dimarts, 17 d’abril de 2012

Madame Legarde (FMI), ens tallaria la llesca de pa molt prima.


Ens fa saber la senyora directora gerent del Fons Monetari Internacional, “ el risc que la gent visqui més del que s’espera “. Queda prou entès que no hem de viure tant i que anar fent anys és un perill que posa en qüestió les finances dels estats. Afegeix també l’esmentada senyora que s’ha fet una estimació equivocada de l’evolució de la demografia. Remarca el cost de l’envelliment i el perill de l’increment de la longevitat.


La senyora Lagarde ja disposa de les solucions per evitar aquest gran perill. Comença per dir que el que cal fer d’entrada és retardar l’edat de jubilació i retallar la quantia de les pensions. També ens aconsella que per augmentar l’estalvi hem d’apuntar-nos als plans de pensions i fins i tot indica als nostres governs la conveniència d’obligar a contractar rendes vitalícies. Que hem de tenir el bon sentit, per tal d’assegurar-nos una jubilació que ens permeti viure amb comoditat, recórrer a les assegurances privades, que sens dubte i a bon preu – que en saben prou sobre aquestes qüestions – per tal de disposar d’uns diners per afegir a la pensió que ja ens anuncien que serà ben escassa.

He llegit que el FMI és una institució que aplega més de 150 països i que té com a objectiu primordial el bon funcionament del sistema monetari internacional. Haig d’entendre que aquest organisme vetlla per garantir un correcte procediment financer i que assessora als governs prop de la situació econòmica, per garantir la seguretat en les transaccions comercials i emparar i protegir el bon anar del sistema econòmic mundial. Deuen ser persones prou coneixedores i amb la suficient capacitat professional per poder determinar i inclús preveure situacions difícils. Donada aquesta asseveració – penso que és prou entenedora – com és possible que no s’adonessin compte de la situació financera que començà amb la fallida de Lehman Brothers? No en sabien res? No van assabentar als governs d’aquest perill que ens ha portat a una situació que a hores d’ara gosaria afirmar que es va agreujant i que ha portat a tants milers de persones a una situació de penúria i de misèria? Al meu entendre només hi ha dues respostes i si filo prim només una. No es tracta d’uns ineptes, sabien be prou el que passaria i eren coneixedors de la situació. Simplement defensaven els interessos dels poderosos, incomplint el seu deure. Una afinitat vergonyosa d’interessos amb els grans grups financers. Alguns alts responsables d’aquestes entitats financeres han passat a ocupar responsabilitats polítiques, com és el cas del primer ministre italià, el senyor Monti, que fou assessor de la banca d’inversions i valors Goldman Sachs i del ministre d’economia espanyol, ex- responsable de Lehman Brothers per Espanya i Portugal. Bon camí el que hem endegat per millorar la situació, si els que ens hi ha de portar són aquests personatges, que només propugnen mesures restrictives en l’àmbit de les prestacions socials. Els rics i poderosos no necessiten una pensió, poden viure molts anys tranquil•lament.

El FMI, no té l’autoritat moral i encara menys la legitimitat ètica per ordenar les noves pensions. La senyora Legarde, amb els seus propòsits, no fa res més que defensar els interessos del capital financer i llurs indicacions només ens poden aconduir a omplir encara més les butxaques de tots aquestes maleïts personatges que són els responsables de la crisi i de la desgràcia de tantes persones. Volen privatitzar els serveis i els drets socials. Qui tingui treball i el permeti acollir-se a una renda vitalícia o a un pla de pensions, anirà engreixant les immenses fortunes d’aquests pocavergonyes, que són uns malalts dels diners. La resta de persones, sense treball, es trobaran abocades a l’exclusió social i a malviure una vellesa que hauria de ser respectada i tractada amb dignitat. Reduir les prestacions públiques, que és el que proposa el FMI, és una injustícia que no hem de permetre.

El dret a la jubilació i a les prestacions econòmiques corresponents, és una de les conquestes socials més importants de la democràcia. Les polítiques de protecció en el nostre país cal situar-les a finals del segle XIX ( 1883 ) quan s’estudien les qüestions relacionades amb la millora i el benestar de la classe obrera. L’any 1911 es programa el Retiro Obrero i el 1931 el Seguro de Paro Forzoso. Però no és fins la implantació de la democràcia i la aprovació de la Constitució quan s’estableix un règim públic de seguretat social que garanteix l’assistència per a tots els ciutadans ( remarco per a tots els ciutadans, inclús per la senyora Lagarde ) Han hagut de transcórrer molts anys i també la lluita i el sacrifici per anar eixamplant aquests drets que no han sigut concedits voluntàriament, que ha calgut guanyar pas a pas, amb consciència de classe. Viure és la causa de la crisi que estem patint? Potser la senyora Lagarde, entén que l’esperança de vida queda circumscrita a l’esperança de “ vida útil”? Els treballadors quan hem acabat la nostra etapa laboral som una càrrega per la societat? Estem parlant de persones, d’éssers humans, que no ho té en compte madame Lagarde? Si no ho recordo malament, quan va prendre possessió del nou càrrec, no va descuidar-se’n de millorar-se el sou i una esplèndida vellesa que de fet li pagarem nosaltres.

Sobre la sostenibilitat dels serveis socials bàsics, la disposició de recursos econòmics per donar compliment als avenços en els drets comuns, és mentida el discurs que fa la senyora Legarde, quan afirma que els governs no podran disposar dels cabals necessaris. Una reforma fiscal, que contempli l’aplicació del principi d’equitat, un sistema tributari fonamentat en els criteris d’igualtat i progressivitat, sense excepcions ni privilegis, permetrien cobrir aquestes assistències a la comunitat. Dades fidedignes que ens aporten els inspectors d’hisenda, xifren en 60 mil milions d’euros, la quantitat de frau fiscal que tenim en el nostre país. Una important reducció de la despesa militar, també representaria un increment de l’hisenda pública i el control de la gestió dels diners públics ( corrupció ) així mateix engruixiria els recursos públics. La senyora directora oblida volgudament aquestes mesures, fet prou entenedor perquè perjudicarien les butxaques d’aquells a qui ella protegeix i en definitiva prioritza els diners sobre la vida.