dimecres, 25 de juliol de 2012

El Tour 2012 i la Festa Major a Girona

Una volta ciclista a França com feia anys no presenciava. He seguit quasi totes les etapes i la lluita pel triomf no ha mancat en cap moment. Val a dir que les etapes de muntanya del Tour d’aquest any no han tingut la duresa d’altres edicions i que si bé els routiers han hagut de traspassar ports importants, la meta en la majoria de les vegades no era al cim del “col”, calia encara fer alguns quilòmetres. Aparentment menys muntanya però més quilometratge en les etapes contra rellotge.


L’SKY team, un equip professional britànic ha sigut el gran triomfador d’aquest Tour. Segons per equips i el primer i segon lloc de la classificació general. Mai un ciclista britànic havia guanyat el Tour. Han calgut 99 edicions, fins que Bradley Wiggins va ocupar el pòdium en els Camps Elisis. Per acabar d’arrodonir-ho, Chris Froome, britànic i de la mateixa formació segon a la classificació general. Wiggins va guanyar les dues contra rellotge i a banda que a les etapes alpines i pirinenques Froome va pujar millor, sempre ens quedarà el dubte de si hauria pogut distanciar-se del seu company – Froome va afluixar el ritme – penso que Wiggins ha sigut un gran vencedor. A nivell personal alguns ciclistes anglesos s’havien destacat però mai una formació britànica com l’SKY havia “ tallat el bacallà” en un Tour amb un domini quasi total en les etapes de muntanya. El record de Tom Simpson, que farcit d’alcohol i amfetamines va venir-me a la memòria, quan ve perdre la vida en el Mont Ventoux. Ha sigut el Tour dels britànics si a més hi afegim la victòria en una etapa de David Millar, l’escocès que durant dos anys fou desqualificat per dopatge. Va perdre rel d’aquesta sanció, victòries prou importants, com la medalla d’or del Campionat del Món contra rellotge de l’any 2003. Ha guanyat quatre etapes del Tour, la primera l’any 2000 i ara amb 34 anys encara n´ha aconseguit una altra.

Els grans relats del Tour tenen com escenari les etapes de muntanya. Sens dubte, els ciclistes més coneguts són els que han mostrat llur categoria tramuntant els ports. L’esforç que han de fer, és de llarga durada, quilòmetre rere quilòmetre, sempre amunt i a voltes en unes condicions meteorològiques de patiment, no hi fa res, estrènyer les dents i anar forçant els pedals. Però també en les etapes anomenades planes és produeix el fet de l’esprint. Res a veure amb un “ grimpeur “, l’esprint és l’abrivament, és l’estrebada que a voltes no va més enllà dels 100 metres. La durada és curta i cal està amatent per veure qui passa primer la ratlla de la meta. Sovint cal recórrer a la foto, donat que l’ull no permet distingir qui ha creuat primer la senyal d’arribada. A la divuitena etapa vaig poder presenciar un sprint d’un intensitat espectacular. Mark Cavendish, també de l’SKY, va imposar-se amb una potència impressionant. Amb una cinquantena de metres va tenir-ne suficient per endarrerir els seus rivals. Ha guanyat tres etapes en el Tour d’enguany i en porta 23 – només el supera Eddy Merckx – en el rànquing de vencedor d’etapes.

Altres ciclistes importants han sigut l’eslovè Peter Sagan, que ha debutat en el Tour i que ha aconseguit el maillot verd de la regularitat, amb tres victòries d’etapa. El francés Voeckler – els afeccionats francesos fa anys que van buscant i no troben el líder – que ha sigut coronat com a rei de la muntanya, amb una etapa extraordinària en els Pirineus. Una menció per a Van Garderen el millor dels joves, que ha tingut una millor posició final que el seu cap d’equip, l’australià Cadel Evans, que defensava la seva victòria de l’any passat. El francès Thibaut Pinot –potser serà aquest l’hereu de Hinault i Anquetil? – que s’ha mostrat molt bon escalador.




--------------------------------------------------------------------------------


Jo també deu fer un parell de mesos que he començat el “ meu Tour “. Fins ara les etapes han sigut relativament planeres i de bon fer. Una anàlisi – més d’una, vaja – una prova per ací i d’altres per enllà. Ara, però m’ha arribat l’hora de “l’etapa reina “, que hauré de remuntar amb bons cops de pedal. Demà al matí me’n vaig a Girona on hi passaré uns quants dies, tot pagat com si hi anés de vacances. El coll que em cal travessar és d’una forta pendent i em caldrà pedalar de valent. Ho faré, no es tracta de guanyar a l’esprint, no és una cursa de curt recorregut, el viatge serà llarg i l’arribada no és fàcil. El cirurgià m’ha dit que he començat un camí que m’ha de portar a curar-me, que al càncer de còlon que m’ha “tocat”, el metge diu que l’edat passa factura – viure sempre és un risc, sembla que a partir d’una certa edat aquest perill augmenta – hi posarem remei. Me’n sortiré i tornaré cap a casa per gaudir dels meus néts i d’una néta que espera la Sònia. Gràcies a totes les persones que m’heu fet arribar paraules encoratjadores, us ho agraeixo. Per a tothom una bona Festa Major que sens dubte l’any vinent la gaudiré a Sant Feliu. Que el rostit sigui de primera i el xampany us pessigollegi el paladar.



















El Tour 2012 i la Festa Major a Girona.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Em nego a pagar la taxa per recepta


El dia 23 del mes passat va començar el pagament de la taxa de l’euro per recepta. El límit per persona i any serà de 61 euros, si bé aquest any la delimitació serà de 36 euros.


El conseller ens explica que aquesta taxa no té cap afany de recaptació i que tan sols pretén que els ciutadans no “ consumeixin tants medicaments “. Es calcula que aquesta imposició aportarà uns 100 milions d’euros. Que jo sàpiga, les persones que ens mediquem, ho fem seguint les instruccions que ens han indicat els nostres metges. No ens passem de la ratlla i prenem les pastilles que ens han prescrit. Una vegada més, el discurs d’aquest govern, que s’autoanomena els “ dels millors “, se’n fot de tots nosaltres i ens responsabilitza de malgastar els diners de la sanitat. Si des de la conselleria volen racionalitzar la despesa en la medicació, al meu entendre podrien servir-se d’una mesura que seria ben profitosa: establir la medicació fixada pel metge de manera que a la farmàcia ens despatxessin la quantitat exacte del medicament. Tots ens hi hem trobat, vostè haurà de prendre 10 pastilles i ens fan una recepta per una capça que en conté 25. Les 15 que sobren ens queden a la farmaciola i si tenim la voluntat poden anar-les a tornar a la farmàcia. El senyor conseller s’oblida – és un pèl curt de memòria – de dir-nos que les pastilles que han sobrat ben segur que hi ha algú que n’ha tret profit, benefici: els laboratoris farmacèutics que no s’avenen a fer envasos més reduïts. No prenen aquesta decisió perquè saben on han d’anar a trucar, la porta on hi troben els responsables polítics que no tenen la voluntat d’exigir-los aquesta mesura. Aquí si que es malgasten diners, fem servir les 10 pastilles i se’n paguen 25. No consumim masses medecines, els d’una certa edat, com és el meu cas, disposem d’una recepta de crònics, en la qual s’hi disposa el nombre de pastilles que haig de prendre i en conseqüència també hi consta la periodicitat per anar a recollir a la farmàcia el medicament. Arguments ximples i buits, sense consistència. Un impost indigne que ens aplica un govern covard.

Em nego a pagar la taxa de l’euro per recepta. Sóc complidor amb el pagament dels meus impostos i és injusta aquesta nova taxa. Una mesura que incrementarà les desigualtats, que posa en perill alguns tractaments en persones especialment vulnerables, que hauran de triar entre poder menjar o reduir algunes dels remeis que necessiten. La salut i la vida són dos drets que des dels poders polítics haurien de ser considerats prioritaris. La sanitat hauria de ser pública, universal i gratuïta, aquesta darrera afirmació en el sentit que hauria de ser coberta amb els impostos generals. El conseller defensa els interessos dels poderosos i alhora ens enganya. Aprofitar els diners públics per una sanitat justa, no és retallar-ne els serveis. Les malalties han de ser ateses com més aviat millor per retornar a la persona malalta la salut i no fer-ho així també encareix la despesa. Aquesta persona emmalaltida es guariria abans i ara amb l’argument de l’estalvi anirà tirant com pugui, amb penes i treballs i ves a saber si no hi perdrà la vida. El conseller ja ens ho va fer saber, tot just després d’haver pres possessió del seu càrrec: “ és convenient que us feu socis d’una mútua privada “. Un “ consell “ que prou bé s’entén si ens el fa una persona que havia sigut abans que conseller, director general de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal del sector sanitari. Quins interessos voleu que defensi aquest individu? Aquella “porta oberta “ que menciono ja podeu entendre per a quines persones està a l’abast.

D’altra banda corrupcions a la sanitat catalana. El conseller no en diu ni piu, com si aquests diners no haguessin anat a parar a les butxaques d’uns pocavergonyes. I la culpa és nostra!! Anem amb compte que potser ens ho faran creure. En saben molt de mentir, n’han après, bons mestres deuen tenir.



dimecres, 18 de juliol de 2012

Tretze noies assassinades.


Divuit de juliol de l’any 1936 i esclata en el nostre país una sublevació militar contra la República. Acostumo cada any a fer-ne un record. Avui limitaré aquesta remembrança a un fet, que tot i no haver-se produït en el transcurs de la guerra, mostra la ira i la venjança dels que en foren vencedors, de l’odi del franquisme i de la voluntat d’escampar arreu del país la por.


Les Tretze Roses és el nom amb el que es coneixen tretze noies que foren assassinades la matinada del dia 5 d’agost de 1939, poc després d’acabada la guerra. La història d’unes persones que van voler en aquells moments tan difícils, continuar la lluita en defensa de la llibertat i la democràcia. El fet es produeix a Madrid i són tretze dones que en el moment de l’execució, nou només tenien entre divuit i vint-i- un anys i les altres quatre 23, 24, 27 i 29. Algunes, militants de les joventuts del PCE, unes altres sense compromís polític de partit, la més gran de 29 anys, Blanca Brisac, d’ofici pianista, era catòlica i votant de dretes i fou detinguda per mantenir relacions amb un músic militant del Partit Comunista. Persones que no havien comés cap delicte però que foren executades per mantenir uns principis en defensa de les llibertats que li havien arrabassat al poble amb la força de les armes. Denúncies, delacions i tortures a persones detingudes van dur a la presó de Las Ventas, des del 6 d’abril fins al 16 de juny aquestes malaurades persones. Acusades d’anar contra “ l’ordre social i jurídic de la Nueva Espanya “ i condemnades per “ adesión a la rebelión “ foren sentenciades a mort, en un judici que va durar 24 hores. Nou de les joves afusellades eren menors d’edat, si tenim en compte que la majoria era als 23 anys.Quina vergonya per aquells capellans que van obligar-les a confessar, per deixar-les escriure unes cartes a les seves famílies.

Una breu història la d’aquestes noies, que malgrat haver sigut assassinades deixaren la llavor que altres persones van recollir i sembrar durant el període de la dictadura franquista. Moltes persones han sigut continuadores d’aquella principis que les Tretze Roses van mantenir fins la seva mort.

Júlia Conesa, la més jove, amb només 18 anys,acabava la carta a la seva mare dient-li, mare no em ploreu però que el nostre nom no sigui oblidat. La Fundación Trece Rosas, el Partit Comunista i diverses associacions de recuperació de la memòria històrica, des de l’any 1988, s’apleguen cada 5 d’agost al cementiri de la Almudena, prop del lloc on foren assassinades. L’any 2005 es va commemorar els 70 anys de l’afusellament i va instal•lar-se una placa amb el nom i cognoms de les Trece Rosas. L’any 2007 fou filmada una pel•lícula amb el títol Las Trece Rosas. Aquest film fou preseleccionat per anar als premis Oscar, però fou escollit El Orfanato. Una amiga de la Sònia va anar a veure la pel•lícula. A la Loly Delgado, li va semblar tan horrible el que s’hi explicava que va venir a preguntar-me si era cert el que es relatava. Que no podia creure aquella barbaritat contra unes persones innocents.

Revelem-nos contra la dictadura de l’oblit. La democràcia hauria de tenir la força suficient per una memòria crítica, sense evasives i censures. La criminalitat i la barbàrie d’aquell règim dictatorial no ha de ser oblidades. Tenim dret a saber i conèixer la nostra història i encara cal fer molt de camí, en nom de la justícia que es mereixen tantes persones que van perdre la vida durant aquella època.

El meu record per aquelles noies i els seus familiars.








dilluns, 16 de juliol de 2012

Un menysteniment a l'autonomia municipal i una agressió a la democràcia (2)



Voldria precisar que si be és cert que seria necessari ordenar i definir les retribucions dels alcaldes i regidors,la reforma que contempla la reducció en un 30% dels regidors, és una decisió política i electoral. La veritable intenció, no és l’estalvi en la despesa pública que representen aquests càrrecs públics – en la majoria d’ajuntaments de Catalunya, petits municipis, els regidors ni tan sols cobren un euro – la finalitat és eliminar la presència dels partits minoritaris per anar consolidant el bipartidisme. Una mesura que també empobrirà la representació democràtica dels veïns, que no permetrà el testimoni en els nostres consistoris d’opcions polítiques, que tot i no ser a hores d’ara majoritàries, van obrint-se camí i a voltes decideixen governs municipals. Afegiria que les retribucions dels nostres representants municipals són de caràcter públic i estan a l’abast dels ciutadans.


És inadmissible que municipis de menys de vint mil habitants no puguin administrar-se per si mateixos i hagin d’atorgar els seus serveis a les diputacions. Els regidors/es, elegits directament pels ciutadans no tindran la capacitat política per decidir. Les diputacions, òrgans electes en segona votació, que no han sigudes escollides directament per la ciutadania i que no són la mostra més notòria de la correcta administració dels diners públics, hauran d’entendre sobre les qüestions municipals. Significant també que les diputacions provincials, que no depenen del govern de la Generalitat, amb les seves noves competències, seran un pas enrere en la necessària modernització dels governs locals i de l’esperit recentralització que en definitiva és l’objectiu d’aquestes noves normes municipals. L’Estat controlarà quasi del tot els municipis i ja podem donar per perduda aquella nova Llei d’Hisendes locals, des de tants anys demanada pels nostres ajuntaments.

Un altre aspecte que limitarà les competències dels nostres regidors i que reforçarà el control de l’Estat sobre els nostres municipis, serà l’ampliació de les atribucions dels interventors i secretaris. En el nomenament d’aquestes figures, que són funcionaris de caràcter nacional, els ajuntaments hi tenen una coparticipació però ara només dependran de l’administració central. Un pas quasi decisiu en convertir els nostres ajuntaments en gestors i desproveir-los de la capacitat política que haurien de tenir.

Sóc una persona que defensa i creu en la necessitat de l’autonomia municipal. El municipi és l’administració que representa de manera més clara i directa la sobirania del poble. L’ajuntament ha de ser l’eina política més accessible als ciutadans. El municipalisme d’esquerres ha sigut una escola democràtica per a la participació social i política. Sense el paper que han tingut tots els ajuntaments no hauríem entès el valor de la democràcia. Una democràcia que es troba en perill i que des dels ajuntaments podríem anar recuperant, tot i reconèixer que també hi ha hagut casos de malbaratament de diners públics. El valor de la democràcia s’hauria d’expressar des dels ajuntaments, amb conductes correctes i honestes de part dels nostres representants, això és possible i cal que els nostres càrrecs públics s’ho prenguin amb el màxim interès.

La crisi ha sigut aprofitada pel govern central per anar minvant les competències dels nostres consistoris. És un gran perill per a la qualitat de vida de tots nosaltres. L’esperit recentralitzador dels que governen ( ordenen ) a l’Estat, desproveeix els municipis de capacitat política, del poder que lliurament els ha atorgat la ciutadania i l’autonomia que contempla la Constitució se’n va en orris.

He volgut parlar dels ajuntaments i el menyspreu que representen aquestes noves normes. El Govern Central arremet també contra les autonomies amb el discurs que són les responsables del dèficit públic. Una fal•làcia per justificar la manca de voluntat per anar eixamplant el poder polític per apropar-lo a la ciutadania. El PP només entén el poder des de la seva única perspectiva i vol anatemitzar les altres administracions. Una agressió a l’Estat social i democràtic.







diumenge, 15 de juliol de 2012

Un menysteniment a l'autonomia municipal i una agressió a la democràcia ( 1 )



Article 140 de la Constitució que garanteix l’autonomia dels municipis, els quals gaudiran de personalitat jurídica plena.


Article 142: Les Hisendes locals hauran de disposar dels mitjans suficients per a l’exercici de les funcions que la llei atribueix a les Corporacions i es nodriran fonamentalment de tributs propis i de la participació en els de l’Estat i en els de les Comunitats Autònomes.

Del primer articulat només en faré una consideració, tot i que penso que és prou important. Els ajuntaments conjuntament amb el govern de l’Estat i el de la Generalitat conformen les tres administracions de l’Estat. L’autonomia dels nostres consistoris ha de ser reconeguda i respectada per les altres dues administracions.

Sobre l’article 142, podria afirmar que els recursos econòmics que reben els nostres ajuntaments són d’una manifesta discriminació si considerem que no van més enllà del 13% del PIB. L’administració local en els estats europeus semblants al nostre no baixa d’un 25%. Una part molt important de la despesa dels ajuntaments es destina a la prestació de serveis que no són de competència municipal, és a dir, prestacions que haurien de ser ateses per les altres administracions, ja sigui l’autonòmica o el govern central. Una quantitat de diners que representen un terç del total de la despesa municipal. Serveis vinculats a l’educació, la cultura, escoles bressol, aprenentatge musical, residències per a gent gran, assistència social a persones necessitades...amb la finalitat d’atendre les necessitats reals dels ciutadans, per a donar una millor atenció a les persones.

En el Consell de Ministres d’ahir, es va prendre la resolució de canviar la legislació municipal. En ares a una millor administració, el govern central vol establir noves normes que minvaran les competències dels nostres ajuntaments. Si be és cert el dèficit públic que te el país, no cal atribuir-lo a l’administració local, que no arriba al 5% del deute. La mala administració, les despeses sense to ni so – i no entro en detallar-les – tots sabem on s’han donat i coneixem sobradament qui en són els responsables. El govern parla de racionalitzar l’administració local i d’aplicar la llei d’estabilitat pressupostària. Que jo sàpiga, els ajuntaments han d’acomodar llur despesa en funció d’unes normes que contempla la llei, i en el cas de no complir-les, ja hi ha la Sindicatura de Comptes que aplica les mesures adients.

Retallar competències i finançament, desposseir els nostres ajuntaments de capacitat de decisió sobre qüestions bàsiques com són els serveis públics fonamentals. Els ajuntaments es veuran abocats a fer de mers gestors quan al meu entendre hauria de ser el contrari. Els nostres regidors/es són sens dubte els que coneixen les veritables necessitats de la població. Més competències pels ajuntaments, doncs no. Una volta de clau més per empobrir-los, per dificultar el treball dels nostres representants, que veuran com tenen encara les mans més lligades. Una injusta decisió que imposa el govern i que perjudica a la ciutadania.









diumenge, 8 de juliol de 2012

Si ens cal hi tornarem


Mai no és bona política deixar en mans dels altres els afers que ens amoïnen, passar després per un despatx i, si hi ha sort, que ens rebin per parlar “d’allò meu/ nostre”. El cas del Club de Mar n’és un exemple. Sense entrar a preguntar-me avui com és que els nostres governs municipals no s’hi han posat, estic contenta perquè ahir un grup de gent va afirmar el seu dret a tornar-se a passejar pels llocs on havien pescat o jugat.


Aquest dret l’ha ratificat el Parlament de Catalunya a instàncies d’un grup polític i el mateix dret el legitimaven ahir quatre dels nostres consellers amb la seva presència (en Jordi Vilà, en Jesús Fernández, en Josep Saballs i en Joan Vicente, sospito que alguns representant la seva gent i algun altre representant-se a sí mateix i a les seves lleialtats). La resta dels que han de fer efectiu el nostre dret devien estar posant-se els “rulos” pel sarao del vespre... No és que els enyoréssim, però la seva absència no dóna gaire, tampoc, garanties que podem deixar l’assumpte en les seves mans.

L’altra dia, mentre era a la platja amb la meva neboda, vaig sentir una senyora que deia que els del Club de Mar estan molt tranquils perquè “tenen molt bons advocats”. No es referia a professionals que sàpiguen interpretar i defensar l’esperit de les lleis sinó a sofistes ben col•locats a les clavegueres del poder i que, com que cobren bons “quartos”, resolen.

“Llàstima que no podem estar nosaltres tan segurs de l’eficàcia dels nostres representants!”, vaig pensar. A Can Rius cal tornar-hi tantes vegades com sigui necessari, i banyar-nos tantes vegades com ens vingui de gust en aigües de ningú – és a dir, de tots – perquè per molt que un conseller (que havia d’haver-ho fet abans i potser només es va “motivar” quan va saber que teníem una manifestació convocada) hagi signat que un alcalde pot enderrocar aquell mur, i aquest hagi dit que ho farà,... no em queda candidesa per a donar-ho per fet.

Anem-hi, banyem-nos, passegem-nos per aquell tram de camí de ronda i, quan s’obri – serem la gent qui ho aconsegueixi – , a la fotografia final riurem perquè sabrem quins son els nostres i quins els oportunistes.

Núria Pujol Valls.

----------------------------------------------------------------------------



Unes paraules que penso val la pena afegir a l'escrit de la Núria.

Pels qui coneixem bé la gent de la nostra vila, val a dir que els rostres d’ahir eren els mateixos que formen part del teixit associatiu i la societat civil de Sant Feliu: els que fan poble recuperant esglesioles, assistint a les xerrades sobre la història de la nostra zona o a sopars populars. Gent que s’estima el poble més enllà de si els voten o no per manar, més enllà d’un esforç puntual per veure si entren o no a l’Ajuntament , i una bona representació de militants d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Iniciativa per Catalunya- Verds.


dissabte, 7 de juliol de 2012

D'aquí a vint dies, pas lliure a Can Rius






La resolució unànime del Parlament de Catalunya votada el dos de maig ha donat el primer pas: amb més d’un més de retard el conseller de Territori i Medi Ambient ha desestimat el recurs del Club de Mar (Turispania) per no enderrocar la paret aixecada fa dècades que impedeix el pas lliure a la zona marítimo-terrestre davant de “Sang i Fetge”, a ponent de la badia de Sant Feliu.

Ara Turispània té vint dies per fer l’enderroc que ha d’acabar amb l’apropiació privada d’una zona pública. Si no compleix l’ordre l’ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, en nom de la Generalitat, ha de fer la feina i passar-li la factura.

La manifestació ciutadana d’avui estava convocada per fer memòria de la decisió del Parlament i exigir que la llei fos efectiva. En anunciar-la la plataforma que l’ha convocada deia també que l’objectiu podia transformar-se en celebració si hi havia l’anuncia que finalment s’ha produït. La bona acollida que ha tingut la manifestació convertida en festa posa en evidència el sentiment de la població envers a aquest problema. Esperem que el termini de 20 dies s’acompleixi i que en vespres de la Festa Major tothom pugui gaudir d’aquest tros de costa que ens ha estat arravatat durant tants d’anys.

Si el termini passa de llarg, nosaltres no. Hi tornarem fins veure paret en terra.

Sant Feliu de Guíxols a 7 de juliol de 2012

Aquest article ha sigut redactat per l'amic Julià Castelló








divendres, 6 de juliol de 2012

La Sara ha fet cinc anys.




La realitat és punyent. L’aparell de l’Estat es manté molt sovint en uns posicionaments que poc tenen a veure amb una veritable democràcia. Hem de suportar unes decisions que s’allunyen dels principis fonamentals que ens corresponen per la nostra condició de ciutadans. El poder polític i el judicial es confonen i no mantenen la deguda independència que és imprescindible en un estat de dret. Sentències que no s’adiuen amb una correcta i justa aplicació dels principis de justícia i que de manera freqüent amaguen els fets i no apliquen degudament el que la llei contempla.

Els drets fonamentals que han de ser respectats i millorats per les persones que tenen el deure públic d’administrar el govern també es troben en perill. Polítics, que no mereixen aquesta consideració, si entenem la política com activitat humana en el sentit de servei a la ciutadania, redacten i aproven normes i lleis que no compleixen una interpretació progressista de la nostra Constitució, que tot i les mancances de la nostra carta Magna – que sens dubte hauria de ser modificada – podria ser entesa de manera prou diferent. Les decisions polítiques que volen justificar-se amb el discurs que no hi ha recursos econòmics i que redueixen els serveis públics, com són la sanitat, l’ensenyament, la reducció dels salaris, l’atenció a les persones desvalgudes i en definitiva als drets que tants sacrificis han costat aconseguir, no hem de permetre que ens siguin negats.

Recapitalitzar – amb aquest seguit de nous mots en podríem fer un vocabulari – amb diners públics els cobdiciosos, que fins i tot ells mateixos s’han enganyat i continuen malfiant-se els uns dels altres, és una humiliació i una agressió a la nostra dignitat que hem de denunciar i exigir que s’acabi. Clar, que hi ha diners. Una política fiscal justa, que més paguin aquells que en major mesura s’han beneficiat en el transcurs d’aquesta anys, sovint amb pràctiques fraudulentes, amb l’especulació i la destrucció del territori, permetrien no debilitar els serveis públics.

Podem canviar aquesta situació de greuge contra la majoria del poble. Hem de finir amb els privilegis de les classes altes i els polítics de discurs fals. És un camí que l’hem de transitar aplegats. Ens hi juguem el demà immediat i el futur dels nostres fills i néts.

Cinc anys va fer la nostra néta Sara i dotze en té en Martí. Aquestes són les paraules de l’avi. Setanta anys de diferència amb la Sara, el darrer tram de la meva vida, no estic cansat però els anys pesen i em preocupa el futur que els espera als nostres néts i a tots els menuts i menudes. No us deixeu vèncer, el camí serà difícil i costerut, però només lluitant podreu donar-los als vostres fills un món més just, en el que el diner no sigui la fita primordial, una societat basada en els valors humanístics i en els principis de la llibertat i els drets humans.




dimarts, 3 de juliol de 2012

Prous privilegis!! Que es compleixi la Llei.


El Parlament de Catalunya, arran d'una proposta presentada pel grup d'ICV-EUiA, el dia 2 de maig va votar per unanimitat de tots els grups polítics una resolució que instava al govern de la Generalitat a resoldre el maig el recurs d'alçada i l'expedient per tal de garantir el pas públic i l'accés a la zona de Can Rius de Sant Feliu de Guíxols, abans d'acabar el mes de juny. Tot i que la competència per enderrocar la paret correspon a la conselleria de Territori i Sostenibilitat - el senyor Recoder -  l'ajuntament va assegurar a aquest grup municipal que demanaria la delegació d'aquest dret per poder obrir el pas.

Avui, dilluns dia 2 de juliol, no hi notícies de que el conseller hagi resolt el recurs i és evident que el pas públic a la zona de " Sang i Fetge " continua tancat.

Quan les autoritats públiques no compleixen les decisions preses per majoria democràtica el deure de la ciutadania es fer-los memòria i exigir que la llei sigui efectiva. Per aquesta raó convoquem a tota la ciutadania a desplaçar-se el dissabte dia 7 a les 12 del migdia a la platja de Can Rius, al punt on es barra el pas de la zona marítimo-terrestre que és de tothom, per reivindicar aquest lloc que ens ha estat segrestat des dels anys 70.

Demanem igualment a tots els que hi vulguin participar que s'acostin a la platja a la mateixa hora amb barques, flotadors, planxes, caiacs i altres ginys semblants per arribar per mar als embarcadors que també s'utilitzen de forma fraudulenta  per part dels propietaris de Turispania, que regenta el Club de Mar. Si en el transcurs de la setmana el pas s'obre, la nostra crida es manté. En aquest cas per festejar el compliment de la llei i l'accés a un àmbit de domini públic que no hem de permetre que sigui utilitzat en benefici particular.