dimarts, 29 de maig de 2012

Sóc un estúpid !!





Vist el meu voltant he arribat a la certesa i a la conclusió que sóc un cretí. Atesos els 75 anys tinc la percepció com si hagués llençat la meva vida a l’abocador de Solius. He perdut el temps i també els calerons i he “ fet el préssec “ una manera ben entenedora de considerar-me com un gran estúpid. I ho sóc – un beneit – no només per encara creure en uns valors que a hores d’ara ja no es porten.

D’adolescent vaig creure els mestres i vaig procurar aprendre tot el que m’ensenyaven. Feia els deures, prestava atenció quan “ l’hermanu “ escrivia a la pissarra el problema d’aritmètica – la paraula matemàtiques fins al batxillerat la desconeixia – i afinava tot el que podia a l’hora de saber-me el nom dels rius i continents. A la tarda,quan arribava a casa després de sortir de l’escola, ans que res feia els deures que m’havien posat i després el pare ja em deixava sortir cap al passeig, a fer córrer la pilota. Si el dia ja s’allargassava ens arribàvem fins al moll de Pedra o a can Rius. Cap a sopar i ha repassar la lliçó de l’endemà.

A l’estiu també calia donar un cop demà a la taverna. Hi havia feina i l’avi i el pare tenien prou ben entès que el treball era una eina que s’havia d’aprendre i que m’aprofitaria per a més endavant. La constància, l’esforç i la dita que sovint l’àvia Maria em feia sentir, si em queixava que estava cansat – “ Pere, els cansats són els que fan la feina “ – aquests “ principis” que a tots els nanos ens mostraven els nostres pares i avis, els havíem de respectar i obeir. El mot cansat, segurament era el que més feia servir, no pel fet que la durada del treball fos excessiva, era l’excusa per tal que em deixessin anar al passeig amb els amics. La canya de pescar i la pilota sempre estaven a punt, però de temps anava curt. Ja m’enteneu.

Vaig entendre el que en deien les normes d’urbanitat. Si entrava corrents sense dir bon dia o bona tarda, l’avi Peric només dient-me Pere i amb la mirada ja n’hi havia prou. Cap al carrer i tornar a entrar amb la deguda salutació per a totes les persones que hi havia a la taverna.



Més gran i una vegada acabada l’escola, a treballar, a “ guanyar-se les garrofes “. Tota la vida feinejant i assolida l’edat de jubilació ( jubileum de joia ) quatre calerons per anar passant i aquí caic allà m’aixeco. Amb la Joana anem tirant malgrat que les coses “ pinten bastos “.

L’evidència és aclaparadora. Els que viuen de primera ja sabem qui són. Els banquers, que tot i fer la seva feina el pitjor que han pogut, ningú els demana cap responsabilitat. S’han jugat i perdut els diners dels altres i ells s’ha omplert les butxaques, que creieu-me són prou fondes, però no hi poden aplaçar tants de bitllets. Alguns polítics que han procurat per llurs interessos personals per damunt del compromís amb la societat, mentint a les persones que els han atorgat la confiança. També hauria pogut fer-me jutge per anar fent viatges – cor que vols, cor que desitges – sense passar comptes.

D’estúpid vaig començar a ser-ne de petit, quan en comptes de dedicar-me a d’altres activitats, m’estimava més llegir, escriure, pensar i aprendre dels meus mestres. Ho tinc ben decidit: si torno a néixer seré, banquer, polític dels que només pensem amb ells o jutge.






3 comentaris:

joan ha dit...

Pere ,tu tens uns valors i una família que estic segur que si el teu camí fos diferent no dormirías tan NET i estimat per tanta gent .
Rep una abraçada . Joan

Sònia ha dit...

vés per on, em sento orgullosa de tenir un pare estúpid!!!!

Sònia ha dit...

Vés per on, em sento orgullosa de tenir un pare estúpid....