diumenge, 29 d’abril de 2012

Aniversari Segona República. Aquest any tampoc.


Any 1931 i el 12 d’abril es celebren eleccions municipals. Les candidatures republicanes i d’esquerres assoleixen el poder en els ajuntaments i dos dies més tard, el dia 14, és proclamada la Segona República i també la República Catalana, que poc després i amb negociació entre el govern provisional de la República i Francesc Macià, donaria lloc a la recuperació de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet polític, la recuperació de la República, val la pena mencionar- ho, fou la conseqüència d’uns comicis municipals.


Una nova Constitució és promulgada i de les més avançades del seu temps. Un canvi social que contempla la reforma agrària, la separació de l’Estat de l’Església i el compromís per acabar amb l’analfabetisme arreu del país. La Carta Magna reconeixia la pluralitat nacional amb els estatuts d’autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia. Un gran desig de llibertat fou expressat i una majoria social que havia estat represa i silenciada, en ocasions amb l’ús de la força, va poder començar un nou camí.

Sóc del parer que un dels grans avenços de la República, fou reconèixer la participació política de les dones, que van veure reconegut el dret de vot, el matrimoni civil i el dret al divorci.

Els principis d’igualtat, laïcitat, justícia social i la protecció i garantia dels drets individuals i col•lectius, foren els màxims principis republicans que s’expressaren amb l’exercici de la sobirania popular i la democràcia efectiva. Una forma d’Estat que va ser violada per la sublevació militar de l’any 1936 que va comptar amb el suport polític i econòmic de determinats sectors de la societat, no només espanyola, també catalana, que veien perillar llurs privilegis.

Un any més, a l’ajuntament de la nostra vila li ha passat per alt aquest aniversari, 81 anys que van acomplir-se el dia 14. Crec que els valors democràtics que he mencionat abans, encara avui no s’acompleixen del tot, com caldria que fos. Rememorar des de la nostra institució municipal aquell fet penso que hauria d’haver sigut. Algunes de les persones que avui tenen responsabilitats polítiques en el nostre ajuntament, són hereus d’aquells principis sobre els que va assentar-se la República. Un acte, ni que fos senzill, hauria aplegat uns ciutadans/es que creiem que a hores d’ara, encara hi ha molt de camí a fer per aconseguir plenament els valors democràtics que proclamava la República.

Ves a saber si el que manifesto és cosa de gent gran, de vell. Potser el “rellotge “ se m’ha aturat i no vaig a l’hora. Dec anar errat, més encara després de la resposta que va fer-li el vicealcalde al regidor d’ERC, quan aquest ve preguntar-li si hi hauria algun canvi en les relacions amb la Fundación del Príncipe de Girona. No crec que s’hagin de prendre decisions respecte d’aquesta relació – ni fu ni fa – però una contesta amb un contingut més rigorós i crític hauria sigut convenient. Clar, no fos que la Jefatura del Estado i la Casa Real es prenguessin malament, la commemoració a Sant Feliu del 81è aniversari de la proclamació de la Segona República. Tot i així, penso que el meu parer, és compartit també per altres persones de la nostra ciutat.



Haig de dir, per tal de ser just en el que expresso, que ERC i ICV, si que van fer memòria de la República, amb sengles actes que van tenir lloc al monument que recorda les víctimes de la guerra i la repressió franquista.













dissabte, 28 d’abril de 2012

Saber governar i no manar. Pressupost Santa Cristina.




D’antuvi vull precisar que no pretenc posar-me a casa dels altres. Dic així perquè no sóc veí de Santa Cistina però vaig anar al ple municipal de dijous passat. La nostra filla, el seu company i els dos néts, viuen en aquella vila i en el ple es tractava de la proposta de l’equip de govern per l’aprovació del pressupost. Endemés, la nostra filla és regidora a l’ajuntament.


Que el pressupost municipal és l’acte polític més important en un ajuntament no en tinc cap dubte. En què i com es destinaran els diners públics, és una decisió que afecta la comunitat, i ben segur que en aquesta disposició queda palesa la voluntat i el criteri polític dels regidors que composen el govern. Vaja, que en bona mesura, volia saber quines eren les fites que havia decidit preferir el govern per aquest any.

Preciso fer una breu introducció que crec és necessària per tirar endavant aquestes ratlles. A la porta de la casa de la vila hi truquen els ciutadans per exposar les seves queixes, inquietuds i més sovint per anar a demanar un cop de mà. El lloc més proper en el que hi poden trobar les persones que han sigut democràticament escollides. Els veïns/es coneixen el seu alcalde, molts saben quins regidors/es tenen responsabilitats de govern i fins i tot mantenen amistat amb la persona que els va merèixer la confiança per atorgar-li el vot. El poder municipal és el poder que té cara, coneixem les persones encarregades d’exercir el domini que regeix sobre l’immediat. En aquesta realitat és on rau la responsabilitat de les persones que han volgudament fer-se càrrec de l’administració del municipi. Un compromís que han de complir ja sigui des del govern, els que han sigut escollits per aquesta cura en la gestió dels cabals públics o amb la feina que li pertoca a l’oposició, amb el corresponent control democràtic de les decisions del governants, com també amb la proposta de mesures que puguin millorar el benestar dels ciutadans/es.

Els recursos econòmics dels nostres municipis són ben escassos. Unes disponibilitats econòmiques que han minvat encara més amb la crisi del sector de la construcció. Plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI...Cal també considerar que un de cada tres euros que gasten els ajuntaments es destina a serveis que no són de competència ni obligació municipal, prestacions que haurien de ser ateses per la Generalitat o el Govern Central. Aquestes dues administracions – molt especialment la central – no respecten el poder municipal i atallen les capacitats dels nostres ajuntaments. L’agressió política que han patit els nostres municipis de part del nou govern central, amb l’augment de l’IBI i el decret que imposarà, a partir del 2 de maig el govern de l’Estat sobre els romanents que disposin els ajuntaments – conseqüència de la reforma constitucional de l’article 135 acordat entre el PP i el PSOE – dificultaran els nostres consistoris per impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Una veritable agressió política a l’autonomia municipal. Només una nova llei d’hisendes locals, podria finir amb aquesta discriminació, que perjudica cada vegada més la ciutadania.

No m’he “perdut”, ran del ple municipal de dijous passat. He pensat que calia fer aquestes consideracions. Tampoc entraré en valorar detalladament aspectes del pressupost. No ho podria fer donat que el desconec, tot i que en el transcurs del plenari vaig poder-me assabentar d’algunes disposicions. Les carències econòmiques de l’ajuntament són ben paleses i al meu entendre, ara més que mai, cal decidir quines són les necessitats principals de la població. Les dificultats que tantes persones i famílies estan patint han de ser considerades en primera instància pels nostres polítics municipals. La manca de treball i les conseqüències que s’esdevenen per aquest fet, comporten veritables situacions de penúria i fins i tot de pobresa que malauradament cada dia augmenten. El futur immediat i gosaria afirmar que inclús el devenir a més llarg termini són preocupants. Significar i valorar en termes reals aquestes injustes mancances en el pressupost municipal hauria calgut que fossin remarcades. Una millor dotació econòmica – malgrat les dificultats de l’hisenda local – profitosa en els camps de l’ensenyament i dels serveis socials, haurien revertit en l’àmbit del benestar social.

Aquestes consideracions que  li van ser posades en atenció al senyor Alcalde, no varen merèixer llur valoració i per tant tampoc foren expressades en el pressupost, que fou aprovat amb els vots de C. i U. i el PP. Una migrada “ victòria “, si tenim en compte que fou assolida mercès al vot de qualitat del batlle, per l’absència d’un regidor d’ERC. Tots els grups municipals de l’oposició varen mostrar la seva disconformitat amb el pressupost, ja sigui plantejant la racionalitat en la despesa – allò de no gastar per damunt del que s’ingressa – com també en el sentit de donar més contingut als serveis socials.

És inconcebible que la partida destinada als òrgans de govern augmenti un 33%, quan per altra banda els preus públics pel casal d’estiu – amb l’argument políticament vergonyós del discurs del dèficit – s’hagin apujat de tal manera que hi hauran famílies que no hi podran accedir. Que s’hagin retallat les ajudes i subvencions a l’ensenyament i en definitiva que el pressupost obviï les necessitats de contingut social.

És el meu parer que el senyor Alcalde s’ha equivocat de totes,totes. Crec que hauria d’haver reflexionat i valorat el posicionament polític que disposa, governa en minoria. Com es valdrà per portar a cap el pressupost? Quina credibilitat pot tenir, quan la majoria que representa l’oposició no li dóna suport al pressupost? El batlle ha mostrat una intransigència i una manca de sensibilitat democràtica per assolir l’acord i el consens que li oferia l’oposició. En cap cas, els grups municipals que es troben a l’oposició, podran ser responsabilitzats pel veïnatge de no haver buscat un compromís que permetés tirar el poble endavant. Per dir-ho ras i curt, el senyor Alcalde entén la responsabilitat política esbiaixadament. Anteposa el manar sobre el governar. Els ciutadans deleguem en els nostres polítics la sobirania i els triats han de saber governar i no manar. El senyor Llensa, sortosament no disposa d’una majoria, si així fora, encara seria pitjor per Santa Cristina.







dijous, 19 d’abril de 2012

Trenta tres anys dels ajuntaments democràtics



Penso que val bé prou la pena recordar la diada d’avui. Han transcorregut trenta tres anys de la constitució del primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista. Fou una diada que sempre recordaré. L’ajuntament de gom a gom amb una gentada que esperava veure el nou consistori.


Havia calgut esperar quasi dos anys de la recuperació del Parlament amb les eleccions generals, per poder designar els nostres representants municipals. La celebració dels comicis municipals eren reclamats majorment pels partits d’esquerra, que consideraven que calia fer arribar la participació democràtica als nostres pobles i ciutats. Havien passat molts anys sense que poguéssim triar els nostres regidors/es i així conformar la Casa de la Vila en consonància amb la voluntat ciutadana. Havia arribat el dia, després d’haver escollit els nostres regidors/es, que a l’ajuntament hi podríem veure persones que nosaltres havíem lliurament designat. Jo ja tenia quaranta dos anys i ja era l’hora que fossin plenament reconeguts – després d’haver votat el Parlament – els meus drets polítics.

La diada de les eleccions fou una festa. La majoria anàvem a exercir un dret que fins aquell moment no se’ns havia reconegut i gosaria afirmar que vam complir amb el nostre deure de manera responsable i respectant els parer dels demés. La campanya fou d’aquelles que ja no se’n fan. Las parets i les tanques estaven fornides de propaganda de les diferents opcions polítiques que es presentaven. Els “ mítings “ eren plens a vessar i els vilatans/es, escoltàvem amb atenció els discursos i les propostes que ens feien les persones que havien decidit presentar-se a les llistes electorals. Havíem “descobert” que els ciutadans/es – fins llavors políticament ignorats i menystinguts – teníem el dret i també la responsabilitat de decidir les persones que havien d’aconduir el poble.

Del resultat només en faré un breu comentari. Eren disset els regidors/es que calia escollir. Foren triades set persones de la llista del PSC, 4 de la federació de C. i U, tres del PSUC i el mateix nombre de la candidatura d’UCD. Va formar-se un govern de coalició entre el PSC i l PSUC. El primer alcalde democràtic va ser en Manel Monfort, que encapçalava la llista del PSC. Més endavant arrel de la seva dimissió i al no acceptar el càrrec en Jaume Barneda que anava segon, passar a ocupar l’alcaldia en Josep Vicente.

Voldria significar el valor i l’esforç que varen fer aquelles persones que varen ocupar llocs de responsabilitat pública en aquells moments. Van haver de decidir, fos des de les responsabilitats de governar, com també complint amb el deure que correspon a l’oposició, desconeixent del tot el funcionament d’un ajuntament. Aquells quatre anys, vaig seguir de molt a prop – el pare fou primer tinent d’alcalde – el fer d’aquelles persones. En posaré un exemple que he anat a buscar en els papers que guardo del pare. Una mostra, que tot i les diferències de criteri polític que hi havia i que s’expressaven amb fermesa en els plens, els quatre partits amb representació, van entendre que hi havia qüestions prioritàries que calia debatre.

Es va constituir una Comissió Especial per l’Estudi de la problemàtica de La Corxera i dels Equipaments de la Ciutat. Els regidors Joan Ribas ( PSC ) Pere Pujol ( PSUC ) Josep López de Lerma ( C. i U. ) i Daniel Peribàñez ( UCD ) en foren els integrants. Em consta que hi van treballar i de valent. La Comissió va opinar que Sant Feliu estava mancada d’una xarxa mínima d’equipaments, aquesta falta deguda per un creixement incontrolat i no harmònic de la població. De fet no hi havia terrenys ni edificis per equipaments, tot i que en els darrers quatre anys s’havia fet una actuació favorable a l’adquisició de terrenys. Una quasi inexistent política d’equipaments que a l’entendre de la Comissió l’ajuntament té l’obligació de rectificar. La Comissió proposa un ordre de prioritats d’acord amb les possibilitats del pressupost i la capacitat prudencial d’endeutament que tingui el municipi. Aquest informe consta de vuit folis que ben segur jo no exposaré. Però si que crec convenient mencionar algunes de les propostes que fa la Comissió.

Planificar la finca de La Corchera amb un teatre, una pista de patinatge a l’aire lliure, un poliesportiu cobert, un gimnàs, una piscina coberta, places de pàrking pels usuaris i zones enjardinades. La restauració i utilització de l’Antic Monestir. La Comissió proposa l’adquisició de la finca propera al cementiri, per a construir-hi el definitiu camp de futbol, per tal de poder treure de La Corchera el que llavors hi havia i així poder condicionar aquest espai per poder-lo planificar. En quant a equipaments sanitaris la Comissió es mostra favorable a la construcció del nou ambulatori. L'Ajuntament hauria de destinar part o la totalitat dels terrenys situats davant de l’escorxador per a la construcció d’un nou edifici de la Creu Roja. La Comissió també suggereix que és del tot necessari el trasllat de les dependències del Jutjat a un nou edifici que podria ser l’antiga casa Rubió, de propietat Hospital-Asil. D’aquesta manera, l’ajuntament recuperaria un espai que li és del tot necessari – els jutjats eren a l’ajuntament – alhora que el Jutjat tindria unes instal•lacions pròpies. Afegeix la Comissió la recomanació a la Corporació Municipal la compra de l’edifici conegut per Can Patxot i dels terrenys de l’antic camp de futbol de la carretera de Palamós.

N’he fet una tria que penso és prou interessant i que mostra les preocupacions d’aquell ajuntament per millorar els equipaments de la ciutat. Parlem d’un document de l’any 1981, fa trenta un anys. El treball i la voluntat d’aquelles persones fou molt profitós per tots aquells que després han pogut portar a terme bona part d’aquelles propostes. La ciutat ha progressat i millorat, però allò de “ bufar i fer ampolles “ res de res, ha calgut la primera empenta per traçar el camí. És just recordar-los.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Madame Legarde (FMI), ens tallaria la llesca de pa molt prima.


Ens fa saber la senyora directora gerent del Fons Monetari Internacional, “ el risc que la gent visqui més del que s’espera “. Queda prou entès que no hem de viure tant i que anar fent anys és un perill que posa en qüestió les finances dels estats. Afegeix també l’esmentada senyora que s’ha fet una estimació equivocada de l’evolució de la demografia. Remarca el cost de l’envelliment i el perill de l’increment de la longevitat.


La senyora Lagarde ja disposa de les solucions per evitar aquest gran perill. Comença per dir que el que cal fer d’entrada és retardar l’edat de jubilació i retallar la quantia de les pensions. També ens aconsella que per augmentar l’estalvi hem d’apuntar-nos als plans de pensions i fins i tot indica als nostres governs la conveniència d’obligar a contractar rendes vitalícies. Que hem de tenir el bon sentit, per tal d’assegurar-nos una jubilació que ens permeti viure amb comoditat, recórrer a les assegurances privades, que sens dubte i a bon preu – que en saben prou sobre aquestes qüestions – per tal de disposar d’uns diners per afegir a la pensió que ja ens anuncien que serà ben escassa.

He llegit que el FMI és una institució que aplega més de 150 països i que té com a objectiu primordial el bon funcionament del sistema monetari internacional. Haig d’entendre que aquest organisme vetlla per garantir un correcte procediment financer i que assessora als governs prop de la situació econòmica, per garantir la seguretat en les transaccions comercials i emparar i protegir el bon anar del sistema econòmic mundial. Deuen ser persones prou coneixedores i amb la suficient capacitat professional per poder determinar i inclús preveure situacions difícils. Donada aquesta asseveració – penso que és prou entenedora – com és possible que no s’adonessin compte de la situació financera que començà amb la fallida de Lehman Brothers? No en sabien res? No van assabentar als governs d’aquest perill que ens ha portat a una situació que a hores d’ara gosaria afirmar que es va agreujant i que ha portat a tants milers de persones a una situació de penúria i de misèria? Al meu entendre només hi ha dues respostes i si filo prim només una. No es tracta d’uns ineptes, sabien be prou el que passaria i eren coneixedors de la situació. Simplement defensaven els interessos dels poderosos, incomplint el seu deure. Una afinitat vergonyosa d’interessos amb els grans grups financers. Alguns alts responsables d’aquestes entitats financeres han passat a ocupar responsabilitats polítiques, com és el cas del primer ministre italià, el senyor Monti, que fou assessor de la banca d’inversions i valors Goldman Sachs i del ministre d’economia espanyol, ex- responsable de Lehman Brothers per Espanya i Portugal. Bon camí el que hem endegat per millorar la situació, si els que ens hi ha de portar són aquests personatges, que només propugnen mesures restrictives en l’àmbit de les prestacions socials. Els rics i poderosos no necessiten una pensió, poden viure molts anys tranquil•lament.

El FMI, no té l’autoritat moral i encara menys la legitimitat ètica per ordenar les noves pensions. La senyora Legarde, amb els seus propòsits, no fa res més que defensar els interessos del capital financer i llurs indicacions només ens poden aconduir a omplir encara més les butxaques de tots aquestes maleïts personatges que són els responsables de la crisi i de la desgràcia de tantes persones. Volen privatitzar els serveis i els drets socials. Qui tingui treball i el permeti acollir-se a una renda vitalícia o a un pla de pensions, anirà engreixant les immenses fortunes d’aquests pocavergonyes, que són uns malalts dels diners. La resta de persones, sense treball, es trobaran abocades a l’exclusió social i a malviure una vellesa que hauria de ser respectada i tractada amb dignitat. Reduir les prestacions públiques, que és el que proposa el FMI, és una injustícia que no hem de permetre.

El dret a la jubilació i a les prestacions econòmiques corresponents, és una de les conquestes socials més importants de la democràcia. Les polítiques de protecció en el nostre país cal situar-les a finals del segle XIX ( 1883 ) quan s’estudien les qüestions relacionades amb la millora i el benestar de la classe obrera. L’any 1911 es programa el Retiro Obrero i el 1931 el Seguro de Paro Forzoso. Però no és fins la implantació de la democràcia i la aprovació de la Constitució quan s’estableix un règim públic de seguretat social que garanteix l’assistència per a tots els ciutadans ( remarco per a tots els ciutadans, inclús per la senyora Lagarde ) Han hagut de transcórrer molts anys i també la lluita i el sacrifici per anar eixamplant aquests drets que no han sigut concedits voluntàriament, que ha calgut guanyar pas a pas, amb consciència de classe. Viure és la causa de la crisi que estem patint? Potser la senyora Lagarde, entén que l’esperança de vida queda circumscrita a l’esperança de “ vida útil”? Els treballadors quan hem acabat la nostra etapa laboral som una càrrega per la societat? Estem parlant de persones, d’éssers humans, que no ho té en compte madame Lagarde? Si no ho recordo malament, quan va prendre possessió del nou càrrec, no va descuidar-se’n de millorar-se el sou i una esplèndida vellesa que de fet li pagarem nosaltres.

Sobre la sostenibilitat dels serveis socials bàsics, la disposició de recursos econòmics per donar compliment als avenços en els drets comuns, és mentida el discurs que fa la senyora Legarde, quan afirma que els governs no podran disposar dels cabals necessaris. Una reforma fiscal, que contempli l’aplicació del principi d’equitat, un sistema tributari fonamentat en els criteris d’igualtat i progressivitat, sense excepcions ni privilegis, permetrien cobrir aquestes assistències a la comunitat. Dades fidedignes que ens aporten els inspectors d’hisenda, xifren en 60 mil milions d’euros, la quantitat de frau fiscal que tenim en el nostre país. Una important reducció de la despesa militar, també representaria un increment de l’hisenda pública i el control de la gestió dels diners públics ( corrupció ) així mateix engruixiria els recursos públics. La senyora directora oblida volgudament aquestes mesures, fet prou entenedor perquè perjudicarien les butxaques d’aquells a qui ella protegeix i en definitiva prioritza els diners sobre la vida.

divendres, 6 d’abril de 2012

Can Rius. Ja n'hi ha prou de privilegis i de gaudir d'una platja privada.



Començaré per algunes consideracions de caràcter legal per tal de proveir d’aquest contingut l’escrit.


El Títol VIIè de la Constitució en l’article nª 132 diu textualment:

1.- La llei regularà el règim jurídic dels bens de domini públic i dels comunals inspirant-se en els principis d’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inenbargabilitat i també en regularà la desafecció.

2.- Són bens de domini públic estatal els que la llei determini i, en qualsevol cas, la zona marítimo-terrestre, la mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental.

3.- Seran regulats per llei, el Patrimoni de l’Estat i el Patrimoni Nacional, i l’administració, defensa i conservació d’aquests.

Anem a la Llei de Costes que és la que desenvolupa aquest precepte constitucional.

L’article 28 de l’esmentada Llei, estableix una servitud d’accés al litoral, que haurà de ser pública i gratuïta. Disposa també aquesta norma que no es permeten, en cap cas, obres o instal•lacions que interrompin l’accés al mar.

No ho faré més llarg. Penso que queda prou clar que la llei expressa amb tota claredat que l’accés al litoral – només que sigui per donar-se el gust de banyar-se els peus amb l’aigua del mar – no es pot, en cap cas, privar.

La Comunitat de Propietaris de l’Edifici del Club de Mar, no respecta des de fa anys aquest dret. Endemés han construït uns dics que fan servir d’amarradors amb la conseqüent destrucció d’aquell tram de litoral. Utilitzen l’ús particular d’un bé de domini públic que la llei protegeix en benefici de l’interés i el dret de la comunitat, impedint l’accés a una part del litoral de Sant Feliu, que ha de ser públic i gratuït.

Han transcorregut molts anys i sense cap voluntat de responsabilitzar ningú, és una vergonya que encara avui, els propietaris del Club de Mar gaudeixin d’uns privilegis, mofant-se dels ciutadans. Turispania ha ignorat diferents requeriments que ha rebut en el sentit que obrís la porta més propera a la banda de mar, que enretirés tant la tanca que hi ha en el passeig del president Irla com la que es troba sota el “ niu de metralladores “. Aquestes ordres d’execució mai han sigut complimentades i els passos continuen barrats, sense que els ciutadans puguin exercir el dret que ens correspon.

Sembla que s’han donat els passos adients per acabar amb aquest injust aprofitament. El govern de la Generalitat ha resolt un expedient sancionador contra Turispania. La propietat ha rebut el requeriment per eliminar els elements que obstrueixen el pas al litoral. La resolució determina que les actuacions hauran de ser realitzades en el termini de vint dies a comptar des de la notificació i per la informació que disposo el termini ja s’ha exhaurit. El senyor Alcalde, al meu entendre amb el degut bon criteri, va atendre el prec de la propietat per tal d’ampliar uns dies el termini, atenent la petició dels veïns, que volien prendre mesures per ampliar la seguretat de les vivendes. L’alcalde parla d’una “ actitud bel•ligerant “ per part d’aquesta gent, quan des del govern es volia arribar a una solució de compromís i bona entesa. Aquesta afirmació del nostre batlle, és ben entenedora, donat que Turispania ha presentat un recurs contra la resolució, que Costes no està disposat acceptar.

Vull prendre’m la llicència de convidar a la ciutadania a expressar-se públicament en defensa del dret que tenim a disposar d’un espai que és nostre i de qualsevol altre persona que tingui el bon encert de visitar-nos. El govern de la ciutat i tots els partits polítics amb representació al nostre ajuntament han dit la seva, posant-se d’acord per acabar amb una situació de privilegi, incompatible en un Estat de Dret. Penso que hauríem de servir-nos dels mitjans d’informació per fer sentir la nostra veu. Una carta als diaris, el parer expressat en els nous canals de comunicació, si tenim responsabilitats en alguna associació també fer-ne ús i parlar-ne amb els amics i persones conegudes. Els polítics han fet la seva feina, la que els pertocava, però el veïnatge també ha de fer-li saber a totes aquestes persones que no han respectat els nostres drets, que ja n’hi ha prou, que no han de disposar d’una platja privada.

diumenge, 1 d’abril de 2012

Germans Anlló




Han transcorregut 10 anys del decés dels germans Joan i Francesc Anlló, que van morir per causes naturals sense deixar testament. La Generalitat és l’adjudicatària i l’encarregada de gestionar aquesta herència intestada. A banda d’una subhasta que fou licitada fa pocs mesos, la concreció d’aquests béns fins avui no s’ha transformat en diners. No és pas la meva intenció, entrar en el debat de com s’ha pogut dilatar en el temps, aquesta qüestió que al meu entendre hauria d’haver sigut resolta força abans. Una herència que s’ha anat deturant a la direcció general del Patrimoni de la Generalitat.

Segons indica el govern de la ciutat, sembla que aquest llarg camí, comença el darrer tram. Manifesta el senyor Alcalde, que si no hi ha res de nou, el proper mes d’octubre els vuit hotels i altres immobles que hi han seran subhastats. Una bona notícia malgrat que la crisi immobiliària d’aquests darrers anys, haurà minvat el valor d’aquests edificis.

Com a veí de Sant Feliu vull donar el meu parer de quina destinació haurien de donar-se als diners producte d’aquestes subhastes. Crec que el destí del valor d’aquesta herència hauria de significar un impuls de contingut turístic, social i cultural, que beneficiï el conjunt de la població.

La manca de places hoteleres és un fet que no s’adiu amb la importància que el sector turístic representa per la nostra ciutat. El sector de l’hotel Panorama i l’àmbit de la façana de la Rambla del Portalet, que comprèn des de l’hotel Rex fins la cantonada amb el bar Xic, em sembla que haurien de ser els espais destinats a promocionar i ampliar la capacitat hotelera.

En la vessant social comptem a Sant Feliu amb un centre assistencial que des de fa llargs anys empara un valuós servei a la comunitat. Em refereixo a l’Asil, que no hauria de quedar al marge d’aquests diners que el nostre ajuntament disposarà. Que l’Ajuntament – en representació de la voluntat popular - decideixi impulsar mesures en el sentit de millorar aquest aspecte tan important de la sensibilitat social, és una disposició que s’hauria de prioritzar.

La cultura expressada des de la vessant històrica de la nostra vila, hauria de ser una de les fites principals per conformar Sant Feliu com una de les ciutats davanteres en aquest aspecte. La rehabilitació de la Porta Ferrada i la recuperació Monestir, el projecte del museu Thyssen i el suport a l’àrea de Cultura i al Museu de la Ciutat han de ser valorats i considerats a l’hora d’assignar els diners de l’herència.

Contemplo també l’opció de reservar un dels immobles a cobrir les necessitats d’habitatge social, destinat en preferència cap a les persones joves i a la gent gran. Ben segur que en la situació econòmica actual la promoció d’habitatge públic és difícil de concretar en el temps. Però també considero – allò del roc a la faixa - que disposar d’un edifici és una passa prou important que cal tenir en compte.

Aquests diners han de deixar una “traça”. Vull dir, que transcorreguts els anys, els ciutadans/es quan recordin les decisions que es varen prendre en el moment de la disposició d’aquells diners, puguin fer-ne una valoració positiva, en el sentit que el govern de la ciutat en tant que representant de la voluntat popular, va decidir destinar aquella “ herència “, prioritzant els interessos de la comunitat.