dissabte, 28 d’abril de 2012

Saber governar i no manar. Pressupost Santa Cristina.




D’antuvi vull precisar que no pretenc posar-me a casa dels altres. Dic així perquè no sóc veí de Santa Cistina però vaig anar al ple municipal de dijous passat. La nostra filla, el seu company i els dos néts, viuen en aquella vila i en el ple es tractava de la proposta de l’equip de govern per l’aprovació del pressupost. Endemés, la nostra filla és regidora a l’ajuntament.


Que el pressupost municipal és l’acte polític més important en un ajuntament no en tinc cap dubte. En què i com es destinaran els diners públics, és una decisió que afecta la comunitat, i ben segur que en aquesta disposició queda palesa la voluntat i el criteri polític dels regidors que composen el govern. Vaja, que en bona mesura, volia saber quines eren les fites que havia decidit preferir el govern per aquest any.

Preciso fer una breu introducció que crec és necessària per tirar endavant aquestes ratlles. A la porta de la casa de la vila hi truquen els ciutadans per exposar les seves queixes, inquietuds i més sovint per anar a demanar un cop de mà. El lloc més proper en el que hi poden trobar les persones que han sigut democràticament escollides. Els veïns/es coneixen el seu alcalde, molts saben quins regidors/es tenen responsabilitats de govern i fins i tot mantenen amistat amb la persona que els va merèixer la confiança per atorgar-li el vot. El poder municipal és el poder que té cara, coneixem les persones encarregades d’exercir el domini que regeix sobre l’immediat. En aquesta realitat és on rau la responsabilitat de les persones que han volgudament fer-se càrrec de l’administració del municipi. Un compromís que han de complir ja sigui des del govern, els que han sigut escollits per aquesta cura en la gestió dels cabals públics o amb la feina que li pertoca a l’oposició, amb el corresponent control democràtic de les decisions del governants, com també amb la proposta de mesures que puguin millorar el benestar dels ciutadans/es.

Els recursos econòmics dels nostres municipis són ben escassos. Unes disponibilitats econòmiques que han minvat encara més amb la crisi del sector de la construcció. Plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI...Cal també considerar que un de cada tres euros que gasten els ajuntaments es destina a serveis que no són de competència ni obligació municipal, prestacions que haurien de ser ateses per la Generalitat o el Govern Central. Aquestes dues administracions – molt especialment la central – no respecten el poder municipal i atallen les capacitats dels nostres ajuntaments. L’agressió política que han patit els nostres municipis de part del nou govern central, amb l’augment de l’IBI i el decret que imposarà, a partir del 2 de maig el govern de l’Estat sobre els romanents que disposin els ajuntaments – conseqüència de la reforma constitucional de l’article 135 acordat entre el PP i el PSOE – dificultaran els nostres consistoris per impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Una veritable agressió política a l’autonomia municipal. Només una nova llei d’hisendes locals, podria finir amb aquesta discriminació, que perjudica cada vegada més la ciutadania.

No m’he “perdut”, ran del ple municipal de dijous passat. He pensat que calia fer aquestes consideracions. Tampoc entraré en valorar detalladament aspectes del pressupost. No ho podria fer donat que el desconec, tot i que en el transcurs del plenari vaig poder-me assabentar d’algunes disposicions. Les carències econòmiques de l’ajuntament són ben paleses i al meu entendre, ara més que mai, cal decidir quines són les necessitats principals de la població. Les dificultats que tantes persones i famílies estan patint han de ser considerades en primera instància pels nostres polítics municipals. La manca de treball i les conseqüències que s’esdevenen per aquest fet, comporten veritables situacions de penúria i fins i tot de pobresa que malauradament cada dia augmenten. El futur immediat i gosaria afirmar que inclús el devenir a més llarg termini són preocupants. Significar i valorar en termes reals aquestes injustes mancances en el pressupost municipal hauria calgut que fossin remarcades. Una millor dotació econòmica – malgrat les dificultats de l’hisenda local – profitosa en els camps de l’ensenyament i dels serveis socials, haurien revertit en l’àmbit del benestar social.

Aquestes consideracions que  li van ser posades en atenció al senyor Alcalde, no varen merèixer llur valoració i per tant tampoc foren expressades en el pressupost, que fou aprovat amb els vots de C. i U. i el PP. Una migrada “ victòria “, si tenim en compte que fou assolida mercès al vot de qualitat del batlle, per l’absència d’un regidor d’ERC. Tots els grups municipals de l’oposició varen mostrar la seva disconformitat amb el pressupost, ja sigui plantejant la racionalitat en la despesa – allò de no gastar per damunt del que s’ingressa – com també en el sentit de donar més contingut als serveis socials.

És inconcebible que la partida destinada als òrgans de govern augmenti un 33%, quan per altra banda els preus públics pel casal d’estiu – amb l’argument políticament vergonyós del discurs del dèficit – s’hagin apujat de tal manera que hi hauran famílies que no hi podran accedir. Que s’hagin retallat les ajudes i subvencions a l’ensenyament i en definitiva que el pressupost obviï les necessitats de contingut social.

És el meu parer que el senyor Alcalde s’ha equivocat de totes,totes. Crec que hauria d’haver reflexionat i valorat el posicionament polític que disposa, governa en minoria. Com es valdrà per portar a cap el pressupost? Quina credibilitat pot tenir, quan la majoria que representa l’oposició no li dóna suport al pressupost? El batlle ha mostrat una intransigència i una manca de sensibilitat democràtica per assolir l’acord i el consens que li oferia l’oposició. En cap cas, els grups municipals que es troben a l’oposició, podran ser responsabilitzats pel veïnatge de no haver buscat un compromís que permetés tirar el poble endavant. Per dir-ho ras i curt, el senyor Alcalde entén la responsabilitat política esbiaixadament. Anteposa el manar sobre el governar. Els ciutadans deleguem en els nostres polítics la sobirania i els triats han de saber governar i no manar. El senyor Llensa, sortosament no disposa d’una majoria, si així fora, encara seria pitjor per Santa Cristina.