dijous, 23 de febrer de 2012

Els plens municipals. El debat i la discussió.



El Reglament Orgànic Municipal ( ROM ) del nostre ajuntament, expressa el règim organitzatiu i el funcionament del nostre consistori. També hi consten els drets i els deures dels membres de la corporació – regidors, regidores - i el dret de participació dels veïns i de les entitats del nostre poble.


El ROM és l’eina que proporciona als nostres representants el dret d’expressió, que han de poder exercir en tan que representants de la voluntat popular, lliurement determinada per la ciutadania en les eleccions municipals.

A l’article 35/2 hi consta el següent anunciat: També hi haurà un apartat de Precs i Preguntes. Sota l’empara d’aquesta norma, els regidors/es que conformen els grups municipals de l’oposició, tenen el dret d’inquirir a qualsevol dels regidors/res del govern de la ciutat, sobre les qüestions que creguin oportunes. Crec que aquest article és ben important. L’oposició ha de poder plantejar les preguntes que cregui convenients, ja siguin per demanar la informació que els ha de permetre la feina que tenen encomanada com també fer-se portadora de les inquietuds o preguntes que els hi trametin els veïns.

En els darrers plens municipals s’han produït situacions que no permeten l’exercici d’un veritable debat. Entenc que l’apartat de Precs i Preguntes no s’acompleix tal com hauria de ser. Sóc del parer que el ple municipal – de fet l’únic acte públic – hauria de ser el lloc de debat i discussió més important del nostre ajuntament, el centre democràtic en el que la ciutadania hauria de conèixer l’anar i el fer del govern de la ciutat. Aprofundir en la controvèrsia – sempre de qüestions que no hagin sigut ja tractades en els punts de l’ordre del dia – hauria de ser un dels aspectes principals dels plens. De la discussió, dels parers antònims, de les distintes valoracions sobre els precs i preguntes que s’hagin suscitat, permetre la dialèctica, també ajudaria a millorar la consideració de la feina pública que realitzen els nostres polítics. Estimo que a l’apartat de Precs i Preguntes, una vegada expressada la pregunta i oïda la resposta, caldria que l’interpel•lant pogués disposar del dret de rèplica que és respondre a qui ha donat contesta i permet doncs, discussió o disputa.

Entenc, que el senyor Alcalde, en un exercici de generositat, hauria de permetre aquesta discussió, sempre sota el dret que li correspon en tant que President de la sessió, de decidir en cada cas el temps d’intervenció, valorant molt especialment la importància del tema que s’està tractant. Així mateix els regidors/es de l’oposició haurien de mantenir un posicionament raonable en llurs intervencions, sense aprofitar el debat per a qüestions que sovint poden ser enteses de contingut personal. Sempre en favor de l’exercici democràtic i per a la millor informació a la ciutadania.

Conec altres ROM i vull significar que el “ nostre “ contempla també que una vegada finits els punts de l’ordre del dia, els ciutadans/es presents a la sala, puguin expressar el seu parer. Una mesura que mostra la deguda consideració que observen els nostres regidors/es, fet que manifesta la bona disposició dels nostres representants en el sentit de facilitar la participació ciutadana. Una millor procediment en l’apartat de Precs i Preguntes i la possibilitat de participació ciutadana, serien dos fets que ajudarien a entendre la importància dels plens municipals. No propiciar el debat crec que és una desconsideració política. Sovint, en els punts de l’ordre del dia, es tracten qüestions de caràcter tècnic, que per la seva naturalesa són de difícil comprensió. El “ mano a mano “, que s’expressa en un llenguatge col•loquial, també ajudaria a avançar en el sentit d’una millor atenció del veïnatge pels plens municipals.

diumenge, 19 de febrer de 2012

L'àvia Joana




El meu nom és Joana Valls i Andreu. Vaig néixer l’any 1940 a Perpinyà, ciutat a la que els meus pares, anys 20, s’havien traslladat per millor guanyar-se la vida. L’anomenat exili econòmic que a hores d’ara ens sembla que mai varem patir i que al meu entendre hauríem de recordar. Hi vaig viure poc temps a Perpinyà. L’any 1941 - França caiguda i derrotada pel nazisme- no era el lloc més adient i aprofitant que el pare havia heretat la casa de Bellcaire varen tornar a Catalunya. Al poble no hi havia flequer i el pare que era una persona amb “manetes” va decidir posar-se a fer pa. El petit negoci i el conreu de l’hortet ens van permetre viure i sortir del pas en aquells moments tan difícils, tot just acabada la guerra espanyola. Mai varem passar gana i mercès a l’estalvi i la bona administració que feia la mare sempre hi hagué un plat de vianda a taula. Fins als sis anys, jugar i córrer pel carrer Major i anar a buscar a la botiga els encàrrecs de la mare. Recollir els ous a les nieres, donar menjar a les gallines, conills i també s’hi passejaven per aquell pati unes quantes oques i uns “lilius”. Terrejar a l’hort amb la mare. També criàvem un porc que ens permetia tenir carn, prou ben guardada i confitada dins d’unes gerres amb el greix de l’animal on hi conservàvem les botifarres, el costelló, les llonzes...Les llonganisses, fuets, peltrucs, lloms... tot degudament penjat d’unes canyes per tal que s’anessin assecant. Per l’elaboració dels pernils calia tenir-los coberts de sal un parell de mesos, dessalar-los, empebrar-los i també posar-los a assecar. Prop dels set anys havia arribat l’hora d’anar a l’escola i en el castell de Bellcaire fou el lloc on els menuts i menudes aprenguérem les primeres lletres. Els vailets saberen més aviat que nosaltres. Les nenes, que anaven a una altra classe, “gaudíem” d’una educació apropiada al nostre sexe: les “labors” i el rosari matí i tarda. Només hi havia una activitat que fèiem aplegats. A primera hora, just abans d’entrar a classe, cantàvem una cançó de la que només en recordo una part: “ Viva Espanya, alzad los brazos hijos del pueblo espanyol, vencer al mundo, demonio y carne, guerra y guerra contra Lucifer”. Teníem de “senyoreta” na Ramona Albertí, que era de Sant Feliu.

A les darreries dels quaranta el pare emmalalteix i li aconsellen que una bona mesura per a millorar seria anar-se’n a “ marina “. Els pares venen la casa i per mor de conèixer una persona de Sant Feliu hi venim a viure. Compren una botiga davant del mercat, can Vergeli. Avui hi podem trobar el negoci de can Prat i l’estanc. Amb la mare hi varem viure a la part de dalt de l’estanc fins que vaig casar-me. Tinc 10 anys i vaig a l’escola de les “hermanes”, al carrer de la Creu. No vaig anar-hi ni un any. La malaltia del pare empitjora i haig de quedar-me a la botiga per ajudar la mare. El negoci comença a anar de mal en pitjor, no per manca de clientela. Metge per ací, un altre per enllà i cal anar pagant les medecines i la mare no disposa dels diners suficients per ajustar les factures. Els proveïdors deixen de subministrar i ens quedem sovint sense productes de primera necessitat. El pare mort quan jo tenia 14 anys i recordo que teníem un deute d’onze mil pessetes a la farmàcia. Tanquem la botiga i la mare se’n va a treballar a can Peric i jo començo a treballar a la fàbrica de can Vancells, davant l’estació del tren. He après a llegir, sumar i restar. Ben poca cosa certament. Però els pares m’han educat en els valors que ells havien après dels seus: el respecte, el treball, a ser una bona persona. El millor que em podien transmetre, uns cabals d’afirmació personal que m’han ajudat tota la vida.

Passen els anys, deixo la fàbrica i me’n vaig a fer de dependenta a la pastisseria de la Vienesa. També vaig fer “ temporada “ al restaurant Bahia, al Barcarola i al Cisne de Platja d’Aro. A l’hivern no hi havia cap problema per trobar feina. Conec el fill de can Peric i l’any 1963 ens casem. Començo a treballar a la taverna, tenim dues filles i ara ja gaudim de dos néts, en Martí i la Sara. Conec noves persones i sento a parlar de “ coses” que mai ningú m’havia explicat. Desconeixia que hi havia hagut una guerra, vaig saber que el meu sogre havia sigut empresonat, converses en les que es parlava de democràcia, llibertat, drets que ens eren negats. Entenc que els drets que pertoquen a les persones no són reconeguts per aquell règim polític. Que les dones som encara majorment maltractades. I conec persones que venen a veure el meu sogre, que lluiten i posen en perill la seva vida per recuperar les llibertats. Escolto, parlo ben poc, penso que el que cal fer és aprendre.

Fineix la vida del dictador i recuperem la democràcia. Amb certes mancances, però també amb el convenciment que anirem millorant. M’he ben equivocat. Han passat més de 30 anys i ara em trobo en una situació en la que se’ns volen arrabassar uns drets que be prou costaren assolir. Vaig aprendre i des de la meva modèstia també he posat el gra de sorra per millorar el nostre país. Com tantes altres dones de la meva edat –ja tinc 71 anys - he treballat des de molt jove, he tingut fills que he procurat educar en els mateixos valors que van donar-me els meus pares, he tingut cura de les persones grans de casa i no me’n conformo amb la injustícia que ens volen imposar. No renuncio als meus drets de persona, ni tampoc accepto que els nostres néts hagin de viure en un món desposseït dels principis humanístics. El degut respecte i la consideració a la dignitat de les persones es troba en perill. S’intenta que només siguem un profit econòmic i sempre en benefici dels poderosos. Se’ns nega el dret a una bona educació, es posa en perill la nostra salut i alhora la mateixa vida, ens condemnen a una vellesa en molts casos miserable...

Avui, amb el meu home, la nostra filla Sònia i els néts – en Martí i la Sara – hem anat a Girona. A manifestar la nostra indignació i rebuig a unes mesures que es prenen contra els drets de la majoria. Una nova llei, no una reforma, que desposseeix a la classe treballadora dels seus drets i que trenca la possibilitat de negociació entre els empresaris i els treballadors. No ho hem de permetre. Contra aquesta injustícia, que de fet no ens afecta ni al meu home ni a mi, hem d’estar-hi en contra. Només amb l’exercici de la solidaritat i anant tots aplegats podrem aturar aquesta estratègia econòmica-política, que vol acabar amb uns drets que hem de defensar de totes, totes. Hem de bandejar la indiferència, un cert passotisme, bona part de fatalisme quan diem que no hi ha res a fer i la por que cada dia va creixent davant d’aquesta crisi i que ens acondueix a l’aïllament personal.

Reconec que he fet una breu exposició de la meva vida. Més que tot amb la intenció de mostrar que tot m’ho he hagut de guanyar treballant, com la majoria de les persones. No vull doncs que ens neguin uns drets que s’han guanyat lluitant. I és del tot clar que abaixant el cap no anirem enlloc. Si haig de tornar al carrer a manifestar-me, mentre pugui no hi faltaré.

diumenge, 12 de febrer de 2012

La sanció a Contador, el dopatge i la utilització de l'esport.




Alberto Contador, possiblement un dels millors ciclistes dels darrers temps ha sigut sancionat amb dos anys de suspensió. Segons dictamina el TAS, aquest “ routier “ s’havia valgut de substàncies prohibides per millorar el seu rendiment. Una sentència severa que li representa la pèrdua del Tour de l’any 2010, el Giro del 2011 i una sanció econòmica de dos milions d’euros.

Sembla que l’etimologia de la paraula dopatge és originària de Sud-àfrica, on el “dop”, una beguda estimulant s’utilitzava en certes cerimònies. La ingesta de productes – herbes, rels, bolets...- que estimulen l’esforç físic i que dissimulen el cansament mental s’ha utilitzat des de temps immemorials. En els jocs olímpics de l’antiga Grècia ja es coneixien i els atletes es servien d’extractes de plantes que milloraven els seus rendiments. També l’extirpació de la melsa facilitava la velocitat en les curses.( En “ sense melsa “ – ara ho recordo – era un home de Sant Feliu conegut amb aquest motiu, per la seva resistència a l’hora de caminar.) A la mitologia nòrdica es parla que els víkings ingerien uns bolets que augmentava la seva força. Pobles sud-americans utilitzaven el cafè i el cacaco per beneficiar-se’n energèticament. Veiem doncs que, l’existència del dopatge i la intenció de superar les barreres fisiològiques en perjudici de la salut ve de prou lluny. Fem un salt en el temps i la cafeïna ja fou utilitzada en la natació, atletisme i ciclisme a finals del segle XIX. Ara ja no es tracte de productes que podrien anomenar naturals, donem pas al coneixement de substàncies dopants, l’ús de les quals s’estén cada vegada més en el segle següent. Durant la segona guerra mundial augmenta el coneixement d’aquestes substàncies i es descobreixen els anabòlics esteroides, molt utilitzats sobretot en l’aviació.

Val a dir que el ciclisme és l’esport més controlat en aquest sentit tot i que també s’estableixen vigilàncies en altres activitats: futbol, tennis, atletisme...En els dos jocs olímpics de la dècada de 1950, van fer-se prou evidents, malgrat que no foren detectats, els abusos de productes dopants. El fet però que fou determinant es va produir l’any 1967 en el Tour de França. La mort d’un ciclista anglès en l’ascensió al Mont Ventoux. Simpson era un d’aquells aventurers solitaris, si tenim en compte que els més coneguts corredors eren francesos, italians i espanyols. El Ventoux és un coll d’una duresa extraordinària, amb uns trams de gran percentatge. Simpson va començar a perdre el sentit de la pedalada fins a desplomar-se. Va tornar a pujar a la bicicleta però uns pocs metres més amunt va caure inconscient. La ingesta d’amfetamines i també d’alcohol van produir-li la mort. Aquest fet, la mort d’en Simpson, fou el punt de partida dels controls antidopatge que es varen establir l’any següent. Tot i així només es feien en el Tour i no en les altres curses. Recordo –devia ser any 79-81 – que Platja d’Aro fou final d’una etapa de la Volta a Catalunya amb el punt d’arribada a dalt el Masnou. L’endemà el lloc de sortida va fer-se just on hi havia el Supermercat Star – jo hi treballava - a la carretera de la Vall d’Aro. Us en faríeu creus de la quantitat de xeringues buides que van deixar els corredors en els lavabos de l’establiment.

Els esports han arribat a ser i representar quelcom més que una activitat. Tenir esportistes de primer rang, guanyar medalles i títols –quantes més millor – és valorat en el sentit positiu dels països que en poden presumir. Són molts els diners que es desprenen en anar formant atletes que puguin mostrar les “excel•lències” del país que representen. Hom diria que els èxits esportius són imprescindibles pel bon nom del país, sense valorar altres aspectes força més importants.

Rel de la sentència contra Contador, en un canal francès de televisió i en un programa de titelles, han escenificat en clau d’humor, que en els èxits esportius dels atletes espanyols hi tenen força a veure conductes gota reglamentàries i que bona raó d’aquestes victòries són degudes a “ l’ajuda “ de productes estimulants. Gosaria afirmar que el dopatge és arreu i no cal posar-ne exemples. No entenc que el govern espanyol hagi presentat una queixa formal contra aquest programa. Un conflicte quasi diplomàtic en defensa de l’honorabilitat i la dignitat d’alguns esportistes que sense posar en dubte la seva honradesa esportiva i personal, tampoc cal estendre aquest fet com si fos un ultratge, una ofensa contra nosaltres. Ho deia més amunt. L’esport s’utilitza portes enfora però també es fa servir en profit intern. Del xovinisme francès ja en saben una estona – no cal fer-ne cas d’aquest fet concret – però de la manipulació que som objecte els ciutadans/es d’arreu del planeta amb la qüestió dels esports també és un fet prou evident.

 A mi també m’agraden els esports i si s’escau els miro a la televisió i m’hi passo estones prou entretingudes. Les dificultats creixen dia rere dia i el futur és incert. Ens cal lluitar per millorar una situació cada dia més injusta. No caiguem en el parany que alguns ens ofereixen de voler anar a buscar la solució en un camp de futbol, un estadi d’atletisme o una pista de tennis.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Principi de neutralitat de l'Estat davant les religions



El Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha admès la queixa de la senyora Resurreción Galera i haurà de ser readmesa com a professora de religió.La senyora Galera treballava de professora de religió en el col•legi públic Ferrer y Guardia – apa, que impartir aquesta disciplina en una escola amb aquest nom - a Almeria capital. L’any 2000 va casar-se amb un divorciat i per aquest motiu l’obispat d’Almeria no va proposar-la pel curs següent, raonant que no només cal transmetre el sentit de la religió alhora que també cal ser-ne un exemple. El seu casori amb el divorciat no era entès per l’església com una bona mostra del contingut religiós que impartia la professora. Han sigut onze anys de recursos fins que ara el TSJA ha sentenciat favorablement per aquesta senyora.

En aquest país – mireu que n’hi passen de “coses curioses “ – l’obispat tria les persones que segons el seu criteri són les més ben preparades per donar les classes de religió, el Ministeri de Educación les contracta i les paga i l’activitat laboral es fa en un centre que depèn de la Consejeria de Educación de la Junta de Andalucia. Dic curioses, perquè ara qui haurà de retribuir econòmicament a la senyora- parlem de milers d’euros - per aquests anys que segons la sentència hauria d’haver pogut treballar, i que per tant li correspon aquest dret salarial, no serà l’obispat d’Almeria que és el responsable d’aquest acomiadament indegut i que al meu entendre hauria de gratar-se la butxaca. Doncs, res de res, el contracte laboral és amb el Ministeri i en conseqüència, serà l’hisenda pública – aquesta que ens diuen que és la de tots – la que haurà de desembutxacar els diners.

He recuperat aquesta notícia perquè acabo de llegir que el senyor Rubalcaba - fa poca estona elegit nou secretari general del PSOE – s’ha compromès a revisar l’acord amb la santa Seu. El Concordat establert entre dos estats: l’espanyol i el Vaticà. Un conjunt d’acords en els que es contemplen les relacions amb aquesta confessió religiosa. A veure doncs, si quan retorni el PSOE a governar, s’establirà un nou tractat que no permeti aquest privilegi – i també d’altres que no esmento – que se li permeten a l’església catòlica. Gosaria afirmar que aquesta possibilitat és ben llunyana. Aquest llarg termini que imagino, no és degut a les difícils possibilitats que té el PSOE per retornar a la governació del país. Més aviat el que em determina aquesta sensació és que al govern socialista, si és dóna la circumstància, no tindrà el valor ni la voluntat política d’acomplir aquest compromís que avui anuncia el nou secretari general. La prova més palpable és que, durant més de 7 anys han tingut la governació del país i en cap moment l’esperit laic que hauria de defensar un partit d’esquerres l’han plantejat.

És indignant que l’església catòlica rebi una gran quantitat de diners, més encara en aquests moments de mancances que estem passant. És injust que una confessió religiosa tingui aquest tracte de favor en un estat democràtic. Una revisió no és suficient. El que ens cal és un estat laic, en el que les confessions religioses han de poder funcionar com qualsevol altre institució, però han de prendre una forma anàloga a una associació privada i els seus plantejaments o ensenyaments morals no han de ser imposats ni combatuts pels poders públics. L’Estat no ha reconèixer cap culte, ni pagar salaris, ni subvencions i ha de mantenir el principi de neutralitat sobre matèria religiosa.

El laïcisme permet l’expressió dels valors de la llibertat de consciència, d’una societat lliure, igualitària i democràtica i la laïcitat el pacte que conduís al conjunt de la ciutadania a una veritable convivència, que en cap cas representaria una agressió a les conviccions religioses. L’Estat és aconfessional però no pas laic en el sentit que no es propugna la completa separació entre l’estat i les creences religioses. Així queda expressat en la nostra Constitució en el sentit que cap confessió tindrà caràcter estatal, però afegeix la Carta Magna que els poders públics tindran en compte les creences de la societat espanyola i mantindran relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i altres religions. Aquestes relacions de cooperació són les que permeten a l’Estat espanyol, el tracte que afavoreix l’Església Catòlica. L’Estat espanyol no és laic, donat que manté amb l’Església Catòlica unes relacions de privilegi per aquesta confessió.