diumenge, 11 de març de 2012

Esperit de voluntat, constància, modèstia i endavant!!



Aquest matí a les 9, els vailets són prou trempats – i els grans que hi hem anat també ens hem tret la son de les orelles, és dissabte!! – s’ha jugat el partit contra el Vedruna de Palamós. Bones ganes tenien els nostres “ basquetaires “ de poder-se rescabalar de la desfeta que havien tingut en el partit d’anada.


El matx ha sigut ben entretingut, i gosaria afirmar que des del primer moment els vailets de casa han mostrat un capteniment que no ha permès a l’equip rival cap possibilitat de poder guanyar l’envit. Han fet un bon partit, fins i tot diria que en certs moments han manejat la pilota amb una destresa i excel•lència mereixedora d’una òptima nota. Feia unes quantes jornades que per mor de la fred m’abstenia d’anar a veure’ls. La rifa de la grip va tocar-me i com que els anys compten cal prendre les mesures convenients per anar fent el darrer tram de la meva vida. Una llarga vida que desitjo a tots els que teniu la benvolença de llegir-me. L’equip ha millorat i la seguretat amb la que es mouen n’és la mostra més palpable. Saben aplaçar-se damunt la pista i cercar el millor lloc per ajustar la jugada. L’esperit col•lectiu també s’ha enriquit i el sentit de la companyonia en el seguit de les jugades és prou compatible amb les decisions personals d’acabar la passada assajant d’encistellar. Se’ls veu satisfets de poder compartir el joc i penso que és la millor condició que disposen per anar polint-se. Sóc del parer – opinió prou discutible en una persona que no disposa dels suficients coneixements tècnics – que els nostres vailets haurien d’afinar amb la continuïtat del joc, sense aquestes estones en les que la qualitat de l’esplai davalla. La proposta segurament és excessiva, parlem de vailets que tot just han començat el camí de l’adolescència, però permeteu-me aquesta reflexió, que es fonamenta en les condicions que penso posseeix l’equip.

La caminada que cal fer no serà gota fàcil, tot just han començat. Les dificultats han de ser la referència per anar endavant. Les condicions hi són i per tant el sender que cal trescar és del tot possible. Hi són els nostres fills i néts, amb la capacitat d’anar millorant, comptem amb el suport d’unes persones que aprecien els vailets i que s’esmercen per ensenyar-los a ser bons esportistes i també a formar-se en el sentit de fer-se persones. El meu reconeixement més sincer. I nosaltres – la “claca “ –hem d’anar fent el que ens pertoca. Donar suport i ànim als vailets i tenir el respecte i la consideració cap els adversaris. Crec que ho sabem fer i me’n sento sanament orgullós. Avui mateix, el matx ha sigut un excel•lent exemple del que els anglesos en diuen “ fair play “. Els minyons a la pista, lluitant amb noblesa per guanyar el partit, els tècnics – voldria trobar una altra paraula – respectant en tot moment les decisions de l’àrbitre i nosaltres aplaudint les bones accions dels nostres, alhora que també picant de mans les bones jugades dels palamosincs.