dijous, 30 d’agost de 2012

Eurovegas, una mostra "d'economia de casino" i creixement immobiliari



Hi som a prop. Sembla que l’emplaçament del projecte de l’Eurovegas està a punt de decidir-se. Un mercadeig indecent entre els governs de Madrid i Catalunya, que estan disposats a acceptar les condicions que els imposarà aquest empresari, que vol acabar amb el desocupació en el nostre país. Un gest “altruista” de part d’un individu que bé prou ha mostrat que els seus interessos no són altres que la seva butxaca.


Anem a pams i parlem-ne. En l’aspecte laboral se’ns vol imposar un xantatge moral i unes condicions laborals inacceptables, per part d’un personatge que ha sigut denunciat per la financiació irregular de partits polítics, control de xarxes prostitució i d’evasió fiscal. En paraules de la presidenta de la comunitat de Madrid, si cal fer concessions en els àmbits laborals i fiscals, no hi haurà cap problema. Un paradís fiscal que serà prou ben aprofitat pel blanqueig de diners.

Requalificació de sòls agrícoles en espais urbanitzables, amb el desproveïment del 20% dels productes frescos que abasteixen l’àrea metropolitana. El delta del Llobregat no és un desert, ni Barcelona Las Vegas. Un projecte d’aquesta mena determina per sempre el futur d’un espai. Podem i de fet estem patint polítiques en els àmbits de la salut, l’educació i els serveis socials intolerables però que arribat el cas poden ser modificades i canviades. Però les polítiques que afecten el territori són irreversibles, no es poden corregir. Estem parlant del Parc Agrari del Baix Llobregat, una de les zones més fèrtils de Catalunya. En tenim la mostra amb totes les agressions que ha patit la nostra costa.

Des del govern ens parlen d’un model productiu, amb ocupació de qualitat. De la necessitat que ens cal per anar-nos educant i formant per un model de creixement i el país que volem. Un model econòmic basat en la tecnologia, la creació, la competitivitat, l’exportació i el respecte mediambiental. Aquest és el discurs del senyor Mas, que ens assegura que el nostre devenir ha de passar per aquest patró econòmic. La possibilitat d’aplegar-se a les exigències del personatge i veure com un espai del nostre país és venut, concorden amb el plantejament que fa el President? Diria que l’únic argument que fonamenta el discurs del govern, és que la vinguda d’aquesta empresa crearia milers de llocs de treball. De quina qualitat, en quines condicions i en quina quantitat? Quina fiabilitat ens pot merèixer un personatge que exigeix unes condicions per sota de la llei, en detriment dels drets laborals dels treballadors? Que a més vol imposar-nos un estil de vida associat al joc. Aquest no és el país que desitjo. M’estimo una Catalunya que sigui capdavantera en aspectes que la facin ser un bon exemple, que contempli el progrés en positiu, la millora de la qualitat de vida per a tothom i no un lloc en el que el diner sigui la imatge a l’entorn de la qual es permetin la presència d’individus com aquest que vol imposar-nos la “ seva llei “.

En realitat hi ha un mutisme absolut per part del Govern, sobre les condicions que exigeix aquesta empresa. Els alcaldes de les ciutats que poden ser afectades per aquest projecte, no disposen de cap informació. Com és possible aquest silenci? Per aquest menyspreu respecte d’aquests municipis? Quines condicions està disposat el govern a acceptar? Per què no ens expliquen la realitat del que demana l’empresa? El projecte Eurovegas, és una mostra d’economia de casino, de creixement immobiliari, que en el cas de ser portar a cap no crearà cap benefici i que afavorirà l’especulació.











dijous, 23 d’agost de 2012

Les pedres segrestades han de ser alliberades. ( Julià Castelló)




Pujaven poc a poc, amb els peus nus, sobre les roques que feien d’esglaó, aprofitant les esquerdes, fent servir algun matoll per agafar-se i anar grimpant cap amunt fins arribar dalt de tot. La maniobra era sempre seguida per ulls admirats, envejosos, desafiants... Sense públic era estrany que es produís l’escalada dalt del rocam, on el mar es veia molt llunyà, estès a baix amb textura amenaçant i perillosa. On l’aigua, el seu xoc previsible, enduria amb la distància la seva condició líquida.

Aleshores, el més decidit, el més necessitat de protagonisme o el que havia arribat primer i es veia obligat a donar el pas endavant per mor de semblar covard, es col•locava a la punta més alta. Hi havia un petit replà, just per posar-hi el dos peus ben junts. La pausa era obligada. Calia una mirada cap avall per copsar l’efecte en el públic vigilant, el càlcul de l’espai i de l’impuls i una mica de teatre. Aleshores les mans s’obrien i abraçaven l’aire amb un gest lent i estudiat,obertes de bat a bat del pit. Un saltiró i el cos es precipitava avall molt de pressa i just un instant abans de tocar el mar, es tancava l’abraçada i les mans entraven juntes per obrir pas a tot el cos, que entrava lliscant i gairebé sense fressa ni esquitxos al peu de “Sang i fetge”.

Havia estat un salt de l’àngel perfecte. Les mirades n’agraïen la destra execució i es quedaven a l’espera del següent, a veure quina en faria, si la bellesa superaria l’anterior, si faria “una bomba”, si entraria de peus...

La pedra veïna,una mica més enfora, “Santa Rosaria”, quedava només pels més agosarats. Més alta, més perillosa, de més difícil accés, no tenia tanta requesta com “Sang i fetge”, però quan algun valent s’hi atrevia tota la jovenalla que havia escollit aquell racó de Ca’n Rius per l’estona diària de platja, quedava paralitzada, només a l’espera de la petita proesa de l’estiu.

Ara mateix, aquests noms, “Santa Rosaria”, “Sang i fetge” son a penes un record pels qui passen de mig segle o per especialistes en els noms de cada racó de la nostra badia. Aquestes dues grans pedres que esclaten d’escuma quan entra la llevantada van ser segrestades quan es van aixecar les cassoletes blanques del Club de Mar, apartaments arrapats a l’esquena de Ca’n Rius que priven la ciutadania de disposar del camí, tancat amb una lletja paret de maons malgirbats, que amaguen sota clau privada el corriol que menava a la font “d’en pitja” (que qui no pitja no beu) i que ocupen il•legalment un espai públic que fa tants anys que està segrestat que gairebé tothom s’ha oblidat d’alliberar-lo.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Un respecte, sóc de sang blava!!

ESCUT  dels  BORBONS




Els homes del temps – voleu dir que hi ha algú més escoltat que aquests nous informadors de la pluja, el vent...?- ens donen notícia d’una nova i forta calor, amb temperatures que poden arribar prop dels 45 graus. La informació meteorològica ha anat avançant i aquests estudiosos de la natura ja no només ens anuncien el temps, a més hem après noms i conceptes que fins fa quatre dies desconeixíem. El nom dels vents i del lloc on procedeixen, les varietats de núvols, els diferents tipus de neu, ciclons i anticiclons. Les trombes marines, el motiu de les tempestes de sorra, les pedregades, la significació de les inversions de temperatura. La diferència entre la calor termomètrica i la sensació de xafogor que produeix el contingut d’humitat...Mapes i molt sovint magnífiques fotografies, que els enamorats d’aquests fenomens fan arribar-nos.

El bon temps, que de forma equivocada quasi sempre entenem quan el sol domina el cel, també te els seus perills. Els dermatòlegs, insisteixen cada any, aconsellant-nos que ens cal protegir-nos del sol. No sortir de casa a ple dia, quan en “manel” cau a plom i aprofitar la primera hora del matí o també a les darreries del dia, al capvespre, per anar a fer la passejada, quan la temperatura ha minvat. Una excessiva permanència sota els raigs solars pot ocasionar lesions a la pell prou importants. Inclús càncers que poden trigar anys a manifestar-se.

Mai he sigut una persona – bandejant el període la meva adolescència – que hagi acostumat a passar-me llargues estones a la platja prenen el sol. De fet, els vailets no anàvem a torrar-nos la pell, encara no s’havia “inventat” aquesta moda. No m’hi trobo a gust, l’excessiva calor de l’estiu em molesta i capbuçar-me una bona estona i camí cap a la taverna, eren dos minuts. Era el que fèiem la majoria de persones, remullar-nos i no allargassar-nos sota els raigs solars, ni que fóssim sardines posades damunt la graella. Arribat l’hivern, redossats de la tramuntana, si que feia bo de prendre el sol, que ja no tenia la mateixa empenta que durant la canícula. A la cala del Vigatà, ni una alè de vent, un lloc immillorable per anar-hi a llegir. Amb el pare i en Bari ( un gos perdiguer de Burgos ) hi anàvem força sovint.

Malgrat els consells que els entesos ens fan arribar, des de fa uns quants anys, s’ha anat imposant la moda, arribat l’estiu, de posar-se moreno. Aquest ús, sembla que hi ha persones que el mantenen tot l’any, conservant el color morè de la pell. No es serveixen del sol, preserven el color obscur mercès a uns aparells que els garanteixen “ la bona presència”. No entenc – amb el respecte degut a aquestes persones – que hom pugui arriscar la seva salut, per tal d’anar a la “moda”.

Segurament que mai havia tingut la pell tan blanquinosa com ara. Un més ben llarg, procurant respectar i ser creient amb els consells del metge. Compte amb el sol i surt a fer el tomb a la caiguda de la tarda. Si hi afegim quasi una quinzena de dies, enclaustrat a la clínica – el sol el veia de lluny – doncs encara més de color de colom, del que simbolitza la Pau. M’he trobat amb amics i coneguts, que després de preguntar-me per la meva salut, m’han comentat que estava massa blanc. Sense cap mena de mala intenció, però, com si el fet de no estar morè, tingués a veure amb la meva salut. Cal estar a la moda, altrament crides l’atenció. De veritat que ens anem uniformitzant, que ja no només ens aconsellen no pensar – és fatigós i tampoc dóna diners – sinó que també hem de tenir el mateix color.

Sembla que l’origen de la frase “ ser o tenir la sang blava “ és espanyol. La gent treballava al camp, sota les inclemències del temps. Els únics que no ho feien eren els nobles i per això tenien la pell blanca i se’ls hi veien les venes sota la pell. Tothom deia que aquelles senyores i senyors tenien la sang blava i no de color vermell, la de la gent del poble. Les senyores procuraven que no les toqués el sol i fins i tot prenien herbes i potingues per tenir la pell ben transparent. Ser de sang blava era mostra de pertànyer a la casta dels privilegiats, dels que no havien de treballar. I clar, totes les filles de les grans dames, esperaven el príncep blau. Fa quatre dies, les senyores sortien al carrer sota una ombrel•la protegides de la claror del sol. Mira per on - sempre he anat contracorrent – sóc de sang blava, ara que ja no és porta i que darrerament a casa nostra, la família de “ més sang blava “, no n’encerta ni una. No he tingut sort i ves a saber si aquesta amics i coneguts, de manera amesurada, m’indiquen que mal moment per canviar-se la tonalitat de la sang.







dimecres, 15 d’agost de 2012

El bon companyó al llit i a la presó




Es desconeix, segons acabo de llegir, l’origen etimològic del mot amistat. Hi ha qui diu que prové del llatí amicus. Altres estudiosos afirmen que és un terme grec a ( sense ) ego ( jo ), que significaria “ sense mi jo “. No seré jo, gota entès en qüestions lingüístiques qui definirà aquesta paraula. Crec que intentar explicar l’amistat no és possible. Esmentem un sentiment que cadascú interpreta i entén a llur manera. L’avinença, l’afecte, el companyonatge no pots buscar-lo, es produeix sense saber com i tan pot ser immediat, com néixer en el transcurs del temps. Inclús l’atzar d’haver conegut una persona pot esdevenir una amistat, un sentiment que t’ajuda a conèixer-te. En l’amic t’hi veus, l’afecte amb el que et tracte, la confiança que et mereixen els seus parers et milloren com a persona. Tenir un amic és una fortuna que cal que sabem valorar i considerar. Si que goso dir que l’amistat és una relació afectiva que es produeix entre les persones i fins i tot afirmaria que també podríem trobar aquest sentiment entre una persona i un animal. Tampoc confirmaria el que sovint he sentit a dir, significant que sense una relació propera l’amistat deixar de ser. Allò que l’oblit, la pèrdua del sentiment d’amistat, és una conseqüència lògica d’una mancança de proximitat. No ho crec així, penso que inclús, períodes de llargs anys sense cap mena de relació – sense la presència física - poden fer-nos conservar l’amistat amb una persona.


Es varen conèixer deu fer uns seixanta anys. Anaren a la mateixa escola, als “hermanus” del carrer de la Penitència. Llur relació de companyonatge va fer-se prop d’unes canyes de pescar, un lligam de veritable afecte, que possiblement degut a l’edat no en foren en aquells moments conscients. A l’estiu, al matí calia preparar els estris: hams, plomades, niló del 32 per fer les cametes i del 35 per la “ línia”. A voltes també feien servir petites poteres que calia escar amb una pasta feta amb sardina, farina i pa engrunat per donar-li consistència, que preparaven al magatzem de la taverna. No calia oblidar-se del sulfat de coure – la pedra blava – per una vegada posada dins del pot en el que hi havia fet uns forats- mullar-la un xic i escampar la “ pòcima “ per damunt dels trucs, del grapissar de la roca. I les cuquetes sortien esparverades amb la cremor que els feia aquell líquid. Agafar el gamber i fer una passada pel Moll de Pedra, per recollir una gambeta que anava de primera per esquer. A primera hora de la tarda, a camí. Acostumaven a anar a tirar els hams a la banda de garbí de Port Salvi, tot just deixant a mà esquerra s’Adolitx. Els calia baixar un bon tros, una forta pendent abans d’arribar al “pescador”, que havien batejat amb el nom d’en P.. i en P... Mai era prou tard per tornar cap a casa, això del pescar és qüestió d’un breu instant i la “picada” podia ser en qualsevol moment. Val a dir, que el pes del peix que havien agafat no els feia pas suar la cansalada per l’esforç que havien de fer a l’hora  del camí de tornada. Però no hi feia res el peix hagut, s’hi sentien a gust i cada dia era una nova aventura. Avui no pot fallar, picarà un peix de bona planta i podrem presumir davant dels pescadors de la taverna, que sovint els feien brometa. Un parell de garbitanes també les tenien calades entre el Moll de Pedra i la platja d’es Vagos. Julioles, serrans, mabrets i també algun gòbid hi quedaven enxampats.

Els dos amics, encaminarem els seus senders en diferents sentits. Un va anar-se’n de Sant Feliu i estudià medicina a Salamanca. L’altre va restar a la vila a casa dels seus pares, ajudant a la feina familiar. Han transcorregut la ratlla de seixanta anys i mai més van mantenir cap mena de contacte. Aquella amistat que van conrear en la seva adolescència cap dels dos va donar un pas per mantenir-la. Es varen perdre.

Una vegada jubilat, el que és metge va retornar a Sant Feliu, no fa pas massa temps. Un dia es van retrobar, a la placeta de Sant Joan. Havien passat anys i anys, molts, com per pensar que aquella coincidència en el carrer, fos el recomençament d’aquella amistat que havien mantingut. Doncs, ja ho veieu, en el darrer tram de la seva vida, aquells dos joves que anaven a pescar han tingut la ventura de refer aquell afecte, que ben segur havien mantingut sense adonar-se’n compte durant tants anys. L’estima era i és de debò.

Darrerament un d’ells ha passat un mal tràngol. Una malaltia prou greu que sortosament sembla que ha pogut superar. Fa prop de tres setmanes fou intervingut quirúrgicament i la presència de l’amic en el quiròfan fou l’evidència de l’amistat i l’afecte que es tenen. Durant l’estada a l’hospital, el contacte fou diari i els consells professionals, respectant sempre les decisions dels metges responsables de la intervenció, també foren d’una gran ajuda, precisament pel fet de venir d’un amic.

No trobo les paraules per definir què és l’amistat. Els sentiments d’aquesta mena, tan d’un mateix, no sabria com expressar-los. No cal donar les gràcies, ni regraciar absolutament res. Els fets parlen i diuen. No cal res més.











dimarts, 14 d’agost de 2012

" La muralla" de Can Rius comença a caure


Una “finestra” quadrada d’uns 80 centímetres és el primer tros de paret que ha caigut, per obra d’unes mans anònimes, en el mur que barra el pas públic al camí de ronda de Can Rius, al ponent de la badia de Sant Feliu de Guíxols.

Aquesta acció feta per persones desconegudes evidencia la pressió social perquè es dugui a terme la resolució unànime del Parlament de Catalunya d’enderrocar la paret, avalada pels informes dels inspectors de Costes des de fa dos anys i impulsada per la Conselleria del Territori i Sostenibilitat. Manifestacions i pintades han vingut empenyent les autoritats en aquest sentit des de fa més d’un any.

L’empresa Turispania, propietària del Club de Mar, que va ja fa anys va tancar tres punts d’accés a la zona d’us públic amb la paret esmentada, una reixa i una tanca metàl•lica, ha interposat un rec urs contenciós davant la decisió de la Generalitat. Ara mateix l’ajuntament de Sant Feliu només espera una comunicació de la Generalitat per poder actuar com administració subsidiària. Quan sigui així executarà l’enderroc. L’alcalde ha convingut amb el grup d’ICV – EUiA, que ha portat moltes iniciatives a favor d’obrir el pas al públic, de no fer cas a la eventual mesura cautelar de paralitzar l’enderroc fins saber la resolució judicial. Per fer evident que es tracta d’una qüestió molt sentida per la població, aquest assumpte serà portat al Ple municipal d’aquest mes d’agost.

Segons les nostres informacions l’ajuntament també vol denunciar Turispania davant les autoritats de Marina la col•locació sense permís d’unes boies que barren el pas a la zona des del mar. El pas següent podria ser la prohibició de fer servir l’embarcador que ara es utilitzat de forma privada per amarrar vaixells per tal de garantir el seu l’ús públic .






diumenge, 12 d’agost de 2012

Un esclat de màgia ens arriba de llevant ( Els Comediants)





La llevantada fou com mai. Des del Cap de Viarra - sota del niu “ d’ametrelladores “ els petits esculls del racó d’Es Pont hom hauria dit que érem en plenes mimbes de gener, vorejant Les Planetes fins a tocar el penya-segat d’Es Penjats, la mar era encalmada, no hi havia ni una aleta d’escuma, l’aigua ni tan sols “enxulivava”. Les fortes onades i el temporal que ens visiten sovint des de la banda del sol ixent, que de vegades enfilant-se Planetes amunt amaran d’aigua salada Tetuàn no hi eren pas divendres a la nit. El temps era de bonança i feia de bon estar desprès d’una diada ben xafogosa.



La llevantada fou un esclat de joia, de colors i un brindis a la vida. Per mor d’una convalescència, no vaig poder assistir a l’arribada de la nau que tan ben governada pels Comediants, va envair d’alegria la nostra vila. Fou un esclat de vida i de llum el que ens oferiren, el foc com a poder real. Colors i ulls enlluernats davant d’aquella visió d’un espectacle que mai m’hauria pogut imaginar. Em varen seduir i vaig deixar-me conduir cap a un món de misteri i farcit de meravelles que va embriagar els meus sentits. Vaig reviure bona part de la meva història, que malgrat no haver-la viscuda, ha deixat el pòsit en el meu ser. Les teies enceses voleiant per damunt la torre del Fum, sota l’entonació d’una música de Mozart – el rondó a la turca - fent-nos recordar les arribades dels pirates a la nostra vila. La ballarina dansant a la banda alta de la façana de l’església, amb una imatge repetida amb llur ombra sobre la paret, una tonada barroca que ben segur hauria agraït que hagués sigut més “• generosa “. Convidant tothom a ballar, on sigui, al carrer, als ajuntaments, a les escoles... La tenora interpretant el NOSTRE JUNY. Menciono el possessiu, perquè aquesta sardana, d’una qualitat musical arreu reconeguda és també l’himne de la nostra vila. El gran mestre Juli Garreta ens n’ha fet depositaris. El valor i la intrepidesa del funàmbul, lliscant paret avall de la torre del Fum, envoltat per una fumarola vermella, amb un exercici que et fa pensar que l’utopia és possible, que res pot aturar la voluntat de les persones si l’ardidesa i l’ànim són presents. Tot pot canviar si el propòsit és majorment compartit.La llum, el color, sentir-te envoltat d’unes sensacions que no vius sovint, compartir un món més “nostre”, només depèn de nosaltres. Divendres al vespre, Els Comediants ens varen mostrar bona part d’aquest camí, més comunitat i menys dependència que ens volen imposar, amb el discurs que el tenir ens farà més feliços. Ans el contrari, els que així diuen, són els que millor coneixen la mentida que ens aconsellen. Ens volen desposseir de la capacitat del raciocini, no cal que penseu, l’esperit crític és el pitjor perill que tenen. No hi renunciem!!


Fou una festa de carrer, del poble. Voluntaris i diverses entitats de la vila s’aplegaren amb els Comediants. Sant Feliu va mostrar la seva estima per la dansa i la música, per un somni que va ajuntar tantes persones a la plaça de l’església. El carrer, l’espai de tots, ha de ser el lloc de trobada que hauríem de compartir més sovint.


Vaig tenir el plaer de poder saludar el senyor Joan Font, director del grup. Uns breus minuts per agrair-li a ell i a tots els que hi varen participar, l’estona de fantasia que ens havien regalat. Hi afegiré les darreres paraules que va dir-me: “ hem treballat per festejar el 40è aniversari de la nostra fundació i aplegar-lo amb els 50 anys del festival de la Porta Ferrada, ens en sentim satisfets i alhora honorats per l’acollida que ens ha lliurat la vila de Sant Feliu. El marc, l’espai del Monestir i la Porta Ferrada és tan extraordinari que només ens ha calgut saber-lo “vestir”.


Els ganxons i ganxones ens ho varem passar de primera, només calia sentir els comentaris. Una nit de joia, llum, colors i fantasia en el lloc més preuat de la nostra vila.
Uns sentiments que varem també compartir amb tots aquelles persones de fora de la vila, que van gaudir també d’aquella nit excepcional de divendres passat.