diumenge, 1 de gener de 2012

Sopar de Cap d'Any. En Pere i en Pujol es posen d'acord.




Fa uns minuts que ja som a l’any 2012. La Joana i jo – el sopar el fem cada dia tots dos solets – avui hem volgut fer el repàs de cap d’any. Res de l’altre món, però si que la companya ha cuinat un bon àpat. D’entrada uns espàrrecs amanits amb una salsa que ha manegat la Joana, una cua de rap al forn amb admetlla i una muselina d'all, neules i uns brunyols farcits de torró de Xixona que ha fet aquesta tarda. Una ampolla de bon xarel•lo i el xampany per remullar-hi les neules


La Joana ja és al dormitori i en Pere s’ha quedat amb en Pujol al menjador. No m’erro quan dic en Pujol. Si bé és cert que he ben traguinyolejat, tampoc he perdut l’erma i explicaré el que vull dir. En Pere Pujol, aquest individu que ara passada la mitjanit li ha donat per passar els dits per damunt les tecles, força sovint acostuma a conversar amb l’altre. En Pere i en Pujol, inclús mantenen discrepàncies i de manera freqüent no s’entenen. Avui no és el cas, perquè han polemitzat sobre un tema prèviament acordat i malgrat algunes lleus diferències pròpies del temperament de cada un, la concertació ha sigut.

Ha transcorregut un any i aquesta realitat condueix – a en Pere i a en Pujol - a parlar del temps. Els humans, entre d’altres preteses demostracions de la nostra arrogància hem volgut mesurar el temps. No hem tingut suficient en acomodar la nostra vida al cicle astronòmic – dia/nit – sinó que a més a més l’hem volgut apamar. Quin exercici, paradigma de l’absurd, aspirar a fraccionar el ritme del nostre planeta. Be sabem i en conseqüència amb el que acabem d’expressar, que aquest fet – el traspàs d’un any – no ens hauria de preocupar especialment, donat que encara que no s’acomplís aquesta circumstància temporal, no deixaríem de ser més vells que l’any passat.

En Pere, recorda quan va canviar la xifra de les desenes, del 6 al 7, i la impressió que va viure com si de sobte haguessin transcorregut 10 anys. El traspàs del pare – un parell d’anys abans - també hi tingué a veure. Va pensar, ara si que he començat el darrer i definitiu tram de la meva vida i s’hi va resistir a acceptar-ho. Néixer i morir són fets naturals que no són tan fàcils d’admetre. Per  arribar no se’ns consulta i per tant és un fet aliè a la nostra voluntat, però  deixar de ser,  és, salvades les degudes excepcions, un esdeveniment oposat al nostre arbitri. Aquesta reacció d’en Pere pot ser prou ben deguda a la dita d’aquella vella que no volia morir mai, deia aquella senyora que cada dia veia coses noves. Afegeix en Pere que cada dia el sorprèn, que quan sent que algú es queixa que s’avorreix, que no sap que fer, que les diades són tremendament llargarudes, ell molt rarament ha experimentat aquesta sensació. També comparteix amb altres persones un compromís cívic en el marc d’una opció política d’esquerres. En Pere desitja viure molts anys i d’ací aquesta  resistència.


En Pujol també combrega amb l’anhel d’en Pere i confia en tenir una llarga vida. No per les mateixes raons. No és una persona encuriosida, més aviat no és massa actiu en el sentit de voler saber, li agrada badoquejar i llurs inquietuds no van pas més enllà del dia a dia. De tarannà caparrut, sorrut i a voltes malhumorat. En Pujol, li explica al seu company, que tot i aquesta condició que en aparença pot fer pensar que és un pél  passota , les ganes de viure hi són, i moltes, per poder veure créixer els seus nets, en Martí i la Sara. Aquesta és la circumstància que li puntualitza al seu amic i en certa manera li retreu que no l’hagi mencionada. En Pere, s’ha deslliurat del reny amb una raó prou convincent. Compartir l’estirada dels vailets, com van creixent, no cal ni parlar-ne. És quelcom talment notori que no és obligat esmentar. Tots hi participem, les unes més que els altres. Entesos, no?

El caràcter quasi de sentència amb el que s’ha expressat en Pujol parlant de la quitxalla, ens fa pensar amb l’esdevenidor incert i preocupant que els espera als nostres nets. Hem deixat enrere l’any i arrenquem una nova anyada que no ens ofereix una perspectiva de millora, ans el contrari. Els menuts que dintre quatre dies hauran assolit l’edat de trobar feina, ho tindran de mal fer. Deia un company, en Carles Benguerel, que la nostra generació, la dels avis, havia tingut escasses possibilitats de formar-se, però que feina n’havíem trobat. A hores d’ara, el jovent, amb uns coneixements ben superiors als nostres, ha de maldar per trobar un treball. En Pere i en Pujol, són del parer, que no hem de permetre aquesta injustícia, la impossibilitat d’exercir el dret al treball i que és entre tots que hem de posar-hi l’esforç, per tal que els nostres nets es trobin en un món que els permeti viure dignament. En definitiva és el que van fer els nostres pares amb nosaltres. Lluitar per donar-nos unes possibilitats que ells no havien tingut.



Bona nit a tothom i un bon any que puguem compartir. És hora d’enllitar-se i com deia aquell, demà serà un altre dia. ( Demà que ja és avui, quina insensatesa voler amidar el temps!!)