dissabte, 7 de gener de 2012

Una familia vinguda a menys




La bogeria pels diners, l’ànsia per posseir al preu que sigui cada dia més monedes, ha traspassat el món normal. La corrupció, el robatori dels diners públics que fins avui era una activitat pròpia d’alguns polítics, ha fet l’entrada a la família reial. Impensable que en aquesta dinastia hi podés arrelar en un dels seus membres aquesta apetència pels diners. Les monarquies i així cal mencionar-ho, han sigut l’exemple de la dignitat i el sacrifici en benefici del poble, al llarg de tota la història. Els reis majorment i també els seus familiars per simple fet de ser-ne, estan proveïts de les més grans qualitats. La societat senzilla, desprotegida d’aquests valors, cau sovint en actituds i comportaments propis dels pobres d’esperit – que malgrat aquesta mancança – han de ser castigats i així s’ha fet sota el poder dels reis, que tot i contra el seu voler- la seva magnificència - és veien en el deure de dictar unes lleis que garantien l’ordre i la justícia. Aquestes darreres lletres en cap cas fan referència a la monarquia espanyola que com tots sabem no legisla, vaja no governa. M’he engrescat amb això del règim monàrquic, però calia dir-ho.

De tot l’afer del gendre m’he limitat ha llegir-ne els titulars i no he entrat en la lletra menuda. Ha sigut suficient per decidir-me a fer-ne uns quants comentaris. D’antuvi, és ben clar que aquest afer ve de prou lluny. Des de l’any 2004, Hisenda era coneixedora de les operacions del senyor Urdangarin. Vull mantenir un capteniment judicialment correcte – que sempre ens toca als “ possibles “ perjudicats – i per aquesta raó escric senyor. La notícia del probable frau sense cap mena de dubte que fou traslladada al rei.

Dos anys més tard i en conseqüència amb la continuïtat del “ negoci “, el sogre envia un assessor cap a Barcelona, per tal que s’informi el millor possible de la situació del gendre. L’espoli i el robatori de cabals públics no s’ha aturat i el sogre davant la gravetat commina al gendre a abandonar la Fundació. El senyor Undargarín fa cas omís del monarca, ( excuseu l’errada, no és monarca ) i persevera alleugerint l’hisenda pública. Els bitllets li cauen de tot arreu - cor que vols, cor que desitges – i aquesta insana apetència decideix al rei a enviar tota la familia cap a Washington per motius professionals.

L’afer ja no és possible amagar-lo tot i que fa anys que començà. El rei és veu obligat a admetre públicament que el seu gendre ha mantingut un comportament no exemplar. No hi ha cap altre camí, tot i que ha procurat durant anys amagar i protegir al seu gendre. Una vergonya quan presenten la patotada dels comptes familiars – uns números que res indiquen – una operació que no mostra la bona voluntat, només la necessitat, en uns moments difícils i compromesos.

La monarquia és un règim que no és compatible amb una veritable democràcia. Un dels valors més pregons de la democràcia és la igualtat i poder exercir un càrrec públic com és el de Cap de l’Estat, sense haver sigut triat lliurament, no és democràtic. La monarquia ens ha volgut enganyar i fins que no ha tingut altre remei ha mantingut el silenci sobre el robatori dels diners públics de part d’un dels seus membres.

Hi ha un fet en el transcurs d’aquesta infàmia que considero francament peocupant. Si no m’aplaço degudament no hi fa res, perquè el cas és constatable. Penso que fou el dia que el rei va anar al Congrés per inaugurar el nou cicle parlamentari. Un aplaudiment de quasi tres minuts va ser-li concedit per la majoria dels parlamentaris. Un acte d’acatament i pledejaire que no n’era mereixedor. Com mai se’l va ovacionar. Aquests parlamentaris no van saber defensar la sobirania popular. Llur covardia política els va fer súbdits i no ciutadans, a ells, no a nosaltres. L’advocat del senyor Undargarin s’ha queixat del clamor popular que ha conduit el seu defensat a l’acusació d’imputat. Aquest és l’exercici democràtic, que sense deixar de banda la presumpció d’innocència, exigeix l’esclariment d’un fet, d’un possible robatori als diners de la població. Els afers privats no han de ser públics, certament, però el rei com a Cap d’Estat també hauria de conèixer que les qüestions públiques – aquesta afecta als diners del comú – han de ser denunciades.


L'amic Jesús comenta que Cristina li diu a Iñaqui: " mi papá tambièn lo hizo y no le fué tan mal. Esto es por culpa de la democracia".

Jo afegeixo que el casori entre Joan Carles i Sofia va ser un més dels tractes de conveniència propis entre les families reials. Joan Carles, un pelat de totes, totes i Sofia farcida de diners. Joan Carles el futur rei i Sofia sense cap possibilitat monàrquica a Grècia. Un hi posa el títol i l'altra els calerons.
Uns doblers que també han crescut. Repasseu, si més en voleu saber, la història dels cosins Albertos - (Cortina i Alcocer de cognoms). I només en són una mostra.