diumenge, 8 de juliol de 2012

Si ens cal hi tornarem


Mai no és bona política deixar en mans dels altres els afers que ens amoïnen, passar després per un despatx i, si hi ha sort, que ens rebin per parlar “d’allò meu/ nostre”. El cas del Club de Mar n’és un exemple. Sense entrar a preguntar-me avui com és que els nostres governs municipals no s’hi han posat, estic contenta perquè ahir un grup de gent va afirmar el seu dret a tornar-se a passejar pels llocs on havien pescat o jugat.


Aquest dret l’ha ratificat el Parlament de Catalunya a instàncies d’un grup polític i el mateix dret el legitimaven ahir quatre dels nostres consellers amb la seva presència (en Jordi Vilà, en Jesús Fernández, en Josep Saballs i en Joan Vicente, sospito que alguns representant la seva gent i algun altre representant-se a sí mateix i a les seves lleialtats). La resta dels que han de fer efectiu el nostre dret devien estar posant-se els “rulos” pel sarao del vespre... No és que els enyoréssim, però la seva absència no dóna gaire, tampoc, garanties que podem deixar l’assumpte en les seves mans.

L’altra dia, mentre era a la platja amb la meva neboda, vaig sentir una senyora que deia que els del Club de Mar estan molt tranquils perquè “tenen molt bons advocats”. No es referia a professionals que sàpiguen interpretar i defensar l’esperit de les lleis sinó a sofistes ben col•locats a les clavegueres del poder i que, com que cobren bons “quartos”, resolen.

“Llàstima que no podem estar nosaltres tan segurs de l’eficàcia dels nostres representants!”, vaig pensar. A Can Rius cal tornar-hi tantes vegades com sigui necessari, i banyar-nos tantes vegades com ens vingui de gust en aigües de ningú – és a dir, de tots – perquè per molt que un conseller (que havia d’haver-ho fet abans i potser només es va “motivar” quan va saber que teníem una manifestació convocada) hagi signat que un alcalde pot enderrocar aquell mur, i aquest hagi dit que ho farà,... no em queda candidesa per a donar-ho per fet.

Anem-hi, banyem-nos, passegem-nos per aquell tram de camí de ronda i, quan s’obri – serem la gent qui ho aconsegueixi – , a la fotografia final riurem perquè sabrem quins son els nostres i quins els oportunistes.

Núria Pujol Valls.

----------------------------------------------------------------------------



Unes paraules que penso val la pena afegir a l'escrit de la Núria.

Pels qui coneixem bé la gent de la nostra vila, val a dir que els rostres d’ahir eren els mateixos que formen part del teixit associatiu i la societat civil de Sant Feliu: els que fan poble recuperant esglesioles, assistint a les xerrades sobre la història de la nostra zona o a sopars populars. Gent que s’estima el poble més enllà de si els voten o no per manar, més enllà d’un esforç puntual per veure si entren o no a l’Ajuntament , i una bona representació de militants d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Iniciativa per Catalunya- Verds.