diumenge, 19 de febrer de 2012

L'àvia Joana




El meu nom és Joana Valls i Andreu. Vaig néixer l’any 1940 a Perpinyà, ciutat a la que els meus pares, anys 20, s’havien traslladat per millor guanyar-se la vida. L’anomenat exili econòmic que a hores d’ara ens sembla que mai varem patir i que al meu entendre hauríem de recordar. Hi vaig viure poc temps a Perpinyà. L’any 1941 - França caiguda i derrotada pel nazisme- no era el lloc més adient i aprofitant que el pare havia heretat la casa de Bellcaire varen tornar a Catalunya. Al poble no hi havia flequer i el pare que era una persona amb “manetes” va decidir posar-se a fer pa. El petit negoci i el conreu de l’hortet ens van permetre viure i sortir del pas en aquells moments tan difícils, tot just acabada la guerra espanyola. Mai varem passar gana i mercès a l’estalvi i la bona administració que feia la mare sempre hi hagué un plat de vianda a taula. Fins als sis anys, jugar i córrer pel carrer Major i anar a buscar a la botiga els encàrrecs de la mare. Recollir els ous a les nieres, donar menjar a les gallines, conills i també s’hi passejaven per aquell pati unes quantes oques i uns “lilius”. Terrejar a l’hort amb la mare. També criàvem un porc que ens permetia tenir carn, prou ben guardada i confitada dins d’unes gerres amb el greix de l’animal on hi conservàvem les botifarres, el costelló, les llonzes...Les llonganisses, fuets, peltrucs, lloms... tot degudament penjat d’unes canyes per tal que s’anessin assecant. Per l’elaboració dels pernils calia tenir-los coberts de sal un parell de mesos, dessalar-los, empebrar-los i també posar-los a assecar. Prop dels set anys havia arribat l’hora d’anar a l’escola i en el castell de Bellcaire fou el lloc on els menuts i menudes aprenguérem les primeres lletres. Els vailets saberen més aviat que nosaltres. Les nenes, que anaven a una altra classe, “gaudíem” d’una educació apropiada al nostre sexe: les “labors” i el rosari matí i tarda. Només hi havia una activitat que fèiem aplegats. A primera hora, just abans d’entrar a classe, cantàvem una cançó de la que només en recordo una part: “ Viva Espanya, alzad los brazos hijos del pueblo espanyol, vencer al mundo, demonio y carne, guerra y guerra contra Lucifer”. Teníem de “senyoreta” na Ramona Albertí, que era de Sant Feliu.

A les darreries dels quaranta el pare emmalalteix i li aconsellen que una bona mesura per a millorar seria anar-se’n a “ marina “. Els pares venen la casa i per mor de conèixer una persona de Sant Feliu hi venim a viure. Compren una botiga davant del mercat, can Vergeli. Avui hi podem trobar el negoci de can Prat i l’estanc. Amb la mare hi varem viure a la part de dalt de l’estanc fins que vaig casar-me. Tinc 10 anys i vaig a l’escola de les “hermanes”, al carrer de la Creu. No vaig anar-hi ni un any. La malaltia del pare empitjora i haig de quedar-me a la botiga per ajudar la mare. El negoci comença a anar de mal en pitjor, no per manca de clientela. Metge per ací, un altre per enllà i cal anar pagant les medecines i la mare no disposa dels diners suficients per ajustar les factures. Els proveïdors deixen de subministrar i ens quedem sovint sense productes de primera necessitat. El pare mort quan jo tenia 14 anys i recordo que teníem un deute d’onze mil pessetes a la farmàcia. Tanquem la botiga i la mare se’n va a treballar a can Peric i jo començo a treballar a la fàbrica de can Vancells, davant l’estació del tren. He après a llegir, sumar i restar. Ben poca cosa certament. Però els pares m’han educat en els valors que ells havien après dels seus: el respecte, el treball, a ser una bona persona. El millor que em podien transmetre, uns cabals d’afirmació personal que m’han ajudat tota la vida.

Passen els anys, deixo la fàbrica i me’n vaig a fer de dependenta a la pastisseria de la Vienesa. També vaig fer “ temporada “ al restaurant Bahia, al Barcarola i al Cisne de Platja d’Aro. A l’hivern no hi havia cap problema per trobar feina. Conec el fill de can Peric i l’any 1963 ens casem. Començo a treballar a la taverna, tenim dues filles i ara ja gaudim de dos néts, en Martí i la Sara. Conec noves persones i sento a parlar de “ coses” que mai ningú m’havia explicat. Desconeixia que hi havia hagut una guerra, vaig saber que el meu sogre havia sigut empresonat, converses en les que es parlava de democràcia, llibertat, drets que ens eren negats. Entenc que els drets que pertoquen a les persones no són reconeguts per aquell règim polític. Que les dones som encara majorment maltractades. I conec persones que venen a veure el meu sogre, que lluiten i posen en perill la seva vida per recuperar les llibertats. Escolto, parlo ben poc, penso que el que cal fer és aprendre.

Fineix la vida del dictador i recuperem la democràcia. Amb certes mancances, però també amb el convenciment que anirem millorant. M’he ben equivocat. Han passat més de 30 anys i ara em trobo en una situació en la que se’ns volen arrabassar uns drets que be prou costaren assolir. Vaig aprendre i des de la meva modèstia també he posat el gra de sorra per millorar el nostre país. Com tantes altres dones de la meva edat –ja tinc 71 anys - he treballat des de molt jove, he tingut fills que he procurat educar en els mateixos valors que van donar-me els meus pares, he tingut cura de les persones grans de casa i no me’n conformo amb la injustícia que ens volen imposar. No renuncio als meus drets de persona, ni tampoc accepto que els nostres néts hagin de viure en un món desposseït dels principis humanístics. El degut respecte i la consideració a la dignitat de les persones es troba en perill. S’intenta que només siguem un profit econòmic i sempre en benefici dels poderosos. Se’ns nega el dret a una bona educació, es posa en perill la nostra salut i alhora la mateixa vida, ens condemnen a una vellesa en molts casos miserable...

Avui, amb el meu home, la nostra filla Sònia i els néts – en Martí i la Sara – hem anat a Girona. A manifestar la nostra indignació i rebuig a unes mesures que es prenen contra els drets de la majoria. Una nova llei, no una reforma, que desposseeix a la classe treballadora dels seus drets i que trenca la possibilitat de negociació entre els empresaris i els treballadors. No ho hem de permetre. Contra aquesta injustícia, que de fet no ens afecta ni al meu home ni a mi, hem d’estar-hi en contra. Només amb l’exercici de la solidaritat i anant tots aplegats podrem aturar aquesta estratègia econòmica-política, que vol acabar amb uns drets que hem de defensar de totes, totes. Hem de bandejar la indiferència, un cert passotisme, bona part de fatalisme quan diem que no hi ha res a fer i la por que cada dia va creixent davant d’aquesta crisi i que ens acondueix a l’aïllament personal.

Reconec que he fet una breu exposició de la meva vida. Més que tot amb la intenció de mostrar que tot m’ho he hagut de guanyar treballant, com la majoria de les persones. No vull doncs que ens neguin uns drets que s’han guanyat lluitant. I és del tot clar que abaixant el cap no anirem enlloc. Si haig de tornar al carrer a manifestar-me, mentre pugui no hi faltaré.

1 comentari:

Anònim ha dit...

si portés barret, m'el treuria !!!!