divendres, 28 de setembre de 2012

Bàsquet Cristinenc. Endavant!!




En Jordi Prieto – l’amic si així m’ho permet – i alhora entrenador de l’equip de bàsquet, fa saber als vailets que aquest any tindran l’oportunitat d’aprendre molt i espera que ho aprofitaran.

No sóc persona que sàpiga llegir en el futur dels oràculs, és a dir, no he anat a visitar cap pitonissa i en conseqüència ignoro el que poden dir de cara a l’esdevenir del nostre equip. Començo amb aquesta plasenteria donat que vull aportar a aquestes ratlles una vivor positiva. No  m’arrisco gota bo i pensant que disposo de fets reals que em permetran donar resposta a la qüestió que planteja l’entrenador. He seguit el campionat de l’any passat i penso que els vailets ho van fer molt bé. Van mostrat un esperit de compromís individual i col•lectiu que els proveeix de les capacitats per anar progressant. S’ho creuen i aquesta afirmació – la confiança – és fonamental en el camí que els ha de conduir a una millora ja no tan sols en el seu joc, també progressar en llurs relacions. No ho tindran fàcil, la competició serà més costeruda i els equips participants seran d’una millor qualitat. Que no ho tinguin tan planer, que hagin d’esforçar-se més per aconseguir bons resultats els hi convé, un nou repte que sens dubte els vailets assoliran. Els vailets frisen per començar la competició. Demà mateix podran remenar la pilota.

L’esport és més que guanyar i perdre, i de manera freqüent s'hi incorporen uns pretesos valors que res tenen a veure amb la veritable validesa que hauria de tenir aquesta activitat  . Massa sovint aquests aspectes predominen especialment en l’àmbit de les grans competicions - el món de l’esport d’elit - en el que ja podem veure com les regles que haurien de ser fonamentals en el respecte a les persones hi manquen. El maltractament i la desconsideració són justificats i, fins i tot considerats convenients per a l’obtenció de la victòria o d’una medalla d’or, que en comptes de lluir, ha perdut el veritable esperit de l’esport i no enlluerna els ulls, més aviat hauria de fer avergonyir a les persones que són els responsables d’aquests abusos. Guanyar és sempre complaent i ens dóna la satisfacció de la feina ben feta. Benvinguts siguin els partits acabats al vostre favor i sempre valorant el triomf mai en detriment de l’adversari, només contemplant l’esforç personal i col•lectiu que heu aportat. Des d’ací i si per ventura algun dels nostres basquistes em llegeix, voldria dir-li que mai consideri i accepti una derrota amb desencant i molt menys encara que ho valori com un fracàs. De les desfetes esportives en podeu incorporar un millor saber fer en el vostre joc i així per aquest sender anireu progressant. Tingueu constància en l’esforç i la capacitat de superació que heu mostrat fins avui, en un clima de treball cooperatiu, valors cívics que heu mostrat tenir i heu desplegat al llarg de l’any passat. Anireu endavant!!

L’esport és una activitat que millora les persones, que ajuda a mantenir la forma física, inclús gosaria dir que té una vessant prou valuosa en l’àmbit de l’autoestima. L’esport ha esdevingut una activitat cabdal en l’actual societat amb l’ocupació del temps lliure. Així mateix, si som capaços de sostreure’l de l’espai restringit de la competència, el podrem valorar com una activitat enriquidora en el sentit de les relacions entre les persones. L’esport també ens agrada veure’l, en gaudim, i som un bon nombre de persones les que ens trobem animant els vailets des de la grada.

Per concloure. Amic Prieto, tens sota la teva responsabilitat no només esportiva, sinó també en bona mesura educadora - permet-te’m la llicència d’aquesta asseveració – d’uns vailets que segur s’aplicaran i aprendran en aquest nou campionat. No sóc persona que tingui l’habitud de l’adulació- penso que ens passem de rosca en aquest sentit i molt especialment en el camp de l’esport – però quan cal també és convenient i de justícia reconèixer les qualitats de les persones. Entenc que saps com tractar els vailets i aprofito per agrair-te la bona voluntat i les excel•lents maneres amb la teva relació amb els “nostres basquistes”. Disposes del “savoir faire” amb els nostres adolescents.







dissabte, 22 de setembre de 2012

La Joana i el dret a l'educació dels infants.





Quan ahir vaig sentir la notícia que un de cada quatre nens viu en el llindar de la pobresa i en certs casos en la pròpia pobresa, que no disposen del menjar que haurien de tenir, que un mestre digui que ha vist vailets buscant a les papereres, que hi ha infants que arriben a l’escola sense haver esmorzat, vaig indignar-me. He tingut dues filles i vaig pensar com ho hauria passat i patit si no hagués pogut posar el plat a taula. També vaig escoltar que aquest nens que no tenen la deguda alimentació, no poden aprendre les lliçons igual que els altres i no tindran les mateixes oportunitats a l’hora de trobar feina i la seva vida serà més difícil. Aquesta nanos, amb uns pares que no tenen feina tampoc viuen en un entorn que sigui convenient per la seva salut, no tenen una vida familiar normal, una desavantatge més de cara el seu futur.Tots sabem que quan no hi ha diners, la convivència és més difícil, hi ha malestar.

Ha començat el curs escolar i l’única cosa que sentim dels que ens governen és que no hi ha diners. Tenim escoles amb les instal•lacions a punt per tal que els vailets puguin menjar al migdia, però no hi ha els diners per fer-ho. De vegades l’únic àpat que podrien fer alguns dels vailets. De diners n’hi han, com per exemple els euros que es destinen a les escoles concertades i també a les privades. Ajudar als que més tenen quan els que més ho necessiten són ignorats no és just. No entenc com des del govern es desentenen d’un problema que recau sobre els infants, els hauria d’avergonyir.

Vull afegir-hi una consideració, ara que ens trobem en uns moments ens el que es parla tan malament de la Constitució. Ja hi estic d’acord que s’hauria de canviar en alguns aspectes però també contemplar i acomplir algunes de les normes que fan referència als drets dels infants. No vull pensar malament, però crec que no m’equivoco si penso que la majoria dels nostres governants – d’aquí i d’allà – no els porten a l’escola pública.



Article 4 del Capítol Tercer de la Constitució:

Els infants gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets.



diumenge, 16 de setembre de 2012

Una mixtura contra els " dies baixos".



Tots tenim, hem patit i patirem amb més o menys mesura moments de desànim, de frustració, de vegades fins i tot físicament dolorosos que ens afecten de manera personal i, que segurament, cadascú mira de sortir-se’n com bonament pot. Enyorança, melangia o simplement allò que en diem “ avui tinc un mal dia “. De dies que tens la sensació que tot t’arriba com si la mala fortuna t’hagués triat.


Si aquest malviure es manté i la qüestió empitjora anem al metge. És el que cal fer. Alhora que em permeto una suggerència, que és no fer via cap a altres indrets, on hi trobarem unes persones que sense haver-nos vist mai, disposen dels “remeis” per guarir-nos de la malaltia, que sovint ens la diagnostiquen sense massa pressa i entretant ens van buidant la butxaca.

No és la meva intenció posar-me a casa dels altres, però com que jo també n’he patit d’aquests maldecaps- i l’aigua que encara ha de venir - vull oferir-vos un antídot que m’ha anat de primera. És tracta d’una poció que pots administrar-te sense llegir-ne les instruccions, ni el nombre de cullerades, les hores de presa i el que és més important: no té contraindicacions i per tant no pot agreujar la malaltia ni fotret una sotragada per una altra banda. Allò de millor no llegir el prospecte, que si cal fer-ho quan es tracta d’una recepta mèdica. També recalco que la bona voluntat i la deguda bona disposició respecte del “remei” han de ser presents. El primer pas és saber escollir l’específic que ens convé, la poció és diversa i no sempre cal triar la mateixa. Amb això del “coco” no hi busqueu les matemàtiques, recordeu que els bojos fem bitlles. Aquest bàlsam no aneu a cercar-lo a casa de l’apotecari, no en coneix la fórmula. Us l’heu de preparar vosaltres mateixos i permeteu-me un consell: podeu afegir-hi nous ingredients o prescindir d’algun que jo us proposo.



Si us agrada l’òpera, gaudiu de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. ( una música extraordinària i de “casa nostra “ ).

La “segona” de Gustav Mahler. ( la millor mostra del postromanticisme ).

La “quarta” de Mendelsshon ( la música en colors ).

Els nocturns de Chopin ( amb els ulls clucs ).

L’únic concert per a violí i orquestra de Betthoven. ( en dies “baixos” especial atenció al segon moviment ).

Qualsevol dels concerts per oboè i orquestra que va escriure Mozart.

I per descomptat Bach, en qualsevol moment i circumstància.

Afegir-hi els “ Vint poemes d’amor “ de Pablo Neruda, l’erotisme de Joan Salvat Papasseit i la tendresa i compromís social de Miquel Martí i Pol.









divendres, 14 de setembre de 2012

"L'hereu" s'estrena a l'institut


El vailet de casa, en Martí, ha començat a l’institut. Els anys corren – i potser pels que com jo ja en tenim un grapat, encara més – i “l’hereu” de casa a deixat l’escola a Santa Cristina i ha encetat un nou camí. Una nova etapa en l’anar de llur instrucció i que sens dubte li obriran noves formes de relació amb els nous companys i companyes. Haurà de fer l’aprenentatge, d’altra banda una caminada que tants hem fet i que jo diria és prou convenient i necessària.


En un moment difícil, de problemes, ja no només en tant que recursos econòmics per a l’escola, sinó també en la perspectiva d’un futur proper farcit de preocupants incerteses. Les escapçades en el món de l’educació a casa nostra són clares i la qualitat de l’ensenyament que rebran els nostres fills – en aquest cas nét – no crec que es pugui posar en dubte, es troba en perill.

No sóc persona entesa sobre l’educació, però sempre procures anar aprenent i aquests darrers dies he pogut llegir l’informe que ha publicat l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) respecte de l’àmbit educatiu espanyol, corresponent a l’any 2011 i les previsions de cara el nou curs que tot just acaba de començar. M’he llegit l’exposició i de manera més acurada la que fa referència al que jo conec com a instrucció secundària, la que ha començat el vailet. No vull entrar en el relat sobre precisions numèriques, però en conclusió, el que ens indica l’OCDE, és que en el nostre estat, tot i haver progressat en el món educatiu i de manera prou important, l’immediat és preocupant. Ens trobem amb un fracàs escolar per damunt de la mitjana europea, amb joves que queden socialment exclosos d’un futur que hauria de ser una de les fites més importants en la nostra societat. L’informe és quasi idèntic al de passades edicions: un deficient rendiment escolar, una gran franja d’estudiants que no acaben l’ensenyament obligatori, una lamentable utilització dels recursos humans i un alarmant nivell de persones – l’any 2010 un 24% de joves entre els 15 i els 29 anys que no treballen ni estudien – per darrera de Turquia, Israel i Mèxic. Vuit punts per damunt la mitjana de l’OCDE.

Sóc del parer que la relació entre el nivell d’estudis i les expectatives laborals i socials dels ciutadans són uns beneficis que ens aporten el progrés econòmic i també el benestar social. Ser feliços!! Ens trobem en una situació d’anys de crisis amb una economia que intenten dominar “ els mercats” per imposar llurs exigències contra el benestar de les persones. Crec que hi ha una àmplia coincidència en el sentit que l’educació és l’eina necessària i alhora imprescindible per educar i formar ciutadans amb els coneixements suficients per bastir una societat més justa. Ciutadans ben preparats que tinguin dret a un treball digne en aquest món globalitzat, amb els coneixements suficients que els permetin també el dret democràtic per poder millorar les llibertats i els canvis polítics, econòmics i socials que es mereixen les persones. Els poders públics han de ser els impulsors d’aquesta educació, esmerçant els recursos necessaris, l’absoluta igualtat a l’hora de poder-hi accedir, una garantia que forçosament – recalco l’afirmació – s’ha de manifestar i concretar amb l’escola pública.

Per anar enllestint, vinc cap a casa. A Catalunya també han començat les escoles amb 30 mil alumnes més i 3 mil professors menys. Més vailets per atendre i menys recursos. Famílies necessitades d’ajuda que no tindran, AMPAS sense subvencions públiques, increment de la factura del material escolar per la pujada de l’IVA, reducció de beques, en els dos darrers anys s’han escurçat en mil euros per alumne les subvencions per al tram de 0-3 anys..L’increment del nombre d’alumnes a les aules, comportarà unes dificultats per a l’atenció als estudiants amb problemes, amb dèficits educatius, que haurien de rebre assistència fora dels grups de classe. La senyora consellera ens diu i rediu que aquestes mancances no minvaran la qualitat de l’educació. No em mereix credibilitat aquesta afirmació. Expresso fets reals que no es poden negar. Catalunya és la quarta comunitat que menys recursos destina a l’educació i si bé l’aspecte econòmic no és l’únic que cal valorar – la millor utilització dels mitjans també cal considerar-la – més alumnes i menys educadors, aprimament de les subvencions, augment de les tasses de matriculació en la FP... no ens aportaran una empenta cap a la millora d’aquest sector.

A l’entendre del nostre govern – i m’hi afegeixo – Catalunya ha de significar-se per ser un país en el que l’educació sigui l’eina bàsica pel nostre desenvolupament social i per anar construint una comunitat que sigui l’exemple del bon fer i del progrés. Al meu entendre erren el camí i no destinant a l’escola pública més recursos l’anirem empobrint el nostre país. Si vostès aposten per un model de creixement basat en la creació, la tecnologia i també al respecte mediambiental han de prendre mesures polítiques que permetin l’accés de tothom a una educació de qualitat. Destinar tants de diners a les escoles privades quan es retallen les prestacions a l’ensenyament públic no s’adiu amb el seu discurs d’una Catalunya moderna i europea. Vostès han fet la tria que garanteix que els que sempre han manat en aquest país, els que de tota la vida han exercit el poder, disposin de diner públic per rebre una educació de qualitat. L’educació és un dret de la persona que vostès haurien de garantir per a tothom i no procedeixen en aquest sentit. Són injustos!!

















dimarts, 11 de setembre de 2012

Si em vaga...



VIURÉ, SI EM VAGA ENCAR DE VIURE

SUPERVIVENT D'UN CANT REMOT.

VIURÉ AMB LA CELLA CORRUGADA

CONTRA LES IRES, CONTRA EL LLOT.

VIURÉ DREÇANT-ME COM UN JUTGE,

NOMÉS MIRANT, SENSE DIR MOT,

COM LA PARET EN EL SEU SÒTOL,

COM UNA PEDRA EN EL SEU LLOT.




Josep Carner. ( Retorn a Catalunya)

dissabte, 8 de setembre de 2012

Fins on el poble decideixi.


La decisió no ha sigut presa de sobte. Fa dies que dubto entre donar el meu parer abans o després del dia 11. Aquests darrers dies m’he “empapat” sobre la qüestió dels moviments d’emancipació nacional. Andreu Nin, Joan Comorera i Serra i Moret m’han ben il•lustrat sobre les diferents polítiques que contemplen aquest dret que li correspon a qualsevol poble. Els moviments emancipadors conseqüència de les nacionalitats oprimides per estats centralistes que volen imposar llurs nacionalismes de caire imperialista, el nacionalisme expansiu, el que és agressiu, el que ens porta al feixisme i al racisme hi són prou ben tractats, per aquestes pensadors. El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides s’agreuja tot just acabada la guerra 1914-1918 que va enrunar l’imperi austrohongarès a canvi de la balcanització d’Europa, que malauradament ja hem vist com va acabar, si podem asseverar que la situació en aquells indrets és la convenient. Ho dubto.


Sobiranisme, independentisme, autodeterminació, deixem-nos d’ambigüitats i diguem les coses pel seu nom. No és en absolut el mateix el dret a l’autonomia, la federació/ confederació que el dret a l’autodeterminació. Els principis marxistes sobre la qüestió nacional i l’estratègia leninista, exposen el dret de les nacions a l’autodeterminació i la llibertat de separació de tots els pobles oprimits, anteposant-lo al dret a la federació i a l’autonomia. L’autodeterminació suposa la llibertat total i absoluta, la plena sobirania de la nació oprimida per decidir el seu destí, una llibertat que inclou el dret a constituir-se en estat nacional independent.

Una vegada més, Catalunya parla, com sempre ha fet, reivindicant els seus drets a poder ser, a decidir el que vol ser. Sempre hem buscat el camí del diàleg i de l’acord. La nostra disposició a l’entesa sempre ha estat present. Hem volgut parlar-ne, però ni tan sols se’ns ha escoltat i el problemes, tant si són de caràcter col•lectiu com individuals, a més a més no es resolen només parlant-ne, cal resoldre’s. Ans el contrari, hem sigut maltractats, menyspreats i alhora ignorats. Exigim democràticament el reconeixement de la nostra identitat nacional, cultural i social. Aquests problemes, amb el temps i sense cap mena de voluntat de trobar una solució pactista – retornada la “democràcia” a l’estat espanyol – que hauria d’haver resolt aquestes qüestions amb justesa i justícia. No trobar les solucions justes només serveix per complicar la situació, és impossibilitar una entesa entre les parts. Volem conviure però no se’ns accepta, no entenen ni volen comprendre el que Catalunya els expressa. Catalunya no defensa simplement una idea política, defensem una forma de veure la vida, la nostra essència i la seva existència com a comunitat. Oferim una forma d’estar que convingui a tots plegats, però no ens ho fan molt difícil, ja que no escolten ni atenen cap fórmula possible.

Aquesta volguda ignorància, fins i tot despreci que estem patint de part de l’estat i del seus aparells- no del poble espanyol- ens ha portat a una situació apressant. La sentència del TC, escapçant el text del referèndum que fou aprovat pel poble, va portar-nos a manifestar la nostra indignació ara fa un parell d’anys. L’ambient polític i social que es viu a Catalunya no és degudament valorat i considerat, no li donen importància i mantenen els ulls tancats davant d’una evidència que pot dur-nos a situacions no desitjables. S’agreugen i creixen les polítiques assimilistes, la recentralització de l’estat, l’engany en el discurs polític culpabilitzant les autonomies com a responsables de la crisi econòmica i la voluntat expressa d’anar eliminant els drets que en tant que poble no se’ns haurien de negar.

El poble de Catalunya no s’ha fet en una generació. Intentem des de fa segles donar forma a la nostra existència que en cap cas es fonamenta en la negació de la identitat d’altres pobles de l’estat. Penso que ens trobem en un moment històric que és favorable a l’esperit de Catalunya. El dret a decidir, el destí que lliurament escollim és un fet polític i social que és contemplat i defensat pels organismes internacionals.

Dimarts a la tarda, milers de persones manifestaran des de posicions en alguns casos ben diferents llur voluntat per una Catalunya que pugui viure en llibertat, exercint el seu dret a poder autodeterminar-se. El país és una realitat que és de tots, el país som tots plegats.El camí serà costerut, la feina llarga i caldrà expressar arreu el nostre sentiment al dret de ser. No caiguem en el parany del discurs d’alguns que ens volen enfrontar amb la resta dels pobles d’Espanya, com si tots els mals i les mancances de llibertat que venim sofrint, a voltes amb l’ús de la força, en siguin també responsables els treballadors i les classes populars. És el nacionalisme excloent, proper a actituds imperialistes i feixistes el que ens nega des de fa segles el nostre dret. Denunciem també les falses promeses que d’avui per demà tot serà i que alhora les dificultats que estem passant deixaran de ser. Una mena d’arengues que no són certes i que ens poden dur a un país que ja l’estem patint, dominat per una burgesia que no defensa altres interessos que no siguin els seus. Catalunya l’hem de fer entre tots. Un país socialment avançat, capdavanter en el respecte als Drets Humans, amb consideració al medi ambient i la recuperació dels drets que a les persones els hi pertoquen. Un país en el que les responsabilitats fiscals siguin equitatives per tal que la justícia social sigui un fet. Un exemple per la defensa de la Pau i de la convivència entre els pobles.

L’amic Manel Mayor expressa en un dels seus articles que la caminada hem de fer-la aplegats, els nascuts ací i els vinguts d’altres llocs. Sens dubte Manel. Catalunya no ha de posar en perill, si vol anar endavant, llur cohesió social, que no sigui un país que alguns se’n vulguin servir i se n’apropien, apartin o vulguin reduir al silenci a alguna/es de les parts. El país ha de ser una convivència, el construïm entre tots i fins i tot una lluita democràticament competitiva entre les diferents classes socials, seria una mostra més de la nostra raó. Exercir la força del diner o qualsevol altre violència és afeblir un país. Catalunya és els catalans, visquin on visquin, en palaus o barraques, per fer-ne un país modèlic, perquè tots, ens hi puguem sentir dignament considerats.

No ens permeten cap altre camí. Prou de ser emmordassats, volem exercir el nostre dret a decidir l’avenir i entrem en un període d’afirmacions que han de ser respectades. I fins al dret a ser sobirans, independents o com vulgueu-ne dir.















dijous, 6 de setembre de 2012

Decència, ètica i pedagogia en el nostre ajuntament




El meu diccionari de capçalera dóna, entre d’altres definicions del concepte decència, una que avui m’interessa: “ dignitat i honestedat en els actes i les paraules, respectabilitat vers els altres, modèstia i respecte a les bones costums.”.

També la meva enciclopèdia m’il•lustra sobre el significat del mot ètica: “ disciplina filosòfica que cerca les raons per les quals hom ha de comportar-se d’una determinada manera, més enllà de la simple acceptació d’unes normes socials vigents. Adquirir uns comportaments amb els que es puguin debatre els conflictes entre les diferents normes que regeixen la nostra societat.”

Sobre el concepte de pedagogia política em prenc la gosadia de definir-la jo mateix: “ maneres i actituds que han de observar els servidors públics, per tal de ser un exemple en l’exercici dels seus deures i alhora ser els ciutadans que millor compleixen amb llurs obligacions.”

Es pot afirmar que la primera instància de poder que li ve assignada a l’home en la nostra societat és el municipi. Els nostres ajuntaments són formes evolucionades, modernes, sorgides a partir de la separació de poders que va comportar la Revolució Francesa. Cada estament – administració – li pertoca la seva parcel•la de poder i el batlle encara actua – per posar un exemple – en el matrimoni civil dels qui ho demanen i, amb l’ajut dels regidors/es, interpreta determinades normatives a la mida del municipi o en fa de noves, que coneixem com a ordenances municipals. Les relacions ciutadanes, venen en bona mesura expressades per decisions que democràticament prenen els nostres representants municipals. Els veïnatge hem fet cessió d’una part de la nostra sobirania en unes persones que voluntàriament l’han acceptada, un poder que vostès només el tenen confiat per un temps determinat.

Les persones que han rebut aquesta responsabilitat- regidors/es- han de contemplar-la, entre d’altres, des dels valors que faig referència: decència, ètica i pedagogia política. Malauradament aquests principis no són observats com caldria en el nostre ajuntament. És llastimós i dol veure, com en els plens municipals la manca de decència sovinteja i més vergonyós encara quan vol ser utilitzada. La mala paraula, l’insult, la desqualificació personal hi són presents i el respecte cap a l’altre no hi és. “Pronunciaments” de legalitat democràtica i exposició dels “mèrits” en la lluita per la recuperació dels drets i llibertats. A veure qui la diu més “grossa”. Mesquinesa fins i tot. “ Advertiments jurídics” que regala el grup majoritari de l’oposició amb l’ànim de condicionar el vot del resto de formacions que també conformen l’oposició. El discurs es fa amb caràcter ofensiu i no aporta res de políticament autèntic per a la bona i profitosa caminada que ens mereixen els ciutadans.

Vostès han de resoldre els conflictes entre les diferents opcions polítiques que representen, i, al meu entendre, tenen el deure de cercar el diàleg i actituds, que no han de ser obstacle per sostenir des la radicalitat més absoluta els principis ideològics que tenen l’obligació de manifestar, en coherència i compliment del compromís que han acordat amb els seus electors en base al programa de les eleccions municipals. Sempre però amb un exercici de bon respecte i consideració cap a l’adversari polític. Observant unes normes ètiques que han de ser el nord del seus comportaments. La pràctica de l’ètica interpersonal hauria de regir el comportament entre tots els membres del consistori i en l’exercici de les seves responsabilitats vostès haurien de mantenir el seu ésser ètic. Des de les fermes conviccions però amb honestedat i dignitat. Vostès, els nostres representants polítics, han de cercar la manera de reglar les seves diferències amb la controvèrsia i la polèmica no barallant-se, menyspreant-se i amb maleficència.

El concepte de pedagogia política podríem també definir-lo com el deure d’aproximar la política a la societat. Penso que una de les responsabilitats que tenen els polítics i molt expressament des dels ajuntaments és el reduir la desafecció de la ciutadania respecte de la política. En aquest àmbit vostès han de ser l’exemple per impulsar accions i debats que permetin al veïnatge fer-se més seva la política i així identificar-se amb la institució municipal. Malauradament no són aquestes les accions que vostès ens mostren en el transcurs dels plens municipals. Sou el mirall on ens mirem els ciutadans i la vostra relació ha de ser el model de comportament que ens mostri la convivència, entenen també que en el conflicte pot haver-hi tensions. Vostès han de fer del diàleg la seva norma que serà també la nostra regla de conducta. L’exemplaritat!! Un exercici que hauria de ser acceptat i practicat voluntàriament pels nostres administradors.

Els veïns de Sant Feliu, tenim el dret a exigir altres maneres de fer per part dels nostres representants. Vostès han de bandejar les desavinences personals, posicionaments que no cerquen altre objectiu que un desmesurat protagonisme de migrat lluïment, afirmacions excessives i alhora desmesurades sobre l’apropiació indeguda de cabals públics- altre consideracions de caràcter polític si que poden ser exposades – i esmerçar el seu treball en benefici del comú. La seva responsabilitat pública els ha d’aconduir a l’entorn d’una taula i reflexionar per millorar la qualitat cívica i política dels plens municipals. És un deute que tenen amb la població.

A la nostra ciutat les relacions de convivència entre els nostres càrrecs públics ja fa molt temps que es van deteriorar i penso que les tensions han arribat a un extrema pèrdua de les bones formes. Les intervencions són cada vegada més aspres i massa sovint amb una càrrega de violència i ressentiment que als ciutadans ens disgusta. Voldria errar-me, però tinc la percepció que aquesta vergonyosa pràctica tindrà continuïtat.

Són unes ratlles que he escrit sense cap ànim d’alliçonar. Exerceixo el meu dret de ciutadà reclamant als nostres regidors/es que facin un exercici de reflexió, posant punt i final a una situació desconvenient. Exposo unes consideracions de caire general, sense voler entrar en la descripció concreta d’alguns fets del darrer ple. No assenyalo ningú, cadascú de vostès si ho creu adient que consideri el que acabo de manifestar. Que la “normalitat democràtica “ torni al nostre ajuntament en bé de tots.





















diumenge, 2 de setembre de 2012

El Toro de la Vega. Els animals són mereixedors del nostre respecte.



A la ciutat de Tordesillas, com cada any i en ocasió la festa patronal, el segon dimarts del mes de setembre, se celebra la que s’anomena la festa del Toro de la Vega. Ja ha sigut escollit el brau d’enguany, de nom Volante, un animal de prop de 600 quilos. Han triat aquest animal, a l’entendre de la comissió encarregada, per reunir les millors condicions per a la festa.


Un pobre animal, que serà perseguit camps a través, a peu o a cavall, per una colla de brètols armats amb llances, punxons, tornavisos i tota mena d’estris, que van clavant a la bèstia fins a la mort. Un espectacle en el que es maltracta, tortura i persegueix un animal- ni que fos la pitjor de les bèsties, un animal “condemnat” – fins a llur execució. Una “diversió” que no només denigra els protagonistes, sinó que també hauria de fer avergonyir als espectadors de la salvatjada. El patiment, que pot durar hores, d’un animal de la força i vitalitat com és la d’un brau, fins a morir. Quan l’animal doblega les cames i cau esgotat i abatut és quan els “valents” aprofiten la circumstància per mostrar la seva ardidesa i valor, damnejant l’animal fins a la mort.

Una mostra vergonyosa de la manca de respecte que hauríem de mantenir amb els animals. Invocant la tradició i la cultura es permeten espectacles més propis de pobles incults i endarrerits, incapaços de defensar el tracte que es mereixen els animals, manifestant-se en contra i acabant d’una vegada amb aquests espectacles denigrants.

A Tordesillas – amb les degudes excepcions - no es respectada la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per la UNESCO l’any 1978. Els animals són éssers vivents, dotats de sensibilitat física i síquica i també de moviment voluntari, que han de rebre un tracte que atenent-se a les seves necessitats etològiques, en preservi el benestar, una mostra dels fonaments de la coexistència de les diferents espècies en el món. Els animals són uns éssers que l’espècie humana ha de respectar.