dilluns, 16 de gener de 2012

Respecte per la mort, però sense condolença. ( Fraga Iribarne)


El decés d’una persona, és sempre – amb les degudes excepcions – un fet que cal deplorar. Els familiars del finat, els amics i coneguts lamenten la pèrdua d’una vida. Fins i tot en algunes ocasions, per tractar-se de persones que han aportat a la societat valors que han traspassat l’àmbit del difunt, la seva memòria es recordada arreu. La història ens dóna mostres de persones que han merescut l’agraïment i la gratitud i que recordem periòdicament en les dades del seu naixement i de la seva mort. En conclusió, penso que tots lamenten la pèrdua d’una vida, inclús quan no coneixem el finat.


Avui faré referència a la mort d’una persona que no m’ha deixat en absolut cap sentiment de condolença. Tot i respectant el dolor dels seus familiars, la mort del senyor Fraga, no em condueix a la consideració d’una pèrdua per a la societat, i vull manifestar que no hi ha cap mena de rancúnia en el que dic. Fraga, fou el meu entendre, el paradigma de la persona que va saber acomodar-se als canvis inevitables que es van produir en el nostre país. Ministre durant el règim franquista, va manar, que no governar i va coparticipar en un govern dictatorial. Una persona que vinguda la democràcia mai ha tingut una paraula de condemna contra aquella autarquia, de la que ell en va participà. Una persona que entenia els valors democràtics de manera esbiaixada i personal: “ la calle es mia “. Una frase que va pronunciar quan fou ministre de la Governació, rel d’una manifestació. Una forma prou entenedora de la condició democràtica del ministre.

Procuro entendre manifestacions i parers que he escoltat aquest matí. La mort, en bona mesura ens condueix a l’oblit, un fet que ens fa a tots iguals i crec que no és així. Discrepo absolutament d’aquesta valoració. El que en resta de nosaltres són les conductes, els principis que hem tingut i mantingut al llarg de la nostra existència. En posaré un exemple. Un veí acostumava sovint quan ens trobàvem a dir-me que hi havia dues persones per les que sentia tot el respecte. Ho deia en funció que aquestes dos ciutadans havien sempre mantingut llurs conviccions politiques i mai havien “ canviat de jaqueta “. Volia dir en Fraga i el meu pare. Un dia, ja cansat de sentir aquesta mena de lloança, vaig respondre-li, que entre d’altres diferències entre en Fraga i el pare n’hi havia dues, que els distingien del tot. En Fraga, era present en els consells de ministres en els que el dictador i també llurs ministres- mers subalterns - “ se davan por enterados “ de les sentències de mort i signaven el corresponent document. En Fraga, manava des d’un govern que havia sigut imposat al poble per la força de les armes i el meu pare, com tants altres milers de persones havien hagut de prendre el camí de l’exili, molts d’ells empresonats i tants d’altres assassinats per haver defensat un govern lliuramet triat pel poble. El pare estava al costat de les llibertats i els drets que li pertocaven a les persones i en Fraga des del ministeri de Gobernación utilitzava la policia contra els ciutadans que advocaven aquestes llibertats.

Em nego a participar en tot aquest lamentable espectacle. És indecent voler donar una imatge per damunt del bé i del mal, d’una persona que no n’és mereixedora. Hem perdut la memòria? I no parlo de ressentiment. Només del que ha sigut en el nostre país tot just fa quatre dies.