dijous, 23 d’agost de 2012

Les pedres segrestades han de ser alliberades. ( Julià Castelló)




Pujaven poc a poc, amb els peus nus, sobre les roques que feien d’esglaó, aprofitant les esquerdes, fent servir algun matoll per agafar-se i anar grimpant cap amunt fins arribar dalt de tot. La maniobra era sempre seguida per ulls admirats, envejosos, desafiants... Sense públic era estrany que es produís l’escalada dalt del rocam, on el mar es veia molt llunyà, estès a baix amb textura amenaçant i perillosa. On l’aigua, el seu xoc previsible, enduria amb la distància la seva condició líquida.

Aleshores, el més decidit, el més necessitat de protagonisme o el que havia arribat primer i es veia obligat a donar el pas endavant per mor de semblar covard, es col•locava a la punta més alta. Hi havia un petit replà, just per posar-hi el dos peus ben junts. La pausa era obligada. Calia una mirada cap avall per copsar l’efecte en el públic vigilant, el càlcul de l’espai i de l’impuls i una mica de teatre. Aleshores les mans s’obrien i abraçaven l’aire amb un gest lent i estudiat,obertes de bat a bat del pit. Un saltiró i el cos es precipitava avall molt de pressa i just un instant abans de tocar el mar, es tancava l’abraçada i les mans entraven juntes per obrir pas a tot el cos, que entrava lliscant i gairebé sense fressa ni esquitxos al peu de “Sang i fetge”.

Havia estat un salt de l’àngel perfecte. Les mirades n’agraïen la destra execució i es quedaven a l’espera del següent, a veure quina en faria, si la bellesa superaria l’anterior, si faria “una bomba”, si entraria de peus...

La pedra veïna,una mica més enfora, “Santa Rosaria”, quedava només pels més agosarats. Més alta, més perillosa, de més difícil accés, no tenia tanta requesta com “Sang i fetge”, però quan algun valent s’hi atrevia tota la jovenalla que havia escollit aquell racó de Ca’n Rius per l’estona diària de platja, quedava paralitzada, només a l’espera de la petita proesa de l’estiu.

Ara mateix, aquests noms, “Santa Rosaria”, “Sang i fetge” son a penes un record pels qui passen de mig segle o per especialistes en els noms de cada racó de la nostra badia. Aquestes dues grans pedres que esclaten d’escuma quan entra la llevantada van ser segrestades quan es van aixecar les cassoletes blanques del Club de Mar, apartaments arrapats a l’esquena de Ca’n Rius que priven la ciutadania de disposar del camí, tancat amb una lletja paret de maons malgirbats, que amaguen sota clau privada el corriol que menava a la font “d’en pitja” (que qui no pitja no beu) i que ocupen il•legalment un espai públic que fa tants anys que està segrestat que gairebé tothom s’ha oblidat d’alliberar-lo.