dimecres, 25 de juliol de 2012

El Tour 2012 i la Festa Major a Girona

Una volta ciclista a França com feia anys no presenciava. He seguit quasi totes les etapes i la lluita pel triomf no ha mancat en cap moment. Val a dir que les etapes de muntanya del Tour d’aquest any no han tingut la duresa d’altres edicions i que si bé els routiers han hagut de traspassar ports importants, la meta en la majoria de les vegades no era al cim del “col”, calia encara fer alguns quilòmetres. Aparentment menys muntanya però més quilometratge en les etapes contra rellotge.


L’SKY team, un equip professional britànic ha sigut el gran triomfador d’aquest Tour. Segons per equips i el primer i segon lloc de la classificació general. Mai un ciclista britànic havia guanyat el Tour. Han calgut 99 edicions, fins que Bradley Wiggins va ocupar el pòdium en els Camps Elisis. Per acabar d’arrodonir-ho, Chris Froome, britànic i de la mateixa formació segon a la classificació general. Wiggins va guanyar les dues contra rellotge i a banda que a les etapes alpines i pirinenques Froome va pujar millor, sempre ens quedarà el dubte de si hauria pogut distanciar-se del seu company – Froome va afluixar el ritme – penso que Wiggins ha sigut un gran vencedor. A nivell personal alguns ciclistes anglesos s’havien destacat però mai una formació britànica com l’SKY havia “ tallat el bacallà” en un Tour amb un domini quasi total en les etapes de muntanya. El record de Tom Simpson, que farcit d’alcohol i amfetamines va venir-me a la memòria, quan ve perdre la vida en el Mont Ventoux. Ha sigut el Tour dels britànics si a més hi afegim la victòria en una etapa de David Millar, l’escocès que durant dos anys fou desqualificat per dopatge. Va perdre rel d’aquesta sanció, victòries prou importants, com la medalla d’or del Campionat del Món contra rellotge de l’any 2003. Ha guanyat quatre etapes del Tour, la primera l’any 2000 i ara amb 34 anys encara n´ha aconseguit una altra.

Els grans relats del Tour tenen com escenari les etapes de muntanya. Sens dubte, els ciclistes més coneguts són els que han mostrat llur categoria tramuntant els ports. L’esforç que han de fer, és de llarga durada, quilòmetre rere quilòmetre, sempre amunt i a voltes en unes condicions meteorològiques de patiment, no hi fa res, estrènyer les dents i anar forçant els pedals. Però també en les etapes anomenades planes és produeix el fet de l’esprint. Res a veure amb un “ grimpeur “, l’esprint és l’abrivament, és l’estrebada que a voltes no va més enllà dels 100 metres. La durada és curta i cal està amatent per veure qui passa primer la ratlla de la meta. Sovint cal recórrer a la foto, donat que l’ull no permet distingir qui ha creuat primer la senyal d’arribada. A la divuitena etapa vaig poder presenciar un sprint d’un intensitat espectacular. Mark Cavendish, també de l’SKY, va imposar-se amb una potència impressionant. Amb una cinquantena de metres va tenir-ne suficient per endarrerir els seus rivals. Ha guanyat tres etapes en el Tour d’enguany i en porta 23 – només el supera Eddy Merckx – en el rànquing de vencedor d’etapes.

Altres ciclistes importants han sigut l’eslovè Peter Sagan, que ha debutat en el Tour i que ha aconseguit el maillot verd de la regularitat, amb tres victòries d’etapa. El francés Voeckler – els afeccionats francesos fa anys que van buscant i no troben el líder – que ha sigut coronat com a rei de la muntanya, amb una etapa extraordinària en els Pirineus. Una menció per a Van Garderen el millor dels joves, que ha tingut una millor posició final que el seu cap d’equip, l’australià Cadel Evans, que defensava la seva victòria de l’any passat. El francès Thibaut Pinot –potser serà aquest l’hereu de Hinault i Anquetil? – que s’ha mostrat molt bon escalador.




--------------------------------------------------------------------------------


Jo també deu fer un parell de mesos que he començat el “ meu Tour “. Fins ara les etapes han sigut relativament planeres i de bon fer. Una anàlisi – més d’una, vaja – una prova per ací i d’altres per enllà. Ara, però m’ha arribat l’hora de “l’etapa reina “, que hauré de remuntar amb bons cops de pedal. Demà al matí me’n vaig a Girona on hi passaré uns quants dies, tot pagat com si hi anés de vacances. El coll que em cal travessar és d’una forta pendent i em caldrà pedalar de valent. Ho faré, no es tracta de guanyar a l’esprint, no és una cursa de curt recorregut, el viatge serà llarg i l’arribada no és fàcil. El cirurgià m’ha dit que he començat un camí que m’ha de portar a curar-me, que al càncer de còlon que m’ha “tocat”, el metge diu que l’edat passa factura – viure sempre és un risc, sembla que a partir d’una certa edat aquest perill augmenta – hi posarem remei. Me’n sortiré i tornaré cap a casa per gaudir dels meus néts i d’una néta que espera la Sònia. Gràcies a totes les persones que m’heu fet arribar paraules encoratjadores, us ho agraeixo. Per a tothom una bona Festa Major que sens dubte l’any vinent la gaudiré a Sant Feliu. Que el rostit sigui de primera i el xampany us pessigollegi el paladar.



















1 comentari:

Manel Mayor i Lecuona ha dit...

Hola Pere: m'han dit que aquest "tour" particular que estàs disputant,el portes amb pas ferm i segur,de la qual cosa me'n alegro molt,i espero veure't aviat pels nostres particulars "Camps Elisis",al nostre Sant Feliu.
Ànims Pere, que amb el teu optimisme, ja tens una part de la batalla guanyada.

Manel.