dimecres, 18 de juliol de 2012

Tretze noies assassinades.


Divuit de juliol de l’any 1936 i esclata en el nostre país una sublevació militar contra la República. Acostumo cada any a fer-ne un record. Avui limitaré aquesta remembrança a un fet, que tot i no haver-se produït en el transcurs de la guerra, mostra la ira i la venjança dels que en foren vencedors, de l’odi del franquisme i de la voluntat d’escampar arreu del país la por.


Les Tretze Roses és el nom amb el que es coneixen tretze noies que foren assassinades la matinada del dia 5 d’agost de 1939, poc després d’acabada la guerra. La història d’unes persones que van voler en aquells moments tan difícils, continuar la lluita en defensa de la llibertat i la democràcia. El fet es produeix a Madrid i són tretze dones que en el moment de l’execució, nou només tenien entre divuit i vint-i- un anys i les altres quatre 23, 24, 27 i 29. Algunes, militants de les joventuts del PCE, unes altres sense compromís polític de partit, la més gran de 29 anys, Blanca Brisac, d’ofici pianista, era catòlica i votant de dretes i fou detinguda per mantenir relacions amb un músic militant del Partit Comunista. Persones que no havien comés cap delicte però que foren executades per mantenir uns principis en defensa de les llibertats que li havien arrabassat al poble amb la força de les armes. Denúncies, delacions i tortures a persones detingudes van dur a la presó de Las Ventas, des del 6 d’abril fins al 16 de juny aquestes malaurades persones. Acusades d’anar contra “ l’ordre social i jurídic de la Nueva Espanya “ i condemnades per “ adesión a la rebelión “ foren sentenciades a mort, en un judici que va durar 24 hores. Nou de les joves afusellades eren menors d’edat, si tenim en compte que la majoria era als 23 anys.Quina vergonya per aquells capellans que van obligar-les a confessar, per deixar-les escriure unes cartes a les seves famílies.

Una breu història la d’aquestes noies, que malgrat haver sigut assassinades deixaren la llavor que altres persones van recollir i sembrar durant el període de la dictadura franquista. Moltes persones han sigut continuadores d’aquella principis que les Tretze Roses van mantenir fins la seva mort.

Júlia Conesa, la més jove, amb només 18 anys,acabava la carta a la seva mare dient-li, mare no em ploreu però que el nostre nom no sigui oblidat. La Fundación Trece Rosas, el Partit Comunista i diverses associacions de recuperació de la memòria històrica, des de l’any 1988, s’apleguen cada 5 d’agost al cementiri de la Almudena, prop del lloc on foren assassinades. L’any 2005 es va commemorar els 70 anys de l’afusellament i va instal•lar-se una placa amb el nom i cognoms de les Trece Rosas. L’any 2007 fou filmada una pel•lícula amb el títol Las Trece Rosas. Aquest film fou preseleccionat per anar als premis Oscar, però fou escollit El Orfanato. Una amiga de la Sònia va anar a veure la pel•lícula. A la Loly Delgado, li va semblar tan horrible el que s’hi explicava que va venir a preguntar-me si era cert el que es relatava. Que no podia creure aquella barbaritat contra unes persones innocents.

Revelem-nos contra la dictadura de l’oblit. La democràcia hauria de tenir la força suficient per una memòria crítica, sense evasives i censures. La criminalitat i la barbàrie d’aquell règim dictatorial no ha de ser oblidades. Tenim dret a saber i conèixer la nostra història i encara cal fer molt de camí, en nom de la justícia que es mereixen tantes persones que van perdre la vida durant aquella època.

El meu record per aquelles noies i els seus familiars.