dimecres, 15 d’agost de 2012

El bon companyó al llit i a la presó




Es desconeix, segons acabo de llegir, l’origen etimològic del mot amistat. Hi ha qui diu que prové del llatí amicus. Altres estudiosos afirmen que és un terme grec a ( sense ) ego ( jo ), que significaria “ sense mi jo “. No seré jo, gota entès en qüestions lingüístiques qui definirà aquesta paraula. Crec que intentar explicar l’amistat no és possible. Esmentem un sentiment que cadascú interpreta i entén a llur manera. L’avinença, l’afecte, el companyonatge no pots buscar-lo, es produeix sense saber com i tan pot ser immediat, com néixer en el transcurs del temps. Inclús l’atzar d’haver conegut una persona pot esdevenir una amistat, un sentiment que t’ajuda a conèixer-te. En l’amic t’hi veus, l’afecte amb el que et tracte, la confiança que et mereixen els seus parers et milloren com a persona. Tenir un amic és una fortuna que cal que sabem valorar i considerar. Si que goso dir que l’amistat és una relació afectiva que es produeix entre les persones i fins i tot afirmaria que també podríem trobar aquest sentiment entre una persona i un animal. Tampoc confirmaria el que sovint he sentit a dir, significant que sense una relació propera l’amistat deixar de ser. Allò que l’oblit, la pèrdua del sentiment d’amistat, és una conseqüència lògica d’una mancança de proximitat. No ho crec així, penso que inclús, períodes de llargs anys sense cap mena de relació – sense la presència física - poden fer-nos conservar l’amistat amb una persona.


Es varen conèixer deu fer uns seixanta anys. Anaren a la mateixa escola, als “hermanus” del carrer de la Penitència. Llur relació de companyonatge va fer-se prop d’unes canyes de pescar, un lligam de veritable afecte, que possiblement degut a l’edat no en foren en aquells moments conscients. A l’estiu, al matí calia preparar els estris: hams, plomades, niló del 32 per fer les cametes i del 35 per la “ línia”. A voltes també feien servir petites poteres que calia escar amb una pasta feta amb sardina, farina i pa engrunat per donar-li consistència, que preparaven al magatzem de la taverna. No calia oblidar-se del sulfat de coure – la pedra blava – per una vegada posada dins del pot en el que hi havia fet uns forats- mullar-la un xic i escampar la “ pòcima “ per damunt dels trucs, del grapissar de la roca. I les cuquetes sortien esparverades amb la cremor que els feia aquell líquid. Agafar el gamber i fer una passada pel Moll de Pedra, per recollir una gambeta que anava de primera per esquer. A primera hora de la tarda, a camí. Acostumaven a anar a tirar els hams a la banda de garbí de Port Salvi, tot just deixant a mà esquerra s’Adolitx. Els calia baixar un bon tros, una forta pendent abans d’arribar al “pescador”, que havien batejat amb el nom d’en P.. i en P... Mai era prou tard per tornar cap a casa, això del pescar és qüestió d’un breu instant i la “picada” podia ser en qualsevol moment. Val a dir, que el pes del peix que havien agafat no els feia pas suar la cansalada per l’esforç que havien de fer a l’hora  del camí de tornada. Però no hi feia res el peix hagut, s’hi sentien a gust i cada dia era una nova aventura. Avui no pot fallar, picarà un peix de bona planta i podrem presumir davant dels pescadors de la taverna, que sovint els feien brometa. Un parell de garbitanes també les tenien calades entre el Moll de Pedra i la platja d’es Vagos. Julioles, serrans, mabrets i també algun gòbid hi quedaven enxampats.

Els dos amics, encaminarem els seus senders en diferents sentits. Un va anar-se’n de Sant Feliu i estudià medicina a Salamanca. L’altre va restar a la vila a casa dels seus pares, ajudant a la feina familiar. Han transcorregut la ratlla de seixanta anys i mai més van mantenir cap mena de contacte. Aquella amistat que van conrear en la seva adolescència cap dels dos va donar un pas per mantenir-la. Es varen perdre.

Una vegada jubilat, el que és metge va retornar a Sant Feliu, no fa pas massa temps. Un dia es van retrobar, a la placeta de Sant Joan. Havien passat anys i anys, molts, com per pensar que aquella coincidència en el carrer, fos el recomençament d’aquella amistat que havien mantingut. Doncs, ja ho veieu, en el darrer tram de la seva vida, aquells dos joves que anaven a pescar han tingut la ventura de refer aquell afecte, que ben segur havien mantingut sense adonar-se’n compte durant tants anys. L’estima era i és de debò.

Darrerament un d’ells ha passat un mal tràngol. Una malaltia prou greu que sortosament sembla que ha pogut superar. Fa prop de tres setmanes fou intervingut quirúrgicament i la presència de l’amic en el quiròfan fou l’evidència de l’amistat i l’afecte que es tenen. Durant l’estada a l’hospital, el contacte fou diari i els consells professionals, respectant sempre les decisions dels metges responsables de la intervenció, també foren d’una gran ajuda, precisament pel fet de venir d’un amic.

No trobo les paraules per definir què és l’amistat. Els sentiments d’aquesta mena, tan d’un mateix, no sabria com expressar-los. No cal donar les gràcies, ni regraciar absolutament res. Els fets parlen i diuen. No cal res més.











2 comentaris:

joan ha dit...

Ets a part d'intel·ligent pur una persona molt humana .Salut

joan ha dit...

Ets intel·ligentment pur i persona molt humana .Amb afecte .Joan Esmel