dissabte, 18 d’agost de 2012

Un respecte, sóc de sang blava!!

ESCUT  dels  BORBONS




Els homes del temps – voleu dir que hi ha algú més escoltat que aquests nous informadors de la pluja, el vent...?- ens donen notícia d’una nova i forta calor, amb temperatures que poden arribar prop dels 45 graus. La informació meteorològica ha anat avançant i aquests estudiosos de la natura ja no només ens anuncien el temps, a més hem après noms i conceptes que fins fa quatre dies desconeixíem. El nom dels vents i del lloc on procedeixen, les varietats de núvols, els diferents tipus de neu, ciclons i anticiclons. Les trombes marines, el motiu de les tempestes de sorra, les pedregades, la significació de les inversions de temperatura. La diferència entre la calor termomètrica i la sensació de xafogor que produeix el contingut d’humitat...Mapes i molt sovint magnífiques fotografies, que els enamorats d’aquests fenomens fan arribar-nos.

El bon temps, que de forma equivocada quasi sempre entenem quan el sol domina el cel, també te els seus perills. Els dermatòlegs, insisteixen cada any, aconsellant-nos que ens cal protegir-nos del sol. No sortir de casa a ple dia, quan en “manel” cau a plom i aprofitar la primera hora del matí o també a les darreries del dia, al capvespre, per anar a fer la passejada, quan la temperatura ha minvat. Una excessiva permanència sota els raigs solars pot ocasionar lesions a la pell prou importants. Inclús càncers que poden trigar anys a manifestar-se.

Mai he sigut una persona – bandejant el període la meva adolescència – que hagi acostumat a passar-me llargues estones a la platja prenen el sol. De fet, els vailets no anàvem a torrar-nos la pell, encara no s’havia “inventat” aquesta moda. No m’hi trobo a gust, l’excessiva calor de l’estiu em molesta i capbuçar-me una bona estona i camí cap a la taverna, eren dos minuts. Era el que fèiem la majoria de persones, remullar-nos i no allargassar-nos sota els raigs solars, ni que fóssim sardines posades damunt la graella. Arribat l’hivern, redossats de la tramuntana, si que feia bo de prendre el sol, que ja no tenia la mateixa empenta que durant la canícula. A la cala del Vigatà, ni una alè de vent, un lloc immillorable per anar-hi a llegir. Amb el pare i en Bari ( un gos perdiguer de Burgos ) hi anàvem força sovint.

Malgrat els consells que els entesos ens fan arribar, des de fa uns quants anys, s’ha anat imposant la moda, arribat l’estiu, de posar-se moreno. Aquest ús, sembla que hi ha persones que el mantenen tot l’any, conservant el color morè de la pell. No es serveixen del sol, preserven el color obscur mercès a uns aparells que els garanteixen “ la bona presència”. No entenc – amb el respecte degut a aquestes persones – que hom pugui arriscar la seva salut, per tal d’anar a la “moda”.

Segurament que mai havia tingut la pell tan blanquinosa com ara. Un més ben llarg, procurant respectar i ser creient amb els consells del metge. Compte amb el sol i surt a fer el tomb a la caiguda de la tarda. Si hi afegim quasi una quinzena de dies, enclaustrat a la clínica – el sol el veia de lluny – doncs encara més de color de colom, del que simbolitza la Pau. M’he trobat amb amics i coneguts, que després de preguntar-me per la meva salut, m’han comentat que estava massa blanc. Sense cap mena de mala intenció, però, com si el fet de no estar morè, tingués a veure amb la meva salut. Cal estar a la moda, altrament crides l’atenció. De veritat que ens anem uniformitzant, que ja no només ens aconsellen no pensar – és fatigós i tampoc dóna diners – sinó que també hem de tenir el mateix color.

Sembla que l’origen de la frase “ ser o tenir la sang blava “ és espanyol. La gent treballava al camp, sota les inclemències del temps. Els únics que no ho feien eren els nobles i per això tenien la pell blanca i se’ls hi veien les venes sota la pell. Tothom deia que aquelles senyores i senyors tenien la sang blava i no de color vermell, la de la gent del poble. Les senyores procuraven que no les toqués el sol i fins i tot prenien herbes i potingues per tenir la pell ben transparent. Ser de sang blava era mostra de pertànyer a la casta dels privilegiats, dels que no havien de treballar. I clar, totes les filles de les grans dames, esperaven el príncep blau. Fa quatre dies, les senyores sortien al carrer sota una ombrel•la protegides de la claror del sol. Mira per on - sempre he anat contracorrent – sóc de sang blava, ara que ja no és porta i que darrerament a casa nostra, la família de “ més sang blava “, no n’encerta ni una. No he tingut sort i ves a saber si aquesta amics i coneguts, de manera amesurada, m’indiquen que mal moment per canviar-se la tonalitat de la sang.