dimarts, 29 de maig de 2012

Sóc un estúpid !!





Vist el meu voltant he arribat a la certesa i a la conclusió que sóc un cretí. Atesos els 75 anys tinc la percepció com si hagués llençat la meva vida a l’abocador de Solius. He perdut el temps i també els calerons i he “ fet el préssec “ una manera ben entenedora de considerar-me com un gran estúpid. I ho sóc – un beneit – no només per encara creure en uns valors que a hores d’ara ja no es porten.

D’adolescent vaig creure els mestres i vaig procurar aprendre tot el que m’ensenyaven. Feia els deures, prestava atenció quan “ l’hermanu “ escrivia a la pissarra el problema d’aritmètica – la paraula matemàtiques fins al batxillerat la desconeixia – i afinava tot el que podia a l’hora de saber-me el nom dels rius i continents. A la tarda,quan arribava a casa després de sortir de l’escola, ans que res feia els deures que m’havien posat i després el pare ja em deixava sortir cap al passeig, a fer córrer la pilota. Si el dia ja s’allargassava ens arribàvem fins al moll de Pedra o a can Rius. Cap a sopar i ha repassar la lliçó de l’endemà.

A l’estiu també calia donar un cop demà a la taverna. Hi havia feina i l’avi i el pare tenien prou ben entès que el treball era una eina que s’havia d’aprendre i que m’aprofitaria per a més endavant. La constància, l’esforç i la dita que sovint l’àvia Maria em feia sentir, si em queixava que estava cansat – “ Pere, els cansats són els que fan la feina “ – aquests “ principis” que a tots els nanos ens mostraven els nostres pares i avis, els havíem de respectar i obeir. El mot cansat, segurament era el que més feia servir, no pel fet que la durada del treball fos excessiva, era l’excusa per tal que em deixessin anar al passeig amb els amics. La canya de pescar i la pilota sempre estaven a punt, però de temps anava curt. Ja m’enteneu.

Vaig entendre el que en deien les normes d’urbanitat. Si entrava corrents sense dir bon dia o bona tarda, l’avi Peric només dient-me Pere i amb la mirada ja n’hi havia prou. Cap al carrer i tornar a entrar amb la deguda salutació per a totes les persones que hi havia a la taverna.



Més gran i una vegada acabada l’escola, a treballar, a “ guanyar-se les garrofes “. Tota la vida feinejant i assolida l’edat de jubilació ( jubileum de joia ) quatre calerons per anar passant i aquí caic allà m’aixeco. Amb la Joana anem tirant malgrat que les coses “ pinten bastos “.

L’evidència és aclaparadora. Els que viuen de primera ja sabem qui són. Els banquers, que tot i fer la seva feina el pitjor que han pogut, ningú els demana cap responsabilitat. S’han jugat i perdut els diners dels altres i ells s’ha omplert les butxaques, que creieu-me són prou fondes, però no hi poden aplaçar tants de bitllets. Alguns polítics que han procurat per llurs interessos personals per damunt del compromís amb la societat, mentint a les persones que els han atorgat la confiança. També hauria pogut fer-me jutge per anar fent viatges – cor que vols, cor que desitges – sense passar comptes.

D’estúpid vaig començar a ser-ne de petit, quan en comptes de dedicar-me a d’altres activitats, m’estimava més llegir, escriure, pensar i aprendre dels meus mestres. Ho tinc ben decidit: si torno a néixer seré, banquer, polític dels que només pensem amb ells o jutge.






dijous, 24 de maig de 2012

La " Marató " no és la solució






La situació actual que vivim, fruit del desgavell econòmic i fianancer que té uns responsables prou coneguts, ens ha portat a unes taxes d'atur i de desprotecció social en el camp de l'educació, de la sanitat i dels ajuts a les persones més necessitades, impensables fa poc temps.

La " Marató " de TV3 en la qual participarem, no és evidenment, cap solució al problema de la pobresa que cada dia afecta més i més sectors de la societat. Contra la pobresa s'ha de lluitar d'arrel, amb polítiques socialment justes, que reparteixin la riquesa i que no facin pagar
la factura de la crisi a les persones més econòmicament febles.

Si penséssim que la " Marató " o qualsevol altra iniciativa que deixa en mans individuals atacar el problema de la pobresa n'és la solució, estariem tornant als temps de la beneficiència i de la caritat pels captaires del carrer.

La gent d'Iniciativa per Catalunya de Sant Feliu serem presents a la " Marató ". Som conscients de la greu situació que passen moltes families i volem donar un cop de mà. Ho farem des de la solidaritat i alhora també per difondre aquesta crítica circumstància.. No som persones que entenem la justícia social i els drets de les persones des de la vessant benèfica o assistèncial.  Des de les nostres responsabilitats públiques hem defensat i insistirem en una política fiscal més justa, que permeti el creixement equilibrat i la creació d'ocupació des de les administracions. Recursos econòmics que haurien d'aportar majorment els que s'han beneficiat - a voltes il·licitament - d'unes polítiques econòmiques responsables de la situació d'injustícia social que malauradament creix dia rera dia.
 


diumenge, 20 de maig de 2012

El canvi de la placa de les Tres Xemeneies ( La vaga de La Canadenca)



L’empresa “ Barcelona Tracció, Llum i Força “ fou fundada per l’enginyer canadenc Fred Stark Pearson, d’aquí el fet que fos coneguda com La Canadenca. Aquesta empresa proveïa d’energia elèctrica Barcelona i l’àrea metropolitana.



A finals del mes de gener de 1919 la companyia Regs i Força de l’Ebre, filial de La Canadenca, va introduir canvis en les condicions de treball dels obrers, amb les corresponents reduccions dels salaris. El suport i l’assessorament del sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, fou fonamental per mantenir la lluita obrera en defensa dels treballadors. Davant l’agressió per part de la patronal, el dia 21 de febrer es va declarar la vaga a tot el sector. Barcelona va quedar-se a les fosques i els tramvies i les fàbriques quedaren aturats. L’1de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publiquen un ultimàtum acomiadant els treballadors que no anessin a la feina.

El dia 9 de març, el capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al castell de Montjuich. Els detinguts poden ser condemnats a 4 anys de presó. Rel d’aquesta decisió també es declaren en vaga els obrers de la indústria tèxtil i la vaga és general a Barcelona.

El 19 de març, el líder de la CNT, Salvador Seguí ( el noi de sucre, assassinat pels pistolers de la patronal l’any 1923 ) arriba a un acord amb els representants de les patronals, que admeten la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora de les condicions laborals. El pacte va durar just 4 dies perquè l’estament militar es va negar a alliberar una vuitantena de treballadors empresonats. La vaga va retornar, aquesta vegada estesa a tot Catalunya, paralitzant el país.

El 3 d’abril, el govern central va reconèixer la jornada màxima de vuit hores. La dimissió del governador civil de Barcelona i del cap del Govern, el comte de Romanones i la caiguda de l’executiu. Els obrers tornaren a la feina, amb l’orgull d’haver assolit la primera victòria obrera a Catalunya.

Sens dubte el conflicte social més important esdevingut a Catalunya durant el segle XX, fou la vaga de La Canadenca. Recordo que quan algú volia significar la capacitat i l’esperit de lluita de la classe obrera- parlo de la taverna de Can Peric – l’exemple de la unitat imprescindible per defensar els drets dels treballadors era la vaga de La Canadenca. Jo era jovenet, però en els rostres d’aquelles persones, que en aquells moments obscurs i farcits de pors pel règim franquista recordaven amb nostàlgia aquells fets, fins i tot jo hi veia un cert esperit de lluita. Eren persones, ja totes traspassades, que en servo una bona memòria.

La nostra filla Núria viu a Barcelona, a pam i toc de les tres imponents xemeneies de l’antiga central elèctrica de la Canadenca, al Poble Sec. Fa poc va venir a passar uns quants dies a casa. Va fer-me el comentari que la placa que hi havia en record d’aquella vaga ja no hi era. Que l’havien canviada. Així deia la retirada placa: “ Passatge de La Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919”. La nova, aplaçada al damunt, manifesta: “Passatge de La Canadenca, empresa fundada per Fred Stark Pearson, el 1911”. L’amic Xavier Theros, en un excel•lent article d’ahir a El País, recorda que el senyor Stark Pearson ja disposa del nom d’una avinguda i també d’una estàtua a la ciutat, al barri de Pedralbes.

Força sovint diem que la mort ens fa a tots iguals. Discrepo absolutament d’aquesta afirmació. El fet que el nou ajuntament de Barcelona hagi canviat la placa és una vergonya. Un pas més per anar conreant el camí de l’oblit i un deliberat propòsit per esborrar el record d’aquelles persones, que tingueren el valor de lluitar per defensar els seus drets de classe. El senyor Trias, en tant que alcalde de la ciutat, d’aquells que s’omplen la boca amb el discurs que governen per a tothom, no hauria d’haver pres aquesta disposició. Mana el que mana i aquest nou govern municipal, en Tries i els seus regidors/es, no s’haurien trobat al costat dels treballadors, haurien sigut a la banda dels patrons. En són els hereus. Són d’una altra classe, dels que estan avesats a manar des de fa molts anys. Els hi fa nosa una petita placa i mig d’amagat la treuen.












dilluns, 14 de maig de 2012

QUIN " PARTIDÀS ". Amb majúscules, clar que si !!




Sovint, quan hom es posa a teclejar tot jugant amb les paraules i l’ànim és plaent – com avui és el cas – quan fineix les quatre ratlles que amb bona voluntat ha aconseguit escriure, s’adona compte que hauria d’haver sigut menys agosarat en el to del comentari. Vaja, que potser no hauria d’haver emprat tants acomodats qualificatius. D’antuvi, doncs, excusar-me per si avui “ em passo de rosca “ i considereu que hauria d’haver estat més mesurat.


L’estona que van oferir-me els vailets diumenge passat, és d’aquelles que deixen un record que resta a la memòria. Quin “partidàs”!! M’ho vaig passar de primera i no dubto que tots vosaltres també vareu compartir aquesta satisfacció. El matx fou competit, jugat amb ardidesa i a voltes superant situacions veritablement difícils. Hi varen posar voluntat, ànim i sobremuntant moments en que només la confiança i el convenciment que varen mostrar els vailets, feren possible capgirar un resultat advers en el marcador. Una mostra del treball col•lectiu que al meu entendre va millorant i que els ha de conduir a polir, mica en mica, sense presses – amb esforç i constància, valors que prou ens han mostrat els nostres vailets – la destresa amb la pilota. Tot just han encetat un nou torneig, se les hauran de veure amb equips més ben preparats. Un repte que els exigirà un major afany, un millor abrivament, però que alhora els servirà per avançar. Voluntat de ser i compromís compartit hi és, els vailets ho palesen en cada partit. Els hi hem d’agrair l’exemple que ens donen, de saber participar en una fita comuna, amb l’ànim de convivència i de solidaritat que saben conrear. Uns valors, que nosaltres els més grans, caldria que en prenguéssim bona nota. Permeteu-me aquesta llicència que em prenc sense cap ànim exemplificant: passem temps difícils, situacions costerudes i l’esperit de la solidaritat i la convivència a les que feia referència parlant dels vailets, són cabals que també els hauríem de compartir nosaltres.

Els “ suporters” també sabérem animar la quitxalla. Amb el càntic del bàsquet cristinenc, a plena veu, tot i que caldrà assajar-lo per millorar-ne la melodia, picant de mans i donant-los el nostre suport. I també, com sempre, aplaudint les bones jugades de l’equip foraster. Dóna gust venir als partits, m’hi sento a gust, tots vosaltres en sou “responsables”. M’he perdut els dos primers – no per manca de ganes de venir – i vist el de diumenge passat, m’esmerçaré per no ser-ne absent en els propers.

El meu sincer reconeixement a l’entrenador i a les dues persones que també ajuden als nostres vailets. Llur feina hem d’agrair-la i així ho manifesto. Gràcies!!

I, si per de cas, algun dels vailets llegeix aquestes ratlles, voldria fer-li pervenir aquesta reflexió. Vareu jugar molt bé, un matx excel•lent i vostre és el mèrit. Però també cal que valoreu, que la sana satisfacció que podeu tenir, en bona mesura també és deguda a la qualitat de l’equip contrari que fa més meritòria la vostra victòria. Els vailets de la comarca de l’Estany, també ho van fer de primera.













diumenge, 13 de maig de 2012

Civisme i convivència. Qualitat de vida.



El trànsit de vehicles és un fet que ha esdevingut un problema de difícil solució. No només en les grans ciutats, també en els pobles i viles, fins i tot les més petites. Tots o quasi tots, volem aplaçar el nostre cotxe a tocar el lloc on volem desplaçar-nos. Massa sovint, ni fem quatre passos per anar a buscar el diari o per comprar el nostre pa de cada dia. Trobar un indret per aparcar, a voltes és un patiment, quan bé prou ens el podríem estalviar, si ens “ oblidéssim “ de la clau per engegar el motor i moguéssim l’esquelet. Els nostres governants municipals s’escarrassen d’allò més per cercar emplaçaments per aparcar. Tothom en demana i n’exigeix.


Trobar un lloc per aparcar, és com una mena de lluita, i un cop aplegat l’espai, de vegades hom experimenta una certa satisfacció malaltissa, al veure que encara d’altres malden per aconseguir-ho. Sense deixar de banda, penoses i fins i tot vergonyoses actituds, que s’originen entre persones que arriben a la discussió per discrepar sobre qui té la preferència per estacionar el cotxe. Mostres d’una manca de convivència que ens hauria de fer reflexionar. Gosaria afirmar, que tenim una dependència desenraonada de l’automòbil, que ens trasbalsa, i ens acondueix a actituds i comportaments que hauríem de defugir. Permeteu-me aquesta cita: “ qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra “. Jo no ho faré pas, perquè també certes vegades no he obrat com hauria calgut, en el sentit d’estacionar-me en un lloc que no corresponia, però sempre sense posar en perill la seguretat d’altre.

Respectar la normativa que contempla el codi de circulació, caldria que fos una pràctica que bé prou ens ajudaria a millorar les nostres relacions de convivència. Una bona costum, que donades les difícils circumstàncies que avui hem de suportar, hauríem de tenir com hàbit. Les bones pràctiques cíviques, ens ajudarien a enriquir la qualitat de vida. Les normes que ens ensenyaren els nostres pares, malauradament les anem perdent i assenyat fora recuperar-les. Cedir el pas a una persona de més edat, un cop de mà sempre que puguem, transitar per la vorera que ens correspon, servir-se de les paraules gràcies i sisplau molt més sovint, una mirada amable quan s’escaigui...

Revenint a les normes de circulació, dol i molt, la cada dia més sovintejada mala costum de no respectar els espais reservats a les persones amb dificultats de mobilitat. Entristeix veure com no es respecten aquests espais. S’ocupen els llocs que per solidaritat haurien de ser sempre respectats. Conviure és estimar i ser corresponsable amb els demés. La bona ciutadania és un deure que hem de millorar. Fem-ho, tots en sortirem beneficiats.





dimecres, 9 de maig de 2012

El Priorat de Serrabona


Un cap de setmana prou ben aprofitat, el que varem passar la Joana, la nostra filla gran Núria i el que “subscriu”. Feia temps que la Joana volia anar a veure el seu germà. En “Seviu” viu a Sant Feliu d’Avall, a l’altra banda de la frontera, a la Catalunya nord, amb el Canigó encara nevat tot mirant-se la vall.


El divendres al vespre, amb la Núria, varem pensar que podrien fer un tomb per aquells indrets. El dissabte per nosaltres i el diumenge per complimentar la trobada familiar. Decidirem fer una visita al Priorat de Serrabona. La Núria ja hi havia estat, coneixia aquell monestir i va dir-nos que tornar-hi ja li agradaria.



Us ben asseguro que el viatge valgué la pena. El Priorat de Serrabona, situat al massís dels Aspres a la comarca del Rosselló, al cim de la vall del riu Bulès, és considerat com un dels més impressionants edificis d’art romànic. L’entorn és àrid i abrupte i el monestir assentat al bell mig d’una petita esplanada et sorprèn amb la rudesa de la seva arquitectura. Unes parets sòlides, només amb unes espitlleres i sense cap mena d’afegit arquitectònic. El campanar és una torra quadrada i massissa, en el que l’escassa claror que hi entra ho fa per unes petites finestres. Ullat l’aspecte exterior del Priorat, vaig pensar que el que veuria seria una construcció romànica com tantes d’altres.

El contrast entre aquelles parets eixutes i el claustre que és d’una sola galeria amb quatre capitells i amb uns pilars en forma d’arcada dins la roca natural amb el suport de dues columnes de marbre agermanades i que dóna a l’exterior sobre un imponent paisatge, tot just quan acabes d’entrar, és la primera de les impressions que t’acompanyaran al llarg de la visita. L’any 1069, l’església Nostra Senyora de Serrabona només està constituïda per una única nau llarga i estreta i aquest fou l’origen d’aquest monestir, amb el permís dels vescomtes de Cerdanya-Conflent d’acord amb el bisbe d’Elna. Setze religiosos de l’ordre de Sant Agustí s’instal•laren en aquella església primitiva. Entre els anys 1082 i el 1151 l’església de Santa Maria es realitzen un conjunt de construccions: un campanar, un col•lateral, un transsepte, absis, el claustre. La finalització d’aquest ampliació és la construcció l’any 1151, de la tribuna. És la joia de l’escultura del patrimoni català romànic. Construïda amb el marbre rosa del Conflent, té forma de cub amb quasi sis metres de façana, cinc de profunditat i tres d’alçada. La tribuna dos espais destinats a dues funcions diferents. La part superior de la plataforma s’utilitza com a cor de cant mentre que la part inferior és un cor de pregària. Els escultors volgueren significar el darrer text dels evangelis, el “ Beatus”, que descriu l’apocalipsi de St. Joan. La tribuna de Serrabona i en particular la seva façana és el més bell exemple d’aquest tema en tota la Catalunya Nord. Deixes anar el pensament i t’esbalaeix i et sorprèn com podien viure aquelles persones, en aquell indret feréstec fa un miler d’anys. Hi dones voltes però no ho acabo d’entendre. Només el sentit religiós els podia haver aconduït a aquella vida?



Com tants monuments catalans, el priorat de Serrabona pateix el transcurs i els atzars de la història abans de caure en l’oblit. L’any 1630 i donat l’estat en el que es trobava el capítol d’Elna preveu la seva destrucció que afortunadament no es porta a cap. Amb el tractat dels Pirineus el priorat és incorporat a França i pateix les corresponents confiscacions fins al punt que no té altra utilitat que de refugi pels pastors i el seus remats. A partir de l’any 1836, es consolida l’edifici i del 1906 al 1922 es restaura; tots els condicionaments defensius lligats a la seva història són enderrocats i es recupera el priorat. Ençà, el Consell General dels Pirineus Orientals n’és el propietari.

Voldria explicar-me més sobre aquesta anada al priorat, però no disposo dels coneixements suficients sobre el romànic. Descriure amb més detall el que vaig veure. Gaudeixo de la història del meu país i procuro aprendre del passat per entendre’m. Ara que el dia s’ha allargassat és una bona i profitosa sortida. Un parell d’horetes, sense presses. Abans d’arribar a Perpinyà, agafeu la N116, direcció Prades i Andorra. Sortiu a Ille s/ Tet i aneu per la D618 cap a Bouleternere i seguiu “ Priorat de Serrabona”. La carretera segueix paral•lela al riu Boulés, una ruta de muntanya però de força bon fer, a banda que en algun indret la carretera s’estreny. Suredes, alzinars i rouredes us faran companyia. Les roselles, gatoses i ginesteres ben florides, amb els colors que fan més agradable el viatge. I si sou aficionats i us plauen les plantes i les flors, a la sortida del monestir podreu fer la passejada botànica. Cada planta i flor, ben cuidades i amb la denominació en llatí, català i francès.



Una diada amb una mica de tot. Sol, plovisc a voltes i per acabar-ho d’adobar una forta pedregada a darrera hora. A l’hora de dinar, aixoplugats a l’entrada del poblet de Boulès
d’Amunt. Però amb la cara de pasqües per haver-ho passat de primera.






dimarts, 1 de maig de 2012

Un breu relat el dia Internacional dels Treballadors



M’han contat que fa forces anys, un pobre nen treballava en una fàbrica fent sabates folrades de pell.


Aquest nano es va passar tota la seva infància treballant i va haver de veure com uns quants dels seus companys de treball es quedaven sense dit o sense tot un braç sencer per culpa de les màquines, que al final van acabar substituint els treballadors, però això ja és un altre tema.

El cas és que va perdre tota la seva infància en una fàbrica, en condicions pèssimes i salari mínim i que cada vegada que s’anava fent més gran, el salari es reduïa.

Un dia el nen va demanar si podia anar a rentar-se les mans al lavabo perquè tenia les mans plenes d’estelles de la sola de fusta de les sabates. El vigilant se’l va mirar amb una cara furiosa i de cop el va agafar del braç, el va tirar a terra i li va dir: “ Si tornes a preguntar-me una tonteria com aquesta t’acomiado i ademés la pròxima setmana no cobraràs per haver dit aquesta “sandez”.

El pobre nen espantat va anar ràpidament a la màquina i no va tornar a obrir la boca. L’infant l’endemà no va tornar a treballar a la indústria tot pensant que podria perdre una mà i treballar com un esclau.

Aquest és un conte inventat, he decidit fer un relat que expliqui la realitat per fer obrir els ulls al lector.





Martí Rovira Pujol