servei d’assessorament que presta la Generalitat, a les famílies que es troben en problemes a l’hora d’atendre el pagament de les quotes hipotecàries. Va aconsellar que les persones que estiguin passant aquest mal tràngol, vagin quan més aviat millor a l’oficina d’habitatge. També va significar- penso encertadament- que es tracta d’un assessorament per intentar de reconduir la situació, no per donar-hi solució.

El que fou hotel de l’Alàbriga i després esdevingué residència dels empleats qualificats del Banco Exterior de Espanya ha sigut enderrocat i una empresa hi bastirà un hotel d’alta categoria. En un lloc privilegiat, a pam i toc de la platja de Sant Pol. Una bona notícia donat que el parc hoteler de la nostra vila és escàs i una primera passa en el sentit de proveir-nos d’una millora en aquest sector, l’hoteler. Benvinguts els empresaris que entenen la qualitat del nostre terme municipal i inverteixen recursos, que sens dubte ajudaran a la creació de nous llocs de treball. Demanats els corresponents permisos municipals, quan l’empresa ha enderrocat el vell edifici, no ha respectat les normes referents a la protecció d’unes plantes. No es pot acceptar la transgressió de les mesures de protecció del medi, que el nostre ajuntament en el seu moment va aprovar. Els serveis tècnics municipals varen comprovar aquesta infracció que comportarà segons va decidir el ple municipal, les corresponents sancions. Una bona feina la que han fet els responsables de l’àrea de medi-ambient. Bona disposició i també facilitar en la mesura que ho permetin les regles del joc a les empreses que volen instal•lar-se a la nostra vila, però sempre amollant-se a les normes municipals. Digué el regidor Jordi Vilà, que fou qui va presentar la moció, que pot haver-hi persones que aquesta queixa els hagi fet venir ganes de riure, que només defensa el valor d’uns arbres. Doncs regidor Vilà, sóc del parer que la legalitat vigent que contempla el catàleg d’arbres protegits del nostre terme ha de ser respectada i que vostè ha fet el que calia exercint un dret de ciutadà i alhora un deure en tant que responsable polític.

El nostre ajuntament va voler aplegar-se a la diada contra la violència masclista. Una decisió que entenc calia prendre, des de la institució municipal. Les agressions a les dones, que sovint comencen amb la violència verbal i s’agreugen amb la física porten en molts casos a la mort unes persones. Un dels crims més repugnants que trobem en la nostra societat. Patim una societat en bona mesura misògina en la que aquests assassinats són “irrellevants” per a moltes persones. Som hereus d’una cultura patriarcal que ha mantingut i malauradament manté encara una actitud masclista, que el nostre ajuntament va denunciar i rebutjar en nom de la ciutadania. La regidora de serveis socials va fer-nos escoltar una gravació d’una persona que havia patit aquesta paorosa malvivència. Una violència que no és condemnada com caldria i ací voldria inculpar certs mitjans de comunicació – molt expressament cadenes de televisió – que ens presenten programes adreçats al jovent, en els que les noies són considerades des d’una perspectiva de total dependència respecte dels nois, de mers objectes, marcades inclús com si llurs capacitats fossin inferiors a la dels nois. Un camí difícil, amb molts obstacles per anar avançant cap a la igualtat i el respecte. En el nostre país fins i tot persones que des de la responsabilitat política – mostren les seves “vergonyes” – amb declaracions com: “ les lleis són com les dones, hi són per a violar-les”. I també hauríem d’afegir la consideració que mereix la dona, des de la jerarquia de l’església espanyola. El senyor bisbe d’Alcalá de Henares, en el Congrés Mundial de les Famílies va manifestar que la igualtat de gènere atempta contra la naturalesa de la persona i que l’autenticitat de la dona ha de passar necessariament per ser mare i mestressa de casa. Al senyor bisbe el preocupa que hi hagin dones que avancin en els seus drets de persona i no és cap notícia la desigualtat i la intolerància que ha tingut l’església al llarg de la història amb les dones. Els que tenim una certa edat, recordem la ideologia franquista i el tracte discriminatori que patien les dones.

He mencionat aquests tres punts de l’ordre del dia. Vull afegir-hi que es va acordar la creació d’una comissió especial per una millor gestió del Festival de la Porta Ferrada. Convenient aquesta delegació. Per indicació de la regidora d’Hisenda van destinar-se 550.000 euros per tancar el pressupost d’enguany. Entenc que cal afinar el llapis en el Festival i també aclarir els comentaris que des de fa anys hi ha respecte d’una excessiva “generositat” amb les entrades.

Reitero la meva voluntat que els propers plens conservin les bones maneres, però molt em temo – que els brams d’ase, els meus- no arribaran al cel.







dijous, 6 de desembre de 2012

Portem uns dies que deu ni do!!



Portem uns dies que deu ni do!!. L’alcalde de Sabadell i uns quants amics seus, acusats d’embutxacar-se un bon grapat de bitllets amb allò del 3%, el batibull a la casa dels demòcrata- cristians, el president de la Diputació de Girona que sembla va allargassar les mans cap una senyora que ell havia “fitxat a dit”, un tal Wert que es proposa deixar petxa contra el nostre idioma i capgirar la Llei d’Educació cap a l’adoctrinament dogmàtic catòlic, aquell senyor que durant tants anys fou el President de la CEOE i que el jutge ha fotut a la cangrí per lladregot, uns mossos d’esquadra reindultats tot hi haver sigut condemnats per torturar a una persona...I faig curt, podria anar passant llista. Quin país!! I m’oblido de l’esplendidesa del govern central, que mira per on quina sort que tinc, que com que cobro menys de mil euros (582), m’incrementarà cada mes un 2% la paga de jubilat.

Aquelles plagues que va sofrir Egipte, hom diria que tenen una reposició i que ens ha tocat a nosaltres haver-les de suportar. Resistim, aquí caïc allà m’aixeco, i a voltes em demano fins on arribarà el nostre aguant per permetre aquest lladronici d’uns diners que són nostres. Sovint penso que hem perdut el sentit de la dignitat i que els poderosos han quasi aconseguit els seus objectius amansant-nos, com si fóssim un ramat de xais que han conduit cap a la cleda, uns anyells ben vigilats i si els cal també apallissats. És tan greu el que passa, són tantes les injustícies que hi han, que quan em plau posar-me davant l’ordinador i teclejar quatre paraules, el ventall és tan ampli que dubto sobre quina qüestió vull dir la meva. Excuseu-me si us faig una exposició tan apesarada. Dificultats econòmiques n’hi han arreu, però a casa nostra s’ha esdevingut una situació de crisi ètica, de renúncia als valors humanístics. Cada dia creix el nombre de persones indignes que aprofitant-se dels càrrecs públics que la ciutadania els ha donat, s’apropien de grans dinerades i ho fan amb una certa confiança que no els ha de passar res. Arribo a pensar – i no vull exculpar-los – que aquestes conductes vergonyoses s’han produït amb tanta freqüència, perquè en alguns aspectes, sobretot els referents a l’amiguisme i avui per tu demà per mi, allò dels favors – a veure si tens una feina per un meu amic – no s’entenen com un frau i un engany. La justícia i sense fer referència a cap dels casos de malversació de diners públics – la relació ompliria pel cap baix un parell de folis – no procedeix amb la deguda prestesa, tot es va endarrerint i alguns casos degut a la legislació injusta prescriuen. La majoria dels partits polítics – ací també cal significar les excepcions – no procedeixen de forma activa i contundent contra els seus militants corruptes i massa sovint escoltem la hipocresia dels discurs: “ jo si però tu encara més”. Més vergonyós encara, quan en les seves llistes electorals inclouen persones que es troben acusades de delictes contra l’erari públic.

Permeteu-me donar un tomb. No seria just passar tothom per la mateixa rasa. La majoria de persones amb responsabilitats públiques són honestes i honrades, altrament el país hauria fet fallida, tot i que per altres raons la situació econòmica és prou difícil. Si al dèficit públic hi afegim les milionades d’euros que deu la banca, clar que si que estem endeutats. Que cadascú pagui els seus deutes i si les entitats bancàries han gestionat els seus recursos amb un esperit especulatiu i de benefici immediat i ara estan endeutades amb els bancs francesos i alemanys, que no disposin de diners públics. Els ciutadans també tenim la nostra responsabilitat en aquesta situació, no ens excusem del nostres deure. Al meu entendre disposem de l’eina més valuosa per anar redreçant aquesta penosa realitat: aquella papereta que quan correspon anem a dipositar, el vot.

La mestressa, tots dos solets a casa, “pesant figues” després de dinar, m’ha dit si no escrivia alguna cosa sobre la Constitució. Li he respost que si i m’he assegut davant l’ordinador. Ja ho veieu, de la “ Consti” ni paraula. Ho deixo per un altre dia.











divendres, 30 de novembre de 2012

Ho deia el President Tarradelles " compte amb no fer el ridícul"



En els plens de l’ajuntament de Santa Cristina, s’hi donen situacions d’aquelles que recorden la dita d’aquella senyora que deia que no volia morir-se, donat que cada dia aprenia noves coses. No vaig assistir a la sessió i les meves paraules són arrel del que he llegit al Punt Diari.


Resulta que l’equip de govern presenta a la consideració del plenari, una proposta per concedir la construcció d’una nova benzinera. Uns veïns, consideren que no han rebut la suficient informació sobre la instal•lació d’aquest servei, exposen les possibles molèsties que els pot representar i afegeixen que donat que els sortidors seran automàtics no possibilitaran la creació de cap nou lloc de treball. Fins i tot expressen que els preus més barats d’aquesta nova benzinera, podrien representar la pèrdua de feina d’alguns treballadors que es defensen el jornal a l’altra gasolinera.

Els regidors/ es de l’oposició proposen deixar la qüestió sobre la taula i debatre la proposta per cercar una solució, que prou bé podria ser emplaçar la benzinera en un altre lloc. L’empresa – dedueixo que es tracta del supermercat l’Esclat – demana disposar d’una part de l’aparcament per ubicar-hi el servei de carburants i els grups municipals de l’oposició creuen més adient situar la benzinera en una zona industrial.

Dues consideracions sobre aquest fet. L’alcalde, el senyor Llensa, manifesta als veïns/es que no cal informar, que en tot cas si es consideren perjudicats, ja ho podran fer palès en les al•legacions que podran presentar durant el període d’exposició pública. És incomprensible que una proposta que presenta el govern, que conseqüentment n’és responsable el batlle, aquest senyor es negui a donar als ciutadans/es presents, la legítima informació a la que tenen dret. Un veritable exercici de “ consideració democràtica” cap als presents, la del senyor batlle. Segurament que vaig errat, però entenc que els responsables públics entretant exerceixen llur mandat, són els dipositaris de la sobirania popular i en absolut els posseïdors d’aquest domini. L’alcalde, davant la demanda de qualsevol ciutadà ha de respondre, en té el deure. Pot, i al meu entendre ho hauria de fer, remetre'l a d'altres instàncies que el veï pot fer-ne ús, però en primer lloc i com és degut li ha de donar a conèixer.

Segona reflexió,i com que avui sembla que tinc una certa “tirada” a les dites, hi afegiré una frase prou coneguda. Deia el que fou President senyor Tarradelles: “ en política tot és possible, però el que cal sempre és no fer el ridícul”. Senyor Llensa, un dels seus regidors va manifestar que votaria en contra de la proposta, l’oposició li demanava deixar l’assumpte sobre la taula i parlar-ne més endavant, la seva proposició no podia prevaler. Tot i així posa la qüestió a votació i el que és encara menys entenedor és que s’hi pronuncia en contra. No ho entenc, no “ hi arribo”. Vostè fa molts anys que s’ha compromès políticament i deu conèixer el consell del President Tarradelles i si no és així, li cal prendre’n nota, no fos que s’avesi en fer el ridícul polític.







dimarts, 27 de novembre de 2012

De l'Estat del benestar a la beneficiència





La condemna de les persones que es troben en situació de l’atur i la culpabilització que es fa de la gent que no troba feina, és una qüestió ideològica. El discurs que els que es troben en situació de precarietat es degut a la manca d’esforç i al caràcter de vagància – vaja que no volen treballar – l’aprofiten els nouconservadors per imposar les retallades i justificar unes lleis que només afavoreixen els interessos dels poderosos. Les polítiques neoliberals ens exposen la hipocresia del discurs que nega la necessitat de la col•laboració social, que s’ha anat repetint al llarg de la història. Hi afegeixen, per a més vergonya, que aquestes persones s’aprofiten dels recursos del diner públic i que per tant en bona mesura són els responsables d’una estafa a l’estat. Els pobres fan nosa i endemés representen una dificultat pel bon anar del país i per tant han d’acceptar els sacrificis i resignar-se, per tal de sortir d’aquesta crisi. Estan desligitimats per oposar-se a qualsevol mesura que minvi els seus drets i quan reclamen una millor assistència mèdica, el dret a un habitatge, la consideració que els correspon en tant que ciutadans, la resposta és que no són víctimes i que no tenen cap dret a aquestes ajudes. No volen acceptar un treball, que cadascú ha d’espavilar-se i si són pobres o fracassats, la culpa és d’ells i per tant els poders públics no venen obligats a prestar cap assistència, són uns paràsits socials.

Ens presenten la crisi com si fos la conseqüència d’una catàstrofe, com si s’hagués produït un fet inevitable. Falsa aquesta asseveració. Aquests processos, amb més o menys intensitat, són deguts als canvis que el model econòmic capitalista provoca cíclicament i que en ocasions han originat conflictes bèl•lics. Ara com ara cal afegir-hi l’estafa, el frau que les finances han provocat. Aquestes dinerades que han transitat arreu, només especulant i sense crear cap benefici per la societat, nodrint l’ànsia de diners d’aquests depredadors, veritables terroristes socials. La corrupció i el robatori de cabdals públics per part d’uns polítics, que han embrutit el bon nom d’aquelles persones que esmercen part del seu temps, en el servei a la comunitat.Aquests lladres són els responsables de les penalitats. Aquest discurs propicia el cop d’estat del capitalisme, es limita la democràcia i permet imposar un sistema que sotmet la població als interessos del poder econòmic. Aquest INJUST SISTEMA hauria de considerar i valorar les burles que es fan a la dignitat de les persones. I en el cas que aquests ciutadans oposin resistència, són considerats com a mala gent i en conseqüència poden ser reprimits i maltractats, en defensa d’un “ordre arbitrari”. Alguns símptomes d’expressa rebel•lia ja hi han hagut i els caldria als que defensen aquest discurs que ho tinguessin en compte. Mireu, ara em ve a la memòria la “ Ley de Vagos i Maleantes” que permetia desposseir a qualsevol persona de llur llibertat. Salvades les distàncies, també malauradament podem presenciar el comportament de la policia, quan els ciutadans manifestem la nostra disconformitat amb unes mesures polítiques que no consideren el respecte que ens mereixem. Felip Puig, és un dels valedors i defensors d’aquest liberalisme econòmic que menysprea els pobres i els aturats, sospitosos de ser els culpables de la crisi, per no haver sabut aprofitar les oportunitats.

Una estafa. Caldria exigir responsabilitats polítiques i també penals, modificacions en les lleis que regulen el sistema financer- recordem aquella frase del llavors president Sarkozy: “ cal refundar el capitalisme “ – i negar-nos a la resignació, ser bel•ligerants i exigir els nostres drets. Reclamar i obligar als poders públics el compliment dels serveis socials i no haver de recórrer a la beneficència, un recurs que sovint condueix tantes persones a la desesperació i a la misèria.











diumenge, 25 de novembre de 2012

ANEM-HI!!




Avui podem i hem d’exercir un dret, que jo vaig poder acomplir quan ja vorejava els 40 anys. La possibilitat de poder manifestar el meu parer en unes eleccions lliures i democràtiques. Fins llavors la dictadura franquista m’havia negat la llibertat per expressar el meu projecte polític respecte del meu país. Va caldre recórrer un camí ple d’obstacles i un bon nombre de persones hi van patir la pèrdua de la llibertat- ser empresonats - per revelar-se contra aquells, que amb l’ús de la força no reconeixien el dret a que totes les persones tinguessin la raó a ser considerats ciutadans. Altres homes i dones foren privats de llur vida, executats.

Aquella diada, la recordo. Fou una festa, una manifestació de llibertat que tantes vegades havia pensat que podria ser una realitat. Dipositar aquella papereta a l’urna, va assemblar-me que havia començat un nou camí per a tots nosaltres. Certament que tenim raons per queixar-nos i que el que havia de ser no ha sigut. La crisi econòmica que cada dia creix, les dificultats per portar el pa a taula que pateixen tantes famílies, l’atur amb tota la incidència que s’expressa en l’àmbit de la violència masclista, els desnonaments que deixen tantes persones sense l’aixopluc que tothom hauria de tenir... fan entendre el desencant, la desconfiança en la política i un descrèdit en les persones que esmercen bona part dels seu temps amb la bona voluntat de ser útils a la ciutadania, els polítics.

Penso que precisament la POLÍTICA – amb majúscules – és l’eina que ens ha de permetre canviar aquesta injusta situació que cada dia afecta a més persones. Avui, els de casa, anirem a votar. Entre d’altres per dues raons que crec hauríem de considerar. El record de tots aquells que amb tants sacrificis van aconseguir el dret a poder triar el govern pel nostre país i el deure que tenim nosaltres a manifestar lliurament el nostre parer. Que cadascú triï l’opció que consideri més adient, però ANEM-HI.

dijous, 22 de novembre de 2012

Acte públic contra els desnonaments.




Centenars de milers de persones han perdut les seves cases a causa de la injustícia dels desnonaments. Una llei hipotecària que deixa en la indefensió les persones, unes pràctiques abusives – que podríem qualificar d’usura – per part dels bancs i les caixes i una manca d’intervenció dels diferents governs que han prioritzat els interessos de les entitats bancàries, han conduit també a l’exclusió social a molts ciutadans/es.



L’agrupació local d’Iniciativa per Catalunya Verds ha convocat un acte públic, que tindrà lloc a la biblioteca municipal, el proper dimarts dia 27 a les 19,3. Podrem conèixer la situació actual d’aquest conflicte social, amb la intervenció de Marta Afuera, responsable de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques ( PAH) de les comarques gironines i al Síndic de Greuges, José Luis Mayo.



Convidem el veïnatge a ser-hi present.



dilluns, 19 de novembre de 2012

Avui fa setze anys.




Avui fa setze anys de l’accident de les nostre filles. Un fet dels més importants en la nostra vida. Que de sobte, en un instant, la nostra menuda, la Sònia, perdés la facultat de caminar, que hagi “d’anar” amb una cadira de rodes, passats aquests anys, és una realitat que no és que l’acceptem ni rebutgem, la vivim. No veig la meva filla caminant, mai l’he somiada sense anar amb la cadira, llurs cames com ella acostuma a dir. Veure la Sònia moure’s, amunt i avall de casa seva, cuidant-se dels seus fills en Martí i la Sara, complint amb el seu treball i amb el compromís públic que va contraure amb els seus veïns/es en la seva feina de regidora, ens plau i alhora ens fa sentir un sa orgull de la nostra filla.

Gaudim dels dos néts i esperem el naixement de la petita Esther que es donarà a conèixer abans de la fi de l’any. Aquest matí ens hem fet un parell de petons i una abraçada. Sense paraules, no calien.

Avui també s’acompleixen vuit anys de l’enterratge del pare. El seu record i la seva presència són. L’avi Pere va deixar traça.





dijous, 15 de novembre de 2012

Prous desnonaments i dret a l'habitatge.




El creixement econòmic que hem tingut en els darrers anys ha anat estretament lligat al sector de la construcció. La concessió de crèdits hipotecaris, finançant moltes vegades més del 100% del valor de l’habitatge, va permetre a moltes persones prendre la decisió de comprar-se una vivenda. Els bancs i les caixes van facilitar préstecs per damunt del preu real de l’habitatge. En molts casos a famílies que comprometien més de la meitat dels seus ingresso i amb uns terminis de pagament cada vegada més llargs. Aquestes polítiques financeres, basades sobre el benefici i no en la informació i responsabilitat que les entitats haurien d’haver comunicat als seus clients, han contribuït a generar un enorme endeutament a les famílies. El diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera va proposar –ja fa uns anys – una nova regulació per llei de les hipoteques per protegir les famílies. Proposta que anava encaminada a evitar problemes en el futur, que aquesta nova llei no comprometés més del 30% dels ingressos de la persona hipotecada, amb un termini màxim de trenta anys i que la hipoteca no superés el 80% del valor de l’habitatge. Aquesta mesura que ben segur hauria sigut beneficiosa per a les famílies fou rebutjada en el Congrés. Eren temps de les “vaques grasses” i la proposta fou qualificada en el sentit que anava contra el progrés i que no permetia l’accés a l’habitatge de la població. Una raó prou convincent, quan llavors, les administracions públiques estatal i de la Generalitat no feien res en el sector de l’habitatge públic, deixant en mans privades la construcció de vivendes. Els bancs,les caixes i l’iniciativa privada – les gran empreses constructores – beneficiant-se del dret constitucional a l’habitatge, que no complien les administracions.

La crisi econòmica ha provocat la pèrdua de llocs de treball i com a conseqüència d’aquest fet, que ha creat la inseguretat en les rendes familiars, se li pot afegir l’endeutament de moltes famílies en el pagament dels habitatges que van adquirir. Les execucions hipotecaries han deixat sense sostre a milers de famílies. L’actual Llei Hipotecària condemna aquestes famílies, al no poder fer front al deute, a trobar-se davant un procés de desnonament. La persona endeutada tot i haver perdut la vivenda i els diners pagats, ha de continuar pagant les quotes pendents, un càstig que pot conduir-lo a l’exclusió social. Cal afegir-hi que en molts casos el desnonat es veu obligat a pagar a l’ajuntament l’imposta de la plusvàlua. És injust que una persona que perd l’habitatge, que no el transfereix – quin benefici en treu? – hagi d’abonar aquest impost. És inadmissible que en un Estat social i democràtic de dret, una persona que de forma involuntària esdevé insolvent, endemés de perdre la seva única vivenda, es quedi amb un deute astronòmic, degut a una situació financera de la qual no és responsable.

Es tracta d’un conflicte social que afecta diàriament a més de 500 famílies – 8 desnonaments diaris a les comarques gironines – i que deixa sense sostre a persones desvalgudes. Els esdeveniments ocorreguts darrerament, dues persones s’han llevat la vida quan anaven a ser desnonades i la fermesa de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques, han obligat al PP i al PSOE ha començar unes converses per aturar el que ara anomenem una situació insostenible. Els recordaria – també a C. i U. – que ignorant les necessitats i les condicions precàries de milers de ciutadans, han votat en contra en el Congrés de Diputats i en diferents ocasions, la proposta que han fet altres grups parlamentaris –ERC, IU i ICV- per la dació en pagament. En una d’aquestes votacions - el senyor Zapatero que era el president del govern – va afirmar que aquesta mesura, la dació en concepte de pagament, posaria en perill els bancs i les caixes i endemés afegint que en un moment en el que estem reforçant el nostre sistema financer no s’han de prendre decisions d’aquest tipus. Certament voldria errar-me, però gosaria afirmar que no prendran les mesures per acabar amb aquesta injustícia. “ Pagats foradats, els de Sor Virginia”. Els bancs – les caixes han desaparegut – mostrant la seva “sensibilitat social”, són llurs paraules – es conduiran en conseqüència amb aquell decret del govern “ el codi de bones pràctiques” que no ha resolt l’estafa a que estan sotmeses les persones afectades. Només la pressió de les PAH han aconseguit en alguns casos que la dació de l’habitatge deslliurés la persona d’obligacions posteriors. Els requisits que s’han d’acomplir, encara que els bancs volguessin, la pràctica totalitat de les famílies en queden excloses i els desnonaments no s’aturen.

La solució per aquesta injustícia és la modificació de la llei hipotecària. Paralitzar els desnonaments de les famílies i persones en situació sobrevinguda i involuntària de poder satisfer el pagament de la hipoteca. Respecte dels desnonaments ja efectuats, destinar aquests milers de pisos buits a disposició de les famílies desnonades i sense recursos, amb ajudes de lloguer social. De fet és el que es proposa en la INICITIVA LEGISLATIVA POPULAR, que pretén modificar la llei de Enjuiciamiento Civil. Una ILP que promouen els sindicats UGT i CCOO, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya i l’Observatori dels Drets econòmics, socials i culturals.















dilluns, 5 de novembre de 2012

Qui rescata les persones?




He manllevat el títol a l’exemplar de la revista Presència d’ahir. Els representants d’entitats socials que es preocupen per les persones que es troben en situacions de pobresa i fins i tot de misèria, manifesten que les polítiques neoliberals i d’esperit mercantilista, han abocat a bona part de la societat a la pobresa. Aquestes entitats cada dia ho tenen més dificultós per atendre la demanda d’ajuda que els arriba. L’estat del benestar es va fonen i la fractura social creix dia rere dia. Prop de dues-centes mil persones reben aliments de la Creu Roja , semblant nombre de ciutadans no tenen cap mena de prestació i les penúries i el mal viure s’estenen arreu del país. El dret a la salut es escanyat pels qui haurien de tenir-ne cura i l’educació en comptes de considerar-la com un bé públic la van desmillorant, posant en perill el futur més immediat dels nostres joves. El país s’empobreix, la gent no troba feina i els avis prou treballs tenen, amb llurs migrades jubilacions, per donar un cop de mà als seus fills.

Des de les administracions i dels poders públics se’ns argumenta que les retallades són conseqüència de la manca de recursos econòmics, que no hi ha altra manera de sortir-se’n que no sigui aprimar els drets dels ciutadans. Aquest discurs - que s’expressa amb tanta insistència - ha arribat a influir en el parer dels ciutadans, en la mesura que no hi altra solució a les dificultats que la majoria de la població esta patint. Fins al punt que aquesta fal•laç dissertació ens vol aconduir i adoctrinar en el sentit que som nosaltres els culpables d’aquesta situació.

Ens menteixen i l’estratègia de part dels governants, ja sigui des del govern central com també de banda de l’administració del govern de Catalunya, és prou clara. Insisteixen que si no reduïm el dèficit, no ens en sortirem de la crisi i haurem de ser intervinguts. Ens diuen que sense aquestes mesures, les conseqüències serien pitjors. Les retallades, les polítiques que estan enrunant l’estat del benestar, tenen una finalitat ben concreta i defensen uns altres interessos. Pretenen assolir la privatització dels serveis públics. Reduir la qualitat de la sanitat, aprimar les jubilacions, desmillorar l’educació pública i en definitiva desdir-se del servei que cal prestar a la ciutadania, és planificar un nou model de societat, en el que el benefici i el guany siguin els objectius principals. Posar en mans privades plans de jubilació, beneficiar les mútues sanitàries, conduir els nostres infants cap a l’escola privada...Aquest és el país que ens proposen, una societat trencada, en la que els que tinguin recursos econòmics podran ser sanats i educats. I els demés, la majoria, haurem de mal viure, bo i esperant la solidaritat i la bona voluntat de les persones, que ja avui, assisteixen i ajuden a tants necessitats i que cada dia tenen més dificultats per atendre les demandes que els hi arriben.

Les retallades no són necessàries, tenim altres maneres per incrementar els recursos econòmics de l’estat i posar-los a l’abast de la població. Incrementar els impostos a tots aquells que més tenen, acabar amb el frau fiscal, recuperar l’impost de successions, honestedat en l’administració dels diners públics...El país genera la suficient riquesa per atendre els drets bàsics de les persones, amb una justa i equitativa distribució dels diners. Altrament, la ciutadania és menystinguda i alhora enganyada. Amb les dinerades que de manera “generosa”- no en donen cap compte del que en fan – es regalen a les entitats bancàries, podrien ser cobertes les mancances que avui pateixen tantes persones. Ens parlen de dèficit i és cert, però s’obliden de remarcar que aquests diners que es deuen no són responsabilitat dels ciutadans. Aquest deute és la conseqüència de la malaltissa ànsia que han tingut unes males persones i que sens dubte aquests depredadors socials haurien de pagar. Nosaltres, no hem de rescatar els interessos d’uns pocavergonyes!!. No renunciem als nostres drets, manifestem el nostre desacord amb les polítiques que ens volen imposar, exigim que els governants respectin i acompleixin els drets que en tant que ciutadans ens corresponen i no ens quedem a casa el proper dia 14!!.



divendres, 26 d’octubre de 2012

La vergonya de l'amnistia fiscal.




Parlant d’impostos, he llegit en el Punt Diari, que nou de cada deu ciutadans consideren que en aquest país no paguen més els que més tenen. També més del noranta per cent considera que hi ha molt de frau fiscal a l’Estat. Per dir-ho clar i net, la gent pensem que els que s’esmunyen de contribuir a l’hisenda pública són les persones que més haurien de pagar. Una injustícia que provoca un greuge respecte d’aquells que entenen que cal pagar impostos i compleixen amb aquest deure. Entenc que contribuir a les despeses de l’estat és una obligació que hauria de permetre una justa i equitativa distribució de la riquesa. Altra cosa és la consideració que tenim sobre el destí d’aquests diners, que al meu entendre no s’aporten a les necessitats de la comunitat- que es malgasten per exemple en aportacions milionàries en despeses militars – i no per mantenir una sanitat i educació dignes i amb la sensibilitat social indispensable en aquesta crisi que ha deixat fora del dret al treball a tantes persones.


Sense entrar en el fons de la política fiscal que tenim, si que vull dir quelcom respecte de l’amnistia fiscal que ha promogut el govern central, una decisió que no cal oblidar va comptar amb el suport del grup de C. i U. al Parlament. Aquesta mesura permet als defraudadors regularitzar els seus comptes, pagant el 10% del capital evadit i en certs casos inclús menys, quan si haguessin tributat per la via normal haurien pagat un 43%. Amb aquesta mesura el govern permet la legalització de “diner negre”, ja sigui dipositat a l’estranger o hagi sigut amagat en el propi país. Per tal de facilitar les declaracions, aquestes tindran el caràcter de confidencials. L’amnistia començà el mes de març i tindrà una durada fins a final d’any. El govern preveu recaptar 2500 milions d’euros, però en els primers 4 mesos la hisenda pública només ha ingressat 50 milions, un 2% del que té previst. Un fracàs semblant al que va tenir una altra “perdó fiscal” que el PSOE va establir quan governava i que curiosament el PP va recriminar per impresentable i injust. Ara és el PSOE, que basant-se en l’article 31 de la Constitució: “ tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en tot cas, tindrà abast confiscatori”, ha portat al Tribunal Constitucional un recurs contra la decisió del govern. Com per posar-se a riure –ahir l’un, avui l’altre -si no es tractés d’un afer tan vergonyós. D’altra banda, la Comissió Europea, a finals del mes d’agost, va considerar que les condonacions fiscals com la que havia promogut el govern espanyol, haurien de ser evitades perquè generen migrats ingressos i sobretot perquè provoquen un risc moral i l’avantatge d’unes persones que no han observat llurs obligacions fiscals. Esquifits ingressos degut a que aquestes grans dinerades estan prou ben protegides en els anomenats “paradisos fiscals” i que els defraudadors no pateixen en absolut per la seguretat d’aquests diners. Regularitzar amb un 10% el capital que aquests pocavergonyes han robat, no els surt a compte, per la simple raó que hisenda coneixeria els seus milions que haurien de tributar normalment l’any següent.



Vivim en país en el que el govern desconeix que passa amb els diners, no saben el frau que es produeix, que li passa per alt l’evasió de capitals. El Sindicat de Tècnics del ministeri d’Hisenda, denuncia la passivitat del govern en el control dels diners que són amagats per uns depredadors socials que haurien de ser punits, en la mesura que són responsables de les dificultats socials que pateixen tantes persones. Indica el sindicat, que des del ministeri, es coneixen qui són aquests immorals i que només caldria tenir la voluntat per acabar amb aquests pocavergonyes i males persones. Es parla de milions i milions d’euros que no són abonats a la hisenda pública, una dinerada que possibilitaria una més justa distribució de la riquesa que genera aquest país. S’ha reduït la plantilla d’inspectors i els grans defraudadors i lladres són beneficiats per un govern que els protegeix i els empara. Entretant, els que encara poden guanyar-se uns diners amb el seu treball, són maltractats amb una política fiscal que els controla de totes, totes. I el conjunt de la ciutadania pateix cada dia més el desballestament del dret a la salut, l’educació i als serveis socials que tothom hauria de tenir. Una pobresa que creix i s’escampa pels senders de la misèria. Hi ha uns responsables d’aquestes injustícies, els que no contribueixen amb els seus impostos- permeteu-me qualificar-los de terroristes socials –i per damunt de tot, aquells polítics que incompleixen amb l’obligació de fer observar les lleis i fer-les satisfer a tots aquells que amb llur insolidaritat roben la ciutadania.

















dimecres, 17 d’octubre de 2012

Una "dinastia" de surenys




Aquest matí amb en Pere hem anat a buscar bolets. Ací, a Sant Feliu, diem anar a “buscar” quan en altres llocs empren el verb “caçar”. No ens hem proposat fer una llarga caminada, els anys hi són i cal “mesurar-se”. Per aquest motiu hem descartat l’opció del reig. Aquest bolet, sens dubte el més bonic i saborós dels que trobem en aquestes contrades, per trobar-ne cal fer camí. És de molt bon veure amb el color ataronjat que té, a diferència dels pinetells i rovellons, sovint amagats per les fulles de l’arbrat i de la brossa pròpia de les pinedes.

Ens hem decidit per buscar quatre cualbres llores, en un lloc que quasi cada any n’hi trobem. Aquest bolet, no massa conegut, fet a la brasa és dels més bons que hi ha. De manera freqüent en veiem de trepitjats i esclafats. Una acció equivocada que persones que no els coneixen acostumem a fer. El convenient, quan hom veu un bolet que desconeix és no malmenar-lo, pensant que algú pot aprofitar-lo i d’altra banda valorar que si la natura l’ha fet, sens dubte tindrà alguna utilitat.

De cualbres llores ni una, penso que encara és una mica aviat. Però si que hem omplert el cistellet de cualbres de sureda que ben bones han sigut posades a taula amb un parell de botifarres de carn. Unes botifarres que varem comprar a la Vall de Bianya aquest darrer cap de setmana. Si feu una sortida cap a Ripoll, tot just deixat Olot i una vegada hàgiu travessat el poblet de la Canya, trobareu a peu de la carretera de Camprodon una botiga, embotits Dorca. Atureu-vos-hi, toqueu el fre i entreu. És un establiment dels de tota la vida, amb uns embotits d’una qualitat fora del comú. Una botiga de poble on hi podreu trobar des d’unes espardenyes, el diari, llaunes de conserva...el que necessiteu. I una senyora que de vendre en sap una estona. No en sortireu de buit, haureu posat les mans a la cartera i algun dineró desembutxacareu. No us oblideu d’agenciar-vos unes quantes botifarres de perol.

Tornem a buscar bolets. Hem pensat que potser trobaríem algun rovelló o pinetell. Darrerament ha plogut, no hem tingut aire de tramuntana- “ en pelacanyes”- i aquest anar i venir del sol és un temps que afavoreix la sortida de bolets. Doncs, res de res, ni la mostra. Tot l’espai una gran pineda i en Pere – després m’ho ha explicat – ha vist un suro d’aquells que fan planta i ha pensat ves a saber si hi haurà algun sureny. M’ha cridat per tal que jo els collís. Una “família” de nou surenys. Els pares i set fills ben aplegats. Mai havia vist tants surenys en una sola peça. Feia goig veure’ls i una vegada arribats a casa, n’he fet unes fotografies.

Voldria fer unes consideracions a l’entorn de la generositat del bosc. Hi trobem una bona ombra a l’estiu, encenem la llar amb la llenya que ens proporciona- quines estones gaudint del foc – ens regala bolets, espàrrecs i també recollim flors i plantes per ornar les nostres cases. Podem anar-hi a fer la passejada, conèixer nous llocs que sovint ens deixen bocabadats per llur bellesa i alhora ens permet la solitud quan la desitgem. Una volguda caminada sovint ens fa bé, ens ajuda a pensar, a cercar i sovint trobar la quietud que ens asserena.

El bosc no se’ns embossa cap diner, és esplèndid i desinteressat amb nosaltres. Només ens prega que el respectem per poder-nos continuar oferint la seva generositat. I nosaltres, penso jo, éssers humans amb la capacitat de raciocini que ens caldria sempre mantenir, hauríem de ser curosos amb el bosc i la natura. No embrutir-lo amb les nostres deixalles, conservar-lo net i polit, estimant-lo.Ser ben endreçats quan anem a fer-la, recollint les restes del menjar. I tenir compte amb les burilles. Aquest estiu els focs han sigut d’una violència extrema, han cremat centenars d’hectàrees i han mort persones. Els animals també han patit aquest desastre i quan el bosc pena, també nosaltres perdem una bona part de la nostra riquesa natural.

És el que volia dir, tot pensant que aquestes quatre ratlles mostrin l’estima que sento pel bosc que voldria que fos compartida per tothom.













dimarts, 2 d’octubre de 2012

Xino-xano cap a Port Salvi. ( La nova llei de costes )




Aquest matí he anar a fer un tomb fins a Port Salvi .A primera hora, el sol encara no era alt i bufava un airet de terral que m’ha fet abaixar les mànigues de la camisa. Des de les Planetes he pogut observar la quantitat d’embarcacions fondejades a la nostra badia. He pensat que havíem parcel•lat l’aigua de mar i he recordat les muscleres i els vapors amarrats als norais de l’escullera. El racó de llevant de la nostra platja quan era un indret per anar-hi a banyar-se, ara ocupat per l’antic club nàutic i altres instal•lacions que s’han “menjat” bona part de la sorra en detriment de la ribera. Més embarcacions amarrades i una fortor a olor de gasoil que no permet el goig de la flaire de l’aigua de mar i de la salabror que en els llavis deixava el vent, anys ha. Voldria precisar que aquests canvis han sigut en bona manera quasi inevitables, tot i que em sap greu haver perdut aquella badia – una cala gran – que així la considero. Els vapors han deixat de venir i la pesca ha anat a menys, només queden un parell o tres de teranyines i alguns bots per anar a la pesquera menuda. Crec que tot ha anat amb presses, en nom i profit d’un progrés que ha capolat bona part del nostre territori.

Tot fent el camí he passat per davant del club de Mar, un agressió contra un del llocs més bonics que teníem i que a més la propietat ens ha barrat el pas a l’aigua de mar, ni podem anar-hi, encara que només sigui per a mullar-nos els peus. Darrerament s’han fet passos en el sentit que han d’obrir el dret de trànsit, que és de titularitat pública, però fins avui, la propietat – fen ús d’un espai del comú – ni tan sols ha observat la resolució del requeriment de la Direcció General del Territori, en la que se l’obliga a enderrocar la porta tapiada i permetre l’accés públic. De salvatjades urbanístiques n’hem tingut més. Els volums d’edificació dels edificis Joan I i el Cap Ducal, per a millor benefici dels especuladors amb la convivència de l’ajuntament franquista de llavors. I no hem passés per alt, la pèrdua de la cala Port Salvi – potser la pitjor de les especulacions i devasta-me’n a Sant Feliu- un lloc a pam i toc de la població on amb el pare i la mare hi anàvem a fer la berenada.( La fotografia que encapçala aquestes ratlles és un Port_Salvi de totxos i ciment. Recordo la cala tal com va fer-la la natura, només amb el rocam.) També acompanyant l’avi Peralta fins a la banda de garbí, damunt l’Estufador, mentre amb la fitora a la mà vigilava per si passava algun llobarro. Pot ser que algú que hem llegeixi recordi que fa uns anys, alguns d’aquests bons ciutadans - que només vetllen pel profit de la població- van intentar urbanitzar la Costa de Plata. El tram de costa que va des de la cala Ametller fins la punta del Mulà. No van aconseguir aquesta barbaritat, érem a les darreries dels anys setanta i va poder-se aturar el que hauria sigut la destrucció d’aquell paratge. Tot això anava pensant, entretant feia la caminada. Sembla que la vigent llei de costes, ens ha posat a l’abric d’aquestes especulacions que ens han portat a la pèrdua de bons trams de territori, sobretot els que es troben ran de mar. No n’estiguem segurs. Veureu el perquè ho dic.

L’ocupació del litoral està en perill. El ministre de Foment, el senyor Arias Cañete, ha anunciat la revisió de la llei de costes que fou promulgada l’any 1988. Sense aquest instrument normatiu quina seria la realitat de les nostres costes? Quina qualitat tindria el nostre litoral si s’hagués continuat amb l’agressió a l’espai natural, que s’havia produït en les dècades anteriors? Diu el ministre que la proposta de revisió de la llei ha de tenir l’objectiu de fer compatible la protecció del litoral amb el desenvolupament de les activitats econòmiques. Endemés planteja la necessitat de reduir la zona marítimo-terrestre, per entendre’ns, situar més a prop de l’aigua de mar les edificacions i reduir-ne l’espai públic. Afegeix que els espais que han quedat degradats per activitats econòmiques, perdin la protecció, per considerar que han deixat de tenir valor natural i que per tant han de recuperar la vàlua econòmica. Crec que queda prou entès que fer compatible el litoral amb l’activitat econòmica, tendirà a eliminar o desproveir de contingut bona part de la normativa actual. Tornarem a la “cultura del totxo” i acabarem definitivament, amb la construcció de noves urbanitzacions, amb el valor turístic del que resta del nostre litoral. Espais que encara conserven valors naturals destacables seran enrunats i es produiria una destrucció irreversible en el nostre litoral. Aplicaran la política que es fa amb els espais degradats – en ocasions volgudament degradats – per tal de privatitzar-los- quan el que s’hauria de fer és prohibir-ne la requalificació per períodes de temps ben amplis. El mateix que es contempla en els llocs on hi ha hagut incendis. Edificar prop del litoral i també permetre’n activitats econòmiques poden representar riscs naturals per a les persones, si valorem el procés d’increment de canvi climàtic, un perill que el govern no pot ignorar.

No és tracta d’una modificació de la Llei. L’avantprojecte contempla una nova normativa que en el cas de ser aprovada suposaria una tornada a una especulació incivilitzada. Les concessions d’ús del domini públic que eren de trenta anys s’ampliaran als 75. La nova llei eximirà a les marines artificials la consideració de domini públic, aquest és el cas de la marina d’Empuriabrava. També exclourà del domini públic les dunes mortes, una norma que reduirà la zona pública de Doñana. Fins avui la llei reconeixia la limitació de domini públic fins al lloc on arribava l’aigua de mar en els temporals, un límit que determinaven les restes fòssils, una precisió que desapareix. No és èticament correcte afavorir els interessos privats a costa dels béns de titularitat pública. La destrucció del patrimoni paisatgístic i ambiental caldrà denunciar-lo als organismes europeus, que ja en el seu moment van fer-ho contra el govern de la comunitat valenciana. Amnistia fiscal, amnistia bancària i ara carta blanca per omplir-se les butxaques tots aquests especuladors i també males persones, que no respecten els drets de la comunitat, que no tenen cap mena de consideració per un litoral que només interpreten en funció dels seus beneficis. I una immoralitat de part d’un govern que legisla en benefici de la gent que capola el nostre litoral. Que ens empobreix.







divendres, 28 de setembre de 2012

Bàsquet Cristinenc. Endavant!!




En Jordi Prieto – l’amic si així m’ho permet – i alhora entrenador de l’equip de bàsquet, fa saber als vailets que aquest any tindran l’oportunitat d’aprendre molt i espera que ho aprofitaran.

No sóc persona que sàpiga llegir en el futur dels oràculs, és a dir, no he anat a visitar cap pitonissa i en conseqüència ignoro el que poden dir de cara a l’esdevenir del nostre equip. Començo amb aquesta plasenteria donat que vull aportar a aquestes ratlles una vivor positiva. No  m’arrisco gota bo i pensant que disposo de fets reals que em permetran donar resposta a la qüestió que planteja l’entrenador. He seguit el campionat de l’any passat i penso que els vailets ho van fer molt bé. Van mostrat un esperit de compromís individual i col•lectiu que els proveeix de les capacitats per anar progressant. S’ho creuen i aquesta afirmació – la confiança – és fonamental en el camí que els ha de conduir a una millora ja no tan sols en el seu joc, també progressar en llurs relacions. No ho tindran fàcil, la competició serà més costeruda i els equips participants seran d’una millor qualitat. Que no ho tinguin tan planer, que hagin d’esforçar-se més per aconseguir bons resultats els hi convé, un nou repte que sens dubte els vailets assoliran. Els vailets frisen per començar la competició. Demà mateix podran remenar la pilota.

L’esport és més que guanyar i perdre, i de manera freqüent s'hi incorporen uns pretesos valors que res tenen a veure amb la veritable validesa que hauria de tenir aquesta activitat  . Massa sovint aquests aspectes predominen especialment en l’àmbit de les grans competicions - el món de l’esport d’elit - en el que ja podem veure com les regles que haurien de ser fonamentals en el respecte a les persones hi manquen. El maltractament i la desconsideració són justificats i, fins i tot considerats convenients per a l’obtenció de la victòria o d’una medalla d’or, que en comptes de lluir, ha perdut el veritable esperit de l’esport i no enlluerna els ulls, més aviat hauria de fer avergonyir a les persones que són els responsables d’aquests abusos. Guanyar és sempre complaent i ens dóna la satisfacció de la feina ben feta. Benvinguts siguin els partits acabats al vostre favor i sempre valorant el triomf mai en detriment de l’adversari, només contemplant l’esforç personal i col•lectiu que heu aportat. Des d’ací i si per ventura algun dels nostres basquistes em llegeix, voldria dir-li que mai consideri i accepti una derrota amb desencant i molt menys encara que ho valori com un fracàs. De les desfetes esportives en podeu incorporar un millor saber fer en el vostre joc i així per aquest sender anireu progressant. Tingueu constància en l’esforç i la capacitat de superació que heu mostrat fins avui, en un clima de treball cooperatiu, valors cívics que heu mostrat tenir i heu desplegat al llarg de l’any passat. Anireu endavant!!

L’esport és una activitat que millora les persones, que ajuda a mantenir la forma física, inclús gosaria dir que té una vessant prou valuosa en l’àmbit de l’autoestima. L’esport ha esdevingut una activitat cabdal en l’actual societat amb l’ocupació del temps lliure. Així mateix, si som capaços de sostreure’l de l’espai restringit de la competència, el podrem valorar com una activitat enriquidora en el sentit de les relacions entre les persones. L’esport també ens agrada veure’l, en gaudim, i som un bon nombre de persones les que ens trobem animant els vailets des de la grada.

Per concloure. Amic Prieto, tens sota la teva responsabilitat no només esportiva, sinó també en bona mesura educadora - permet-te’m la llicència d’aquesta asseveració – d’uns vailets que segur s’aplicaran i aprendran en aquest nou campionat. No sóc persona que tingui l’habitud de l’adulació- penso que ens passem de rosca en aquest sentit i molt especialment en el camp de l’esport – però quan cal també és convenient i de justícia reconèixer les qualitats de les persones. Entenc que saps com tractar els vailets i aprofito per agrair-te la bona voluntat i les excel•lents maneres amb la teva relació amb els “nostres basquistes”. Disposes del “savoir faire” amb els nostres adolescents.







dissabte, 22 de setembre de 2012

La Joana i el dret a l'educació dels infants.





Quan ahir vaig sentir la notícia que un de cada quatre nens viu en el llindar de la pobresa i en certs casos en la pròpia pobresa, que no disposen del menjar que haurien de tenir, que un mestre digui que ha vist vailets buscant a les papereres, que hi ha infants que arriben a l’escola sense haver esmorzat, vaig indignar-me. He tingut dues filles i vaig pensar com ho hauria passat i patit si no hagués pogut posar el plat a taula. També vaig escoltar que aquest nens que no tenen la deguda alimentació, no poden aprendre les lliçons igual que els altres i no tindran les mateixes oportunitats a l’hora de trobar feina i la seva vida serà més difícil. Aquesta nanos, amb uns pares que no tenen feina tampoc viuen en un entorn que sigui convenient per la seva salut, no tenen una vida familiar normal, una desavantatge més de cara el seu futur.Tots sabem que quan no hi ha diners, la convivència és més difícil, hi ha malestar.

Ha començat el curs escolar i l’única cosa que sentim dels que ens governen és que no hi ha diners. Tenim escoles amb les instal•lacions a punt per tal que els vailets puguin menjar al migdia, però no hi ha els diners per fer-ho. De vegades l’únic àpat que podrien fer alguns dels vailets. De diners n’hi han, com per exemple els euros que es destinen a les escoles concertades i també a les privades. Ajudar als que més tenen quan els que més ho necessiten són ignorats no és just. No entenc com des del govern es desentenen d’un problema que recau sobre els infants, els hauria d’avergonyir.

Vull afegir-hi una consideració, ara que ens trobem en uns moments ens el que es parla tan malament de la Constitució. Ja hi estic d’acord que s’hauria de canviar en alguns aspectes però també contemplar i acomplir algunes de les normes que fan referència als drets dels infants. No vull pensar malament, però crec que no m’equivoco si penso que la majoria dels nostres governants – d’aquí i d’allà – no els porten a l’escola pública.



Article 4 del Capítol Tercer de la Constitució:

Els infants gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets.



diumenge, 16 de setembre de 2012

Una mixtura contra els " dies baixos".



Tots tenim, hem patit i patirem amb més o menys mesura moments de desànim, de frustració, de vegades fins i tot físicament dolorosos que ens afecten de manera personal i, que segurament, cadascú mira de sortir-se’n com bonament pot. Enyorança, melangia o simplement allò que en diem “ avui tinc un mal dia “. De dies que tens la sensació que tot t’arriba com si la mala fortuna t’hagués triat.


Si aquest malviure es manté i la qüestió empitjora anem al metge. És el que cal fer. Alhora que em permeto una suggerència, que és no fer via cap a altres indrets, on hi trobarem unes persones que sense haver-nos vist mai, disposen dels “remeis” per guarir-nos de la malaltia, que sovint ens la diagnostiquen sense massa pressa i entretant ens van buidant la butxaca.

No és la meva intenció posar-me a casa dels altres, però com que jo també n’he patit d’aquests maldecaps- i l’aigua que encara ha de venir - vull oferir-vos un antídot que m’ha anat de primera. És tracta d’una poció que pots administrar-te sense llegir-ne les instruccions, ni el nombre de cullerades, les hores de presa i el que és més important: no té contraindicacions i per tant no pot agreujar la malaltia ni fotret una sotragada per una altra banda. Allò de millor no llegir el prospecte, que si cal fer-ho quan es tracta d’una recepta mèdica. També recalco que la bona voluntat i la deguda bona disposició respecte del “remei” han de ser presents. El primer pas és saber escollir l’específic que ens convé, la poció és diversa i no sempre cal triar la mateixa. Amb això del “coco” no hi busqueu les matemàtiques, recordeu que els bojos fem bitlles. Aquest bàlsam no aneu a cercar-lo a casa de l’apotecari, no en coneix la fórmula. Us l’heu de preparar vosaltres mateixos i permeteu-me un consell: podeu afegir-hi nous ingredients o prescindir d’algun que jo us proposo.



Si us agrada l’òpera, gaudiu de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. ( una música extraordinària i de “casa nostra “ ).

La “segona” de Gustav Mahler. ( la millor mostra del postromanticisme ).

La “quarta” de Mendelsshon ( la música en colors ).

Els nocturns de Chopin ( amb els ulls clucs ).

L’únic concert per a violí i orquestra de Betthoven. ( en dies “baixos” especial atenció al segon moviment ).

Qualsevol dels concerts per oboè i orquestra que va escriure Mozart.

I per descomptat Bach, en qualsevol moment i circumstància.

Afegir-hi els “ Vint poemes d’amor “ de Pablo Neruda, l’erotisme de Joan Salvat Papasseit i la tendresa i compromís social de Miquel Martí i Pol.









divendres, 14 de setembre de 2012

"L'hereu" s'estrena a l'institut


El vailet de casa, en Martí, ha començat a l’institut. Els anys corren – i potser pels que com jo ja en tenim un grapat, encara més – i “l’hereu” de casa a deixat l’escola a Santa Cristina i ha encetat un nou camí. Una nova etapa en l’anar de llur instrucció i que sens dubte li obriran noves formes de relació amb els nous companys i companyes. Haurà de fer l’aprenentatge, d’altra banda una caminada que tants hem fet i que jo diria és prou convenient i necessària.


En un moment difícil, de problemes, ja no només en tant que recursos econòmics per a l’escola, sinó també en la perspectiva d’un futur proper farcit de preocupants incerteses. Les escapçades en el món de l’educació a casa nostra són clares i la qualitat de l’ensenyament que rebran els nostres fills – en aquest cas nét – no crec que es pugui posar en dubte, es troba en perill.

No sóc persona entesa sobre l’educació, però sempre procures anar aprenent i aquests darrers dies he pogut llegir l’informe que ha publicat l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) respecte de l’àmbit educatiu espanyol, corresponent a l’any 2011 i les previsions de cara el nou curs que tot just acaba de començar. M’he llegit l’exposició i de manera més acurada la que fa referència al que jo conec com a instrucció secundària, la que ha començat el vailet. No vull entrar en el relat sobre precisions numèriques, però en conclusió, el que ens indica l’OCDE, és que en el nostre estat, tot i haver progressat en el món educatiu i de manera prou important, l’immediat és preocupant. Ens trobem amb un fracàs escolar per damunt de la mitjana europea, amb joves que queden socialment exclosos d’un futur que hauria de ser una de les fites més importants en la nostra societat. L’informe és quasi idèntic al de passades edicions: un deficient rendiment escolar, una gran franja d’estudiants que no acaben l’ensenyament obligatori, una lamentable utilització dels recursos humans i un alarmant nivell de persones – l’any 2010 un 24% de joves entre els 15 i els 29 anys que no treballen ni estudien – per darrera de Turquia, Israel i Mèxic. Vuit punts per damunt la mitjana de l’OCDE.

Sóc del parer que la relació entre el nivell d’estudis i les expectatives laborals i socials dels ciutadans són uns beneficis que ens aporten el progrés econòmic i també el benestar social. Ser feliços!! Ens trobem en una situació d’anys de crisis amb una economia que intenten dominar “ els mercats” per imposar llurs exigències contra el benestar de les persones. Crec que hi ha una àmplia coincidència en el sentit que l’educació és l’eina necessària i alhora imprescindible per educar i formar ciutadans amb els coneixements suficients per bastir una societat més justa. Ciutadans ben preparats que tinguin dret a un treball digne en aquest món globalitzat, amb els coneixements suficients que els permetin també el dret democràtic per poder millorar les llibertats i els canvis polítics, econòmics i socials que es mereixen les persones. Els poders públics han de ser els impulsors d’aquesta educació, esmerçant els recursos necessaris, l’absoluta igualtat a l’hora de poder-hi accedir, una garantia que forçosament – recalco l’afirmació – s’ha de manifestar i concretar amb l’escola pública.

Per anar enllestint, vinc cap a casa. A Catalunya també han començat les escoles amb 30 mil alumnes més i 3 mil professors menys. Més vailets per atendre i menys recursos. Famílies necessitades d’ajuda que no tindran, AMPAS sense subvencions públiques, increment de la factura del material escolar per la pujada de l’IVA, reducció de beques, en els dos darrers anys s’han escurçat en mil euros per alumne les subvencions per al tram de 0-3 anys..L’increment del nombre d’alumnes a les aules, comportarà unes dificultats per a l’atenció als estudiants amb problemes, amb dèficits educatius, que haurien de rebre assistència fora dels grups de classe. La senyora consellera ens diu i rediu que aquestes mancances no minvaran la qualitat de l’educació. No em mereix credibilitat aquesta afirmació. Expresso fets reals que no es poden negar. Catalunya és la quarta comunitat que menys recursos destina a l’educació i si bé l’aspecte econòmic no és l’únic que cal valorar – la millor utilització dels mitjans també cal considerar-la – més alumnes i menys educadors, aprimament de les subvencions, augment de les tasses de matriculació en la FP... no ens aportaran una empenta cap a la millora d’aquest sector.

A l’entendre del nostre govern – i m’hi afegeixo – Catalunya ha de significar-se per ser un país en el que l’educació sigui l’eina bàsica pel nostre desenvolupament social i per anar construint una comunitat que sigui l’exemple del bon fer i del progrés. Al meu entendre erren el camí i no destinant a l’escola pública més recursos l’anirem empobrint el nostre país. Si vostès aposten per un model de creixement basat en la creació, la tecnologia i també al respecte mediambiental han de prendre mesures polítiques que permetin l’accés de tothom a una educació de qualitat. Destinar tants de diners a les escoles privades quan es retallen les prestacions a l’ensenyament públic no s’adiu amb el seu discurs d’una Catalunya moderna i europea. Vostès han fet la tria que garanteix que els que sempre han manat en aquest país, els que de tota la vida han exercit el poder, disposin de diner públic per rebre una educació de qualitat. L’educació és un dret de la persona que vostès haurien de garantir per a tothom i no procedeixen en aquest sentit. Són injustos!!

















dimarts, 11 de setembre de 2012

Si em vaga...



VIURÉ, SI EM VAGA ENCAR DE VIURE

SUPERVIVENT D'UN CANT REMOT.

VIURÉ AMB LA CELLA CORRUGADA

CONTRA LES IRES, CONTRA EL LLOT.

VIURÉ DREÇANT-ME COM UN JUTGE,

NOMÉS MIRANT, SENSE DIR MOT,

COM LA PARET EN EL SEU SÒTOL,

COM UNA PEDRA EN EL SEU LLOT.




Josep Carner. ( Retorn a Catalunya)

dissabte, 8 de setembre de 2012

Fins on el poble decideixi.


La decisió no ha sigut presa de sobte. Fa dies que dubto entre donar el meu parer abans o després del dia 11. Aquests darrers dies m’he “empapat” sobre la qüestió dels moviments d’emancipació nacional. Andreu Nin, Joan Comorera i Serra i Moret m’han ben il•lustrat sobre les diferents polítiques que contemplen aquest dret que li correspon a qualsevol poble. Els moviments emancipadors conseqüència de les nacionalitats oprimides per estats centralistes que volen imposar llurs nacionalismes de caire imperialista, el nacionalisme expansiu, el que és agressiu, el que ens porta al feixisme i al racisme hi són prou ben tractats, per aquestes pensadors. El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides s’agreuja tot just acabada la guerra 1914-1918 que va enrunar l’imperi austrohongarès a canvi de la balcanització d’Europa, que malauradament ja hem vist com va acabar, si podem asseverar que la situació en aquells indrets és la convenient. Ho dubto.


Sobiranisme, independentisme, autodeterminació, deixem-nos d’ambigüitats i diguem les coses pel seu nom. No és en absolut el mateix el dret a l’autonomia, la federació/ confederació que el dret a l’autodeterminació. Els principis marxistes sobre la qüestió nacional i l’estratègia leninista, exposen el dret de les nacions a l’autodeterminació i la llibertat de separació de tots els pobles oprimits, anteposant-lo al dret a la federació i a l’autonomia. L’autodeterminació suposa la llibertat total i absoluta, la plena sobirania de la nació oprimida per decidir el seu destí, una llibertat que inclou el dret a constituir-se en estat nacional independent.

Una vegada més, Catalunya parla, com sempre ha fet, reivindicant els seus drets a poder ser, a decidir el que vol ser. Sempre hem buscat el camí del diàleg i de l’acord. La nostra disposició a l’entesa sempre ha estat present. Hem volgut parlar-ne, però ni tan sols se’ns ha escoltat i el problemes, tant si són de caràcter col•lectiu com individuals, a més a més no es resolen només parlant-ne, cal resoldre’s. Ans el contrari, hem sigut maltractats, menyspreats i alhora ignorats. Exigim democràticament el reconeixement de la nostra identitat nacional, cultural i social. Aquests problemes, amb el temps i sense cap mena de voluntat de trobar una solució pactista – retornada la “democràcia” a l’estat espanyol – que hauria d’haver resolt aquestes qüestions amb justesa i justícia. No trobar les solucions justes només serveix per complicar la situació, és impossibilitar una entesa entre les parts. Volem conviure però no se’ns accepta, no entenen ni volen comprendre el que Catalunya els expressa. Catalunya no defensa simplement una idea política, defensem una forma de veure la vida, la nostra essència i la seva existència com a comunitat. Oferim una forma d’estar que convingui a tots plegats, però no ens ho fan molt difícil, ja que no escolten ni atenen cap fórmula possible.

Aquesta volguda ignorància, fins i tot despreci que estem patint de part de l’estat i del seus aparells- no del poble espanyol- ens ha portat a una situació apressant. La sentència del TC, escapçant el text del referèndum que fou aprovat pel poble, va portar-nos a manifestar la nostra indignació ara fa un parell d’anys. L’ambient polític i social que es viu a Catalunya no és degudament valorat i considerat, no li donen importància i mantenen els ulls tancats davant d’una evidència que pot dur-nos a situacions no desitjables. S’agreugen i creixen les polítiques assimilistes, la recentralització de l’estat, l’engany en el discurs polític culpabilitzant les autonomies com a responsables de la crisi econòmica i la voluntat expressa d’anar eliminant els drets que en tant que poble no se’ns haurien de negar.

El poble de Catalunya no s’ha fet en una generació. Intentem des de fa segles donar forma a la nostra existència que en cap cas es fonamenta en la negació de la identitat d’altres pobles de l’estat. Penso que ens trobem en un moment històric que és favorable a l’esperit de Catalunya. El dret a decidir, el destí que lliurament escollim és un fet polític i social que és contemplat i defensat pels organismes internacionals.

Dimarts a la tarda, milers de persones manifestaran des de posicions en alguns casos ben diferents llur voluntat per una Catalunya que pugui viure en llibertat, exercint el seu dret a poder autodeterminar-se. El país és una realitat que és de tots, el país som tots plegats.El camí serà costerut, la feina llarga i caldrà expressar arreu el nostre sentiment al dret de ser. No caiguem en el parany del discurs d’alguns que ens volen enfrontar amb la resta dels pobles d’Espanya, com si tots els mals i les mancances de llibertat que venim sofrint, a voltes amb l’ús de la força, en siguin també responsables els treballadors i les classes populars. És el nacionalisme excloent, proper a actituds imperialistes i feixistes el que ens nega des de fa segles el nostre dret. Denunciem també les falses promeses que d’avui per demà tot serà i que alhora les dificultats que estem passant deixaran de ser. Una mena d’arengues que no són certes i que ens poden dur a un país que ja l’estem patint, dominat per una burgesia que no defensa altres interessos que no siguin els seus. Catalunya l’hem de fer entre tots. Un país socialment avançat, capdavanter en el respecte als Drets Humans, amb consideració al medi ambient i la recuperació dels drets que a les persones els hi pertoquen. Un país en el que les responsabilitats fiscals siguin equitatives per tal que la justícia social sigui un fet. Un exemple per la defensa de la Pau i de la convivència entre els pobles.

L’amic Manel Mayor expressa en un dels seus articles que la caminada hem de fer-la aplegats, els nascuts ací i els vinguts d’altres llocs. Sens dubte Manel. Catalunya no ha de posar en perill, si vol anar endavant, llur cohesió social, que no sigui un país que alguns se’n vulguin servir i se n’apropien, apartin o vulguin reduir al silenci a alguna/es de les parts. El país ha de ser una convivència, el construïm entre tots i fins i tot una lluita democràticament competitiva entre les diferents classes socials, seria una mostra més de la nostra raó. Exercir la força del diner o qualsevol altre violència és afeblir un país. Catalunya és els catalans, visquin on visquin, en palaus o barraques, per fer-ne un país modèlic, perquè tots, ens hi puguem sentir dignament considerats.

No ens permeten cap altre camí. Prou de ser emmordassats, volem exercir el nostre dret a decidir l’avenir i entrem en un període d’afirmacions que han de ser respectades. I fins al dret a ser sobirans, independents o com vulgueu-ne dir.















dijous, 6 de setembre de 2012

Decència, ètica i pedagogia en el nostre ajuntament




El meu diccionari de capçalera dóna, entre d’altres definicions del concepte decència, una que avui m’interessa: “ dignitat i honestedat en els actes i les paraules, respectabilitat vers els altres, modèstia i respecte a les bones costums.”.

També la meva enciclopèdia m’il•lustra sobre el significat del mot ètica: “ disciplina filosòfica que cerca les raons per les quals hom ha de comportar-se d’una determinada manera, més enllà de la simple acceptació d’unes normes socials vigents. Adquirir uns comportaments amb els que es puguin debatre els conflictes entre les diferents normes que regeixen la nostra societat.”

Sobre el concepte de pedagogia política em prenc la gosadia de definir-la jo mateix: “ maneres i actituds que han de observar els servidors públics, per tal de ser un exemple en l’exercici dels seus deures i alhora ser els ciutadans que millor compleixen amb llurs obligacions.”

Es pot afirmar que la primera instància de poder que li ve assignada a l’home en la nostra societat és el municipi. Els nostres ajuntaments són formes evolucionades, modernes, sorgides a partir de la separació de poders que va comportar la Revolució Francesa. Cada estament – administració – li pertoca la seva parcel•la de poder i el batlle encara actua – per posar un exemple – en el matrimoni civil dels qui ho demanen i, amb l’ajut dels regidors/es, interpreta determinades normatives a la mida del municipi o en fa de noves, que coneixem com a ordenances municipals. Les relacions ciutadanes, venen en bona mesura expressades per decisions que democràticament prenen els nostres representants municipals. Els veïnatge hem fet cessió d’una part de la nostra sobirania en unes persones que voluntàriament l’han acceptada, un poder que vostès només el tenen confiat per un temps determinat.

Les persones que han rebut aquesta responsabilitat- regidors/es- han de contemplar-la, entre d’altres, des dels valors que faig referència: decència, ètica i pedagogia política. Malauradament aquests principis no són observats com caldria en el nostre ajuntament. És llastimós i dol veure, com en els plens municipals la manca de decència sovinteja i més vergonyós encara quan vol ser utilitzada. La mala paraula, l’insult, la desqualificació personal hi són presents i el respecte cap a l’altre no hi és. “Pronunciaments” de legalitat democràtica i exposició dels “mèrits” en la lluita per la recuperació dels drets i llibertats. A veure qui la diu més “grossa”. Mesquinesa fins i tot. “ Advertiments jurídics” que regala el grup majoritari de l’oposició amb l’ànim de condicionar el vot del resto de formacions que també conformen l’oposició. El discurs es fa amb caràcter ofensiu i no aporta res de políticament autèntic per a la bona i profitosa caminada que ens mereixen els ciutadans.

Vostès han de resoldre els conflictes entre les diferents opcions polítiques que representen, i, al meu entendre, tenen el deure de cercar el diàleg i actituds, que no han de ser obstacle per sostenir des la radicalitat més absoluta els principis ideològics que tenen l’obligació de manifestar, en coherència i compliment del compromís que han acordat amb els seus electors en base al programa de les eleccions municipals. Sempre però amb un exercici de bon respecte i consideració cap a l’adversari polític. Observant unes normes ètiques que han de ser el nord del seus comportaments. La pràctica de l’ètica interpersonal hauria de regir el comportament entre tots els membres del consistori i en l’exercici de les seves responsabilitats vostès haurien de mantenir el seu ésser ètic. Des de les fermes conviccions però amb honestedat i dignitat. Vostès, els nostres representants polítics, han de cercar la manera de reglar les seves diferències amb la controvèrsia i la polèmica no barallant-se, menyspreant-se i amb maleficència.

El concepte de pedagogia política podríem també definir-lo com el deure d’aproximar la política a la societat. Penso que una de les responsabilitats que tenen els polítics i molt expressament des dels ajuntaments és el reduir la desafecció de la ciutadania respecte de la política. En aquest àmbit vostès han de ser l’exemple per impulsar accions i debats que permetin al veïnatge fer-se més seva la política i així identificar-se amb la institució municipal. Malauradament no són aquestes les accions que vostès ens mostren en el transcurs dels plens municipals. Sou el mirall on ens mirem els ciutadans i la vostra relació ha de ser el model de comportament que ens mostri la convivència, entenen també que en el conflicte pot haver-hi tensions. Vostès han de fer del diàleg la seva norma que serà també la nostra regla de conducta. L’exemplaritat!! Un exercici que hauria de ser acceptat i practicat voluntàriament pels nostres administradors.

Els veïns de Sant Feliu, tenim el dret a exigir altres maneres de fer per part dels nostres representants. Vostès han de bandejar les desavinences personals, posicionaments que no cerquen altre objectiu que un desmesurat protagonisme de migrat lluïment, afirmacions excessives i alhora desmesurades sobre l’apropiació indeguda de cabals públics- altre consideracions de caràcter polític si que poden ser exposades – i esmerçar el seu treball en benefici del comú. La seva responsabilitat pública els ha d’aconduir a l’entorn d’una taula i reflexionar per millorar la qualitat cívica i política dels plens municipals. És un deute que tenen amb la població.

A la nostra ciutat les relacions de convivència entre els nostres càrrecs públics ja fa molt temps que es van deteriorar i penso que les tensions han arribat a un extrema pèrdua de les bones formes. Les intervencions són cada vegada més aspres i massa sovint amb una càrrega de violència i ressentiment que als ciutadans ens disgusta. Voldria errar-me, però tinc la percepció que aquesta vergonyosa pràctica tindrà continuïtat.

Són unes ratlles que he escrit sense cap ànim d’alliçonar. Exerceixo el meu dret de ciutadà reclamant als nostres regidors/es que facin un exercici de reflexió, posant punt i final a una situació desconvenient. Exposo unes consideracions de caire general, sense voler entrar en la descripció concreta d’alguns fets del darrer ple. No assenyalo ningú, cadascú de vostès si ho creu adient que consideri el que acabo de manifestar. Que la “normalitat democràtica “ torni al nostre ajuntament en bé de tots.