diumenge, 20 de maig de 2012

El canvi de la placa de les Tres Xemeneies ( La vaga de La Canadenca)



L’empresa “ Barcelona Tracció, Llum i Força “ fou fundada per l’enginyer canadenc Fred Stark Pearson, d’aquí el fet que fos coneguda com La Canadenca. Aquesta empresa proveïa d’energia elèctrica Barcelona i l’àrea metropolitana.



A finals del mes de gener de 1919 la companyia Regs i Força de l’Ebre, filial de La Canadenca, va introduir canvis en les condicions de treball dels obrers, amb les corresponents reduccions dels salaris. El suport i l’assessorament del sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, fou fonamental per mantenir la lluita obrera en defensa dels treballadors. Davant l’agressió per part de la patronal, el dia 21 de febrer es va declarar la vaga a tot el sector. Barcelona va quedar-se a les fosques i els tramvies i les fàbriques quedaren aturats. L’1de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publiquen un ultimàtum acomiadant els treballadors que no anessin a la feina.

El dia 9 de març, el capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al castell de Montjuich. Els detinguts poden ser condemnats a 4 anys de presó. Rel d’aquesta decisió també es declaren en vaga els obrers de la indústria tèxtil i la vaga és general a Barcelona.

El 19 de març, el líder de la CNT, Salvador Seguí ( el noi de sucre, assassinat pels pistolers de la patronal l’any 1923 ) arriba a un acord amb els representants de les patronals, que admeten la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora de les condicions laborals. El pacte va durar just 4 dies perquè l’estament militar es va negar a alliberar una vuitantena de treballadors empresonats. La vaga va retornar, aquesta vegada estesa a tot Catalunya, paralitzant el país.

El 3 d’abril, el govern central va reconèixer la jornada màxima de vuit hores. La dimissió del governador civil de Barcelona i del cap del Govern, el comte de Romanones i la caiguda de l’executiu. Els obrers tornaren a la feina, amb l’orgull d’haver assolit la primera victòria obrera a Catalunya.

Sens dubte el conflicte social més important esdevingut a Catalunya durant el segle XX, fou la vaga de La Canadenca. Recordo que quan algú volia significar la capacitat i l’esperit de lluita de la classe obrera- parlo de la taverna de Can Peric – l’exemple de la unitat imprescindible per defensar els drets dels treballadors era la vaga de La Canadenca. Jo era jovenet, però en els rostres d’aquelles persones, que en aquells moments obscurs i farcits de pors pel règim franquista recordaven amb nostàlgia aquells fets, fins i tot jo hi veia un cert esperit de lluita. Eren persones, ja totes traspassades, que en servo una bona memòria.

La nostra filla Núria viu a Barcelona, a pam i toc de les tres imponents xemeneies de l’antiga central elèctrica de la Canadenca, al Poble Sec. Fa poc va venir a passar uns quants dies a casa. Va fer-me el comentari que la placa que hi havia en record d’aquella vaga ja no hi era. Que l’havien canviada. Així deia la retirada placa: “ Passatge de La Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919”. La nova, aplaçada al damunt, manifesta: “Passatge de La Canadenca, empresa fundada per Fred Stark Pearson, el 1911”. L’amic Xavier Theros, en un excel•lent article d’ahir a El País, recorda que el senyor Stark Pearson ja disposa del nom d’una avinguda i també d’una estàtua a la ciutat, al barri de Pedralbes.

Força sovint diem que la mort ens fa a tots iguals. Discrepo absolutament d’aquesta afirmació. El fet que el nou ajuntament de Barcelona hagi canviat la placa és una vergonya. Un pas més per anar conreant el camí de l’oblit i un deliberat propòsit per esborrar el record d’aquelles persones, que tingueren el valor de lluitar per defensar els seus drets de classe. El senyor Trias, en tant que alcalde de la ciutat, d’aquells que s’omplen la boca amb el discurs que governen per a tothom, no hauria d’haver pres aquesta disposició. Mana el que mana i aquest nou govern municipal, en Tries i els seus regidors/es, no s’haurien trobat al costat dels treballadors, haurien sigut a la banda dels patrons. En són els hereus. Són d’una altra classe, dels que estan avesats a manar des de fa molts anys. Els hi fa nosa una petita placa i mig d’amagat la treuen.












2 comentaris:

Toni Dalmau ha dit...

Ja tens raó Pere. Un nou i lamentable intent d'amagar la memòria històrica.

Miquel Pucurull ha dit...

En llegir això del canvi, primer m'he sorprès. Ara, passada una estona, estic indignat.