dijous, 19 d’abril de 2012

Trenta tres anys dels ajuntaments democràtics



Penso que val bé prou la pena recordar la diada d’avui. Han transcorregut trenta tres anys de la constitució del primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista. Fou una diada que sempre recordaré. L’ajuntament de gom a gom amb una gentada que esperava veure el nou consistori.


Havia calgut esperar quasi dos anys de la recuperació del Parlament amb les eleccions generals, per poder designar els nostres representants municipals. La celebració dels comicis municipals eren reclamats majorment pels partits d’esquerra, que consideraven que calia fer arribar la participació democràtica als nostres pobles i ciutats. Havien passat molts anys sense que poguéssim triar els nostres regidors/es i així conformar la Casa de la Vila en consonància amb la voluntat ciutadana. Havia arribat el dia, després d’haver escollit els nostres regidors/es, que a l’ajuntament hi podríem veure persones que nosaltres havíem lliurament designat. Jo ja tenia quaranta dos anys i ja era l’hora que fossin plenament reconeguts – després d’haver votat el Parlament – els meus drets polítics.

La diada de les eleccions fou una festa. La majoria anàvem a exercir un dret que fins aquell moment no se’ns havia reconegut i gosaria afirmar que vam complir amb el nostre deure de manera responsable i respectant els parer dels demés. La campanya fou d’aquelles que ja no se’n fan. Las parets i les tanques estaven fornides de propaganda de les diferents opcions polítiques que es presentaven. Els “ mítings “ eren plens a vessar i els vilatans/es, escoltàvem amb atenció els discursos i les propostes que ens feien les persones que havien decidit presentar-se a les llistes electorals. Havíem “descobert” que els ciutadans/es – fins llavors políticament ignorats i menystinguts – teníem el dret i també la responsabilitat de decidir les persones que havien d’aconduir el poble.

Del resultat només en faré un breu comentari. Eren disset els regidors/es que calia escollir. Foren triades set persones de la llista del PSC, 4 de la federació de C. i U, tres del PSUC i el mateix nombre de la candidatura d’UCD. Va formar-se un govern de coalició entre el PSC i l PSUC. El primer alcalde democràtic va ser en Manel Monfort, que encapçalava la llista del PSC. Més endavant arrel de la seva dimissió i al no acceptar el càrrec en Jaume Barneda que anava segon, passar a ocupar l’alcaldia en Josep Vicente.

Voldria significar el valor i l’esforç que varen fer aquelles persones que varen ocupar llocs de responsabilitat pública en aquells moments. Van haver de decidir, fos des de les responsabilitats de governar, com també complint amb el deure que correspon a l’oposició, desconeixent del tot el funcionament d’un ajuntament. Aquells quatre anys, vaig seguir de molt a prop – el pare fou primer tinent d’alcalde – el fer d’aquelles persones. En posaré un exemple que he anat a buscar en els papers que guardo del pare. Una mostra, que tot i les diferències de criteri polític que hi havia i que s’expressaven amb fermesa en els plens, els quatre partits amb representació, van entendre que hi havia qüestions prioritàries que calia debatre.

Es va constituir una Comissió Especial per l’Estudi de la problemàtica de La Corxera i dels Equipaments de la Ciutat. Els regidors Joan Ribas ( PSC ) Pere Pujol ( PSUC ) Josep López de Lerma ( C. i U. ) i Daniel Peribàñez ( UCD ) en foren els integrants. Em consta que hi van treballar i de valent. La Comissió va opinar que Sant Feliu estava mancada d’una xarxa mínima d’equipaments, aquesta falta deguda per un creixement incontrolat i no harmònic de la població. De fet no hi havia terrenys ni edificis per equipaments, tot i que en els darrers quatre anys s’havia fet una actuació favorable a l’adquisició de terrenys. Una quasi inexistent política d’equipaments que a l’entendre de la Comissió l’ajuntament té l’obligació de rectificar. La Comissió proposa un ordre de prioritats d’acord amb les possibilitats del pressupost i la capacitat prudencial d’endeutament que tingui el municipi. Aquest informe consta de vuit folis que ben segur jo no exposaré. Però si que crec convenient mencionar algunes de les propostes que fa la Comissió.

Planificar la finca de La Corchera amb un teatre, una pista de patinatge a l’aire lliure, un poliesportiu cobert, un gimnàs, una piscina coberta, places de pàrking pels usuaris i zones enjardinades. La restauració i utilització de l’Antic Monestir. La Comissió proposa l’adquisició de la finca propera al cementiri, per a construir-hi el definitiu camp de futbol, per tal de poder treure de La Corchera el que llavors hi havia i així poder condicionar aquest espai per poder-lo planificar. En quant a equipaments sanitaris la Comissió es mostra favorable a la construcció del nou ambulatori. L'Ajuntament hauria de destinar part o la totalitat dels terrenys situats davant de l’escorxador per a la construcció d’un nou edifici de la Creu Roja. La Comissió també suggereix que és del tot necessari el trasllat de les dependències del Jutjat a un nou edifici que podria ser l’antiga casa Rubió, de propietat Hospital-Asil. D’aquesta manera, l’ajuntament recuperaria un espai que li és del tot necessari – els jutjats eren a l’ajuntament – alhora que el Jutjat tindria unes instal•lacions pròpies. Afegeix la Comissió la recomanació a la Corporació Municipal la compra de l’edifici conegut per Can Patxot i dels terrenys de l’antic camp de futbol de la carretera de Palamós.

N’he fet una tria que penso és prou interessant i que mostra les preocupacions d’aquell ajuntament per millorar els equipaments de la ciutat. Parlem d’un document de l’any 1981, fa trenta un anys. El treball i la voluntat d’aquelles persones fou molt profitós per tots aquells que després han pogut portar a terme bona part d’aquelles propostes. La ciutat ha progressat i millorat, però allò de “ bufar i fer ampolles “ res de res, ha calgut la primera empenta per traçar el camí. És just recordar-los.