dimecres, 27 de juny de 2012

Amigues i amics que estimem la nostra terra.




Hi trobareu moltes faltes en aquest escrit, sem va nega el dret d’aprendre la llengua dels meus pares i avis el poc temps que vach anar a l’escola, No i fa res segur que mentendreu.


El català torna a estar amenasat i volen fer creure que es el castellá que esta en perill. Una mentida perqué quan vaig a plasa puc veure que els que parlem el català també sabem parlar en castellà, ens fem entendre. La menuda de casa, que ha fet cinq anys parla en català però també enten el castellà quan encara no a comensat a apendrel a lescola.


Jo pensava que am la democracia mai mes el català seria
persseguit. Amb el franquisme van voler que el català desaparagues però no van poder. Els nostres avis i pares ens varen enseñar a parlar igual que ells havien apres dels seus avis i pares. A lescola els pocs llibres que teniem eren en castellà, el cine també i llegir sempre havia de ser en castellà. Temps dificils que varem saber superar. Ens estimem la nostra llengua i també respectem la manera de parlar dels altres. Volem tenir el dret que el catala sa denseñar a les escoles, que ha de ser la nostra llengua, la de Catalunya.

Els cadells del franquisme volen tornar a ferirnus i posen lleis contra el català. Estan malalts, ens tenen enveja y només volen els nostres diners i maltractarnos. No podran, una vegada més ens negarem a callar i posarem la nostra voluntat per defensar la nostra llengua.

No tinc vergonya per escriure malament. Podria haverme ajudat en Pere pero penso que aquestes ratlles son la mostra del que mai mes hauria de ser. Nega a una persona apendre la seva llengua.



Joana.







diumenge, 24 de juny de 2012

La suspensió del casal d'estiu de Santa Cristina




He llegit al Punt Diari que s’ha suspès per manca d’inscripcions el casal infantil de Santa Cristina. Els preus del casal ja havien sigut criticats per l’oposició i per l’AMPA de l’escola de Pedralta, en el transcurs del ple d’aprovació dels pressupostos. En conseqüència la suspensió del casal era un fet prou previsible. La majoria de famílies ja havien pres la decisió d’inscriure els seus vailets/es en les activitats que fa l’ajuntament de Sant Feliu.

Exposa la regidora de cultura – la senyora Carme Soler – que l’ajuntament no podia fer-se càrrec d’un 60% del cost del servei. Senyora regidora, aquesta és una decisió que vostès – els que governen la vila de Santa Cristina – han d’assumir i defensar políticament. Els assisteix el dret a destinar els diners dels contribuents en el sentit que vostès considerin convenient. Si creuen que assignar uns diners al servei d’unes famílies i uns infants no és una qüestió prou important, aquesta valoració evidència una concepció política que no comparteixo en absolut. És la seva responsabilitat i, en tot cas, la ciutadania quan arribi el moment podrà pronunciar-se, valorant l’encert o no de la seva disposició.

Senyora Soler, vostè no assumeix aquesta responsabilitat i en bona mesura es serveix dient que alguns veïns que no tenen fills han “ aplaudit la decisió “,( entre cometes en el diari). Sens dubte que a Santa Cristina, com en d’altres poblacions, hi hauran famílies que no avaluen el concepte de la solidaritat i vostè com a regidora de cultura, que hauria de defensar el servei públic educatiu, prioritza els interessos i la gasiveria ciutadana d’aquestes famílies. Endemés ho fa en profit propi per no assumir la responsabilitat que li pertoca i no només a vostè, també al govern de la vila i al seu alcalde.

Si no vaig errat senyora Soler, vostè professionalment ha exercit de mestre i coneix que l’educació és una forma d’entendre el poble i que les estratègies polítiques concreten el model educatiu de la comunitat. A vostè li correspon el deure de la planificació educativa a Santa Cristina i al meu entendre, aquest dret a l’educació hauria de contemplar el principi de l’equitat. Vull significar amb aquest principi de l’equitat que cal prioritzar amb tot l’esforç els drets de la majoria de la població en aquest àmbit educatiu. Una majoria, que bàsicament són els vailets i vailetes però també el conjunt de la ciutadania. El servei públic educatiu local ha de fonamentar-se en la co-responsabilitat del veïnatge. A vostè, senyora Soler, li pertoca donar compliment als interessos de la majoria de la població i no defensar els avantatges d’aquestes famílies que amb llur insolidaritat ens abocarien al trencament de la cohesió social. La seva feina és molt important senyora regidora. Permeti’m senyora Soler una reflexió final. No caigui en el parany del discurs que vostè governarà a favor de tothom. Aquest parlament és falç, polítics que no es mereixen aquest qualificació el fan sovint, enganyen. Quan es prenen decisions polítiques – que des de l’ajuntament vostè haurà de decidir – expressarà amb claredat el signe del seu pensament ideològic, que no pot acontentar a tothom. Ho faci, penso que és el seu deure, en benefici de la majoria de la població.







dimecres, 20 de juny de 2012

Diu en FUMI, que ens cal agafar " l'insecticida ".



Encara no ha dimitit, que ja ho hauria d’haver fet i entretant presideix l’acte de l'informe anual del poder judicial. Demà es celebra el bicentenari de la institució del Tribunal Suprem. El dia 17 d’abril de 1812, rel de la proclamació de la Constitució de Cadis. Un acte, el de la commemoració de la Constitució lliberal, que per decència personal l’actual President del CGPJ i del TS, no hauria de presidir.


Sembla que demà presentarà llur dimissió i ho raona en el sentit que no compta amb el suficient suport de la majoria. Mentida!!. Quan un dels vocals va denunciar una pretesa – sempre suposició – manca de justificació d’uns diners públics, Dívar va respondre que només era responsable davant la seva consciència. Que no tenia cap sentit de responsabilitat personal ni professional i per tant que no venia obligat a donar cap mena d’explicació. Edificant l’argument del President, que no oblidem és el màxim responsable del poder judicial, donant exemple de transparència des d’una de les màximes autoritats de l’Estat. La lleialtat i la dignitat professional valorades positivament per qui hauria d’exemplificar la idea del Dret i del respecte al Dret que hauria de tenir aquest personatge. La desconfiança, el malveure que tenim de la justícia augmenta i aquest comportament de Dívar es desdiu del seu deure de garantir un poder judicial al servei de la ciutadania. Hauria de vetllar, aquesta és la funció essencial del CGPJ, per la correcta administració de la justícia i també de la selecció i formació dels jutges. Dívar ha de dimitir, ha malmès la imatge del sistema judicial i professionalment no disposa dels valors imprescindibles – ètica, estètica i autoritat moral – per presidir el màxim òrgan de la judicatura. Persones que representen les institucions bàsiques d’un Estat de Dret, no només han d’acomplir llurs responsabilitats, endemés han de ser curosos en els seus actes i quan es produeix una situació que posi en dubte les seves accions, han de respondre públicament. El CGPJ és un òrgan polític, es triat pel Parlament, no té competències jurídiques efectives en el sentit d’administrar justícia, però si que el senyor Dívar hauria d’haver comparegut al Congrés per explicar-se. No ho ha fet i a més amb un discurs interessat en defensa de la independència del poder judicial s’esmuny de donar explicacions sobre els diners dels seus viatges.

Dívar va manifestar que dijous prendrà una “ decisió rotunda i contundent “ que podríem interpretar que serà la dimissió. Caldrà elegir un nou President i entretant el senyor Fernando de Rosa ocuparà la presidència, però només del CGPJ. La presidència del Suprem l’ocuparia també interinament Juan Antonio Xiol. El senyor de Rosa ha avançat que treballarà per tal que sigui aprovat el pla de transparència i que serà obligatori que tots els consellers expliquin i detallin l’ús que fan dels diners dels pressupostos. Massa pressa i en primer lloc que tots comencin per rendir comptes dels diners. El que ha passat, penso que és entenedor que així ho comprengui, no ha sigut un fet puntual. Fins que un dels consellers no va decidir denunciar el fet, quin era el comportament dels consellers? Recordo haver escoltat les declaracions que va fer el denunciant, manifestant que els companys li havien retret que no ho hagués dit en el si del Consell. Que ho hagués fet davant la fiscalia no els va semblar bé. Allò de la roba bruta... i anem fent. Vint consellers, 18 nomenats pel PP i el PSOE i els altres dos triats per C. i U. i el PNV. Què són càrrecs polítics? Sens dubte i penso que ací comença el problema, no pel fet de tenir un pensament polític – tots el tenim el nostre parer – però no pot raure en la decisió d’unes persones triades sota condicionament polític, la democràtica independència del poder judicial. L’altra dia, penso que encara no s’havia produït el cas Dívar, xerrant a peu de carrer amb l’amic Jordi Vilà, varem coincidir en la necessitat que els administradors de la justícia siguin triats també de forma directa. Que siguem els ciutadans els que escollim les persones que han de conformar el poder judicial.

L’amic Fumi, el gat de casa, acostuma a posar-se al meu costat força sovint quan em poso a escriure, al cantell de la taula. És un tafaner, qualitat pròpia dels de la seva espècie. Dorm sempre amb un ull sense tancar del tot i a l’aguait del que pot passar. Xerrem sovint i m’ha demanat de dir-hi la seva. M’explica que els gats tenen dos perills des de tota la vida: els armaris tancats i les dones ben endreçades i amb l'escombra a la mà. Ara potser no tant, perquè les coses han canviat i el tracte que rebem és ben diferent del que havien hagut de patir durant llargs segles. La “ manduca “ era el més important. A vosaltres, diu en Fumi, us cal fer net de les puces i els paràsits que teniu al damunt. Una caterva de personatges que composen una cleptocràcia que afecta la justícia i als poders legislatiu i executiu. El sentit d’Estat es corromp i l’aprofitament dels cabals públics en profit personal i el domini dels lladres provoquen l’afebliment de les economies. La cleptocràcia, el domini dels que roben, també es produeix en règims d’aparença democràtica i amic Pere, aquest és el problema més important que teniu al damunt. Els gats la sabem “ molt llarga “ i cal que entre tots agafeu “ l’insecticida “ i elimineu aquests individus. Afegeix en Fumi, que els gats són molt ajogassats i que els agrada molt saltar, córrer i gratar-se amb complaença la panxa. M’expressa el greu que li va saber, no haver pogut contemplar a dues d’aquestes puces i paràsits, asseguts a la mateixa taula el dia de la presentació de l'informe del poder  judicial. El “ mataelefants “ va trobar l’excusa per no ser-hi, quin fart de riure diu en Fumi que s’hauria fet.


















diumenge, 17 de juny de 2012

Un dia molt intens



Avui hem viscut la segona jornada del viatge de fi de curs. Al matí ens han llavat d’una manera molt especial...amb crits de bon dia i cops de cassola. Ens ha agradat molt. Seguit d’un MOLT BON despertar, hem menjat de valent en un “ buffet lliure “, era boníssim...mmm...


Tot seguit ens hem dirigit direcció Camí de Ransol. Allà ens han explicat les instruccions: consistia en fer fotos d’una fauna i flora determinada que ens ensenyaven en unes imatges. Això mentres caminàvem per un camí que estava ple de brillants minerals de pissarra. Ens fixàvem més en els preciosos paisatges que en les fotos però tot i això, ens ho hem passat molt bé. Aquest camí anava a d’Encamp a Canillo fins el Santuari de Meritxell.

Quan ja havíem perdut totes les forces a dinar un bon àpat, quan hi ha gana tot és bo...!

Després hem anat a la Farga Rossell en la qual ens han ensenyat la producció del ferro mitjançant diversos audiovisuals i amb una demostració final.

No estàvem massa concentrats a la farga perquè el que volíem de veritat era anar a CALDEA.

Molt neguitosos, hem pujat al “ bus “ i ens hem dirigit a Caldea.

Una vegada allà ens ha costat relaxar-nos, però al final entre jacuzzis d’aigua freda, d’aigua calenta, de gel. Banys turcs, sauna, etc. no hi havia qui ens treies de l’aigua.

El sopar ha anat molt bé i ens ha costat anar a dormir.

P.D. Aquest escrit m’ha costat molt perquè s’ha borrat dues vegades i és molt tard però espero que el disfruteu.


Martí Rovira Pujol.



dijous, 14 de juny de 2012

Diguem prou!! Trepitxen la nostra dignitat!! Revolució democràtica!!


Les entitats financeres volen quantitats milionàries sense cap classe d’intervenció del poder polític, tot i tractar-se de diners dels ciutadans. Diners entregats amb l’obligació de destinar-los a ajudar les petites i mitjanes empreses ( pòlisses de crèdit i avals per aturar en el possible la sagnia de l’atur) i a les famílies. Preguntat el senyor vicepresident i ministre d’economia del govern, el senyor Solbes, en referència a la decisió que va prendre el Consell de Ministres divendres passat “ d’invertir “ 40 mil milions d’euros a les entitats financeres privades, va respondre que no es demanarien garanties per tal d’assegurar el bon fi d’aquests diners, argumentant que la feina del govern no és dir a la banca la millor manera de gestionar aquesta dinerada. Qui millor que els banquers per saber com fer-ne el millor ús en benefici de la ciutadania. Ells, els banquers, bé prou en saben de remenar els calerons.

Senyor Solbes, vostè, el responsable de la hisenda pública, ha de rendir comptes. Com gosa dir que els serà permès als gestors d’aquestes entitats disposar lliurament d’aquests diners? Els bancs i també les caixes han estimulat les hipoteques, incitant al ciutadà a endeutar-se. Per acabar de fer el pes, la senyora Elena Salgado, l’altra vicepresidenta, ens afirma que aquests diners serviran per comprar actius de qualitat i sanejar la banca. Augmentar crèdits per a les petites i mitjanes empreses i ajudar en el pagament de les hipoteques a les persones que sens dubte tindran – de fet unes quantes ja en pateixen – dificultats per complir amb el deute, és el que el govern hauria de garantir amb aquests doblers.

D’altra banda, el senyor Zapatero ens afirma que la situació bancària en el nostre país no ha de preocupar-nos. Les entitats financeres pel dir del President del Govern gaudeixen d’una salut de primera. Jo em pregunto que si la situació no és tan preocupant perquè abocar-hi tants diners. Recordem que “ l’aportació “ de diners públics per salvar les males arts i la cobdícia d’alguns banquers, els ciutadans ja ho varem fer. Banesto, Rumasa, Argentaria... Quants milions i milions de pessetes va costar-nos el que en termes financers es coneix com “reflotar “?. Vaig errat senyor President, si penso que el que ens espera serà una pèrdua de qualitat en els serveis? En la sanitat, l’ensenyament, en el retard en l’aplicació de la llei de dependència...De vostè i de les decisions que prengui depèn que l’avidesa d’uns pocavergonyes, no l’hàgim de pagar, que no recaigui sobre les espatlles dels de sempre, que no sigui que amb diners públics – que són els de tots – omplim les butxaques d’uns lladregots de coll blanc i corbata. Permetre que aquests diners siguin administrats sense la deguda fiscalització dels poders públics – que són vostès – és una mostra fefaent que no compleixen amb el seu deure.

Uns quants paràgrafs del que vaig escriure el mes d’octubre de l’any 2008. He volgut recuperar-los, han passat quasi 4 anys i tinc la percepció que la situació es repeteix. Més clar encara, que empitjora.


--------------------------------------------------------------------------





Ja hi tornem a ser!! Ens diuen i repeteixen des de fa anys que sense recapitalitzar les arques buides de les entitats bancàries el país no pot anar endavant. Ens afirmen – ja des de les primeres ajudes que el PSOE va aprovar – que els diners seran emprats en ajudes a la petita i mitjana empresa i també a les persones. Han transcorregut prop de quatre anys i la situació de crisi creix i tenim la impressió que el devenir cada dia serà més preocupant. Vagaré en el que pugui de mencionar quantitats concretes. Tinc la percepció que ni els mateixos responsables d’aquesta “ violència “ contra la ciutadania, desconeixen l’abast real. S’han enganyat entre ells mateixos i la desconfiança els ha conduit a una situació en la que no poden saber el veritable valor econòmic del que tenen. Han de venir uns entesos per quantificar la dinerada que cal per recuperar la credibilitat financera. La crisi no para de créixer i han desaparegut com si s’haguessin volatilitzat, talment com si un cicló s’hagués emportat cap a l’espai inabastable, quantitats de diners, que recorden magnituds només contemplades en el camp de l’astronomia.



Els doblers hi són, no s’han perdut ni deixatat. L’ànsia de diner d’una banda – pròpia en el món de les finances – i la permissivitat dels que haurien d’haver vetllat per la correcta administració d’aquests cabals, han possibilitat que els doblers hagin anat a acabar d’engruixir les butxaques d’aquests malalts afectats per la cobdícia; un mal que no els hauria d’excusar de les responsabilitats que tenen, començant per retornar els diners que ens han robat amb pràctiques fraudulentes. I també responen davant la justícia en el cas que hi podés haver delicte penal. Sense oblidar-nos dels que amb la seva incompetència política – els nostres fiadors – no han assumit el deure de garantir els diners públics. Inclús, a voltes, també beneficiant-se en profit propi d’uns diners que haurien d’haver protegit. Diria que són els més còmplices amb el lladronici que estem patint. També han de respondre davant la justícia.



Una vegada més, des del poder polític, se’ns assegura que aquests nous diners que aniran a la banca no seran a compte de l’erari públic. No sóc un entès en qüestions financeres, no cal. Ens volen fer combregar amb rodes de molí, insistint en el discurs que en aquesta ocasió no hi haurem de posar ni cinc de calaix. Aquests diners, que de fet encara no sabem la quantitat, aniran a sanejar la banca. Però mireu per on, les entitats financeres no són les responsables d’aquest crèdit, ajuda, intervenció...



El FROB és un organisme estatal que depèn del ministeri d’economia, que fou creat el mes de juny de 2009 per un decret llei i el seu objecte és gestionar els processos de reestructuració d’entitats de crèdit i contribuir a reforçar els recursos propis de les mateixes. Clar i net. El responsable d’aquesta dinerada és el govern i per tant és un deute públic, del qual hem de respondre els ciutadans d’aquest país. Els bancs que puguin acollir-se al FROB no seran responsables davant els creditors, ho serem nosaltres amb el diner públic, amb els nostres impostos. L’article 135 de la Constitució que fa prop d’un any van modificar el PP i el PSOE, manifesta clarament que: LOS CRÉDITOS PARA LOS INTERESES Y EL CAPITAL DE LA DEUDA PÚBLICA, SON PAGOS QUE GOZARAN DE PRIORIDAD ABSOLUTA. Queda prou clar que els interessos que començaran a caure tot seguit es pagaran de les nostres butxaques.



Ens enganyen i ho fan sense embuts. Ens menystenen i tenen la cara dura suficient per maltractar-nos. No donen compte de res, no respecten la sobirania del poble i al damunt són tan pocavergonyes com per dir-nos que millor que no sapiguem el que passa, per un bé nostre. Vaja que som uns imbècils, incapaços d’entendre. Em repugnen. No respecten la nostra dignitat que ens correspon pel fet de ser persones, ignoren el valor de la ciutadania i són pitjors que els impresentables homes de “ negoci “ que continuen robant-nos amb la convivència d’aquests polítics corruptes. I ja fa anys de tot això. Els responsables del PP i del PSOE no tenen vergonya i s’amaguen la corrupció, els uns als altres. Em fan fàstic!! Tinc 75 anys i mai havia sentit tanta aversió cap a unes persones que han practicat el “ terrorisme polític “. Són els responsables de la misèria i també la fam que s’ha escampat i encara empitjorarà en el nostre país. Diguem prou, hem d’enfrontar-nos democràticament contra aquests malfactors. No hem de permetre que ens robin la nostra dignitat.






dimarts, 5 de juny de 2012

Els recursos naturals no són infinits. Per un nou model de producció i de consum




Brasil, un dels països amb més alt ritme de creixement, serà la seu del dia Mundial del Medi Ambient. Una diada que va establir el mes de desembre de 1972, l’Assemblea General de les Nacions Unides i que des de l’any 1972 es celebra el dia 5 de juny amb diverses activitats arreu del Planeta.

El tema d’enguany serà l’Economia Verda, que busca reduir els riscs ambientals i gestionar de manera eficient els recursos naturals. El camí assenyat per un desenvolupament sostenible que acondueixi a l’eradicació de la pobresa.

La defensa dels espais naturals i del medi ambient és incompatible amb un model que encara creu que els recursos naturals són infinits. L’entorn natural pateix una pressió que malmet la qualitat de la naturalesa i posa en perill la salut, inclús la vida de la humanitat. És imprescindible canviar el model productiu i el consum desordenat per anar millorant el nostre entorn. El Planeta pateix l’agressió d’una societat que vol afirmar la seva superioritat sense tenir en compte la natura, prioritzant uns valors materials que posen en risc l’existència de la raça humana. El perill ja és ara, tot i que la longevitat d’una persona no ens permet adonar-nos compte de la catàstrofe que anem alimentant, si no tenim la voluntat i la fermesa d’anar canviant les nostres conductes. El repte és vital i les generacions futures ho tindran pitjor que nosaltres. Nosaltres en som responsables en la part que ens pertoca i hem potenciar les polítiques de sostensibilitat, la protecció del medi natural i aturar les activitats que perjudiquen la preservació de la natura.





En Martí i la Sara són els nostres néts. A la fotografia, a primera hora del matí, se’ls veu amb el delit de la vida. En llurs mirades hi podem veure la joia de viure, són feliços. I aquest goig que manifesten els menuts de casa ens ajuda a ser. Ahir al matí, quan l’àvia i jo veiérem la foto- “bon dia avis” - que ens havia enviat la nostra filla, un cert envaniment ens va copsar. Estem en “deute” amb els nostres néts. Som responsables del món que els hi deixarem. No podem assegurar-los com serà. L’amic Albert Piqué, deia l’altra dia, que és possible que demà hagi de reconèixer als seus néts que va ser derrotat, però que podrà mirar-los als ulls i dir-los que si ells viuen així no és per culpa seva, perquè va lluitar per un altre món.



dissabte, 2 de juny de 2012

Les Torres del Fum i del Corn



Avui sí. Feia dies que hi donava voltes però la cosa quedava en el no res. M’havia compromès a pujar a la torre del Fum. Aquest matí, aprofitant els actes que s’han organitzat en record del primer Festival Internacional del Film Amateur de la Costa Brava, hi havia una visita a les torres del Corn i del Fum del nostre Monestir. He decidit que no podia quedar-me enrere i que calia aprofitar l’ocasió.


Es Convent, que era així com coneixem aquell edifici els veïns de Monticalvari jo l’havia conegut habitat. Parlo de fa més de seixanta anys i no vull deixar de recordar aquelles persones que hi vivien. Alguna quedarà a la banda però vull fer-ne memòria. Dues famílies de les primeres vingudes d’Andalusia, quan encara del Poble Nou ni se’n parlava. Els Rojo i els Campayo, encara l’altre dia amb la Joana vam poder saludar una filla Rojo. Els Guillem de cognom, pare i fill, més coneguts amb el sobrenom dels “Gallina”. En Federic, el fill està asilat al Centre de Gent Gran. La Catalina ( sa Ratxa ) que era vídua, el seu home morí al front. Els Josep Clarà ( els Ferreritos ) pare i fill, tots dos ja desapareguts. Una anys difícils i que aquesta gent anaven tramuntant amb moltes estretors. Vivien a les cel•les que havien ocupat els monjos feia tants anys.

Si ara aquella bona gent pogués veure com ha quedat es Convent no s’ho creurien. La restauració que s’ha fet d’aquest indret, el nostre Monestir – el rovell de l’ou de la nostra vila – val la pena sovintejar-lo i no només anar-hi una vegada. El grupet d’aquest matí hem passejat per la torre del Corn, de fàcil accés des del tercer pis. Per atansar-se a la torre del Fum ens ha calgut baixar fins el primer pis. Aquí no hi ha ascensor i cames ben disposades i amb l’alè a fons, graons i més graons. Hi he arribat. A mitja caminada he pensat que no me’n sortiria però he pensat que ho feia avui o mai. Sant Feliu als nostres peus. Les campanes sota nostra i les tres banderes ben esteses pel vent. He pensat amb Don Fermín, el confessor de la Regenta, que contemplava Vetusta des del campanar de la Catedral, amb l’ànim de governar la diòcesi. Ves a saber si també l’abat Panyella, des del cim de les dues torres, no va haver de lluitar contra les temptacions terrenals.

Fa quinze dies, per festejar el dia Internacional dels Museus, Els Amics del Museu de la nostra vila, van organitzar un “ Sopar Monacal”. Cuinats propis d’aquella època que poden trobar-se en el “Llibre Verd “. A la sala, on era la biblioteca del Monestir, ens hi varem aplegar un bon nombre de persones que vam poder tastar com entrant una porrada, espinacs amb formatge i per darrer plat un “ Peix Bullit “ una mena de suquet d’escrita. Un saborós recuit amb mel i sucre per finir l’àpat. L’escola de música va oferir-nos unes peces que van fer que la vetllada fos esplèndida. Un vespre d’aquells que deixen un bon record, en el marc del Monestir, la joia de la nostra corona. Mercès a totes les persones que van fer possible aquella vetllada.

Posseïm l’espai, el Monestir i ens cal saber-lo “ vestir”. S’han donat passos en aquest sentit i sembla que hi projectes prou ben definits per millorar el cenobi. L'acomodació del Palau de l'Abat per a l'exposició de pintures i altres obres d'art de primer rang, un espai que serà inaugurat dintre d'un mes. La possibilitat d'emplaçar en el quart pis, en el cas de rebre el suport econòmic per part del fons europeu FEDER, un Museu de la Medecina, també és un projecte ben valuós. Gosaria afirmar que el Monestir junt amb el passeig són les senyes d’identitat de la nostra vila. Disposem d’una història mil•lenària que ens ha de fer sentir un sa orgull i que alhora hem de saber oferir a totes les persones que vinguin a la nostra població.