dissabte, 21 de gener de 2012

Madrid-Barça.( Pepe i Mourinho )

Jo també hi posaré la cullerada. Els mitjans de comunicació no s’estalvien ratlles, imatges i paraules per assabentar-nos de la trepitjada d’en Pepe. Aquest vailet – l’edat em permet aquest tracte – hom diria que perd la brúixola quan s’abilla de futbolista. No és la primera vegada que llur contundència a l’hora de barrar el pas al contrari, l’expressi de manera excessiva.


En el futbol, la feina encarregada a obstaculitzar el joc dels davanters és un tasca força més còmode que la que correspon a la de gambejar la pilota cap a la porteria adversària. Tocant la bimba només que sigui per enviar-la fora del camp i aturar la jugada, el defensa ha acomplit el seu deure. El davanter ha de jugar la pilota en sentit constructiu, bé passant-la en bones condicions a un company, també xutant-la cap a la porteria per aconseguir el gol. D’atletes que han començat de davanters i que han finit la seva professió jugant de defenses en trobaríem un munt. El cas invers, traspassar-se del parapet a l’avantguarda s’ha donat en comptades ocasions. M’agrada el futbol i m’ho passo de primera quan el matx es juga en sentit positiu. Cercant el joc ofensiu per aconseguir el gol, per damunt de tàctiques que donen precedència a aplaçar els jugadors majorment per garantir la porteria.

La qualitat tècnica dels davanters, llur manera de conduir la pilota cercant el gol, l’elegància i la plàstica que expressen amb els seus moviments contribueixen sobremanera a la bellesa d’aquest esport. Els defensors, menys disposats per aquestes qualitats, han de utilitzar l’esforç físic per contrabalançar aquest desavantatge. Una millor disposició física que acostumen a tenir els defenses no els permet sovint aturar la jugada i és llavors quan transgredeixen el reglament. Tots entenem aquestes faltes – en ocasions les anomenem “ intel•ligents “ – quan priven una situació de perill i permeten bloquejar el joc i recomposar la situació. L’àrbitre és la persona que ha de judicar si hi ha hagut infracció i assenyalar-la, si és el cas.

Revinc a la jugada de dimecres passat. L’acció del defensa va més enllà del que hauria de ser considerada una falta. Jo hi veig una absoluta voluntarietat i que no és una simple incorrecció respecte de l’adversari. La pilota no està en joc i la trepitjada és feta a posta, canviant el moviment del pas, una agressió. És el meu parer que aquest fet hauria de comportar, tot i no haver-lo vist l’àrbitre, una sanció de part del Comitè de Competició, que hauria d’actuar d’ofici. Pepe, segons tinc entès, és una persona de bon tracte, però sens dubte actituds semblants les ha tingudes de manera freqüent. Gosaria dir, donada aquesta bonhomia del jugador, que en el camp de joc, Pepe no sap tenir cura ni controlar la seva conducta. De fet, el seu capteniment és d’un manifest perill respecte dels seus contrincants. Sense voler minorar la reprovable acció, penso que Pepe és incapaç de despullar-se de la pressió que han de suportar aquests jugadors.

Pepe és l’autor material d’aquesta violenta escomesa, però crec que hi ha una persona que en bona mesura n’és corresponsable. De la vàlua professional del senyor Mourinho no en tinc cap dubte. Títols i triomfs arreu i en diferents equips. Potser vaig errat però crec que el futbol ha perdut en força mesura els valors que haurien de ser un exemple en una activitat esportiva. Els condicionants econòmics exigeixen unes praxis ben allunyades de les bones maneres. Guanyar, a costa del que sigui és l’objectiu fonamental. L’entrenador hauria de ser la persona que fos un exemple de correcte conducta, que tant en el seu treball d’orientació professional com amb la seva relació amb els mitjans de comunicació mantingués una actitud de respecte i consideració cap els seus rivals. Que aportés qualitats positives i posicionaments ètics per una millor formació dels seus deixebles- persones joves - que gaudeixen d’una situació privilegiada. Entenc que aquesta ha de ser l’actitud, que hauria de mantenir un entrenador. El senyor Mourinho no és significa precisament en aquest sentit. Ans el contrari, es manifesta del tot diferent. Manté una actitud provocadora, és incapaç d’acceptar que no ha guanyat – mai per mancances pròpies – sempre per decisions volgudament preses en contra seu. Un pèssim exemple cap els seus jugadors, sense la responsabilitat que hauria d’observar en l’exercici del bon mestre, no amagant i en ocasions pitjor encara encoratjant conductes que no hauria de permetre. El senyor Mourinho, també li caldria reflexionar respecte de tants joves que tenen com a exemple els seus alumnes. El procedir de dimecres passat d’en Pepe potser no s’hauria donat si el seu entrenador- davant de paregudes accions anteriors,- li hagués aprés que no eren correctes. Una excel•lent mesura per ajudar a Pepe a saber-se controlar, per millorar-lo com a persona. Mourinho transita un camí equivocat.

El partit de dimecres passat – vaig veure’n un bon resum - no em va complaure, de bon futbol no n’hi hagué gaire. Sortosament el Barça va guanyar-lo i va ser-ne ben mereixedor. L’entrenador del Madrid va entendre el partit en sentit negatiu, a enfortir la defensa, renunciant a la creativitat, tot a l’aguait d’un contraatac. Penso que el Madrid i el Barça disposen d’excel•lents jugadors que poden oferir-nos un espectacle de gran qualitat. La covardia estratègica de Mourinho va privar-nos un bon matx.